Vivim temps ben estranys. Temps d’una impostura tal, que fins i tot els “cambalaches” locals o nacionals dels anys trenta del passat segle XX, dels quals es lamentava Enrique Sants Discépolo en el seu famós tango Cambalache, semblen ja una cosa naïf. Ara vivim en un món globalitzat, especialment pel que a impostures es refereix. Els qui desconeixen o no tenen en compte les claus globals que hi ha darrere de l’escenari polític en què gesticulen els Obama, Clinton o Trump (escenari amb el qual ens distreuen els mitjans al servei dels veritables poders a l’ombra), caminen perduts davant el que realment està succeint vertiginosament en el nostre món. El passat dissabte 21 de gener, quan encara no feia ni quatre hores que el masclista Donald Trump era el nou president dels Estats Units, centenars de milers de dones es manifestaven, en multitudinàries marxes, per nombroses ciutats del nostre meravellós Occident, clamant contra semblant monstre. Fins aquí tot comprensible. Fins i tot admirable. El problema comença quan, escoltant a moltes d’elles comproves que, en el cas que la triomfadora hagués estat Hillary Clinton, aquestes dones estarien marxant per celebrar el triomf de la seva admirada candidata, la primera dona que en la història dels Estats Units hauria arribat a la presidència de la nació. De la mateixa manera, el problema comença quan contemples les fotos en què les manifestants animen joioses, entre aplaudiments i crits, al “pacífic” ciutadà John Kerry, que, en una entranyable estampa, marxava al costat del seu gos.
És que aquestes dones no han llegit els cables secrets de Hillary Clinton o sobre ella ni sentit la ja famosa intervenció, gravada i filtrada, del secretari d’Estat John Kerry, documents en els quals queda en evidència l’estreta complicitat entre aquests líders del Partit Demòcrata i el Daesh o els altres grups terroristes semblants? Per ventura no han sentit res sobre els terribles crims contra les dones comesos per totes aquestes organitzacions? És que no saben que l’Aràbia Saudita és el principal finançador tant dels citats terroristes com de la campanya electoral de Hillary Clinton? Per ventura no coneixen la situació de la dona en aquesta totalitària petromonarquía? El que hi passa sí que és veritable masclisme i no les maldestres fanfarronades de Donald Trump. Per ventura no han sentit parlar dels centenars de milers de violacions que se succeeixen inacabablement al Congo? Per ventura són tan ignorants que no saben que els Clinton són els màxims responsables de la tragèdia i el pillatge massiu del Congo? És que no els importa gens la tràgica sort de les dones congoleses, líbies o sirianes? On eren aquestes dones quan era una qüestió de la més elemental dignitat humana manifestar-se davant de les agressions encobertes d’Occident a Rwanda, Congo, Líbia, Síria i un llarg etc.? Tan manipulables han acabat sent?
La veritat és que tant les campanyes de bombardeig mediàtic massiu com la infiltració i manipulació dels moviments socials estan sent tan poderoses, que cal una certa disculpa a tanta ignorància. No obstant això, per a tots aquells que creiem en el feminisme, és també una obligació intentar evitar el segrest –un altre segrest més– d’aquest històric i exemplar moviment. Aquest és l’índex dels nou capítols de la Primera Part del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”: 1 El segrest de la democràcia. 2 El segrest de l’economia. 3 El segrest de l’ètica. 4 El segrest de la raó. 5 El segrest de les grans ONG pels drets humans, la democràcia i la llibertat. 6 El segrest de la informació. 7 El segrest de l’educació. 8 El segrest consentit de la dignitat i l’esperança. 9 La crisi: una oportunitat per a la transformació. És evident que en semblant esquema es podria seguir parlant de molts segrestos més: el dels moviments socials, el del llegat d’Alfred Nobel… Però a partir d’aquest moment em cenyiré a l’objecte d’aquest article: el segrest del moviment feminista. I donaré suport a la meva posició només amb cites de dones. De quatre dones lúcides, en concret, que no s’han deixat manipular per uns poders que atien els moviments feministes mentre no els importa absolutament gens la tragèdia de milions de dones els països de les quals han arrasat ells mateixos en aquestes últimes dècades.
La primera d’elles, la periodista Asra Nomani, ex col·laboradora del Wall Street Journal, acaba de denunciar en un article titulat “Women in the World”, publicat al The New York Times, l’estreta relació entre els finançadors de la campanya electoral de Hillary Clinton i els patrocinadors de la Marxa de Dones a Washington. Asra Nomani comptabilitza fins a 56 grups que han estat organitzadors de la Marxa i que al mateix temps estan finançats per l’Open Society Foundation i altres organitzacions del multimilionari George Soros. Les mateixes organitzacions “filantròpiques” que hi ha darrere de les anomenades revolucions de colors que han desestabilitzat país rere país aquests darrers anys. Són les manifestacions i revolucions presentades sistemàticament com a independents i espontànies pels grans mitjans occidentals, encara que de tant en tant donin veu a algú independent, com és el cas d’Asra Nomani. George Soros no ha tingut cap problema a reconèixer que, per exemple, el 2014 va introduir a Ucraïna una ONG que va contribuir al derrocament del govern legítim. La novetat ara és que es tracta d’un intent de cop d’Estat en els mateixos Estats Units.
I amb aquesta última qüestió passem a la segona de les nostres dones d’avui, la periodista Vicky Peláez. També aquesta setmana, escrivia el que segueix en un article titulat “La classe dominant, en guerra sense quarter contra Trump”:
“La classe dominant nord-americana i els seus col·legues europeus, promotors de la globalització i la creació d’un nou ordre econòmic de l’1% dels més rics i poderosos, han considerat el president dels EUA, Donald Trump, com un símbol del nacionalisme i populisme que representa un desafiament a la seva agenda a nivell planetari. Des de la seva elecció com a president nord-americà, les elits mundials s’han embrancat amb tots els seus mitjans en una lluita contra aquest nou líder dels EUA i estan decidits a no permetre el procés de desglobalització que, segons sembla, vol iniciar Donald Trump amb la seva consigna ‘America First ‘(Primer Amèrica).
Tan gran és la por de les elits neoliberals globals al lideratge que pot exercir Donald Trump sobre el món, que des del dia de la seva investidura van aconseguir promoure, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació al seu servei, protestes a Washington i moltes altres ciutats nord-americanes, utilitzant fins i tot manifestants professionals. […] La Marxa de Dones a Washington va ser programada l’any passat amb tres demandes fonamentals: Justícia de Gènere, Justícia Racial i Justícia Econòmica. També va ser reorientada ‘misteriosament’ cap a una agenda anti-Trump. […] Resulta que aquest multimilionari [George Soros] neoliberal i partidari de la creació d’un Govern global ha patrocinat més de 213 organitzacions que van participar en la disseminació de ‘fake news’ (notícies falses) amb el propòsit de desacreditar Donald Trump.”
La nostra tercera dona d’avui és la intel·lectual feminista, professora de filosofia i política a la New School for Social Research de Nova York, Nancy Fraser. El seu aclaridor article “Trump o la fi del neoliberalisme progressista” obre els ulls a les aliances i complicitats entre Wall Street, Silicon Valley i Hollywood per una banda i per una altra els nous moviments socials com el feminisme, l’antiracisme, el multiculturalisme i el pro drets LGBTQ (lesbianes, gais, bisexuals i transgènere):
“L’elecció de Donald Trump és una més d’una sèrie d’insubordinacions polítiques espectaculars que, en conjunt, apunten a un col·lapse de l’hegemonia neoliberal. Entre aquestes insubordinacions, podem esmentar entre d’altres, el vot del Brexit al Regne Unit, el rebuig de les reformes de Renzi a Itàlia, la campanya de Bernie Sanders per a la nominació Demòcrata als EUA i el suport creixent recollit pel Front Nacional a França.
Tot i que difereixen en ideologia i objectius, aquests motins electorals comparteixen un blanc comú: rebutgen la globalització de les grans corporacions, el neoliberalisme i l’establishment polític que els dóna suport. En tots els casos, els votants diuen “No!” a la combinació letal d’austeritat, lliure comerç, deute depredador i treball precari i mal pagat que caracteritza l’actual capitalisme financiaritzat. Els seus vots són una resposta a la crisi estructural d’aquesta forma de capitalisme, crisi que va quedar exposada per primera vegada amb el gairebé col·lapse de l’ordre financer global el 2008.
No obstant això, fins fa poc, la resposta més comuna a aquesta crisi era la protesta social: espectacular i vívida, per descomptat, però de caràcter molt efímer. Els sistemes polítics, en canvi, semblaven relativament immunes, encara controlats per funcionaris de partit i elits de l’establishment, almenys en els estats capitalistes poderosos com els EUA, el Regne Unit i Alemanya. Però ara les ones de xoc de les eleccions reverberen per tot el planeta, incloses les ciutadelles de les finances globals.
[…] No obstant això, la victòria de Trump no és només una revolta contra les finances globals. El que els seus votants van rebutjar no va ser el neoliberalisme sense més, sinó el neoliberalisme progressista. Això pot semblar un oxímoron, però es tracta d’un alineament, encara que pervers, molt real: és la clau per entendre els resultats electorals als EUA i potser també per comprendre l’evolució dels esdeveniments en altres parts.
[…] En la forma que ha cobrat als EUA, el neoliberalisme progressista és una aliança dels corrents dominants dels nous moviments socials (feminisme, antiracisme, multiculturalisme i drets LGBTQ) d’una banda i, de l’altra, el més alt nivell de sectors de negocis “simbòlics” i de serveis (Wall Street, Silicon Valley i Hollywood). En aquesta aliança, les forces progressistes s’han unit efectivament amb les forces del capitalisme cognitiu, especialment la financiarització. Fins i tot sense voler-ho, la veritat és que les primeres han aportat el seu carisma a les últimes. Ideals com la diversitat i l’”empoderament”, que en principi podrien servir a diferents propòsits, ara donen llustre a polítiques que han resultat devastadores per a la indústria manufacturera i per a allò que abans era la classe mitjana.
El neoliberalisme progressista es va desenvolupar als EUA durant aquestes tres últimes dècades i va ser ratificat pel triomf electoral de Bill Clinton el 1992. Clinton va ser el principal organitzador i abanderat dels “Nous Demòcrates”, l’equivalent estatunidenc del “Nou Laborisme” de Tony Blair. […] Tot i que el govern de Clinton va donar suport a aquestes idees progressistes, també va festejar Wall Street. Passant el comandament de l’economia a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar tractats de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització. El que es va perdre pel camí va ser el Rust Belt (Cinturó de l’Òxid), en altre temps bastió de la democràcia social del New Deal i ara la regió que ha lliurat el Col·legi Electoral a Donald Trump. Aquesta regió, juntament amb nous centres industrials al Sud, va rebre un dur revés amb el desplegament de la financiarització més desenfrenada durant les últimes dues dècades. Les polítiques de Clinton –que van ser continuades pels seus successors, inclòs Barak Obama– van degradar les condicions de vida de tot el poble treballador, però especialment dels treballadors industrials.
[…] El resultat va ser un “neoliberalisme progressista”, amalgama de truncats ideals d’emancipació i formes letals de financiarització. Aquesta amalgama va ser rebutjada en la seva totalitat pels votants de Trump. Entre els marginats per aquest aspre món cosmopolita hi tenen un lloc prominent els obrers industrials, sens dubte, però també hi ha executius, petits empresaris i tots els qui depenien de la indústria al Rust Belt (Cinturó Rovellat) i al Sud, així com les poblacions rurals devastades per la desocupació i la droga. Per a aquestes poblacions, al dany de la desindustrialització s’hi va afegir l’insult del moralisme progressista, que estava acostumat a considerar-los culturalment endarrerits. Els votants de Trump no només van rebutjar la globalització sinó també el liberalisme cosmopolita identificat amb ella. […] Davant dels seus ulls, les feministes i Wall Street eren aus d’un mateix plomatge, perfectament unides en la persona de Hillary Clinton.
[…] A nivell personal, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt a témer d’una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l’hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seva tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. […] En aquesta situació, no només hi ha perills, també hi ha oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra. Que això succeeixi dependrà en part que els progressistes que van donar suport a la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran deslliurar-se del mite, confortable però fals, que van perdre contra una ‘banda de deplorables’ (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) ajudats per Vladimir Putin i l’FBI.
“Finalment, la nostra quarta dona d’avui és l’actriu Susan Sarandon. Entre tants artistes i famosos neoliberals progressistes, destaca la seva veu lúcida i valenta. Seguidora, des de l’inici, de Bernie Sanders, es va resistir després a votar Hillary Clinton. Entrevistada al programa Newsnight de la BBC, se li va preguntar sobre la importància que una dona fos elegida presidenta dels Estats Units per primera vegada en la història del país. La seva assenyada resposta va ser senzilla i directa: l’important no és tenir una dona com a mandatària, sinó tenir la dona correcta. El dia anterior a l’entrevista havia fet pública a les xarxes socials una carta en què donava suport a la candidata del Partit Verd, Jill Stein. En l’entrevista a la BBC va explicar els motius de la seva elecció: “La raó per la qual estem en aquesta situació (de crisi social, política i ambiental) és perquè tots han estat votant el menor de dos mals per molt temps”. Aquestes veritables feministes, o les commovedores Thelma and Louise, a contra corrent de tant poder masclista i falsari, són les que sí que s’enduen tota la meva admiració.