«Ya has firmado contra los catalanes?»
ANÒNIM POPULAR

El 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Tots els grups polítics catalans menys el Partit Popular Català hi donaren suport. El mes de novembre del mateix any, l’Estatut va ser pres en consideració pel Congrés de Diputats i el va retallar substancialment (lo he raspao y lo he dejao más limpio que una patena. Alfonso Guerra dixit). Malgrat l’escapçament d’articles importants, el 18 de juny de 2006, el poble de Catalunya el ratificà en referèndum amb el 74% dels vots. Immediatament el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat i, alhora, encetà una campanya de recollida de signatures per tot l’Estat en contra de l’Estatut.

Aquesta és la gènesi del conflicte que alguns anomenen «el problema català». I és la primera passa donada cap a la judicialització de les relacions entre Espanya i Catalunya, les quals s’havien resolt per la via política al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals, amb la posterior ratificació pel poble en referèndum, tal com estableix la Constitució espanyola.

El segon gran error fou l’admissió a tràmit del recurs pel Tribunal Constitucional. Segons destacats juristes, com el catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, l’alt tribunal mai no hauria d’haver admès a tràmit el recurs ja que s’havien complert tots els preceptes constitucionals. Finalment, el 27 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional emetia la sentència que anul·lava 14 dels articles més importants. Paradoxalment, alguns Estatuts d’Autonomia tramitats posteriorment tenen vigents articles calcats dels anul·lats pel Constitucional.

A partir de la sentència del Constitucional, s’han anat succeint a Catalunya les grans mobilitzacions ciutadanes, els acords parlamentaris i les iniciatives governamentals que reclamen dialogar amb el Govern espanyol. Fins que arribam al primer d’octubre de 2017, en què es celebrà el referèndum d’autodeterminació amb una gran participació ciutadana, reprimida violentament per la policia espanyola.

El resultat és que l’any 2010 a Catalunya únicament el 15% dels electors votaven opcions independentistes i avui ja són el 52%, fet que els permet disposar d’una àmplia majoria absoluta al Parlament.

Per desgràcia, Mariano Rajoy va persistir en l’error de deixar en mans dels jutges la solució d’un problema estrictament polític. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, composts per magistrats majoritàriament conservadors, han seguit tirant llenya al foc amb unes terribles sentències contra els membres del Govern de Catalunya i dels líders de les principals entitats civils. Ni la presidenta del Parlament de Catalunya es salvà de la ira suprema per haver permès debats i tramitacions parlamentàries, en una clara invasió del poder judicial contra el legislatiu.

Amb aquests antecedents, és indecent que el Partit Popular torni a anunciar una campanya contra els indults als presos catalans: recollides de firmes, mocions als ajuntaments, manifestacions amb els partits d’extrema dreta…, que atien encara més l’odi i l’anticatalanisme. Només demostren una falta absoluta d’escrúpols per aconseguir el poder. Diuen defensar Espanya, però l’odien. Odien la seva diversitat, la seva riquesa cultural i lingüística, la seva pluralitat…

Però no és menys indecent la postura dels barons del PSOE que s’han pronunciat contra els indults. Gent responsable o condemnada per terrorisme d’Estat i per malversació, que un dia gaudiren d’un indult. Tant els uns com els altres valdria més que callassin.

El PP recollirà firmes contra els possibles indults als presos del procés (28.05.2021)