Moltes esglésies cristianes opten per consolar els seus feligresos amb cerimònies tranquil·litzadores, sermons banals i fins i tot apel·lant a sentiments nacionalistes populars, en lloc de desafiar amb les crides dures de Jesús per la justícia social. Un greu fracàs, diu el Rev. Howard Bess.

El nostre coneixement del Jesús de la història està creixent ràpidament amb molts bons estudiosos que busquen en el context en què Jesús va créixer, va viure i va ensenyar. El context és la paraula clau.

En els últims 30 o 40 anys, els estudiosos han començat la col·locació de les paraules de Jesús en el context en què va parlar, amb el significat de l’ensenyament de Jesús cada vegada més clar. Ara sabem que Jesús va impartir els seus ensenyaments a una enorme població camperola pobra. A més, els ensenyaments de Jesús van ser pronunciats en el planter principal dels zelotes, un moviment radical que propugnava la rebel·lió violenta contra els rics i els poderosos.

Els autors dels relats grecs de Mateu, Marc, Lluc i Joan van escriure dècades més tard. Van utilitzar materials originals de Jesús, transmesos a través de la tradició oral de l’arameu que Jesús va parlar, però els van situar en un context completament diferent. En el procés, van donar significats als ensenyaments de Jesús que ell mai es va proposar o no hauria acceptat.

La insistència dels estudis recents és que els ensenyaments de Jesús de Natzaret es treguin acuradament del context creat per Mateu, Marc, Lluc, Joan i Pau, i siguin reinserits en el context en què Jesús va viure i va ensenyar, una societat agrària avançada en què la pobresa aclaparava la població, la violència era comuna i regnava la injustícia.

Per tant, la clau per entendre el Jesús de la meva fe no es troba en el grec del Nou Testament, sinò en el mateix Jesús, natural de la ciutat de Natzaret, on va créixer. Era la zona de Galilea on va realitzar la seva carrera com a mestre popular i narrador. Per entendre els ensenyaments de Jesús, el material ha de ser col·locat en el context en què va viure i va ensenyar.

Els ensenyaments de Jesús han sobreviscut en dues formes primàries, les seves paràboles (històries) i els seus aforismes (dites curtes). La majoria dels estudiosos estan d’acord en què aquestes dues formes literàries usades per Jesús van sobreviure una transició, de l’arameu que Jesús va parlar a les tradicions orals aramees dels oients de Jesús i finalment al grec escrit, en un període de 40 a 60 anys. Aquestes històries i aquestes dites van sobreviure perquè es recorden fácilment, i aquest procés de supervivència de material didàtic de Jesús no es posa seriosament en dubte.

En preparació per al ministeri ordenat, vaig estudiar molt grec perquè el grec és l’idioma original del que avui anomenem el Nou Testament. Però miro els estudis actuals del Nou Testament i la conclusió és que la lectura del grec no era tan important com pensava.

Les Esglésies d’avui

Aquestes implicacions d’estudis recents demanen ser reconegudes per les esglésies cristianes del segle XXI, i aquestes esglésies ignoren aquests estudis tan bons, per a la seva pròpia perdició. Després de tot, el missatge bàsic de Jesús és contundent i real: la seva espiritualitat va ser un resultat directe de la seva participació en els assumptes polítics, socials i econòmics de la seva època. La justícia era al cor de la seva espiritualitat.

No obstant això, avui dia el clergat ordenat està al cor del dilema de les esglésies. Molts han estat formats als seminaris i se’ls ha ensenyat el que he descrit en referència a les històries i dites de Jesús. Per tant, ells saben les implicacions socials i econòmiques del material de Jesús, però la majoria dels clergues formats als seminaris decideixen esquivar els missatges de justícia de Jesús.

El clergat s’ha convertit en expert en la realització de batejos, serveis de comunió, funerals i casaments, predicant sermons innocus. Beneeixen reunions públiques amb pregàries d’invocació i benediccions polides i sense sentit. No obstant això, no parlen des dels púlpits o plataformes públiques sobre les disparitats d’ingressos, el pagament als empleats d’un salari digne, l’atenció sanitària universal o l’acollida dels immigrants.

Un altre gran inconvenient de les esglésies cristianes és que han perdut la capacitat de discutir i argumentar les qüestions socials i polítiques difícils que sorgeixen de l’evangeli cristià. Les paràboles que Jesús va dir no van ser dites perquè el públic estigués d’acord amb el narrador o amb qualsevol altre. Es van dir per iniciar la discussió destinada a comprendre les condicions sociopolítiques del moment i obtenir un compromís per una societat justa. La manca de debats vigorosos a les esglésies cristianes sobre justícia social és ni més ni menys que escandalosa.

El ministeri terrenal de Jesús no era sobre la salvació de les ànimes per a un cel etern. Un estudi seriós de les seves paràboles i aforismes produeix una perspectiva molt diferent. Els missatges de Jesús eren sobre persones que necessitaven ser restaurades a comunitats de justícia, cura i amor.

Les esglésies cristianes han perdut el seu camí cercant acceptació social i comoditat per a l’elit. En el procés, han afirmat la presència del seu Crist en una tassa de suc i un mos de pa. La distorsió és desastrosa. La necessitat dels cristians de tenir una nova mirada sobre Jesús de Natzaret i els seus ensenyaments és urgent.

El reverend Howard Bess és un ministre baptista americà jubilat que viu a Palmer, Alaska. La seva adreça de correu electrònic és hdbss@mtaonline.net.