Veneçuela ha irromput amb força en la precampanya electoral espanyola. Tant el PP com el PSOE i, especialment, Ciudadanos, n’han parlat diàriament, seguint el rebuf dels mitjans de comunicació més conservadors que dediquen portades a denunciar la “dictadura” veneçolana, la manca de llibertats i la crisi i la misèria en què viuen els ciutadans víctimes del sistema “bolivarià”. Particularment dur va ser l’expresident Felipe González  quan digué que la dictadura veneçolana és pitjor que la de Pinochet a Xile, afirmació que suposa menystenir els centenars de milers de morts i de torturats pel sanguinari dictador xilè. En la mateixa línia, Albert Rivera afirmà que la dictadura veneçolana és pitjor que una dictadura convencional perquè, en aquestes, com a mínim hi ha una certa pau i ordre, cosa que no ofereix la “tirania” veneçolana.  

Els motius polítics d’aquesta campanya són evidents: desqualificar el model de Podemos, l’opció política que més creix a les enquestes, ja que es situa com a segona força política i amenaça, fins i tot, el primer lloc del Partit Popular en intenció directa de vot. Hi ha, també, un motiu de caire ideològic en la comparació del model que segueixen alguns països llatinoamericans amb el model espanyol, el qual, diuen, vist el desastre d’aquells països, no té alternativa possible. La recepta, per tant, és de conformitat i de resignar-se a petites dosis de maquillatge del nostre sistema econòmic dominat per les grans corporacions.

Però, què hi ha de veritat en els clixés que ens mostren dels països del Centre i del Sud d’Amèrica que han instaurat sistemes socialistes? Són dictadures corruptes? El poble pateix tanta misèria i analfabetisme com ens diuen? La resposta no es pot basar en la comparació amb els estàndards de la Unió europea i ignorar d’on venen molts de països llatinoamericans, ni l’evolució econòmica i social que han tengut sota els règims que es pretenen desacreditar. I, sobretot, no es poden ignorar les seqüeles que, en la major part de Llatinoamèrica, va deixar l’Escola de Chicago, seguint la doctrina de Milton Friedmann, imposada a sang i foc. Resulta especialment trist com, des d’una determinada esquerra, no es valora l’intervencionisme dels Estats Units i dels instruments de l’imperialisme econòmic, com el Fons Monetari Internacional, en aquella regió. Entre moltíssims documents que detallen l’horror i la misèria provocada pel fanatisme neoliberal, recomanaria la lectura de “La doctrina del shock” de Naomi Klein, que detalla com els seguidors de Friedmann han imposat la seva doctrina a bona part del món, sempre emprant mètodes violents i antidemocràtics.

El sistema consisteix a provocar el caos i a instaurar ferotges dictadures, per a després privatitzar tot allò que pot ser mínimament rendible. El resultat sempre és el mateix: creixement de les desigualtats socials, desmantellament dels serveis públics i endeutament del país. Només això explica perquè els règims anomenats bolivarians nacionalitzen les grans empreses explotadores dels recursos naturals d’aquells països. El que és titllat de comunisme no és més que la recuperació d’uns recursos naturals que foren espoliats per la força i concedits a grans corporacions a un preu ridícul. Tot i així, no ha de ser gens fàcil reinstaurar democràcies a uns països amb una gran dosi d’analfabetisme, mitjans de comunicació privats en mans de les oligarquies i el fustigament exterior dels qui, de cap manera, poden consentir que triomfin models alternatius a l’anomenat lliure mercat, que de lliure no en té gairebé res, ja que no és més que una conxorxa per afavorir els grans oligopolis.

Precisament, fa unes setmanes, el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, alertava del cop d’estat encobert que s’està practicant al Brasil i de les maniobres desestabilitzadores als països que intenten escapar del jou del neoliberalisme. De fet, el govern provisional de Michel Temer al Brasil, després de la suspensió de Dilma Rousseff, la primera setmana ja va presentar iniciatives per suavitzar la definició d’esclavatge, per reduir la demarcació de terres indígenes, per retallar els programes de construcció d’habitatges i per vendre els actius de l’Estat en aeroports, serveis públics i correus. I ja s’està parlant de reduir la despesa en sanitat i del programa contra la pobresa.

I és que, malgrat tots els obstacles, en els règims “bolivarians” la  pobresa ha caigut vertiginosament, a la vegada que han augmentat l’escolarització, la cobertura sanitària, les pensions i l’atenció social, mentre que les alternatives neoliberals són les de sempre: privatitzacions, desigualtat, retallades socials i pobresa.