La violència humana ha turmentat el món des de temps immemorials. Hi ha incomptables milions (milers de milions?) de persones arreu del món que han quedat marcades per ella en totes les seves formes. Hi ha dues respostes bàsiques: una és intentar tornar aquesta violència amb violència i derrotar l’enemic; l’altra és, en paraules de Martin Luther King Jr, “no cercar derrotar o humiliar l’oponent, sinó guanyar la seva amistat i comprensió” mitjançant una resposta no-violenta. Els polítics solen abraçar la primera, mentre que els anomenats somiadors advoquen per la segona.
Entre aquestes dues, hi ha diverses respostes mixtes, amb líders polítics assenyats que demanen respecte mutu entre països i la fi de les provocacions agressives que duen a la guerra, com ha passat amb els Estats Units provocant la guerra a Ucraïna.
Hem entrat en una època en què la destrucció de tota la vida a la Terra mitjançant una guerra nuclear és imminent, tret que es produeixi una transformació radical. Si la paraula imminent sona extrema, val la pena considerar que no hi haurà cap anunci. El moment de parlar és ara. Sempre és ara.
La gran literatura parla de la qüestió de la violència als nivells més profunds.
L’Odissea d’Homer és el cas clàssic de venjança violenta. Al final de la història, Odisseu, que va ser ferit en la seva joventut per un porc senglar, torna finalment a casa de la guerra de Troia després de deu anys de vagar. Doblement marcat ara pels horrors de la guerra amb les seves horribles matances (vegeu La Ilíada), arriba a casa seva disfressat amb els parracs d’un captaire. La seva mainadera de la infància el reconeix per la cicatriu de la cuixa. A casa seva troba desenes de pretendents que coquetegen amb la seva dona Penélope. Enfurismat, surt al llindar, s’arrenca els parracs i els massacra sistemàticament tots. Carn i vísceres neden a l’habitació banyada en sang, mentre al pati dotze criades infidels pengen dels seus colls. És la història de venjança per excel·lència del western, en què l’heroi ferit mata els dolents i el ritme violent no s’atura.
Apel·la als nostres àngels menors, ja que encara que la ràbia d’Odisseu és comprensible, les seves conseqüències deixen un llegat tòxic.
Però hi ha una altra resposta que beu d’una altra tradició simbolitzada per Jesús a la creu, executat per l’Estat romà com a criminal subversiu. No va morir en una creu privada, ja que el seu crim va ser públic. Martin Luther King Jr i Mahatma Gandhi són famosos exemples de resistència no-violenta en els temps moderns, ja que també van ser executats per l’Estat. La no-violència sembla, almenys en aparença, menys eficaç que la violència i contrària a gran part de la història de la humanitat.
Tanmateix, si és així, estem condemnats. Perquè ara tenim armes nuclears, no arcs, fletxes i llances. Tenim armes nuclears connectades a ordinadors. Armes digitals de múltiples tipus i líders bojos decidits a portar-nos a la vora de l’extinció.
La instigació per part dels Estats Units de la guerra a Ucraïna contra Rússia i la seva pressió per entrar en guerra amb la Xina en són els principals exemples actuals. Formen part del continu i vast tapís de mentides del que va parlar Harold Pinter en el seu discurs del Premi Nobel de 2005. Va dir, en part:
“Estats Units ha recolzat i en molts casos ha engendrat totes les dictadures militars de dretes del món després del final de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo a Indonèsia, Grècia, Uruguai, Brasil, Paraguai, Haití, Turquia, Filipines, Guatemala, El Salvador i, per descomptat, Xile. L’horror que els Estats Units van infligir a Xile el 1973 mai podrà ser purgat i mai podrà ser perdonat… Els crims dels Estats Units han estat sistemàtics, constants, despietats, sense remordiments, però molt poca gent n’ha parlat realment.”
Això continua sent cert, com ens acaba d’advertir John Pilger en un impactant article, “S’acosta una guerra embolcallada en propaganda. Ens involucrarà. Alça la veu”:
“L’auge del feixisme a Europa és incontrovertible. O ‘neonazisme’ o ‘nacionalisme extrem’, com prefereixin. Ucraïna, com a rusc feixista de l’Europa moderna, ha vist ressorgir el culte a Stepan Bandera, l’apassionat antisemita i assassí de masses que va lloar la ‘política jueva’ de Hitler, que va massacrar 1,5 milions de jueus ucraïnesos. ‘Posarem els vostres caps als peus de Hitler’, proclamava un pamflet banderista dirigit als jueus ucraïnesos.
Avui, Bandera és venerat com un heroi a Ucraïna occidental i desenes d’estàtues seves i dels seus companys feixistes han estat pagades per la Unió Europea i els Estats Units, en substitució de les de gegants culturals russos i altres que van alliberar Ucraïna dels nazis originals.
El 2014, els neonazis van tenir un paper clau en un cop d’Estat finançat pels Estats Units contra el president electe, Víktor Ianukòvitx, acusat de ser ‘pro-Moscou’. El règim colpista incloïa destacats ‘nacionalistes extremistes’, nazis en tot menys en el nom.”
El suport liderat pels Estats Units a aquesta guerra s’ha d’aturar. Qui ho farà?
Homer ens va dir una cosa molt important fa temps, igual que molts poetes, artistes i escriptors del segle XX. Ens van advertir dels monstres que estàvem engendrant, com diu Pilger: “Arthur Miller, Myra Page, Lillian Hellman, Dashiell Hammett van advertir que el feixisme estava sorgint, sovint disfressat, i la responsabilitat de parlar clar requeia en els escriptors i periodistes”. Lamenta amb raó l’absència d’aquestes veus actualment, ja que els escriptors han desaparegut en el silenci postmodern, com a part de la guerra cultural contra la dissidència.
En un to més subtil i personal que el relat de venjança d’Homer, tenim el testimoni d’Albert Camus, que va formar part de la resistència a l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. Al començament de la seva bella novel·la pòstuma i autobiogràfica El primer home, Camus ens parla de Jacques Cormery (Camus), que mai va conèixer el seu pare, un soldat francès mort a la Primera Guerra Mundial –la mal anomenada grotesca Guerra per acabar amb totes les guerres– quan Jacques tenia onze mesos. Anys més tard, quan té quaranta anys i els horrors de la II Guerra Mundial han acabat, Jacques visita el cementiri de França on hi ha enterrat el seu pare. Dempeus al costat de la làpida en aquest enorme camp de morts, el silenci l’envolta. Camus escriu:
“I l’onada de tendresa i de pietat que va omplir immediatament el seu cor no era la commoció de l’ànima que porta el fill al record del pare desaparegut, sinó la passió aclaparadora que sent un home adult per un fill injustament assassinat –alguna cosa aquí no era en l’ordre natural i, en veritat, no hi havia ordre sinó bogeria i caos quan el fill era més gran que el pare. El curs del temps es feia miques al seu voltant mentre ell romania immòbil entre aquelles tombes que ja no veia, i els anys ja no es mantenien als seus llocs al gran riu que flueix fins a la seva fi.”
La història continua, igual que la de Camus, que sempre va recolzar les víctimes de la violència malgrat les dures crítiques rebudes des de molts racons, des de l’esquerra i des de la dreta. Va escriure un famós assaig, Reflexions sobre la guillotina, contra la pena capital, basat en la nauseabunda experiència del seu pare en veure un home executat per l’Estat. Després de sentir aquesta història de la seva àvia, tenia regularment “un malson recurrent” que “el turmentava, adoptant moltes formes, però tenint sempre el mateix tema: sempre venien a emportar-se’l, Jacques, per ser executat”.
A més, Camus ens va advertir que no ens convertíssim en assassins i botxins i creéssim més víctimes, quan va escriure una sèrie d’assajos poc després de la Segona Guerra Mundial per al diari de la Resistència francesa, Combat – Ni víctimes ni botxins. Va escriure que sí, que hem d’alçar la veu:
“Només exigeix que reflexionem i després decidim, clarament, si la sort de la humanitat s’ha de fer encara més miserable per assolir fins llunyans i ombrívols, si hem d’acceptar un món eriçat d’armes on el germà mata el germà; o si, al contrari, hem d’evitar el vessament de sang i la misèria tant com sigui possible per donar una oportunitat de supervivència a les generacions posteriors més ben equipades que nosaltres.”
Això em porta a Robert F. Kennedy Jr i la seva candidatura a la Presidència dels Estats Units en aquesta època tan perillosa. És un home que no es deixa acovardir pel silenci malgrat tots els esforços per censurar-lo.
Des d’una edat molt primerenca va romadre marcat per la mort; és sens dubte un guerrer ferit, no un dels que van anar a una guerra de debò, sinó un a qui li van imposar una guerra diferent quan tenia nou i catorze anys, quan el seu oncle i el seu pare van ser assassinats per la CIA. Alguns reprimeixen les implicacions dels records; ell s’hi ha enfrontat i ha permès que l’impulsin a la veritat i a l’acció.
Cap senglar l’ha banyegat, ni ha matat pretendents a casa, perquè ha pres, no el camí de la venjança, sinó el de la reconciliació, malgrat haver perdut el seu pare i altres a les mans de forces demoníaques del govern. Aquest és el camí de la no-violència, un camí desconegut per a la majoria dels qui aspiren a càrrecs polítics.
No conec els seus pensaments íntims sobre això, però llegeixo les seves paraules i accions per desxifrar cap a on intenta portar aquest país tan violent. És un guerrer no-violent en l’esperit de la força de la veritat o satyagraha de Gandhi. No una no-acció passiva, sinó una resistència activa al mal i a la violència. No un que cerqui venjar-se de tots els bel·licistes i mentiders de la Covid (cosa que no exclou la persecució legal dels crims), sinó un que cerqui reconciliar les parts enfrontades. Apel·lar als nostres àngels superiors i no als dimonis que ens insten a renunciar al bé, sinó a l’amor que és la nostra única esperança.
No dic que sigui pacifista. Aquest terme enterboleix les coses. Està clarament compromès amb la defensa del país si mai fos atacat. Però s’oposa rotundament als interminables atacs dels Estats Units contra altres països. Coneix la cruel història de la CIA. És un candidat polític molt poc freqüent, compromès amb la reconciliació al seu país i a l’estranger. Està lluitant per la pau.
Igual que el seu pare, el senador Robert Kennedy, i el seu oncle, el president Kennedy, està en contra de la guerra, compromès a posar fi a l’interminable cicle de guerres a l’estranger sostingudes pel complex militar-industrial i les corporacions que s’alimenten de l’abeurador de les despeses de guerra. S’oposa a les polítiques dels polítics que donen suport a aquesta carnisseria interminable, que són la majoria d’ells, incloent emfàticament Joe Biden. És conscient del perill de la guerra nuclear. Ens ho explica a la seva pàgina web, Kennedy24:
“Com a president, Robert F. Kennedy Jr començarà el procés de desmantellament de l’imperi. Portarem les tropes a casa. Deixarem d’acumular deutes impagables per lluitar en una guerra darrere l’altra. Les forces armades tornaran al seu paper de defensar el nostre país. Posarem fi a les guerres per poders, les campanyes de bombardejos, les operacions encobertes, els cops d’Estat, els paramilitars i tota la resta que s’ha convertit en una cosa tan normal que la majoria de la gent no sap que està passant. Però està passant, una sagnia constant de les nostres forces. És l’hora de tornar a casa i restaurar aquest país… Predicarem amb l’exemple. Quan una nació imperial bel·licosa es desarma per la seva pròpia voluntat, estableix un model per a la pau a tot arreu. No és massa tard perquè abandonem voluntàriament l’imperi i servim la pau en el seu lloc, com una nació forta i sana.”
Són paraules molt fortes i estic segur que les diu de debò. Però se li oposen forces demoníaques dins dels Estats Units, cosa que l’exanalista de la CIA Ray McGovern anomena encertadament el complex Militar-Industrial-Congressional-Intel·ligència-Mitjans-Acadèmia-Think-Tank (MICIMATT). Dirigeixen l’espectacle de merda de la propaganda i llançaran mentida rere mentida (ja ho han fet) a Kennedy i exerciran tota la seva pressió per assegurar-se que no pugui complir les seves promeses. La seva propaganda és interminable i el seu objectiu és hipnotitzar. Pinter ho va descriure així: “Us dic que Estats Units és sens dubte l’espectacle més gran del món. Potser és brutal, indiferent, menyspreador i despietat, però també és molt intel·ligent. Com a venedor està sol i la seva mercaderia més vendible és l’amor propi”.
És aquest amor propi i l’excepcionalisme estatunidenc el que Bobby Kennedy haurà de contrarestar emfasitzant la humanitat de totes les persones i el desig de viure en pau. Haurà de deixar molt clar que la implicació del govern estatunidenc a Ucraïna no ha estat mai humanitària, sinó que des del principi ha format part d’un pla per desactivar Rússia. És un esforç per continuar la Guerra Freda apropant-se a les fronteres de Rússia.
Només els ximples pensen que la venjança i la violència conduiran a un món millor. Pot fer-se sentir bé –i conec aquesta sensació– tornar el cop amb ràbia, però no és res més que un cercle viciós, com ha demostrat tota la història. La venjança només porta amargor, un cicle de recriminacions i reaccions. La reconciliació és el camí a seguir, però només es pot fer realitat mitjançant la resistència de la gent bona d’arreu del món a les mentides dels propagandistes amants de la guerra que ens porten a l’aniquilació.
RFK Jr no ho pot fer sol. Ell pot liderar, però necessitem un cor vast de milions de veus per resistir, en paraules de Pilger, “a l’elit totpoderosa de la corporació fusionada amb l’Estat i les exigències de la ‘identitat'”. Si no, la democràcia continuarà sent nocional. Kennedy té molta raó en dir que els EUA no poden ser un imperi a l’estranger i continuar sent una democràcia a casa. El silenci ha de ser reemplaçat per la resistència i les seves paraules s’han de fer realitat per milions de persones que s’oposin als assassins.
Escrivint en un altre temps extrem, però escrivint de veritat, Camus, va dir:
“Al final d’aquest túnel de foscor, però, hi ha inevitablement una llum, que ja endevinem i per la qual només hem de lluitar per assegurar la seva arribada. Tots nosaltres, entre les ruïnes, estem preparant un renaixement més enllà dels límits del nihilisme. Però pocs ho sabem.”
Lluitem, doncs, amb paraules i accions. Com Martin Luther King Jr ens va dir sobre la guerra dels Estats Units contra el Vietnam: “Arriba un moment en què el silenci és traïció”.
Font: Edward Curtin
Foto: Robert Kennedy Jr va ser portador del fèretre al funeral del seu pare a l’edat de 14 anys.
Fragments del discurs de Robert Kennedy Jr el 19 d'abril d'enguany en l'acte de presentació de la seva candidatura a la Presidència dels Estats Units