Per a la comunitat ruandesa, el terme intore ja no evoca ambigüitat. És, en efecte, l’atribut dels fanàtics cabdillistes del règim post-genocidi de Paul Kagame. La pràctica de l’itorero, a la fi del qual hom es converteix en intore, té les seves arrels en la història precolonial de Rwanda. A l’antiga Rwanda, l’itorero s’utilitzava per designar una mena de servei nacional en què els joves nobles hi anaven a rebre formació cívica. A la Rwanda actual, s’ha restablert amb finalitats polítiques d’estructurar la història a favor del règim en el poder. Per a la Rwanda actual, l’itorero s’ha convertit en un servei nacional obligatori en el qual es reuneixen centenars de ruandesos segons categories socials o professionals per rebre reeducació cívica. Això es fa en forma d’entrenament político-militar, amb mòduls que giren al voltant de la valentia de l’FPR així com la versió pro-RFF de la història del país. No és l’itorero un regal emmetzinat per a la comunitat ruandesa?
El parany més greu que el règim de l’FPR ha posat als ruandesos és haver amagat la veritat sobre els fets històrics, fabricats i estructurats per als seus propis interessos, una història del conflicte entre hutus i tutsis que pretén ocultar les seves pròpies responsabilitats penals. Aquesta història anomenada pel règim de Kagame “la veritable veritat” va acompanyada d’una estratègia de demonització, persecució i fins i tot eliminació de qualsevol ruandès que s’atreveixi a oposar-s’hi i criticar-la. De fet, en relació amb la tragèdia de Rwanda de 1990 a 1994, l’FPR ha determinat clarament el que s’ha de fer i no s’ha de dir, encara que ell mateix està acusat d’haver comès crims de guerra, i aquests crims estan documentats per diverses organitzacions de drets humans, alguns dels quals poden qualificar-se com a crims de genocidi segons l’ONU[1]. En un context dictatorial ruandès, és molt possible impedir que la gent parli, identificant els qui han de plorar i els qui no poden plorar. És al voltant d’aquesta estructuració de la història que gira qualsevol discurs del dictador Kagame i els governants sobre la unitat i la reconciliació. Aquesta estratègia estructuralista de la història de Rwanda posa al centre la comissió nacional de l’itorero com a òrgan de propaganda, sensibilització i mobilització popular.
En el moment de la seva implantació, les autoritats ruandeses van declarar que l’objectiu de l’itorero era situar el funcionament del servei nacional en el context de la tradició ruandesa pre-colonial. Es tractava simplement d’una estratègia de legitimació per incrementar l’adhesió de la població. La restauració de tal element de la cultura precolonial no planteja cap problema. La gran preocupació rau en la forma en què l’itorero es transforma i instrumentalitza per consolidar la dominació del general Kagame i el seu partit FPR mentre lluita sense escrúpols contra totes les opinions lliures i contràries.
Els intore a l’antiga i a l’actual Rwanda
Durant el període pre-colonial, els joves nobles ruandesos participaven als campaments itorero per aprendre sobre diverses activitats culturals i cíviques. Entre elles s’hi incloïen les danses de guerra (guhamiliza), el tir amb arc (kurasa), el llançament de llances (gutera icumu), la lluita (gukirana), la declamació de poemes pastorals i èpics (kuvuga amazina y’inka n’ibyivugo). En efecte, aquests exercicis van preparar els joves nobles tutsis per substituir els seus pares en l’exercici polític i militar del poder en el regne pre-colonial de Rwanda.[2] El poder del general Kagame avui reutilitza l’itorero per designar un servei nacional a què han d’acudir tots els components de la societat per a la seva formació ideològica i reeducació cívica. El nou itorero es va establir el 2007 com a grup de treball (task force) i va adquirir més valor quan es va convertir en una comissió nacional permanent reconeguda per la Llei Nº 41/2013 de 16.06.2013, per tal de rebre un major pressupost i disposar de més personal. D’acord amb la seva llei fundacional, la missió de l’itorero és formar els ruandesos en el patriotisme i la contribució al desenvolupament nacional, de manera que tots els ruandesos tinguin una “comprensió comuna” dels valors i tabús que els són comuns en la seva convivència.[3] Se suposa que tots els ruandesos han de ser reeducats perquè es converteixin en membres actius de l’itorero, o més precisament perquè obtinguin el rang de “veritable ruandès”, comunament conegut com a intore. Els llorejats de l’itorero presten jurament de fidelitat i celebren contractes de compliment que els obliguen a obeir el cap de l’Estat, considerat com el seu guia suprem (‘Intore izirusha intambwe’), i després els altres intore d’alt rang, establerts pel mateix guia suprem.
Pel que fa a les diferències, cal assenyalar que a l’antiga Rwanda només es formaven uns pocs joves futurs quadres de la monarquia per tal de substituir els seus pares en les funcions de les responsabilitats polítiques i militars. Cal assenyalar també que els soldats precolonials van intervenir principalment en el context de les conquestes per a l’expansió del territori nacional. Per a la Rwanda d’avui, tota la població ha de ser necessàriament intore i comprometre’s políticament i militarment en el combat contra altres ruandesos, aquells que no estan alineats amb la ideologia del dictador Paul Kagame. Segons el llenguatge recent de Rwanda, la paraula intore vol dir el qui és fidel al règim post-genocidi del líder Paul Kagame. Es refereix a la concepció que els líders polítics de Kagame es fan sobre el ciutadà model: el ciutadà que aclama el règim, mai el critica i lluita de totes totes contra qualsevol que no vegi les coses de la mateixa manera que el règim.
Pel que fa a la seva organització i funcionament, l’itorero actual reflecteix un programa ben descentralitzat per inculcar la ideologia de l’FPR a la població de manera molt eficaç. Es consolida per la seva forma piramidal que va des de la presidència de la república fins als ministeris i institucions públiques, províncies, districtes, sectors, cèl·lules i pobles (turons). Dins dels propis pobles, els intore es formen en petits grups anomenats amasibo (grups de soldats), una paraula presa de la terminologia militar que normalment es refereix a un gran grup. Al cim hi ha el líder suprem (‘Intore izirusha intambwe’), en aquest cas el president de la República, Paul Kagame. És de la inspiració “excepcional” d’aquest darrer que es deriven totes les virtuts que tots els altres intore han de mostrar. Ell és el que en principi parla de les virtuts d’un ciutadà ruandès ideal. Les seves paraules són supremes i més poderoses que una institució. Estan per sobre de qualsevol llei i es converteixen en llei tan aviat com es verbalitzen. Ni el parlament ni les corts i tribunals poden contradir les paraules del guia suprem. En el cas que una llei en vigor les contradigui, és la pròpia llei la que es modifica posteriorment, perquè és la pròpia llei la que automàticament es torna problemàtica.
El guia suprem no es pot criticar, la seva reputació està protegida fins a l’extrem. Quan té cites a les zones rurals, els camins al seu pas es construeixen o reconstrueixen prèviament, i les preguntes que li fan els pagesos són censurades abans per les autoritats locals. Diversos artistes i compositors ruandesos s’especialitzen en aclamar els èxits del guia suprem. Per exemple, un extracte de la cançó dels cantautors Eric Senderi i Tuyisenge diu: “Ell va dir, ell va dir, però qui va dir? Va ser el guia suprem que va dir que hem de treballar plegats.”[4] Una altra cançó dedicada exclusivament al guia suprem, del cantautor Ibrahim Cyusa, diu: “el més fort de tots, […] aquell les paraules del qual són indiscutibles, tu ets fort, segueix-nos guiant.”[5]
Tals cançons animen els esdeveniments públics i especialment els dels intore. Entren en la vida simple i quotidiana dels camperols. Els nens les canten a casa, al carrer, a l’escola i durant els seus jocs com a cançons de moda. Les autoritats de l’Estat també hi participen en les reunions oficials als pobles. A més de les cançons, altres pràctiques mostren que l’itorero marca molt la vida quotidiana dels ruandesos. Per exemple, expressions com ukwiye ingando, utilitzada per dir que caldria passar per un campament per entendre certes coses, o twe turi intore, que pot traduir-se com “som lleials, nosaltres”, formen part del llenguatge quotidià. En efecte, aquestes expressions desenvolupen i estructuren una certa veritat que forma insidiosament un sentit compartit d’inclusió per a alguns ruandesos i d’exclusió per a d’altres.
Els funcionaris de l’Estat, els empleats del sector privat i la societat civil també formen grups dins de l’itorero. De fet, l’adoctrinament itorero està dirigit a tots els ruandesos, i també està obert als qui viuen a l’estranger i volen ser fidels al règim del general Kagame. Per tant, tots els components de la societat hi han de participar amb l’objectiu de tenir un poble intern, solidari i unànimement fidel al general. El dret a no participar en el servei itorero no existeix a Rwanda, sota pena de ser acusat de ser un opositor polític i/o enemic del país, acusació que fa tremolar tots els ruandesos. Els campaments itorero segueixen una disciplina de ferro, més o menys militar. Els líders dels camps intore són homes de poder. Són ensenyats com a formadors i se’ls insta a servir com a soldats de l’FPR. Això es pot demostrar amb la declaració de l’expresident de la comissió itorero, Edouard Bamporiki, quan va tancar la formació de formadors a nivell de pobles el 2018: “Per ser un bon formador intore, has de ser savi, estar satisfet i servir com a soldat de l’FPR […] Els nostres col·laboradors que t’han format han treballat dur per contribuir al bon funcionament itorero a nivell de cada poble. Aquesta operació s’ha d’inspirar en la cultura dels nostres herois ancestrals i en les instruccions del nostre guia suprem.”[6]
El contracte de lleialtat a Kagame, una nova forma emergent de ciutadania
Cal assenyalar que la ciutadania ruandesa s’està redefinint cada vegada més per la condició de ser intore. La pràctica de l’itorero defineix i determina un veritable ruandès i l’inclou a la nació, alhora que identifica qualsevol ruandès crític i no alineat per excloure’l de la nació. El fet de ser intore s’ha convertit així en una característica essencial de la ciutadania virtuosa que propugna Kigali, ja que ser intore vol dir ser un veritable ruandès, d’acord amb els desitjos del règim. Per això és necessari celebrar un contracte cívic amb el guia suprem, en virtut del qual el guia es compromet a protegir un intore com un “veritable” ciutadà, mentre que el ciutadà intore es compromet a canvi a la lleialtat a l’Estat dirigit pel guia. Aquesta lleialtat es tradueix en el respecte a Kagame. Aquest darrer s’imposa com un home fort a qui els ruandesos temen més que la llei i les institucions. Per això tots els intore mai aclamen les lleis, les institucions ruandeses o altres homes de poder del país. Només lloen el seu guia suprem, Kagame, i el defensen de qualsevol crítica o opinió dissident. Els intore s’han convertit en eines per a perseguir els no alineats amb el general Kagame. Se’ls adoctrina amb l’única finalitat de protegir la versió de la veritat del general i lluitar contra tots aquells que s’hi oposen.
La ciutadania introduïda per Kagame s’adquireix i pot perdre com qualsevol altra forma de ciutadania política. En principi, s’adquireix a través de la participació al camp itorero, prestant el jurament de ser intore i el compromís de respectar el contracte d’execució que emana d’aquest estatus. També es pot perdre per incompliment de contracte, empresonament o qualsevol altre acte que es percebi com a denigrant de la imatge o el comportament del guia suprem. Com a tot contracte de ciutadania, el contracte basat en la condició d’intore comporta el dret a altres drets socioeconòmics i polítics. Entre els drets que no poden adquirir-se sense haver passat per l’itorero hi figuren el dret a l’educació superior, l’accés als alts càrrecs de l’administració pública (entre els més prestigiosos de Rwanda) i el dret a presentar-se a les eleccions. Els dissidents o els crítics de la condició d’intore s’identifiquen normalment com aquells que han creuat la línia vermella traçada per Kagame, o ibigarasha, o els enemics de Rwanda, i estan políticament exclosos de la veritable ciutadania i els drets que se’n deriven. La paraula ibigarasha (plural de ikigarasha) vol dir “els qui no compten”. Els intore es mobilitzen per a atacar-los, silenciar-los o eliminar-los.
Per tant, observarem que, a diferència de les formes de ciutadania desenvolupades i practicades en altres països, com l’ius soli, el dret a la ciutadania en virtut d’haver nascut en el sòl del país (per exemple, els Estats Units), o l’ius sanguinis, la ciutadania adquirida per ascendència familiar (per exemple, Alemanya), formes que permeten als ciutadans el dret d’elegir i ser elegit per a càrrecs polítics, la simple nacionalitat ruandesa no garanteix el dret a ser elegit, ja que és necessari tenir l’estatus d’intore per tenir el dret a ser elegit. Els ibigarasha poden elegir però estan políticament privats del dret a ser elegits. Són persones a les que cal combatre a qualsevol preu perquè no s’alineen amb la mateixa ideologia que el guia suprem i els seus intore. Entre els ibigarasha hi ha sobretot oponents polítics contrastats i qualsevol altre crític del règim, especialment a l’estranger. Tots ells són constantment demonitzats pels intore i etiquetats com a enemics de Rwanda, o simplement no són comptats com a veritables ruandesos.
Com tot vincle de ciutadania política, entre el règim del guia i el ciutadà es construeix un fort vincle. Un vincle el principal propòsit del qual és el respecte i la protecció de la versió de la història i la veritat rebuda durant la reeducació de l’itorero. És de fet una forma de pacte per tota la vida que, un cop traït, pot portar a greus conseqüències, fins i tot la mort. Aquest pacte juga un paper molt important en l’estructuració del que es pot i no es pot dir, especialment sobre les accions del guia suprem i el seu règim.
El fet d’imposar-se com a home fort per sobre de les institucions i les lleis i utilitzar aquest estatut per estructurar la història de Rwanda al seu favor és una estratègia que hauria d’amoïnar tots els ruandesos. L’experiència dels intore ens mostra que Rwanda no té institucions sòlides perquè totes les institucions de l’Estat estan subjectes a una persona, el general Kagame, que s’eleva per damunt de tot. Fins i tot en els casos més importants, els jutges mai van en contra de la posició de Kagame. Recentment, el Financial Times es va sorprendre que fins i tot les estadístiques segueixen la línia del dictador[8]. El país, per tant, depèn efectivament de la pròpia personalitat de Paul Kagame.
En conclusió, cal destacar que l’itorero és una estratègia estructuralista de la veritat i la història favorable al règim posterior al genocidi de Rwanda. És un adoctrinament ideològic que defineix els “veritables” ruandesos per posar-los sota la protecció de Kigali i identifica els dissidents com a enemics de Rwanda que han de ser combatuts a qualsevol preu. Molts politòlegs especialitzats en la regió dels Grans Llacs convergeixen en el fet que l’objectiu d’aquesta estructuració és amagar la presumpta responsabilitat penal de l’antic grup rebel de l’FPR en el conflicte que va donar lloc al genocidi de 1994 a Rwanda. L’estructuració de la veritat i la història emmascara la complexitat de la realitat dels fets històrics de Rwanda i tracta d’assimilar-los al model estructural favorable a l’FPR. Per a la comissió itorero es tracta de seguir entrenant/educant i sensibilitzant els ruandesos perquè tots “entenguin” bé les coses. Aquells que no veuen les coses en la mateixa línia són considerats com a equivocats i mal informats. Es considera que els qui s’hi resisteixen han creuat la línia vermella traçada pel guia suprem i mereixen ser perseguits, castigats per la llei i fins i tot assassinats com a enemics del país. Aquesta situació hauria d’amoïnar tothom.
Notes
- Mapping Report, HRW…
- Vansina, Jan, ‘Ancient Rwanda: The Nyiginya Kingdom’ Paris, Karthala, 2001.
- Oficina del primer ministre de Rwanda, ‘Llei n° 41/2013 del 16.06.2013 de creació de la comissió nacional de l’itorero i determinant els seus objectius, la seva organització i el seu funcionament’, diari oficial n° 29 del 22 de juliol del 2013.
- Per a la cançó, veure a youtube: https://www.youtube.com/watch?v=IMTIufzQeVg
- Per a la cançó, veure a youtube: https://www.youtube.com/watch?v=V8LRiZdziA4
- NIC, ‘National itorero policy’, 2011, pàg. 12, veure a: https://www.nic.gov.rw/fileadmin/user_upload/ITORERO_POLICY.pdf
- Mugisha Benigne, Abatoza b’intore b’imidugudu basabwe gukora gikotanyi ‘diari Imvaho Nshya de 2018.12.17, vegeu a: http://imvahonshya.co.rw/abatoza-bitorero-ryumudugudu-basabwe-gukora-gikotanyi/
- Tom Wilson i David Blood ‘Rwanda: where even poverty data must toe Kagame’s line’, Financial Times del 19.08.2019, veure a https://www.ft.com/content/683047ac-b857-11e9-96bd- 8e884d3ea203
Font: Jambonews