«La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial».
ESTATUT D’AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS

Posteriorment a la promulgació de l’Estatut d’Autonomia, l’any 1986 el Parlament de les Illes Balears va aprovar, per unanimitat, la Llei de Normalització Lingüística, la qual, segons estableix en l’article 1 «té per objecte desenvolupar l’article 3 de l’Estatut d’autonomia, pel que fa a la normalització de la llengua catalana, com a pròpia de les Illes Balears en tots els àmbits,…”

L’any 1990 el Govern de les Illes Balears va publicar el Decret 100/1990 «regulant l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears». A l’exposició de motius justifica la promulgació d’aquesta i altres normes «per la situació de desavantatge social de la llengua catalana en relació a la llengua castellana…». Malauradament, el fatídic president Bauzá el va derogar.

L’esmentat Decret era ben explícit a l’hora de regular l’ús de la llengua que n’han de fer els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. «Article 4.1. Els càrrecs de l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec».

Doncs bé, avui molts de consellers del Govern incomplirien sistemàticament aquest article. Quants alts càrrecs, directors generals, gerents d’empreses públiques,… en les seves intervencions públiques, rodes de premsa, entrevistes a mitjans de comunicació audiovisuals…, mai no utilitzen la llengua pròpia de les Illes Balears?

I, de cap manera, no poden argüir que els objectius de normalitzar l’ús social de la nostra llengua s’hagin assolit, després de segles de prohibicions i persecucions. Al contrari, és més necessari que mai que les autoritats del país serveixin d’exemple als ciutadans mostrant respecte per les lleis emanades del Parlament i les normes dictades pel Govern del qual tenen l’honor de formar part.

El mateix podríem dir de tots els funcionaris públics. A cap país del món es dóna la circumstància que els treballadors públics puguin desconèixer la llengua pròpia dels ciutadans als quals serveixen, com ha passat amb el personal de la sanitat pública de Balears.

Un especial esment podríem fer als treballadors de la ràdio i televisió públiques, malgrat la programació sigui gairebé tota en la nostra llengua. Però algunes pràctiques s’haurien de corregir, com preguntar als entrevistats en castellà, i condicionar així la llengua de resposta. O girar la llengua al castellà si l’entrevistat contesta en aquesta llengua, encara que sigui evident que aquest comprèn perfectament les dues. Amb aquesta pràctica es transmet als oients la subordinació d’una llengua a l’altra.

Mai com en l’actual legislatura s’havia produït tal relaxació en l’ús de la llengua catalana a les nostres administracions. Seria ben oportú que la majoria parlamentària refermàs el seu compromís amb la normalització de la llengua pròpia. Igualment, resultaria convenient que el Govern tornàs a promulgar un decret semblant i recordar a tots els membres del Govern l’obligació de complir les normes en matèria de l’ús de les llengües oficials i que es divulgués entre ells un senzill manual de bones pràctiques  lingüístiques.