Un cop més, els supervivents de Tingi Tingi testimonien

1. Introducció.

La guerra a l’Est del Zaire, abans de ser una guerra de conquesta, ha estat des del principi una ofensiva dirigida contra els camps de refugiats ruandesos. Aquesta guerra ha estat portada per tropes aguerrides, ben entrenades i sobreequipades.

Des del desencadenament de les hostilitats, el Zaire ha assenyalat clarament els seus agressors, identificant-los amb Rwanda, Burundi i Uganda. Però aquests tres països rebaten les acusacions del govern zairès argumentant que la rebel·lió és un problema intern del Zaire.

Qui són, doncs, aquests famosos “rebels”? Cal fer-se la pregunta, sobretot ara que, davant l’evidència de les atrocitats comeses pels “rebels” contra principalment els refugiats hutus ruandesos, la comunitat internacional es decideix finalment a enviar a la regió una comissió d’investigació per identificar els autors d’aquestes atrocitats i establir les seves responsabilitats en aquest drama. No és pas estrany que els països implicats mirin de crear confusió sobre la veritable identitat dels agressors culpables d’aquestes atrocitats.

Hem d’ajudar, doncs, els investigadors designats per l’ONU a establir la veritat sobre la identitat dels autors d’aquest crim a fi d’honorar la memòria d’aquests centenars de milers de persones salvatgement massacrades pels “rebels” durant la destrucció dels camps de refugiats al Kivu Nord i Sud i al llarg de tot el calvari dels refugiats a través de la immensa selva equatorial zairesa.

Qui són els atacants?

En principi, porten l’etiqueta de “rebels” tutsis banyamulenges, i esdevenen de seguida els “rebels” tutsi de Laurent Kabila i finalment els “rebels” de l’Aliança Democràtica de Laurent-Désiré Kabila. Tal com podem veure, la confusió sobre la identitat d’aquests atacants pot semblar gran, però està treballada voluntàriament per motius estratègics.

2. Les diferents etiquetes dels atacants.

Al començament, els agressors s’anomenen banyamulenges i tenen un portaveu tutsi que fa declaracions en nom seu des de Bujumbura i Kigali. La reivindicació dels “rebels” prové del refús del govern de Kinshasa d’atorgar-los la nacionalitat zairesa i de les vexacions de tot tipus de què eren víctimes. Però mentre que aquest problema de nacionalitat afecta també a altres poblacions ruandeses més nombroses, entre les quals més de 3.500.000 hutus que es troben al Kivu Nord i Sud, el moviment només sembla interessar-se pels tutsis, poc nombrosos (entre 100.000 i 300.000), que habiten una localitat situada a la frontera dels altiplans de Fizi, que aquests ruandesos arribats a aquests llocs a través d’onades successives des de finals del s. XIX han anomenat “Umulenge” en kinyarwanda, és a dir, el poble.

Després, veient que la reivindicació política no resulta suficient per encobrir l’agressió exterior i davant d’una revifalla de nacionalisme zairès que es mostra violent envers el govern de Kigali i envers els ruandòfons en general,i els tutsis en particular, que viuen al Zaire, canvien de tàctica i d’estratègia i passen a anomenar-se “Aliança Democràtica per a l’Alliberament del Congo-Zaire”. L’Aliança és, doncs, una amalgama de partits polítics fins aleshores desconeguts en la palestra política zairesa. I per acabar la mascarada, es fa venir d’Uganda expressament Laurent-Désiré Kabila, per tal que capitanegi l’acció armada.

En aquell moment, els èxits militars dels “rebels” sobre el terreny són evidents, després que les ciutats de Bukavu i de Goma són a punt de caure a les seves mans. Els “rebels” s’anomenen d’ara en endavant “rebels” tutsis banyamulenges de Laurent-Désiré Kabila. Des d’aleshores encadenen victòria militar rere victòria militar amb la presa d’Uvira, Bukavu, Goma, Butembo, Beni, Buni i més tard Watsa, Isiro, Kalemie, Kisangani, Lubumbashi i altres. Cal destacar que després de la presa de Bukavu i Goma els consellers militars de Kabila obren centres de reclutament a Bukavu i a Goma. Però, al nostre entendre, aquests reclutaments només van dirigits a alimentar els fronts que es van multiplicant dia a dia. D’on vénen, doncs, els quadres dels oficials i dels sots-oficials? Podem respondre a aquesta qüestió amb les revelacions que segueixen..

D’èxit militar en èxit militar, els “rebels” es troben ara a les portes de Kinshasa, després de tan sols sis mesos de combat. I ja no es parla dels “rebels” tutsis banyamulenges de Laurent Désiré Kabila, sinó de les “Forces de l’Aliança per a l’Alliberament del Congo-Zaire”. Cal simplement afegir que després de la presa de la ciutat de Kisangani, els antics policies katangesos s’uniren a l’Aliança i participaren en la conquesta de la província de Shaba i en la presa de Lubumbashi. Possiblement, també hi haurien participat angolesos, en combat a la frontera zairo-angolesa i haurien pogut contribuir a precipitar la caiguda de Kinshasa. Qui són, doncs, els responsables dels atacs a l’Est del Zaire? D’on han vingut?

3. La procedència i les línies d’atac dels assaltants.

D’entrada hem de tenir present que tota rebel·lió ha de tenir una base al darrera, en la qual formar-se, entrenar-se i equipar-se. En el cas que ens ocupa s’ha de reconèixer que aquesta rereguarda tan sols la podien fornir els països veïns de l’est del Zaire, ja que no és pas al Zaire on va néixer la rebel·lió.

Els països veïns del Zaire per l’est són: Burundi al sud, Rwanda al centre, i Uganda al nord. Com per atzar, la major part dels camps de refugiats ruandesos a l’est del Zaire, objectius dels primers atacs, es troben enfront de la frontera amb Rwanda. Al Kivu Sud, els camps de Kaliba, Kalehe, Muhala, Adi-Kivu, Idjwi, Inera, Kashusha, Birava, Nyantende, Nyamirangwe, Nyangezi, Chimanga, Kamanyola, Lubalika, Lugungi, Kanganiro i Kagunga. Al Nord Kivu, els camps de Katale, Kahindo, Kibumba, Mugunga, i Llac Verd.

Per atacar aquests camps, els assaltants havien, doncs, de venir de Rwanda, fossin soldats de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR) els que attaquessin, fossin agressors estrangers que empressin el territori ruandès per venir a atacar els camps. En tots dos casos Rwanda no pot evitar la responsabilitat d’aquests atacs que han causat la mort de centenars de milers de persones innocents i han forçat d’altres a una repatriació suïcida, mentre que d’altres encara han hagut de conèixer el calvari i la destrucció a través de la selva equatorial zairesa.

D’altra banda, fets concrets proven que ha estat l’APR qui ha atacat els camps de refugiats ruandesos a l’est del Zaire. Els assaltants han atacat a partir de Rwanda seguint les eixos següents:

Al Kivu Sud: -Eix BUGARAMA – KAMANYOLA

-Eix CYIMBOGO – Post fronterer Rusizi II – NYANGEZI -ciutat de CYANGUGU – BUKAVU.

-Eix ciutat de KIBUYE – IDJWI.

Al Kivu Nord: -Eix MUTURA – KABUHANGA – KIBUMBA – MUGUNGA.

-Eix KINIGI – JOMBA – RUTSHURU.

-Eix BISATE – Foret des Volcans – RUMANGABO – RUGALI – KAHINDO – KATALE.

-Eix CYANIKA – BUNAGANA – JOMBA – RUTSHURU.

-Eix BYAHI – MUNIGI – AEROPORT DE GOMA -MUGUNGA.

-Eix ciutat de GISENYI – ciutat de GOMA – MUGUNGA.

Tots els eixos d’atac dels camps de refugiats provenen, doncs, de Rwanda, tret d’Uvira, on els assaltants han vingut de Burundi.

4. Qui són realment aquests assaltants que han massacrat els refugiats?

Els assaltants són els combatents del Front Patriòtic Ruandès (FPR) i duen el seu uniforme verd caqui, casc, jaqueta llarga i botes plàstiques; duen, a més, un braçal amb la inscripció APR. Aquests combatents parlen perfectament kinyarwanda i han pogut parlar en kinyarwanda als refugiats, sobretot als camps de Katale, Kibumba i Mugunga. Sobre el terreny els militars zairesos els identifiquen com una gent que parlen, o bé un kiswahili massa complicat semblant a aquell parlat a l’Àfrica de l’Est, o bé un mal swahili. Aquests combatents parlen poc, o bé gens, de lingala i de francès. Els militars zairesos informen que aquests combatents són de talla espigada, prims i tenen una fesomia tutsi. Dins les ciutats zaireses no parlen pas el kinyarwanda; generalment es fan acompanyar d’intèrprets reclutats entre la població zairesa.

A més, aquests combatents tutsis fan de tot per evitar ser fotografiats de cara pels mitjans de comunicació per no ser reconeguts. Durant les operacions de neteja al Kivu Nord i Sud, els “rebels” s’han significat per una crueltat sense parió contra la població hutu, sobretot contra els responsables locals, els intel·lectuals i els homes de negocis instal·lats a les ciutats de Bukavu i Goma.

Segons testimonis oculars, les eliminacions es feien a partir de llistes preestablertes. Tampoc els ciutadans zairesos favorables als refugiats no han escapat de la sentència de mort.

Com es pot veure, cap altre govern que el de Kigali pot haver dirigit aquests crims. Les massacres foren sel·lectives i sistemàtiques, apuntant sobretot cap als elements masculins, els intel·lectuals i els antics militars. És l’objectiu cercat pel general Kagame, d’acabar d’una vegada per totes amb aquests opositors al règim de l’FPR (en l’annex final hi ha la llista d’aquestes personalitats abatudes o desaparegudes). Cal afegir-hi la campanya esvalotadora organitzada contra certs refugiats influents que va precedir les massacres. Fou així que, des de diaris com Rwanda Rushya o Ingabo, arribaren a predir l’arrest de certs refugiats hutus dels camps i la seva mutilació, tot assaborint a l’avançada i de manera cínica la seva mort, presentada com un just càstig. Així mateix foren enviats emissaris a l’estranger, especialment a Kenya, per continuar aquesta campanya. Aquest aspecte il·lustra, d’altra banda, la planificació d’aquestes massacres.

La destrucció dels camps de l’est del Zaire dóna l’oportunitat a certs “fans” de l’FPR, sobretot la Sra. Braeckman del diari belga Le Soir, de dir que finalment la guerra a Rwanda s’ha acabat i que els rebels, bo i destruint els camps de refugiats de l’est del Zaire, confirmen la victòria militar de l’FPR. En sap alguna cosa, aquesta senyora, que tot al llarg de la tragèdia del poble ruandès s’ha distingit tothora pels escrits i propostes sense matisos contra el poble hutu. Ella pot ara vantar-se d’haver animat, de prop o de lluny, aquesta tragèdia a l’est del Zaire.

El govern de Kigali ha destacat per les seves maniobres encarades a privar els refugiats d’assistència i protecció des del començament de les hostilitats. Hom recordarà la seva postura en relació a la tramesa d’una força internacional d’intervenció humanitària i les seves maniobres dilatòries per retardar la repatriació dels supervivents de Kisangani amenaçats de desaparèixer de les bales dels “rebels”. Davant l’escàndol de Kisangani, el govern de l’FPR en lloc de condemnar aquests darrers, atacarà, per salvar la seva imatge, l’ACNUR (Alt Comissariat de les Nacions Unides per als refugiats) per no haver pres a temps disposicions per salvar els refugiats. Hom recordarà, també, l’aferrissament de Kigali en la guerra de xifres sobre els refugiats que encara restaven al Zaire després del repatriament forçat dels refugiats de Mugunga.

Per tant, el govern de Kigali no ha pas reeixit a amagar el seu veritable rostre. La seva no és més que una actitud normal i derivada de la lògica: no podia pas actuar contra els seus soldats i comprometre la missió confiada a aquests darrers.

Però resta encara un interrogant sobre el com de l’augment d’efectius de l’APR, fins el punt de permetre-li ocupar de passada una gran part del Zaire. Ja que l’empresa és d’envergadura, mereix algunes explicacions. Això és el que intentarem fer en les línies que segueixen.

Recordem que els combatents de l’APR, sobretot els seus comandaments, provenen de la diàspora tutsi implantada majoritàriament a Uganda, el Zaire, Burundi i Tanzània. Aquests combatents han estat reclutats, formats i entrenats dins la NRA (National Resistance Army) del president Museveni, abans, durant i després de la conquesta del poder per part del propi Museveni. Fins al punt que, amb el desencadenament de la guerra l’octubre del 1990, Rwanda ha estat atacada, a la pràctica, per l’exèrcit ugandès. Aquesta situació es reforçarà al llarg de la guerra, duent l’APR a tenir uns efectius cada cop més nombrosos.

La formació de quadres de comandament de tot tipus serà, doncs, segura a Uganda, els EUA, Etiòpia i Eritrea. Després de juliol de 1994, l’APR podrà disposar dels seus propis centres d’instrucció i entrenament de la tropa, mentre els comandaments continuaran essent formats a l’estranger, principalment a Uganda.

L’APR gaudirà també de l’assistència tècnica americana en el camp de l’entrenament, l’enginyeria, la informació militars i la salut. Així mateix es diu que l’exèrcit britànic participa en la formació d’especialistes d’artilleria.

Un fet ha de ser subratllat: la major part dels tutsis de la diàspora retorna a Rwanda després de la victòria de l’FPR. Venen d’Uganda, el Zaire, Burundi i Tanzània, on molts d’ells s’havien nacionalitzat. Aquest moviment provoca el pànic en les poblacions autòctones, especialment al Zaire, on la gent ha de sentir una certa amargor al constatar que aquells que es consideraven plenament zairesos, tornen a esdevenir de cop ruandesos i prefereixen tornar a Rwanda. El moviment serà intens, sobretot al Kivu Nord i al Kivu Sud, on els ramaders retornen massivament a Rwanda amb el seu bestiar. El moviment és tan important que les autoritats zaireses es veuen obligades a aturar aquest èxode de bestiar vers Rwanda. La desconfiança neix tot seguit entre els autòctons i els ruandòfons en general, i els tutsis en particular, fins al punt que dins Masisi i la regió de Rutshuru aquesta situació desembocarà el 1995 en hostilitats obertes entre aquestes diferents comunitats. La situació esdevé explosiva al 1996 quan els zairesos comencen a empaitar els ruandòfons. Molts tutsis es refugien aleshores a Uganda (Nyakabanda) i a Rwanda.

L’episodi banyamulenge intervé més tard, a l’agost-setembre de 1996, servint de punt de partida de la declaració de guerra de Rwanda contra el Zaire.

Destaquem que aquest moviment de retorn tutsi serà hàbilment explotat pel règim de Kigali a nivell polític i mediàtic presentant aquesta situació com la conseqüència d’una política discriminatòria contra els ciutadans zairesos tutsi. No es dubtarà d’acusar el Zaire i els refugiats hutus de voler crear un hutuland a l’est del Zaire.

Aquesta campanya mediàtica de denigració dirigida contra el govern zairès serà adoptat per certs mitjans internacionals i les ONG operants a la regió. L’objectiu pretès serà desenvolupar-hi una dinàmica de conflicte que podrà justificar més tard l’agressió contra el Zaire.

Sabem que joves tutsi reclutats entre els desplaçats seran reagrupats en els centres d’entrenament i formació de Kagera (Mutara), Bugesera, el sud de Kigali i Bigogwe, al nord-oest del país per seguir un entrenament militar. Les informacions indiquen que a la vetlla de l’atac als camps els efectius de l’APR s’avaluaven en més de 50.000 homes fortament equipats i dotats d’armes pesades i artilleria de campanya.

El servei d’informació militar va ser reforçat i equipat; es va beneficiar de l’experiència d’alguns assessors militars dels EUA. Podia Rwanda aixecar un exèrcit tan gran invocant problemes de seguretat a la seva frontera oest? Tot porta a creure ara que es tractava d’un pretext, ja que l’amenaça invocada no va existir mai realment. A posteriori, s’ha comprovat, en efecte, que les ex-FAR (antic exèrcit ruandès derrotat i expulsat per l’FPR) no s’havien pas armat ni entrenat dins els camps. De la mateixa manera, el curs dels esdeveniments no sembla pas mostrar cap signe indicant una preparació de les FAZ (Forces Armades Zaireses) per atacar Rwanda. Al contrari, l’agressió de l’est del Zaire constitueix per a les FAZ una veritable sorpresa que explica l’enfonsament ràpid del dispositiu militar zairès davant l’avanç fulminant dels “rebels” de Laurent Kabila.

Rwanda, doncs, hauria creat un gran exèrcit no solament per destruir els camps de refugiats de l’est del Zaire sinó també per conquerir el Zaire i destruir els refugiats en el seu èxode a través de la selva.

La zona d’acció atorgada a l’APR és aquella on precisament es troben els refugiats. Comprèn des de la localitat de Kamanyola, enfront de Bugarama, al límit sud, fins a Bunagana-Rutshuru, al davant de Cyanika-Gisoro. Dins la seva zona d’operacions, l’APR progressa sobre els eixos següents:

Al sud:

Eix Bugarama-Kamanyole-Luvunge

Eix Bugarama_Kamanyola-Ngom,o-Nyangezi

Eix Cyimbogo-Rusizi II-Panzi-Bukavu-Bulonge-Kamituga-Shabunda-Kalima-Kindu-Mbujimayi

Eix Bukavu-Kashusha-Miti-Hombo-Itebero-Walikale-Tingi Tingi-Lubutu-Kisangani

Eix Cyanika-Bunagana-Rutshuru-Kanyabayonga-Masisi-Walikale.

Al nord:

Eix Gisenyi(ciutat)-Goma-Sake-Masisi-Tshambucha-Walikale-Tingi-tingi-Lubutu-Kisangani

Eix Mutura-Kibumba-Goma-Mugunga

Eix Bisate-Rumangabo-Ntamugenga-Kahindo-Katale-Tongo-Selva Nyiragongo.Masisi

Eix Cyanika-Bunagana-Rutshuru-Kanyabayonga-Masisi-Walikale-

És al llarg d’aquests eixos d’avanç que els refugiats hutus seran morts per centenars de milers. Així mateix els fugitius de Kisangani no tindran cap possibilitat de sortir-ne vius a la vista de les macabres imatges d’aquells refugiats que ens mostraven els mitjans de comunicació. Ells seran, en efecte, ostatges dels seus botxins, que els aniran exterminant rifant-se dels llagrimejos hipòcrites de la comunitat internacional.

Queda, doncs, clarament establert que els assassins dels refugiats ruandesos a l’est del Zaire han estat els soldats de l’FPR. Els investigadors n’han d’estar convençuts i haurien de fer tot esforç útil per reunir les proves que serviran per establir el genocidi contra els refugiats hutus ruandesos.

Per completar el dispositiu d’atac, cal tenir present que els ugandesos van atacar al nord, passant per la ciutat de Butembo, alhora que al sud , dins la regió d’Uvira, és l’exèrcit burundès el que va entrar en acció.

Altres països han estat implicats en el conflicte del Zaire. És allò, d’altra banda, que va afirmar la BBC el 6/5/1997, que citava les revelacions del diari Le Soir. Segons Le Soir, Rwanda, Burundi i Uganda van atacar el Zaire. Foren reforçats per Etiòpia i Eritrea, però també pels exgendarmes katanguesos sostinguts per l’exèrcit angolès. Altres països, com Zàmbia i Zimbabwe, aportarien també suports logístics importants.

5. El balanç de les matances

Nosaltres pensem que el fet de fer dels camps de refugiats un objectiu militar, sobretot quan aquests camps són organitzats i enquadrats per l’ACNUR, és en si mateix criminal i constitueix un desafiament a la comunitat internacional.

D’altra banda, les matances comeses per l’APR denunciades pels testimonis oculars revesteixen un caràcter genocida:

– la majoria de testimonis assenyalen que almenys 500.000 hutus han estat morts en les “operacions” a l’est del Zaire;

– entre els repatriats per la força, algunes fonts revelen que almenys 70.000 persones han estat empresonades, i això després de la matança de desenes de milers d’altres. I aquesta situació perdura.

Així, a Rwanda hi ha ara una població penitenciària de més de 200.000 persones! Quan es coneixen les condicions de detenció d’aquestes persones i la injustícia de les jurisdiccions ruandeses, hom pot creure que, en qualsevol cas, aquestes detencions tan sols poden portar a la mort.

La situació de Kisangani és dramàtica. Els supervivents, fa poc estimats en més de 100.000 persones, han estat atacats amb matxets i armes de foc, fins al punt que ara en queden només al voltant de 30.000, de les quals solament 6.000 han estat transportades a Kigali. Per a la resta: incerteses, ja que els rebels continuen segrestant-los i massacrant-los. Hom informa que la majoria han mort de bala i cop de matxet; els altres continuen morint de gana i malalties. Mentrestant, les ONG utilitzen els “rebels” per repescar les seves “preses” de la selva a canvi del pagament d’una prima en dòlars, mentre que aquests rebels únicament busquen liquidar-los discretament. Quants en resten, doncs, realment? I en quines condicions? La mort d’un centenar de refugiats ofegats en un tren que els duia vers el lloc d’embarcament mostra suficientment les condicions de maltractaments en les quals es troben. D’altra banda tan sols s’ensenyen dones, infants i vells esquelètics. Els vàlids són sistemàticament liquidats.

6. Qui ha de respondre d’aquests crims contra la humanitat?

Sense d’haver d’interferir en la tasca dels investigadors designats per l’ONU per fer llum sobre aquests crims contra la humanitat en general i contra els refugiats hutus ruandesos en particular, hem de tornar, tanmateix, a expressar la nostra profunda indignació davant aquest drama humanitari. Denunciem, doncs, amb la més gran energia:

1. A càrrec de la comunitat internacional: la no assistència a les persones en perill

– Per no haver pres mesures per protegir i defensar els refugiats en perill de mort durant la guerra de l’est del Zaire.

– Per no haver condemnat formalment els assaltants per haver pres els refugiats com a objectiu militar.

2. A càrrec del senyor Kabila

Però és ell realment responsable d’aquest drama? Com hem dit abans, l’atac als camps ha estat preparat i organitzat pel govern de l’FPR. Hem també revelat que al començament de l’agressió el portaveu dels “rebels” és un tutsi, a Bujumbura i a Kigali. El senyor Kabila entra en escena a la vetlla de la caiguda de Bukavu. Ha estat realment implicat en la preparació del plan inicial de destrucció dels camps? Per a nosaltres, ell ha estat recuperat més tard per raons tàctiques i estratègiques amb la finalitat d’encobrir els veritables assaltants, d’entrada, i tot seguit per donar crèdit a l’Aliança virtual a la qual s’uniran opositors oportunistes recuperats pel camí de l’avanç.

Hom pot també preguntar-se si el Senyor Kabila disposa d’autoritat real sobre aquests “rebels”, ja que la major part de testimonis afirmen que el senyor Kabila rep ell mateix ordres d’una altra banda, notablement de Kigali i Kampala. Pel què fa als refugiats ruandesos, això tan sols pot ser afer del govern de l’FPR, fins i tot si havia de formar part d’una agenda secreta.

Tanmateix, totes aquestes raons invocades no poden disculpar el senyor Kabila de les seves responsabilitats polítiques i dels compromisos internacionals que ell ha de respectar, especialment en matèria de drets humans.

3. A càrrec de l’FPR

Quant a l’FPR, ara està del tot clar que ha preparat i organitzat el genocidi contra els refugiats hutus, car els atacs perpetrats contra els camps de refugiats han sigut conduïts a partir de Rwanda pels soldats de l’APR.

D’això se n’ha seguit una caça a l’home que ha estat feta amb minuciosiositat a partir de llistes establertes de persones buscades pel govern de l’FPR. Matances sistemàtiques han estat comeses en els camps, en diferents itineraris seguits pels fugitius, i actualment aquestes matances es cometen entre els supervivents que es troben al voltant de Kisangani, on els soldats de l’APR es destaquen per una crueltat sense mesura, desafiant les crítiques de la comunitat internacional.

Les matances es cometen amb cura, havent trobat la manera d’esborrar tota empremta que pogués servir de prova: fosses comunes que són fetes en indrets discrets; els cadàvers són enterrats de nit i sovint en indrets allunyats dels llocs de les matances. A prop de la frontera, els cossos han estat duts mitjançant combois a Rwanda i Uganda pel pas de Bunagana. En fi, cal remarcar de part de l’FPR, aquest afany permanent de prohibir als mitjans de comunicació estrangers i a les ONGs, l’accés a les “zones de mort”, anomenades abusivament “zones d’operacions”, i això durant el temps necessari per acabar el treball brut. Recordem igualment que aquesta mateixa tàctica és utilitzada a l’interior de Rwanda, on s’enregistren moltes desaparicions i l’eliminació de persones per membres de l’APR, sense deixar empremtes. És en aquest marc que la zona de l’Akagera, en el Parc Nacional, ha estat durant molt de temps decretada com a zona prohibida d’accés i de sobrevol.

Així, doncs, la tesi que tots els refugiats ruandesos a l’est del Zaire han tornat a Rwanda, defensada per Kigali, és una maniobra destinada a impedir a la comunitat internacional d’intervenir en favor dels nombrosos refugiats que deambulaven dins la selva, a mercè dels soldats de l’APR, de la fam i les malalties. Aquesta intervenció no es va fer. Després de la descoberta dels supervivents de Kisangani, el govern de l’FPR va doblar la seva malícia mitjançant maniobres dilatòries per tal de no repatriar-los i impedir a les ONG d’assistir-los.

L’APR vol acabar amb aquests pobres refugiats. I el govern de l’FPR mesura pertinentment el grau de condemna de la comunitat internacional. L’FPR pot pensar que aquesta condemna serà feble, com a màxim verbal. Car després d’haver estat durant molt de temps afalagat i encobert en les seves pitjors atrocitats per la comunitat internacional, l’APR no pot pas imaginar que pugui ser objecte de reprovació internacional. Aquesta certesa d’impunitat reforça la seva arrogància junt amb els seus aliats, sobretot occidentals. En efecte, la comunitat internacional va donar suport a l’FPR en la guerra d’octubre de 1990, que la va imposar injustament al poble ruandès,i assisteix passivament a les atrocitats que l’APR comet regularment entre la població civil, d’octubre de 1990 fins l’abril de 1994, fins el punt que aquesta situació va provocar el desplaçament d’un milió d’habitants fugint de les zones sota el seu control.

El 6 d’abril de 1994, l’FPR va assassinar el president Juvenal Habyarimana de Rwanda, Cyprien Ntaryamira de Burundi i el seu seguici, amb la indiferència de la comunitat internacional, que va abandonar Rwanda a la seva trista sort. A més, els Acords de Pau d’Arusha, laboriosament negociats pels protagonistes, van ser violats impunement pe l’FPR, que va reprendre les hostilitats en tots els fronts i a la ciutat de Kigali, provocant així el pànic i el caos que van generalitzar les massacres interètniques en el conjunt del territori. Cap intervenció de la comunitat internacional, que havia fet votar tanmateix una resolució preconitzant l’enviament a Rwanda de 5.000 soldats per parar les matances. Però aquesta força no s’enviarà. L’ONU conclou, precipitadament, que hi ha hagut un genocidi contra els tutsis i els “hutus moderats”, fent posat d’ignorar que la guerra atroç i etnista imposada a Rwanda, havia polaritzat a la comunitat ruandesa i havia despertat els vells dimonis entre els hutus i els tutsis, entre els quals el punt d’unió era justament el president Habyarimana, que acabaven d’assassinar. I per acabar el drama, el Consell de Seguretat de Nacions Unides vota, el maig de 1994, una resolució que afecta al govern ruandès respecte a l’embargament militar, impedint-li així de defensar els ciutadans. El que passa després ja es coneix.

Tindrà aquesta mateixa comunitat internacional el coratge i la pertinença de fer justícia al poble ruandès reconeixent la responsabilitat de l’¡FPR i del govern de Kigali en les matances a gran escala de refugiats hutus ruandesos a l’est del Zaire? Esperem-ho. ja que altrament hi haurà dues mesures per a un mateix pes. Aquí, la consciència internacional és vivament interpel·lada i nosaltres no podem menys que encoratjar la bona voluntat de certes personalitats, com la senyora Emma Bonino, Alta Comissària Europea per a l’Acció Humanitària, a continuar reclamant que l’ONU assumeixi les seves responsabilitats davant el drama dels refugiats ruandesos.

7. Conclusió.

S’ha demostrat en aquest escrit que els soldats de l’APR són culpables d’extermini contra els refugiats hutus ruandesos. Aquestes matances, així com aquelles perpetrades a Rwanda, han de deixar de ser interpretades com un fet de revenja contra els hutus per l’FPR o com uns actes aïllats.

Les matances, tot i tenir un caràcter massiu entre els refugiats afamats, empesos per la fatiga i rosegats per les malalties, han estat selectives. Als camps de refugiats i a la selva han estat comeses sobre la base de llistes establertes a l’avançada per l’APR; han estat, a més, dirigides principalment contra els elements mascles, els intel·lectuals i els homes de negocis importants. I a més, aquestes matances han estat sistemàtiques al llarg de tots els eixos de progressió de l’APR.

Publiquem, al capdavall d’aquest document, una llista indicativa d’algunes personalitats conegudes assassinades en aquestes matances. El que passa ara s’assembla estranyament al que va passar durant la guerra “d’octubre a Rwanda”. És aquesta mateixa tàctica acurada d’assassinar i fer-ne desaparèixer les traces, tenint la precaució de prohibir l’accés a la “zona de mort”. Durant la guerra d’octubre de 1990, la població no féu altra cosa que fugir constantment de les atrocitats de l’APR, fins a buidar el país en la presa del poder a Kigali per part de l’FPR el juliol del 1994.

Al llarg del seu macabre exili, els refugiats han estat objecte d’hostilitzacions psicològiques perpètues. Se’ls ha fet patir fam i han estat privats de drets elementals com l’educació dels infants. Els camps de refugiats ruandesos sota la responsabilitat de l’ACNUR han estat atacats, la gent ha mort, altres han estat forçats a retornar, altres encara moriran durant el seu vagareig, i tot sense suscitar la més mínima indignació de la comunitat internacional. Els repatriats per la força són massivament assassinats i empresonats sense suscitar gaire reprovació en l’opinió internacional. Amb prou feines si s’aixequen unes tímides veus per denunciar els horrors de Kisangani.

Tot indica, doncs, que, si la tendència es manté, el poble ruandès fa front a l’extermini total sota el silenci còmplice de la comunitat internacional. Pensem que aquesta comunitat internacional hauria de deixar de ser solidària amb un règim que assassina i que despulla els ciutadans dels seus béns, arribant a refusar els documents d’identitat, com el passaport, a certs ruandesos exiliats o proscrits pel règim. Ella hauria primer de comprometre’s en una línia que pogués ajudar a reconciliar el poble ruandès (el que encara queda), i així retornar una pau durable a Rwanda i a tota la regió.

En definitiva, nosaltres demanem als investigadors internacionals de prendre’s la seva noble missió amb el cor a la mà, i de menar l’enquesta amb objectivitat i imparcialitat. Els testimonis d’aquest genocidi, que són molt nombrosos a Rwanda, potser no podran testimoniar lliurement a causa de les persecucions de les quals són objecte. A més, l’FPR no podrà pas, com sempre, deixar lliure accés als investigadors a les zones de la carnisseria. Per això aquests investigadors haurien d’estar protegits per una força internacional neutre a fi de permetre dur el seu treball a bon port.

Pensem, en fi, que el drama ruandès és tan enorme i tan espantós que cal ràpidament acabar amb el dubte sobre la població real que habita actualment Rwanda. Un cens general de la població es veu més que necessari i molt urgent.

I és potser amb l’objectiu d’avançar-se als esdeveniments que el general Paul Kagame comença ja a posar en qüestió els resultats dels censos que s’han fet sobre la població ruandesa, sobretot el de 1991, tot i ser fet sota la supervisió de les Nacions Unides (PNUD). Aparentment, per tant, el general Paul Kagame vol justificar a priori els resultats previsibles que no deixaran d’assenyalar l’amplitud de la tragèdia de la qual ell n’és responsable. Efectivament, els ideòlegs de l’FPR (Kagame, Rutaremara) pensen que per acabar amb la majoria popular cal reduir els efectius de la població hutu abans que els nous amos de Kigali acceptin d’organitzar eleccions lliures i democràtiques. La comunitat internacional hauria de dirigir aquest cens primer amb una ànsia de recerca de la veritat i, tot seguit, per permetre al govern ruandès de concebre programes de reconstrucció nacional.

20 de maig de 1997

Uwiragiye Jacques Nzamurambaho Calixte Busabimana Marie Angele Nyirarwego Anisie Nzaniwayimanimpaye Gustave Mbonigaba Gervais

Bakunda Tassien Nzabakulikira Stanis Rukundo Jean Claude

Nyagatare Philemon Barakagira Annonciata

Annex: Algunes personalitats raptades o assassinades pels soldats de l’FPR

1. PERSONALITATS RAPTADES O DE LES QUALS SE’N DESCONEIX LA SORT:

1.1 Sr. Habamenshi Innocent i la seva família, exministre.

1.2 Sr. Niyitegeka Eliezer i la seva família, exministre.

1.3 Sr. Nteziryayo Simeon, exministre.

1.4 Sr. Hategekimana Jean Damascene i la seva família, exministre.

1.5 Sr. Murego Donat i la seva família, secretari executiu de l’MDR.

1.6 Sr. Temahagari Justin i la seva família, exambaixador.

1.7 Coronel Buregeya Bonaventure, oficial retirat.

1.8 Major Mageza Desire, oficial retirat, excap de protocol de la presidència de la República.

1.9 Hitimana Laurent, vicepresident de l’RDR.

1.10 Karera Agustin, conseller del C.E. de l’RDR.

1.11 Família Munyampundu, exdiputat.

2. PERSONALITATS ASSASSINADES:

2.1 Sr. Kayogora Frederic i la seva família, exministre.

2.2 Sr. Nzabonimana Callixte i la seva família, exministre.

2.3 Sr. Nubahumpatse, experiodista de Radio Rwanda.

2.4 Sr. Uwisunze Raphael, quadre de la BRALIRWA.

2.5 Mossèn Hategekimana Antoine

2.6 Mossèn Kabalira Martin

2.7 Mossèn Munyakazi Emmanuel