El que els neoconservadors dels Estats Units encara no han comprès és que no han aconseguit subjugar Rússia malgrat les humiliacions abocades sobre el seu honor nacional, la seva història i la seva envejable rica cultura. Per què Rússia hauria de normalitzar-se amb Estats que s’han apropiat de la seva riquesa sobirana i li han imposat sancions tan draconianes per dessagnar i afeblir la seva economia?

El president rus, Vladímir Putin, va viatjar dilluns als “nous territoris” del país, les regions de Lugansk i Kherson/Zaporoje, per avaluar la situació militar.

Ha començat el compte enrere per al “contraatac” ucraïnès. L’arribada del sistema de míssils Patriot a Ucraïna testifica la magnitud de la mobilització per imposar grans pèrdues a Rússia. El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha fet una visita sorpresa a Kíev, la primera des que va començar la guerra.

Els documents filtrats del Pentàgon són escèptics sobre l’èxit de la contraofensiva ucraïnesa, però Moscou fa les pròpies valoracions. En primer lloc, els neoconservadors no desendollaran el règim de Zelenski, ja que això significaria obrir la caixa de Pandora quan el president Biden està a punt d’anunciar la seva candidatura a un segon mandat com a president i no pot acceptar que Ucraïna estigui perdent la guerra.

En realitat, Ucraïna està patint una hemorràgia. És a la naturalesa de les guerres de desgast que, en algun moment, el bàndol més feble es trenca i llavors, el final arribi molt ràpid. Així va passar a Síria, on una vegada guanyada la batalla d’Alep, que feia cinc anys que durava, el desembre del 2016, les forces governamentals van arrasar el país en una sèrie de victòries militars que van abaixar el teló del conflicte.

La guerra de desgast a Ucraïna pot semblar “estancada”, però el més decisiu serà quin bàndol està infligint més baixes. No hi ha dubte que, malgrat l’ajuda militar massiva, d’intel·ligència, financera i econòmica d’Occident, les forces russes han aixafat el bàndol ucraïnès en tota la línia de contacte.

L’ambaixador rus al Regne Unit ha declarat recentment que la proporció de baixes a la guerra de desgast és d’aproximadament set soldats ucraïnesos per cada soldat rus. Per posar les coses en perspectiva, els informes dels mitjans de comunicació occidentals estimen que al voltant de 35.000 soldats ucraïnesos participaran en la propera contraofensiva al llarg de la línia del front de 950 km, mentre que Putin ha declarat que les forces de reserva russes en la línia del front sumen 160.000 soldats!

El sistema de defensa aèria ucraïnès es troba en estat crític. Els russos tenen un predomini en l’artilleria i han fortificat fortament la línia del front en els darrers 5-6 mesos en múltiples capes de defensa, com ara mines, moviments de terra i bol·lards per impedir l’avenç dels tancs, etc.

La línia de fortificació russa

Es tracta d’una tàctica desesperada d’Ucraïna, que ha perdut gran part dels soldats més experimentats (es calcula que ha patit 120.000 baixes), per enfrontar-se als russos, que tenen superioritat aèria i de míssils, superioritat de defensa antiaèria i artilleria, i superioritat d’efectius entrenats, sobretot.

Les zones que Putin ha decidit visitar –Kherson/Zaporoje i Lugansk– són on més s’espera la contraofensiva ucraïnesa. Putin ha escoltat dels comandants la situació militar i, per descomptat, amb tota seguretat, això li servirà per prendre decisions sobre les contraestratègies russes, tant defensives com ofensives.

Malgrat les filtracions del Pentàgon i del consegüent desordre i confusió a Washington i a les capitals europees (i a Kíev), el contraatac ucraïnès seguirà endavant per recuperar almenys part del territori perdut. És una jugada desesperada.

Tanmateix, el pensament delirant segueix prevalent a Washington. Així es desprèn d’un recent article publicat a Foreign Affairs, del qual en són coautors dos veterans de l’establishment estatunidenc –l’exfuncionari del Departament d’Estat Richard Haass i Charles Kupchan, membre sènior del Consell de Relacions Exteriors– titulat Occident necessita una nova estratègia a Ucraïna: Un pla per passar del camp de batalla a la taula de negociacions.

L’article se cenyeix en gran mesura als mites engendrats pels neoconservadors –que les operacions militars especials de Rússia han fracassat i que la guerra “ha resultat molt millor per a Ucraïna del que la majoria va predir”–, però té ocasionals centelleigs de realisme. Es basa en la tornada actualment en voga a Washington que “el resultat més probable del conflicte no és una victòria ucraïnesa completa, sinó un sagnant estancament”.

Haas i Kupchan escriuen que “quan l’ofensiva ucraïnesa arribi al final, és possible que Kíev també s’inclini per la idea d’un acord negociat, després d’haver donat el millor de si mateixa al camp de batalla i enfrontar-se a limitacions cada vegada més grans tant dels seus propis recursos humans com de l’ajuda exterior”.

Els autors observen que els dirigents russos també tenen opcions i càlculs, ja que les sancions occidentals no han aconseguit paralitzar l’economia russa, el suport popular a la guerra continua sent alt (per sobre del 70%) i Moscou intueix que el temps corre a favor seu, ja que la capacitat de resistència d’Ucraïna i els seus partidaris occidentals, i la seva determinació disminuiran i Rússia hauria de poder ampliar substancialment els seus guanys territorials.

En el fons, Haas i Kupchan són d’un altre planeta. No poden comprendre que Rússia no acceptarà mai un escenari en què el conflicte acabi amb un alto el foc, però l’OTAN segueixi reforçant les capacitats militars d’Ucraïna i integrant progressivament Kíev en l’aliança.

Per què voldria Rússia jugar a un altre joc de cadires musicals mentre Occident formalitza l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN, és a dir, consentir una repetició del grotesc interregne entre els Acords de Minsk del 2015 i les operacions militars especials de Rússia?

La visita de Putin als nous territoris en aquesta conjuntura crucial, amb la guerra de desgast en un punt d’inflexió, transmet un senyal poderós que Rússia també té un pla ofensiu i no depèn de Biden xiular i suspendre la guerra per poders, per pura fatiga o distraccions urgents a l’Àsia-Pacífic o a causa d’esquerdes en la unitat occidental o qualsevol altra cosa.

De la mateixa manera, és improbable que Rússia es pugui reconciliar amb el règim de Zelenski, que Moscou considera un titella de l’administració Biden. Però, com és possible que Biden es desfaci o perdi de vista Zelenski mentre els esquelets s’agiten a l’armari familiar?

El més important és que l’opinió pública russa espera que Putin compleixi la promesa que va fer en ordenar les operacions militars especials. Tot el que no sigui això significarà que desenes de milers de vides russes han mort en va.

No és propi de la personalitat política de Putin ignorar el corrent d’opinió russa, ni passar per alt la ferida psique nacional mentre es reprodueixen imatges del desallotjament forçós de centenars de monjos de Pechersk Lavra, el complex de monestirs ortodoxos rupestres del segle XI al cor de Kíev, qualificats de quintacolumnistes russos. Va ser una maniobra política calculada per Zelenski amb el suport tàcit d’Occident. (aquí i aquí)

El que els neoconservadors dels Estats Units encara no han comprès és que no han aconseguit subjugar Rússia malgrat totes les humiliacions abocades sobre el seu honor nacional, la seva orgullosa història i la seva envejable i rica cultura. Per què Rússia hauria de normalitzar-se amb Estats que s’han apropiat de la seva riquesa sobirana i li han imposat sancions tan draconianes per dessagnar i afeblir la seva economia?

La secretària del Tresor estatunidenc, Janet Yellen, ha admès a la CNN que les sancions poden acabar posant en perill l’hegemonia del dòlar estatunidenc. Però els seus comentaris no van prou lluny.

Mentrestant, l’associació estratègica entre Rússia i la Xina s’ha enfortit, i el senyal d’aquesta setmana ha estat la voluntat de Moscou de coordinar-se amb Pequín per contrarestar els reptes militars a l’Extrem Orient. (Vegeu el meu bloc Xina, Russia circle wagons in Asia-Pacific)

Rússia dista molt d’estar aïllada i gaudeix de profunditat estratègica en la comunitat internacional. En canvi, al llarg del darrer any, el declivi sistèmic d’Occident i la minvant influència mundial dels Estats Units han esdevingut un procés històric inexorable.

M.K. Bhadrakumar és un antic diplomàtic. Va ser ambaixador de l’Índia a l’Uzbekistan i Turquia. Les seves opinions són personals.

Font: Peoples Dispatch

Foto: El president rus Vladimir Putin arriba a la Caserna General del Grup de Forces del Dniéper, a la província de Kherson, el 17 d’abril de 2023.

Ucraïna no ho té fàcil amb la seva ofensiva per això! – Entrevista a Juan Antonio Aguilar (Miguel Ruiz Calvo, 24.04.2023)