«Marlaska está destapando a la policia patriótica, por eso le atacan».
PEDRO SÁNCHEZ
Aquesta frase pronunciada pel president del Govern, ni més ni manco que en la seu del Congrés dels Diputats, suposa el reconeixement oficial de l’existència del que s’anomenaven vulgarment «les clavegueres de l’Estat». Funcionaris policials, en connivència amb jutges i fiscals, més l’altaveu d’alguns mitjans de comunicació, conjurats per defensar la unitat de la Pàtria (o el seu concepte de Pàtria). La metodologia emprada mai no canviava gaire: a partir d’un informe policial fals, la fiscalia «lo afina», el jutjat obri una instrucció i el mitjà de comunicació té accés al sumari, naturalment sense revelar les «fonts oficials».
Maldament aquest reconeixement oficial en seu parlamentària s’hagi produït només quan el damnificat ha estat el govern de Pedro Sánchez, acusat per l’informe de la Guàrdia Civil d’haver amagat la gravetat de la pandèmia que esclatava, aquesta ara anomenada policia patriòtica porta anys actuant, que sapiguem, sobretot contra polítics catalans. Recordem la investigació i campanya de premsa contra Artur Mas, al qual es culpava de tenir comptes bancaris a l’estranger a nom del seu pare. O la campanya contra Xavier Trias, del qual el diari d’Eduardo Inda va arribar a publicar el número del compte corrent a un banc suís on aquell tendria els diners, fet que va ser desmentit pel propi banc. El cas va costar l’alcaldia de Barcelona al pobre Trias i la querella criminal que va interposar va ser arxivada pel jutjat.
Però els fets més greus són les denúncies policials que han acabat amb presó per les víctimes. Els joves d’Altsasu, condemnats a desenes d’anys de presó per una baralla amb dos guàrdies civils de paisà i fora de servei. O el macroprocés contra l’independentisme català, que ha acabat amb la condemna d’entre nou i tretze anys de presó contra els dos Jordis, presidents de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural, respectivament, juntament amb la que aleshores era presidenta del Parlament de Catalunya, del vicepresident de la Generalitat i cinc consellers més., tots ells condemnats per sedició. Les principals organitzacions humanitàries del món com les Nacions Unides o Amnistia Internacional han demanat l’alliberament dels nou presos polítics. Els Tribunals d’Alemanya, Bèlgica i Gran Bretanya han negat l’extradició de la resta de membres del govern català exiliats. I, malgrat tot, uns i altres segueixen a la presó.
Per tant, a partir de la solemne declaració del president del Govern espanyol davant el Congrés dels Diputats, immediatament s’haurien de prendre les decisions necessàries per reparar el danys causats per la «policia patriòtica». A tall d’exemple s’hauria de promulgar una llei d’amnistia urgent per posar en llibertat tots els empresonats per mor de les denúncies policials falses. A l’hora, s’hauria de constituir un Tribunal especial format per jutges i fiscals independents amb l’objectiu de conèixer i depurar els membres de la trama policial. Igualment, és imprescindible l’elaboració d’un informe que reveli com han accedit al càrrec la majoria de membres del Tribunal Constitucional, de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem. Quants membres d’organitzacions d’extrema dreta, com l’Opus Dei, han arribat a les altes instàncies judicials. I, a partir d’aquí, proposar les reformes necessàries per tal de regenerar les potes podrides de la nostra «ejemplar» democràcia.