Des que el Front Patriòtic Ruandès va prendre el poder a Rwanda el 1994, després del genocidi contra els tutsis, ha aplicat una estratègia implacable per silenciar sistemàticament totes les crítiques per tal de seguir sent l’única veu autoritzada en l’escena política nacional i reforçar el mite del partit “salvador de la nació” tan popular a Occident. Durant els 26 anys de govern de l’FPR, diversos opositors polítics i dissidents del partit en el poder han estat empresonats, han desaparegut i altres han estat assassinats.
Des del principi de la meva carrera política, l’FPR va mesurar ràpidament l’amenaça que representaven la meva franquesa i els meus ideals i, com a resultat, em va convertir en un dels objectius preferits d’atacs de tota mena.
Pitjor encara, la meva família i diversos dels meus col·laboradors també han estat objecte d’atacs difamatoris, judicis sense fonament i empresonaments arbitraris.
És per tots ells, la meva família, els meus col·legues, els meus amics i tots els joves de Rwanda i d’arreu del món que s’han reconegut i escoltat en la meva veu, totes aquestes persones que han estat víctimes sovint ignorades i invisibles, és per tots ells que vull parlar avui.
Tinguin la seguretat que la depravada campanya empresa contra mi, acusant-me cínicament i falsa de negar el genocidi contra els tutsis i de tenir una “ideologia de genocidi” que vaig heretar dels meus pares, lluny de descoratjar-me, reforça encara més la meva determinació. Però és eficaç perquè menysprea el debat polític a Rwanda i els valors intrínsecs que caracteritzen el poble ruandès.
Francament, em trenca el cor veure l’abast de la difamació de la qual sóc objecte, especialment quan és orquestrada per alts funcionaris i mitjans de comunicació propers al govern. Pitjor encara, aquest odi s’estén pels joves que estan als aparells que els omplen de la mateixa ideologia de la qual se m’acusa i que va dur el nostre país al genocidi. Això em recorda les paraules de Jesucrist quan va dir: “No tingueu por a qui mata el cos, sinó a qui mata l’esperit”. Estan matant les ments dels joves i fent-ho, estan delmant l’esperit de Rwanda.
La ruanditat –si em permeten crear una paraula que tradueixi la nostra llengua vernacla ‘ubunyarwanda’– sempre ha estat portadora de valors fonamentals d’integritat personal, sinceritat, protecció i honor familiar. En aquest sentit, no es fa referència a l’infant pel seu nom, sinó per la seva filiació (fill o filla de tal o qual). No es tracta d’un gest discriminatori o reductor, sinó més aviat d’un reconeixement i un signe de respecte pel seu origen. De la mateixa manera, tradicionalment aprenem a respectar la gent gran i les autoritats perquè l’autoritat, ja sigui parental o comunitària, no s’imposava abans per la por, sinó que es guanyava amb la rectitud. Les mares tenen un lloc especial perquè se les considera “el cor de la llar” i per tant el respecte que se’ls deu és molt estricte.
Avui en dia, hauria de ser naturalment el deure de la generació més gran transmetre aquests valors a la generació més jove, que és la raó per la qual la gent gran van ser antany molt respectades. Desafortunadament, és tot el contrari. Veig que la perversa propaganda contra mi és, d’una banda, ideada i duta a terme per persones grans ben informades i persones amb autoritat i, d’altra banda, utilitza els joves per convertir-los en les figures més visibles d’odi. Aquest estat de coses és una indicació irrefutable de la degeneració moral de la societat ruandesa. No em preocupen tant les falses acusacions contra mi com la pèrdua de l’esperit, les normes i els valors de la societat ruandesa.
Sé que els qui volen presentar-me com un monstre saben que estan equivocats, i no espero que canviïn la seva història. Aquest aclariment està dirigit a molts ruandesos innocents, assedegats de veritat i de restauració dels valors ruandesos, i a milers de persones d’arreu del món que sempre ens han mostrat la seva benevolència i que, com jo, estan lluitant perquè Rwanda mai més caigui en el divisionisme, la guerra i els cercles viciosos de massacres d’innocents.
La meva història personal
Tot i que em fa mal tornar-hi, voldria començar parlant de la dolorosa i maliciosa propaganda dirigida al meu pare i la meva mare, que descaradament es refereix a ells com a “genocides” que m’haurien transmès una ideologia genocida. En un país que lluita per cercar justícia per a milions de morts innocents, els detractors no tenen objeccions en utilitzar afirmacions tan gratuïtes i caricaturesques com la de dir que vaig rebre la ideologia genocida per xuclar la llet de la mare.
Així que aquí hi ha alguns fets.
El meu pare, Gakumba Pascal, va ser arrestat el 1982 i va passar 4 anys a la presó, acusat de ser còmplice de planejar un cop d’estat contra el difunt president Habyarimana, el suposat gran enemic de l’FPR. Entre els presumptes colpistes hi havia el coronel Alexis Kanyarengwe, que més tard es va unir a l’FPR i es va convertir en el seu president de 1990 a 1994.
El 1990, quan l’actual partit governant, que era un grup armat en aquell moment, va atacar Rwanda, el meu pare va ser arrestat i detingut perquè va ser acusat de ser còmplice de la invasió de l’FPR. Poc després que l’FPR prengués el poder el 1994, el meu pare va ser nomenat alcalde del municipi de Kibilira, perquè els qui el van nomenar apreciaven la seva integritat moral i la seva lluita contra les injustícies.
El meu germà va ser assassinat el 1994 pels Interahamwe perquè semblava un tutsi. D’altra banda, la meva tia, juntament amb el seu nadó acabat de néixer, el seu marit, els seus pares i tots els seus germans, van ser assassinats per soldats de l’FPR el 1996. Els Interahamwe i els membres de l’FPR van matar els meus parents i ara segueixo sent acusada de tenir una ideologia de genocidi.
El 1996, després de gairebé dos anys com a alcalde de Kibilira, el meu pare va ser seleccionat per ser membre de l’Assemblea Nacional. Desafortunadament, va ser arrestat només tres dies abans de la cerimònia de jurament i alliberat quatre anys més tard, l’any 2000, sense haver estat acusat! Un informe signat pel fiscal de l’Estat va testificar que la seva detenció estava vinculada a la seva selecció per a ser membre de l’Assemblea Nacional. Una o més persones que no volien que es convertís en un membre del Parlament el van etiquetar com a “genocida”. Els habitants, inclosos els supervivents del genocidi tutsi, van testificar en la seva defensa. Aquests fets demostren que la història personal del meu pare, tal com la transmeten els qui em volen difamar, no es correspon amb la personalitat d’una persona amb una ideologia de genocidi.
Com he esmentat abans, aquests atacs difamatoris tan cínics també es dirigeixen a la meva mare, Dusabe Therese. La meva pròpia mare, que ens va criar amb amor, que va passar tota la seva vida ajudant els altres, està falsament acusada de matar una dona al centre de salut de Butamwa on treballava. I aquesta mentida continua, tot i que hi ha proves irrefutables de que ningú va ser assassinat al centre de salut de Butamwa durant el període indicat. No puc donar més detalls sobre això perquè el cas segueix en curs. Pura i simplement, els meus pares mai van tenir una ideologia de genocidi i mai van matar com els meus detractors volen fer creure.
La meva carrera política
Els meus detractors volen que el món cregui que sóc una de les fundadores d’un suposat “grup terrorista” anomenat RDR, fundat el 1995 a la República Democràtica del Congo, llavors conegut com a Zaire. Estan mentint deliberadament ja que saben molt bé que vaig arribar als Països Baixos el març de 1994 on vaig continuar els meus estudis.
Tanmateix, hi ha hagut dues organitzacions amb el mateix nom: l’RDR (Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda), creat el 1995 al camp de refugiats de Mugunga i que va cessar les seves activitats el 1997 després de la destrucció dels camps de refugiats, i l’RDR (Reagrupament Republicà per a la Democràcia a Rwanda), creat el 1998.
El Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda, del qual mai en vaig formar part, va ser un grup influent i de promoció dels refugiats que vivien principalment al Zaire, Tanzània i Burundi. Va advocar per un retorn pacífic, ordenat i digne dels refugiats a Rwanda. Va estar presidit per François Nzabahimana, amb l’assistència, entre d’altres, del vicepresident Aloys Ngendahimana i del secretari executiu Innocent Butare. La seva direcció tenia la seva seu a Kenya, Zaire i Tanzània.
La decisió de formar un partit polític anomenat RDR (Reagrupament Republicà per a la Democràcia a Rwanda) es va prendre en un congrés celebrat a París el 1998. Charles Ndereyehe es va convertir en president i Claver Kanyarushoki en vicepresident. Els membres de l’acabat de crear partit polític eren principalment refugiats ruandesos, alguns dels quals havien estat membres destacats del grup de pressió del Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda. La direcció del Reagrupament Republicà tenia la seva base a Europa.
El setembre de 1998, l’RDR va formar una aliança amb una altra organització política, les FRD (Forces de Resistència per la Democràcia), dirigides per Faustin Twagiramungu, per formar la Unió de Forces Democràtiques Ruandeses (UFDR). Les dues organitzacions han desenvolupat una agenda política comuna. Faustin Twagiramungu es va convertir en president de les FRD i Charles Ndereyehe en el seu vicepresident. És important assenyalar que les FRD van ser creades en gran mesura per persones que van participar en el govern posterior al genocidi i que es van veure obligades a exiliar-se perquè es van negar a seguir donant suport a la línia política de l’FPR. Per tant, aquesta “nova” onada de refugiats va arribar a l’estranger a partir de 1995.
Jo, al meu torn, vaig tenir l’immens privilegi i honor de ser elegida presidenta del Reagrupament Republicà per la Democràcia a Rwanda en el congrés del partit celebrat a Bonn l’agost del 2000, que va adoptar la línia política d’aquesta nova organització política. És important assenyalar dues resolucions fonamentals adoptades en aquell congrés: la “reafirmació de la seva condemna del genocidi comès contra els tutsis el 1994”, i el rebuig categòric de l’opció militar com a mitjà per aconseguir un canvi polític a Rwanda.
Aquesta última resolució va portar a una divisió dins del partit. Els qui van optar per l’opció militar van abandonar el partit i es van unir a d’altres per crear les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR) el setembre del 2000. Entre ells s’hi trobava Ignace Murwanashyaka, antic representant de l’RDR a Alemanya, que es va convertir en el president d’aquesta nova formació.
Per tant, és una mentida desvergonyida afirmar que vaig treballar amb les FDLR o que nego el genocidi contra els tutsis.
El 2006, el Reagrupament Republicà per la Democràcia a Rwanda es va fusionar amb les Forces de Resistència per la Democràcia (FRD), l’Aliança Democràtica Ruandesa (ADR-Isangano) i els independents per formar les Forces Democràtiques Unides (FDU-Inkingi). L’objectiu era unificar els partits polítics d’oposició desarmats amb seu fora de Rwanda.
El 2008, les FDU-Inkingi va prendre la decisió històrica de participar en les eleccions presidencials de Rwanda previstes per a l’agost del 2010. Amb això en ment, com a presidenta del moviment, vaig viatjar al meu país natal el gener del 2010 per presentar la meva candidatura a la presidència suprema del país.
Es van posar tots els obstacles per impedir-me registrar el partit. Vaig ser arrestada, detinguda i… finalment sentenciada a 15 anys de presó per minimitzar el genocidi, difondre rumors i conspiració.
En la sentència del 24 de novembre del 2017, el Tribunal Africà de Drets Humans i dels Pobles d’Arusha va dictaminar que s’havien violat els meus drets i va demanar al govern de Rwanda que m’indemnitzés. El govern ruandès ha ignorat la decisió del tribunal.
Irònicament, i en contrast amb la virulència i el menyspreu de què som objecte els ruandesos, Kigali va demostrar una extraordinària moderació quan l’abril del 2020, amb les mateixes paraules que en contra meva es van convertir en acusacions de minimitzar el genocidi i em van portar a l’empresonament durant molts anys –que el fet de no honrar i recordar totes les víctimes presenta una imatge incompleta del costat fosc de la història ruandesa–, els dos aliats més poderosos de Kigali, els governs dels Estats Units i Gran Bretanya, van expressar públicament els seus punts de vista sobre el costat fosc de la història de Rwanda a les Nacions Unides i en comunicats oficials compartits amb el món.
Després de vuit anys de presó injusta, vaig ser alliberada el 14 de setembre del 2018 per un indult presidencial amb condicions, entre elles la prohibició de sortir del país i l’obligació de presentar-me a la fiscalia un cop al mes. Vaig agrair al president la seva clemència.
Està clar que la propaganda que es fa contra mi no només és falsa, sinó que també posa en perill la meva vida. És sorprenent que els individus i els mitjans de comunicació responsables siguin immunes a la persecució pels seus estrets lligams amb el sistema governant. Violen impunement les lleis sobre difamació, incitació a l’odi i a l’assassinat, simplement perquè la víctima és algú com jo de l’oposició política, que no obstant exerceix els drets polítics i civils garantits per la Constitució nacional.
El novembre del 2019, vaig deixar les FDU-Inkingi i vaig crear el nou partit polític DALFA-Umurinzi.
La meva sortida no té res a veure amb les acusacions que les FDU són una organització terrorista. La meva ben meditada decisió es va deure al fet que, com que no se’m permetia viatjar a l’estranger en llibertat condicional i la majoria dels membres tenien la seva base fora de país, se m’havia fet difícil dirigir l’organització únicament per internet i per telèfon.
Realment apel·lo a tots els partidaris de Rwanda i als ruandesos de bona voluntat perquè ajudin a aturar el desenvolupament d’una cultura de violència, ja sigui física o verbal. La reconstrucció del capital social basat en els valors que han fet especials els ruandesos és la clau per construir una nació ruandesa forta.
No guardo rancunia a ningú, sinó que em compadeixo dels meus detractors i em preocupo pel futur del meu país si la tendència actual continua.
Kigali, 8 de juny del 2020
Sra. Victoire Ingabire Umuhoza
Presidenta de DALFA-Umurinzi
Victòria Ingabire Umuhoza
– Nascuda el 3 d’octubre de 1968 a Rubavu, Rwanda
– 1998: Participació en el Reagrupament Republicà per a la Democràcia a Rwanda (RDR)
– Del 2003 al 2006: Presidenta de la Unió de Forces Democràtiques Ruandeses (UFDR)
– 2006 à 2019: Presidenta de les Forces Democràtiques Unides (FDU-Inkingi)
– Gener del 2010: Retorn a Rwanda i discursos en què es demana el reconeixement de totes les víctimes (Memorial del Genocidi de Kigali a Gisozi)
– Octubre del 2010: Empresonament i enjudiciament
– 8 de març del 2011: Llançament del Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i la Pau (Mont-real)
– 25 de setembre del 2012: Nominada per al Premi Sakharov del Parlament Europeu amb Bernard Ntaganda i Deo Mushayidi
– 24 de novembre del 2017: Rwanda condemnada pel Tribunal Africà de Drets Humans i dels Pobles per l’empresonament arbitrari de Victoire Ingabire
– 15 de setembre del 2018: Indult presidencial i alliberament amb altres 2000 presoners
– 9 de novembre del 2019: Creació del partit polític DALFA-Umurinzi (oposició amb base a Rwanda)
– 14 de novembre del 2019: Guanyadora del Premi Internacional de Drets Humans de l’Associació Espanyola dels Drets Humans (APDHE)
Font: DALFA-Umurinzi