La pitjor guerra pel que fa al nombre de morts des de la Segona Guerra Mundial
El 27 de juny de 2025, a Washington, sota els auspicis del president Donald Trump, es va negociar una possible sortida a la implacable tragèdia, quan la República Democràtica del Congo (RDC), que s’enfronta al seu 29è any de guerra, ocupació i genocidi, que va començar amb un canvi de règim recolzat pels Estats Units, el Regne Unit, Rwanda i Uganda el 1996, va signar un acord de pau amb Rwanda.
Al Despatx Oval, el president Donald Trump, el secretari d’Estat estatunidenc Marco Rubio, el vicepresident estatunidenc James David Vance, així com la ministra d’Afers exteriors congolesa Therese Kayikwamba Wagner i el ministre d’Afers exteriors ruandès Olivier Nduhungirehe, van parlar breument sobre l’acord de pau. Trump va lliurar als respectius ministres d’Afers exteriors cartes en les quals convidava el president congolès, Félix Tshisekedi, i el seu homòleg ruandès, Paul Kagame, a viatjar a Washington per a signar un paquet d’acords, anomenat «Acords de Washington» per l’assessor principal de Trump per a l’Àfrica, Massad Boulos. L’acord inclourà compromisos per a construir un marc d’integració econòmica regional que es definirà en la pròxima reunió, amb promeses d’inversió estatunidenca en les abundants reserves de minerals crítics de l’est de la RDC, entre altres acords comercials.
La primera deficiència evident en llegir l’acord és l’omissió del terme genocidi en descriure la guerra congolesa. L’ONG Comitè Internacional de Rescat (IRC) va realitzar quatre enquestes de mortalitat a la República Democràtica del Congo entre 1998 i 2004. Segons l’IRC, des de l’inici de la Segona Guerra del Congo l’agost de 1998 fins a finals d’abril de 2004, van morir al voltant de 3,8 milions de persones, víctimes directes o indirectes del conflicte armat. L’informe Mapping de les Nacions Unides publicat el 2010 parla de més de 5 milions de morts només en el període comprès entre el març del 1993 i el 2003. Aquestes xifres van portar Noam Chomsky i Andre Vltchek a definir el 2015 la crisi a la República Democràtica del Congo com un supergenocidi. Avui dia, el nombre de morts supera àmpliament els 10 milions de congolesos i el país compta amb 7 milions de desplaçats interns (IDP).
Tanmateix, Trump va subratllar a la roda de premsa que «algú va dir que és la pitjor guerra del planeta des de la Segona Guerra Mundial» i el vicepresident estatunidenc, James David Vance, va destacar que l’equip de l’Administració Trump ha acabat amb «el que han estat 30 anys de matances i guerra, la pitjor guerra pel que fa al nombre de morts des de la Segona Guerra Mundial, i ara estem en el camí cap a la pau» (l’èmfasi és meu).
Malgrat reconèixer la violència genocida que ha sofert l’est del Congo els darrers 30 anys, on una desena part de la població del país ha estat exterminada i una altra desena part desplaçada, el crim d’agressió de Rwanda no es reitera prou en l’acord, tot i que amb el seu proxy, l’M23, les seves polítiques semblen ser la causa principal de les principals amenaces a la seguretat de la regió.
El crim d’agressió de Rwanda
L’analista d’assumptes ruandesos i president d’una organització ruandesa de drets humans amb seu a Brussel·les, Jambo Asbl, Norman Ishimwe Sinamenye, a Rwanda and Congo’s Unstable Peace (La inestable pau de Rwanda i el Congo), publicat a Foreign Policy el 7 de juliol de 2025, assenyala Rwanda com un perillós factor desestabilitzador a la regió. El subtítol de l’article és molt revelador: «Un acord recent negociat pels Estats Units només pot garantir l’estabilitat si no recompensa l’agressió de Rwanda» (l’èmfasi és meu).
«Encara que sovint es presenta com un exemple d’èxit, el model econòmic de Rwanda ara està vinculat a l’explotació il·lícita dels minerals congolesos. El control de l’M23 s’estén més enllà dels jaciments miners fins a corredors de transport crítics, la qual cosa facilita l’exportació il·lícita de minerals a Rwanda. Aquestes matèries primeres es blanquegen després a les cadenes de subministrament internacionals com a exportacions ruandeses, eludint les mesures de traçabilitat mundials i beneficiant-se de l’accés als mercats estatunidencs i europeus. Malgrat tenir unes reserves nacionals mínimes, les exportacions de coltan de Rwanda van augmentar un 50% entre el 2022 i el 2023, una discrepància documentada per experts de l’ONU», escriu Sinamenye. I conclou: «La pau no es pot construir sobre la bona voluntat d’un règim el poder del qual depèn del conflicte permanent i la desestabilització sistèmica».
La periodista Ann Garrison, establerta a la badia de San Francisco, escriu per a Black Agenda Report el 9 de juliol de 2025 sobre l’Informe del Grup d’Experts de l’ONU sobre la RDC publicat el juny, en el qual revela «la salvatge veritat dels 30 anys de guerra d’agressió». El que s’ha convertit en un projecte colonialista i una economia de guerra genocida per part de Rwanda a l’est del Congo també es desprèn de l’informe de l’ONU: «Gran part de l’informe està dedicat a l’esforç sistemàtic de Rwanda per desmantellar l’autoritat estatal i les estructures civils existents als territoris sota el seu control, substituint-les pel seu propi govern paral·lel, al mateix temps que es persegueix els dissidents, s’esborren els registres institucionals i s’estableixen les bases per a canvis demogràfics i de control de la terra. Es nomenen nous governadors; es dóna més poder als ruandesos per a supervisar la mineria, els impostos, la banca, els controls fronterers i tota la resta que és oficial. Es confisquen propietats i es redacten noves escriptures», escriu Garrison.
Garrison proposa sancions contra Rwanda com a possible eina política en cas d’incompliment: «El Consell de Seguretat de l’ONU ha aprovat resolucions en les quals exigeix que l’M23 es retiri del territori que controla i que les tropes ruandeses es retirin de la RDC, però ni l’ONU ni les grans potències occidentals han imposat sancions prou severes com per a obligar-los a fer-ho. Els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN exclouen Rússia, Corea del Nord i Eritrea del sistema SWIFT per a realitzar transaccions financeres internacionals, però ningú ha proposat mai imposar aquesta sanció occidental més dura a Rwanda, ni una sola vegada en els seus 30 anys d’invasió, ocupació i saqueig».
És especialment preocupant el nombre de caps tradicionals que l’M23 ha destituït i substituït des de gener d’enguany, duent així a terme polítiques que intenten esborrar el teixit social de les comunitats congoleses que viuen a l’est. Un extracte de l’informe dels experts de l’ONU sobre aquest tema: «Per exemple, (l’AFC/M23) va desmantellar els serveis administratius i va destituir per la força tots els funcionaris que no es van adherir a l’AFC/M23. De la mateixa manera, va perseguir, va intimidar i va substituir sistemàticament els caps tradicionals legalment designats i va amenaçar els líders de la societat civil. Ephrem Kabasha, administrador territorial de l’AFC/M23 a Nyiragongo, va segrestar i va torturar diversos líders de la societat civil. Corneille Nangaa, Bertrand Bisimwa, Bahati Erasto, Willy Manzi, Ndayambaje i Vianney Kazarama van confiscar i van redistribuir propietats públiques i privades, dirigint-se en particular als líders de la societat civil. L’AFC/M23 va ocupar sistemàticament edificis públics i va destruir arxius amb la finalitat d’esborrar la memòria institucional i les proves de la tinença de la terra, en particular amb vista al retorn des de Rwanda de tots els refugiats congolesos al Kivu del Nord i del Sud (annex 17)».
També és molt preocupant la destrucció sistemàtica dels arxius congolesos per part de l’M23.
Deu dies abans de la signatura de l’acord, un article del 17 de juny de 2025 titulat Es podria acabar finalment la guerra eterna de l’Àfrica? Podria la diplomàcia estatunidenca resoldre el conflicte entre el Congo i Rwanda?, de Joshua Z. Walker, Reagan Miviri i Jason K. Stearns, també reconeixia que Rwanda «obté enormes beneficis materials de la inestabilitat del seu veí, que facilita el contraban d’or, coltan i altres minerals» (…). «Segons diplomàtics i informes de l’ONU, durant l’últim any ha desplegat fins al 20% dels seus 33.000 soldats al Congo. Les exportacions d’or de Ruanda van passar de 344 milions de dòlars el 2021 a 1500 milions l’any passat; Kigali nega que aquest augment estigui relacionat amb els seus esforços al Congo, però sis informes successius d’un grup de supervisió de sancions de les Nacions Unides han demostrat que s’esta fent contraban de minerals des de l’est del Congo cap a Rwanda».
Els autors esmenten una llista de polítiques que els Estats Units podrien aplicar en cas d’incompliment per part de Rwanda de les negociacions de pau, entre les quals s’inclou l’ús de la pressió a través de multinacionals. Aquí, l’article de Foreign Affairs cita com a exemple una mina d’estany situada al Kivu del Nord (propietat majoritària, en aquest moment, de l’empresa d’inversió energètica Denham Capital, amb seu als Estats Units i el Regne Unit) que havia tancat les seves operacions quan l’M23 s’acostava a la zona. La pressió de Boulos sobre Rwanda va portar l’M23 a retirar-se i, el 9 d’abril, la mina va anunciar que reprendria les seves operacions. Tanmateix, aquest exemple de la mina d’estany recorda els contractes il·legals signats per multinacionals occidentals mentre avançava l’AFDL (Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo) i encara no havia arribat a Kinshasa el 1996-97. Aquestes transaccions comercials i contractes miners van ser posteriorment qualificats d’il·legals, ja que es van signar mentre el país estava en guerra. L’autor canadenc Alain Denault, a Noir Canada, ha documentat àmpliament com les multinacionals van alimentar les dues primeres guerres del Congo, igual que Patrick Mbeko a Le Canada dans les guerres en Afrique centrale: génocides et pillages des ressources minières du Congo par le Rwanda interposé i Le Canada et le Pouvoir Tutsi du Rwanda: Deux décennies de complicité criminelle en Afrique centrale (El Canadà a les guerres de l’Àfrica Central: genocidi i saqueig dels recursos minerals del Congo per part de Rwanda i El Canadà i el poder tutsi de Rwanda: dues dècades de complicitat criminal a l’Àfrica Central).
Altres eines que enumeren Joshua Z. Walker, Reagan Miviri i Jason K. Stearns són: la retirada del finançament del Banc Mundial i l’estatus de Rwanda com a força de pau de l’ONU; les sancions de la UE a Gasabo Gold, «una refineria propietat del Ministeri de Defensa de Rwanda», mentre que el Regne Unit ha suspès part de l’ajuda. Si el Departament del Tresor dels Estats Units seguís l’exemple de la UE i sancionés Gasabo Gold, es donaria un cop eficaç a la principal font d’ingressos en divises de Rwanda».
Posar fi a les operacions d’encobriment i a la cobertura diplomàtica de Rwanda també figurava entre les possibles mesures eficaces que els Estats Units podrien utilitzar com a palanca: «Si tant republicans com demòcrates parlessin més sovint i més públicament sobre el paper perjudicial de Rwanda a la regió, això podria dissuadir celebritats com Idris Elba i Ellen DeGeneres –que han visitat Rwanda i participat en activitats promocionals per al Govern ruandès– i a empreses esportives com l’NBA i l’Arsenal Football Club d’associar-se amb la marca del país».
A més, un article de l’Institut de la Pau dels Estats Units del 3 de juliol de 2025, titulat El que significa l’acord de pau entre la República Democràtica del Congo i Rwanda per als Estats Units i la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs, rica en minerals, de Cecily Brewer i Kent Brokenshire, recorda les recents sancions de l’Administració estatunidenca quan l’M23 no va complir l’alto-el-foc: «L’alto-el-foc es va trencar el desembre del 2024 i el grup armat M23, recolzat per Rwanda, es va embarcar en una devastadora onada de violència a l’est de la RDC. Tot i que l’acord d’alto-el-foc no incloïa conseqüències ‘integrades’ per la seva violació, els Estats Units van imposar sancions a funcionaris ruandesos i de l’M23 en resposta a aquestes accions».
Potser, per tant, en la següent fase dels acords hauria d’abordar-se la qüestió de les conseqüències internes severes. Trump, en resposta a una pregunta dels periodistes durant la roda de premsa sobre el mecanisme d’aplicació de l’acord de pau, va al·ludir a la política de suspendre el comerç com a eina de pressió contra els països que persegueixen la guerra.
Les Nacions Unides haurien de nomenar un relator especial independent per als drets humans a la República Democràtica del Congo a partir del juliol d’enguany perquè acompanyi el procés de pau, també en vista de la recent suspensió, la primera en la història de les Nacions Unides, d’una recerca sobre els drets humans. També haurien de posar-se en marxa recerques internes dirigides per la República Democràtica del Congo, com la recerca de l’abril del 2021, que posteriorment es va interrompre.
Una altra greu deficiència és l’omissió en el text principal de l’acord de l’ocupació i el crim d’agressió de Rwanda a la República Democràtica del Congo, que es descriu en canvi com «una mesura defensiva legítima per part de Rwanda».
Tanmateix, el crim d’agressió de Rwanda se subratlla a l’acord de pau de Washington, ja que es refereix dues vegades a la Resolució 2773 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de 21 de febrer de 2025: aquesta resolució condemna clarament l’avanç militar de l’M23 des del gener del 2025 (reiterant la seva profunda preocupació per la ràpida deterioració de la crisi humanitària i de seguretat a l’est de la República Democràtica del Congo a causa de l’ofensiva en curs al Kivu del Nord i Kivu del Sud, inclòs el control del centre de Masisi el 4 de gener del 2025, de Sake el 23 de gener del 2025, de Goma el 28 de gener del 2025, de Nyabibwe el 5 de febrer i de Bukavu el 14 de febrer pel Moviment 23 de Març (M23) amb el suport directe i la participació de les Forces de Defensa de Rwanda (FDR)) i demana la seva retirada immediata, així com la fi dels sistemes administratius paral·lels establerts (decideix que l’M23 aturi immediatament les hostilitats, es retiri de Goma, Bukavu i totes les zones controlades, incloses les rutes terrestres i lacustres, i reverteixi per complet l’establiment d’administracions paral·leles il·legítimes al territori de la República Democràtica del Congo, i que no s’obstaculitzi aquesta retirada).
Segons l’acord de pau de Washington, «les Parts es comprometen a promoure l’aplicació de la resolució 2773 (2025) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i altres resolucions pertinents del Consell». Així doncs, el nucli de l’acord és el compromís mutu de respectar la integritat territorial congolesa i posar fi immediatament a les hostilitats.
Aclarir els fets històrics és una condició imprescindible, essencial per a avançar cap a una pau autèntica. Un divertit curtmetratge d’animació sobre aquest acord de pau posa en relleu l’absurd de qualificar-lo així, quan ni tan sols identifica el principal agressor: de fet, no s’esmenta directament la invasió de Rwanda, que ja fa dècades que dura, a través d’innombrables proxys, des de la primera i la segona guerra del Congo, que van començar el 1996 i continuen fins avui, amb milícies proxy rebatejades amb noves sigles al llarg de les dècades: AFDL, RCD-Goma, CNDP, M23, ADF. La presència de soldats ruandesos en territori congolès des de llavors ha estat documentada per nombroses ONG, informes d’experts de l’ONU, així com per recerques geopolítiques i històriques.
El director executiu i cofundador de Friends of the Congo, Maurice Carney, en comentar l’acord i la seva falta de profunditat històrica, va escriure: «Si s’accepta la narrativa de Donald Trump, els ciutadans estatunidencs mai sabrien que els Estats Units han estat la principal força estrangera responsable d’atrapar les masses congoleses en guerres perpètues, inestabilitat i pobresa extrema». Carney també assenyala altres deficiències, entre elles la falta de càstig o rendició de comptes per part de Rwanda pels seus crims al Congo, cosa que significa que no hi ha justícia per a les víctimes congoleses dels crims de guerra i els crims contra la humanitat comesos per Rwanda.
L’activista de drets humans i premi Nobel Denis Mukwege ha qualificat l’acord de «vague» i esbiaixat a favor de Rwanda. Després de l’anunci dels detalls de l’esborrany de l’acord la setmana passada, va publicar una declaració a X en la qual el criticava per no reconèixer «l’agressió de Rwanda contra la RDC», la qual cosa, segons va escriure, «suggereix que l’acord de pau beneficia l’agressor no sancionat, que veurà així els seus crims passats i presents encoberts com a «cooperació econòmica»».
Mukwege va afegir: «En el seu estat actual, l’acord emergent equivaldria a concedir una recompensa per l’agressió, legitimar el saqueig dels recursos naturals congolesos i obligar la víctima a alienar el seu patrimoni nacional sacrificant la justícia per a garantir una pau precària i fràgil».
Al curtmetratge d’animació sobre aquest acord de pau, el diplomàtic congolès diu: «Això no és pau, és la formalització d’una ocupació, han convertit el saqueig en política i l’han anomenat cooperació regional». «Després d’envair la terra en la qual viuen, jo m’encarrego de gestionar els parcs i els minerals congolesos», diu el diplomàtic congolès al curtmetratge, reflectint l’opinió generalitzada que l’acord beneficia a Rwanda, ja que blanqueja els seus crims.
L’analista geopolític congolès Patrick Mbeko considera que el procés de pau, tal com està ara, és una capitulació per part del Congo, ja que el conflicte es treu del seu context geopolític i no hi ha un pla immediat per a aturar l’ocupació efectiva de Rwanda a l’est del Congo, malgrat que la resolució 2773 (2025) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides se cita en l’acord i hauria de provocar una retirada immediata.
Atès que fonts d’intel·ligència han proporcionat detalls sobre els objectius oberts i encoberts de Rwanda, entre els quals s’inclou el suport militar, logístic i d’intel·ligència a l’AFC/M23, el país ha d’afrontar les conseqüències d’haver dut a terme una agressió internacional il·legal.
Les modalitats d’explotació dels minerals i altres recursos naturals de la regió encara no s’han fixat. L’atenció per a aturar l’explotació il·legal ha de ser el centre de les pròximes converses de pau.
El fals pretext de les FDLR
Moltes coses que es presenten com a veritats indiscutibles són en realitat mites públics que s’han d’abordar amb urgència. Un d’ells és la negació per part de Rwanda de qualsevol implicació militar a l’est del Congo, encara que en una entrevista amb la CNN el 3 de febrer, el president de Rwanda, Paul Kagame, va afirmar que no sabia si les seves tropes es trobaven a l’est de la RDC.
Un altre mite és que les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Rwanda (FDLR) són antics genocides ruandesos (els que van cometre un genocidi el 1994 a Rwanda).
L’arquebisbe de Bukavu, monsenyor Christophe Munzihirwa, assassinat l’octubre del 1996, havia advertit d’un nou problema palestí al qual es podia comparar la difícil situació d’aquests refugiats ruandesos, ja que Rwanda i Uganda estaven preparant una invasió que finalment va derrocar Mobutu Sese Seko. En aquesta guerra van ser assassinats o van morir fins a 800.000 refugiats ruandesos. Avui dia, continua sent una tragèdia històrica silenciada.
Més d’1,5 milions de refugiats ruandesos, fugint de l’avanç del Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat pels tutsis, van travessar la frontera amb el Congo (llavors conegut com a Zaire) el 1994. Entre el 1996 I el 1997, més de 800.000 d’aquests ruandesos van ser assassinats o van morir a la selva mentre fugien de l’avanç de l’FRP al Zaire, segons un antic funcionari de camp de l’ACNUR, Lino Bordin. En cap lloc del món una població, els milions de ruandesos que van fugir de l’FRP, ha estat tan estigmatitzada, perseguida i executada en silenci. L’ACNUR va evacuar el seu personal quan Rwanda va bombardejar els camps de refugiats que albergaven centenars de milers de civils; més tard, l’ACNUR afirmaria que molts havien tornat a Rwanda i que no s’havia pogut localitzar la resta. Quan Bordin va redactar els seus informes des del terreny, va ser amenaçat per funcionaris ruandesos que havien rebut instruccions de l’ambaixada britànica a Kigali perquè deixés d’informar sobre les massacres que estava documentant.
Tenint en compte la geografia, segons l’expert de l’International Crisi Group Richard Moncrieff en una entrevista titulada «L’acord entre la República Democràtica del Congo i Rwanda: ara ve el que és difícil», publicada el 4 de juliol de 2025, les FDLR són un pretext per a la intervenció de Rwanda a l’est del Congo: «Les autoritats congoleses i molts observadors consideren que aquesta exigència és un pretext, ja que l’M23 i les tropes ruandeses han ampliat la seva campanya molt més enllà de les zones d’influència de les FDLR. La condició tampoc té en compte la realitat que l’M23 controla ara moltes de les zones en les quals actuen les FDLR, la qual cosa dificulta que Kinshasa pugui si més no intentar expulsar les FDLR tret que les unitats de l’M23 es retirin primer». Per tant, des del punt de vista logístic, les unitats de l’M23 han de retirar-se primer, abans que es pugui abordar qualsevol qüestió relacionada amb els refugiats de les FDLR.
En esmentar només dues vegades l’M23 en el text principal de l’acord i més de 40 vegades les FDLR, algú que no estigui familiaritzat amb la guerra pot tenir la impressió que el principal protagonista que causa la inseguretat a l’est del Congo són les FDLR, que no es defineixen enlloc del text ni se’ls dóna veu.
La majoria de les persones que viuen a la zona ocupada de l’est del Congo esmenten l’ocupació de l’M23 com l’arrel de la violència comesa a la regió, i no les FDLR. Per tant, emmarcar el conflicte d’aquesta manera és enganyós i confon els patrons reals de violència sobre el terreny.
En una carta del 2 de juliol de 2025 publicada pel representant de les FDLR, el tinent general Victor Byiringiro felicita el president Donald Trump per la iniciativa de pau que el seu moviment secunda plenament, però adverteix que la descripció que fa el president Paul Kagame de les FDLR com a organització genocida o terrorista està lluny de la realitat. Byiringiro recorda a l’Administració estatunidenca les nombroses iniciatives de pau en les quals han participat les FDLR al llarg dels anys, així com les cinc operacions militars conjuntes contra elles entre 2009 i 2015 a les quals van haver de fer front. Les FDLR, creades el 2002 per a protegir els refugiats ruandesos que romanien al Congo, insisteixen en la necessitat d’un diàleg polític inclusiu per a resoldre els conflictes persistents a la regió.
Esperem que les reivindicacions de les FDLR plantejades en aquesta carta i les veus dels refugiats siguin escoltades en els acords de pau de Washington. Un representant de les FDLR podria unir-se al Mecanisme Conjunt de Coordinació de la Seguretat (JSCM), encarregat d’aplicar l’acord de pau de Washington.
No hi ha acords econòmics sense pau primer
Colette Braeckman a Rwanda-RD Congo. Le deal à la Trump, escrit el 4 de juliol de 2025, també és pessimista: «L’acord va ser un dur recordatori d’una realitat que l’últim informe dels experts de l’ONU acaba de posar en relleu: el president Paul Kagame considera que l’est de la República Democràtica del Congo és una zona conquerida».
La reintegració dels actors militars no estatals en l’exèrcit nacional congolès és una qüestió molt problemàtica que ha d’abordar-se amb major profunditat. És d’esperar que la política de reintegració cas per cas dels soldats desmobilitzats esmentada en l’acord sigui més transparent i superi així les polítiques de barreja que han destruït l’exèrcit nacional congolès des de dins, creant milícies paral·leles en el seu si que van desertar i van reprendre els atacs.
Un altre aspecte que requereix atenció urgent en les pròximes fases de l’acord és el desplaçament forçós de la població que s’està registrant a la regió. En aquest sentit, l’ACNUR ha d’intervenir amb les seves capacitats d’informació, i l’Estat congolès amb agents de protecció.
L’AFC, Aliança del Riu Congo, braç polític de la milícia M23, ha demanat un canvi de règim a Kinshasa, la qual cosa no és una postura viable per a una solució diplomàtica. Per tant, els futurs acords haurien de reconèixer aquesta postura com a il·legal per part d’aquest moviment i demanar-li que articuli reivindicacions legals i viables.
Els interessos miners estatunidencs a la regió s’esmenten en un article del Financial Times del 27 de juny de 2025, titulat «Aliat de Donald Trump cerca fer-se amb una mina a la República Democràtica del Congo mentre els Estats Units negocien un acord de pau», del corresponsal a l’Àfrica Oriental William Wallis. Cita Gentry Beach, un antic gestor de fons de cobertura, amb la seva empresa America First Global, que forma part d’un consorci que inclou al grup suís de matèries primeres Mercuria, que espera desenvolupar la mina de coltan de Rubaya en una empresa conjunta amb la minera estatal congolesa Sakima.
La transparència d’aquests futurs contractes ha de ser una prioritat i només han de formalitzar-se en temps de pau. Potser la definició de com gestionar els interessos econòmics hauria de seguir un acord de pau a llarg termini, donant prioritat al cessament de la violència, així com al restabliment de la integritat territorial de la República Democràtica del Congo. No hauria de considerar-se cap acord econòmic sense que primer s’aconsegueixi la pau.
Tanmateix, els detalls addicionals proporcionats en aquest article del Financial Times semblen recompensar Rwanda i la seva explotació il·legal de minerals: «A llarg termini, part del coltan extret al jaciment (Rubaya) s’exportaria legalment a través de Rwanda i es processaria per a la seva exportació en una nova foneria a Kigali. La foneria seria construïda per un consorci independent format per Mercuria, Beach’s America First Global i l’inversor estatal ruandès Ngali Holdings, segons persones familiaritzades amb les negociacions». Aquest acord econòmic relega el Congo al paper colonial d’exportador de matèries primeres a un país que ha saquejat il·legalment els seus recursos durant 30 anys. Això és problemàtic, ja que l’acord econòmic previst per aquest consorci recompensa un agressor genocida.
La República Democràtica del Congo hauria de prohibir fins al 90% del refinat de tots els seus minerals fora del seu propi país. Només hauria d’exportar-se un petit percentatge que no es refini in situ. Aquesta política atrauria inversions a llarg termini per a refineries directament a la RDC.
Fins ara, l’acord de pau només esmenta els minerals crítics una vegada. Els funcionaris estatunidencs van emmarcar en gran manera aquest acord com a part de l’interès més ampli del president per la recerca de la pau, fent referència als seus altres esforços de pau relacionats amb l’Iran i Israel, el Pakistan i l’Índia, i Rússia i Ucraïna.
La guerra d’agressió internacional en curs s’ha de reconèixer més àmpliament i ser sancionada. Les parts van acordar en l’acord de Washington abstenir-se de qualsevol acte d’agressió.
Respectarà Rwanda aquesta vegada la seva part de l’acord signat i reaccionarà la comunitat internacional amb sancions serioses a nivell nacional, incloent-hi la congelació d’actius, embargaments comercials i restriccions a les transaccions financeres i altres mesures punitives creatives contra Rwanda si no ho compleix?
Nota
-
Voldria reconèixer l’excel·lent, encertada i dura crítica del curtmetratge d’animació sobre l’acord de Washington, del qual n’he agafat algunes imatges per a aquest article, però no s’esmenta els autors. El curtmetratge es pot veure aquí: cartoon film.
Font: Nicoletta Fagiolo
Imatge: Extreta d’un curtmetratge d’animació sobre l’acord de Washington.
“Notre Invité” rep el congolès Patrick Mbeko, geopolític i escriptor (La Nouvelle Chaîne Africaine, 10.07.2025)