El meu primer article a mallorcadiario.com va voler ser una crida a la responsabilitat personal respecte a la nostra obligació moral d’informar-nos sobre tot allò que els nostres governants fan o deixen de fer en el nostre nom i amb els nostres impostos. D’informar-nos, especialment, sobretot pel que fa a les últimes guerres d’agressió en què Espanya hi té alguna participació. Són grans crims contra la pau en què Espanya, membre de l’OTAN, no està exempta de responsabilitats. Hi havia projectat que aquest segon article fos una altra crida semblant, dirigida ara a uns destinataris més específics: a tots aquells que, encara que moltes vegades ni tinguin consciència d’això, són els instruments necessaris perquè s’implanti a les nostres societats la versió oficial dels esdeveniments que les elits del poder occidental volen imposar. M’estic referint, sobretot, a aquells professionals de la informació que exerceixen la seva feina honestament. I, en menor mesura, als docents, als activistes pels drets humans o la pau i a tots aquells que per la seva posició social són autèntics creadors d’opinió.

Podria semblar que tal crida està de més o que fins i tot és bastant impertinent per part meva, ja que se suposa que, en aquests àmbits, l’estar informats és part essencial de la professió. Però, després de dècades de batallar intentat desemmascarar tanta mentida oficial (especialment en tot el que es refereix a l’enorme carnisseria que des del 1990 s’ha dut a terme a Rwanda i Zaire-Congo), tinc clara consciència de la dificultat que suposa ser immune a tanta propaganda, maquinada des dels anomenats organismes d’intel·ligència però desvelada per persones com Daniel Ellsberg (que va filtrar el 1971 els anomenats Papers del Pentàgon), Julian Assange o Edward Snowden. És en aquesta documentació (que els seus autors i destinataris pensaven que no veuria la llum) i en altres informacions que els “mitjans corporatius” (com són de vegades qualificats pels més lúcids analistes anglosaxons, com Noam Chomsky) no semblen voler oferir-nos, en les que s’haurien de buscar les veritables claus dels actuals esdeveniments. Però és increïble la inèrcia que segueix portant a tanta gent a “informar-se” en els grans mitjans de “comunicació”. Tot i que és cert que jo mateix potser no hauria arribat a descobrir la magnitud de tant engany si no hagués estat atacat personalment i no haguessin estat publicats posteriorment els cinc cables de WikiLeaks que van desemmascarar la conspiració.

Després de massa disgustos durant un parell de dècades, tinc plena consciència de la dificultat que suposa per a la majoria de la gent (fins i tot per als professionals de la informació i altres creadors d’opinió) disposar del temps suficient per informar-se personalment sobre les moltes ferides obertes que, més enllà de l’àmbit local, hi ha actualment en el nostre món, així com sobre l’íntima relació entre elles; tinc clara consciència de la dificultat que suposa informar-se a fons sobre els conflictes llunyans fins arribar a qüestionar la versió dels anomenats grans experts. Tampoc és una tasca fàcil criticar les versions oficials que ens imposen els grans mitjans. Especialment quan alguns, aquells que els segueixen sense gairebé qüestionar-los, creuen saber més del que en realitat saben. “Ho ha publicat El País“, diuen. Anar a contracorrent no és gens agradable.

Però els atemptats a París han canviat gairebé totes les agendes i també la meva. Així que avui tocarà tractar sobre Síria i l’autoanomenat Estat Islàmic. Encara que també sobre Ucraïna i sobre les grans estratègies referents a l’anomenat gran tauler d’escacs euroasiàtic, estratègies a les que considero la clau última de tot el que està succeint. De totes maneres, amb tots aquests assumptes no ens allunyem de la qüestió de l’esforç personal en la recerca d’una informació veraç. Què està passant al món perquè, com fan notar diversos historiadors i analistes, la situació actual comenci a recordar massa la successió d’esdeveniments, cada vegada més descontrolats, que es van donar en els mesos previs a les dues guerres mundials? Com hem arribat fins aquí? Podem trobar un fil conductor en tot això?

Crec que, abans de res, cal desactivar la basta visió que s’està imposant massivament sobre el més immediat: la guerra a Síria i el terror de l’Estat Islàmic. Ho intentaré fer citant algunes de les afirmacions que va realitzar algú fora de tota sospita, el coronel Pedro Baños Bajo, cap de Contraintel·ligència i Seguretat del Cos de l’Exèrcit Europeu i un dels més important especialistes espanyols en geoestratègia. En una recent entrevista es referia a la suposada “espontaneïtat” de les anomenades primaveres àrabs; a la qüestió sobre qui hi ha a l’origen d’Al-Qaida o de l’Estat Islàmic i qui són els qui permeten els seus moviments; a quin és l’objectiu de la massiva difusió dels impactants vídeos dels crims de l’Estat Islàmic mentre s’amaguen els d’Aràbia Saudita i altres aliats d’Occident; a l’amplificació de l’amenaça que suposa l’Estat Islàmic per a Europa (hores i hores de pantalla per als atac terroristes a París mentre les massacres als països agredits són tan quotidianes que ni gairebé són notícia) mentre que se silencia l’enorme perill que suposa l’assetjament a Rússia, un assetjament que els líders atlantistes han portat ja a les seves mateixes portes, a Ucraïna.

“Al meu entendre, el que va passar a Tunísia l’any 2011 no tenia darrere motivacions ideològiques o polítiques, sinó només unes reivindicacions socials i econòmiques. Per contra, el que començarà a succeir a Síria tot just uns mesos després de les primeres revoltes a Tunísia, de cap manera és una cosa espontània: es tracta d’un procés absolutament dirigit, manipulat i instrumentalitzat des de l’exterior.

Certament, tots aquests llots vénen, estrictament, de la pols inicial que es va expandir per l’Afganistan. Els primers anys vuitanta del passat segle XX, la CIA nord-americana, el MI6 del Regne Unit, l’ISI -el més gran dels tres serveis secrets paquistanesos-, i el Mukhabarat saudita van crear, amb l’objectiu d’expulsar els soviètics d’aquest país, un grup d’extremistes i de fonamentalistes islàmics que va arribar a aconseguir reunir 50.000 combatents -mujahidins- de més de mig centenar de països. En aquest escenari fa la seva aparició per primera vegada Bin Laden, que posteriorment, el 1988, fundaria Al-Qaida.

Els principals analistes independents no dubten a afirmar que en l’aparició a Síria de l’Estat Islàmic hi van tenir molt a veure els serveis d’intel·ligència turcs i els països del Golf, encapçalats per l’Aràbia Saudita que, per cert, és un país que, de forma oficial, comet actes tan execrables i horribles com els que comet l’Estat Islàmic. El 2014, Aràbia Saudita va executar, per decapitació, gairebé un centenar de persones. En alguns casos per ser “responsables” de “crims” tan abominables com ser homosexual o cometre adulteri o bruixeria. […] Ha estat a través de la frontera turca com han arribat la majoria dels combatents estrangers -i molt especialment els procedents de la UE- que han anat engrossint les files de l’Estat Islàmic. Una cosa hem de tenir clara: si l’EI, fins i tot amb la força que té a hores d’ara, no tingués suport extern, no existiria. Aquesta és l’autèntica realitat.

Per què Youtube acull milions de vídeos en què es recullen totes i cadascuna de les presses i salvatjades de l’Estat Islàmic? Per què passa això quan si a algú se li acudís, per exemple, penjar un vídeo de violència masclista o de pederàstia aquest amb prou feines duraria uns minuts al canal? Per què es continuen mantenint els muntatges audiovisuals de l’Estat Islàmic? Com arriben aquests vídeos a totes les televisions del món? Per què tots ells són distribuïts a través de Site Intelligence Group, una empresa privada de comunicació, d’estudis i d’anàlisi nord-americana?

[…] L’objectiu és molt clar: expulsar del poder a Baixar al-Assad. Per cert, no he llegit encara cap anàlisi seriosa sobre el que realment significaria expulsar del poder a Baixar al-Assad i que reflexioni sobre què salvatges i extremistes es quedarien amb aquest país en el cas que això passés.

Síria, en mans de Baixar al-Assad, era un país socialista que no agradava a gaires; a més, era un país nacionalista àrab, que tampoc agradava massa; i, per si tot això fos poc, estava enfrontat a les monarquies del Golf, que tenen subjugats els seus ciutadans. A més, Síria s’havia enfrontat a Israel -amb qui encara està oficialment en guerra, ja que només hi ha un alto el foc, sense haver-se signat cap acord de pau- i havia donat suport a Hesbol·là al Líban, país que considera com a part del seu territori històric.

Si de veritat es volgués acabar amb ells [amb els mercenaris de l’Estat Islàmic], amb 50.000 homes en un terreny desèrtic, sense mitjans aeris i sense defenses antiaèries, es trigaria tot just un grapat d’hores. Amb tres divisions cuirassades, amb forces especials i suport aeri i d’artilleria a distància, n’hi hauria prou. Per aquest motiu, a totes aquelles veus que diuen que l’Estat Islàmic és poc menys que l’enemic que està a punt d’acabar amb el món, cal dir-los que no és el cas.

A Europa, al meu entendre, la bretxa de seguretat més important es troba a Ucraïna. No som conscients del que estem fent amb Rússia. Fins on pretenem pressionar Rússia quan sabem, a més, que Rússia és un país que no es deixarà pressionar?”

En segon lloc, vull emmarcar les anàlisis del coronel Pedro Baños en un quadre més ampli: el que va proporcionar el general Wesley Clark, comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo. Les seves denúncies fan impossible pensar que tantes i tan terribles guerres com estem vivint en aquests últims anys siguin uns esdeveniments espontanis i inconnexos, alhora que posen de manifest l’autoria estatunidenca, que no apareix tan explícitament en l’entrevista anterior. Com va revelar a la televisió el 2 de març del 2007 (declaracions que ell mateix va reiterar després en altres ocasions), tan sols uns dies després del 11-S del 2001, ja existia un pla secret per anar derrocant successivament els governs “incòmodes” de l’Iraq, Síria, Líban, Líbia, Somàlia i el Sudan i, per acabar, l’Iran.

“Deu dies després de l’11 de setembre aproximadament, vaig anar al Pentàgon. Vaig veure el secretari Rumsfeld i el subsecretari Wolfowitz. Així que vaig baixar les escales per veure un munt de gent que solia treballar per a mi. I llavors un dels generals em va trucar i em va dir: “Senyor, vingui aquí, he de parlar d’una cosa amb vostè un moment”. I li vaig dir: “Ho sento, estic molt ocupat”. I em va dir: “No, no… Hem pres la decisió d’entrar en guerra amb l’Iraq”. Així que vaig dir: “Estem a punt d’entrar en guerra amb l’Iraq? Per què?”. Ell va dir: “No ho sé”. Va dir: “Suposo que no tenim res més a fer”. Així que li vaig preguntar: “Hi ha alguna informació que connecti Saddam amb Al-Qaeda?”. I em va dir: “No, no… no hi ha res de nou en aquest sentit. Ells simplement van prendre la decisió d’entrar en guerra amb l’Iraq”. Ell va dir: “Suposo que és com si volguéssim fer alguna cosa amb els terroristes. Però tenim un bon exèrcit i podem derrocar governs”. I va dir: “Suposo que si tot el que tenim és un martell, tots els problemes tenen la forma de clau”.

Vaig anar a veure’l unes setmanes després. Aleshores ja estàvem bombardejant Afganistan. I li vaig demanar: “Llavors, atacarem l’Iraq?”. Em va dir: “No, és pitjor que això”. Va anar al seu escriptori, va agafar un paper i va dir: “Acabo de rebre això de dalt”, volent referir-se el despatx del secretari de Defensa (Rumsfeld). “Això és un memoràndum que descriu com prendrem set països en cinc anys començant per l’Iraq, després Síria, Líban, Somàlia, Líbia, Sudan i, per acabar, l’Iran.”

I en una conferència que va impartir el 3 octubre del 2007 va aportar molts i interessants matisos:

“L’11 de setembre del 2001 no teníem estratègia, ni acord entre els partits, ni un bon coneixement del que havia passat i hem tingut al seu lloc un cop d’estat polític. Tipus sense pietat han pres la direcció de la nostra política estrangera gairebé sense informar-nos. […] El 2001 [Paul Wolfowitz] era vicesecretari de Defensa, però el 1991 era sotssecretari, és a dir el número tres del Pentàgon. M’havia dit que en un període d’entre cinc i deu anys calia netejar tots aquests règims lliurats a la Unió Soviètica: Síria, Iran, Iraq… abans que la pròxima superpotència emergeixi per desafiar-nos. […] L’exèrcit serviria per desencadenar guerres i fer caure governs en comptes d’impedir els conflictes. […] Un grup de persones ha pres el control del país amb un cop d’estat polític: Wolfowitz, Cheney i Rumsfeld. Podria anomenar-ne mitja dotzena, col·laboradors del Projecte per al Nou Segle Americà (PNAC). Volien que el Mig Orient fos desestabilitzat, fos posat cap per avall i ja sota el nostre control. […] El pla ha estat anunciat públicament? Els senadors i diputats han denunciat aquest pla? Hi ha algun debat públic? No n’hi va haver absolutament cap. Tenien pressa per acabar amb l’Iraq per poder anar a Síria.”

Finalment un tercer marc, molt més ampli encara, ens ve donat per Zbigniew Brzezinski, el creador de la poderosa Comissió Trilateral per encàrrec de David Rockefeller; l’home fort de l’Administració Carter; el major responsable de la implosió de la Unió Soviètica, en fer dels mujahidins afganesos una potent milícia capaç de donar als soviètics el seu Vietnam; l’autor del llibre El gran tauler d’escacs: la supremacia nord-americana i els seus imperatius geoestratègics, amb el qual es va instaurar la doctrina de la dominació d’Euràsia, enfront de Rússia i la Xina, com la més important garantia per a la continuïtat de la supremacia mundial nord-americana; el gran estrateg del “divideix i venceràs”; el més important valedor i assessor de Barack Obama…

Estem ja en una fase diferent d’aquella a la qual es referia el general Wesley Clark, una fase diferent de la liderada pels neocom del Projecte per al Nou Segle Americà (PNAC), als quals va denunciar el general, pels neocom que “volien que l’Orient Mitjà fos desestabilitzat, fos posat cap per avall i ja sota el nostre control”. Amb Barack Obama hem entrat a l’hora dels grans financers- “filantrops”, que apunten ja directament a Rússia i la Xina mitjançant unes estratègies que es van desplaçant des de l’Orient Mitjà cap a les fronteres amb Rússia i cap a l’Extrem Orient, mentre que els aliats-vassalls europeus (britànics, francesos, alemanys…) acaben la tasca més bruta i violenta al Gran Orient Mitjà amb la inestimable ajuda d’altres països com Turquia, Israel o les monarquies petrolieres del Golf.

Són les grans estratègies nascudes en les ments de Zbigniew Brzezinski i altres com ell, així com en les dels seus poderosos patrons. Esdeveniments com els que estan succeint a Ucraïna eren previsibles. De fet, així ho vaig avançar fa més de quatre anys al meu segon llibre, L’hora dels grans “filantrops”, basant-me en les anàlisis d’autèntics experts així com en la meva pròpia experiència en conflictes africans. Encara que aquests processos avancen molt lentament, de vegades de manera gairebé imperceptible, tal canvi d’etapa i estratègies ha començat a ser tan evident que en vaig fer l’argument exposat a la seva coberta posterior:

“Amb Barack Obama s’ha activat el pla Brzezinski, anomenat així pel seu autor: Zbigniew Brzezinski, el geoestratega creador de la Comissió Trilateral. Avança cap al seu desenllaç el gran joc: el domini de tot el continent euroasiàtic, que comportarà alhora el de l’africà, estretament lligat al primer. Simultàniament, progressa també el projecte de concentració financera i control centralitzat de l’economia global, després del qual hi ha igualment els poderosos patrons de Zbigniew Brzezinski i d’altres experts com ell. En el “rescat” bancari, la major operació de saqueig de la història, els bancs dels grans financers-“filantrops” han rebut més de 16 bilions de dòlars, comptant només l’aportat per la Reserva Federal nord-americana. Han sortit de “la crisi” encara més forts i amb les mans més lliures que mai per seguir maquinant i executant el seu projecte de dominació global. I totes les causes que van provocar la crisi segueixen dempeus. Especialment les desregulacions que van fer possible una especulació sense límits per part de les més poderoses corporacions del Wall Street novaiorquès i de la City londinenca.

[…] Però el pitjor sembla estar encara per arribar. Aquest projecte anglosaxó de dominació mundial (econòmica, política, militar) que està portant la humanitat cap a l’abisme, és el que en realitat estem pagant amb les càrregues de la crisi. És molt més ambiciós, astut i perillós que el dels neocom i els falcons del complex militarindustrial estatunidenc que van ocupar l’Iraq.”