L’ascens al poder i la venjança de la camarilla tutsi francòfona en el poder sobre els seus congèneres anglòfons d’Uganda corre el risc de provocar un altre “genocidi” molt més mortífer que els anteriors.

Context

Després de la conquesta militar del país per part dels elements tutsis de l’exèrcit regular ugandès el 1994, era lògic que els nous amos del país fossin tutsis de parla anglesa nascuts i criats a Uganda. Això va ser encara més evident quan el nou home fort i amo de Rwanda va passar a ser Paul Kagame, que no sabia una paraula de francès en un país francòfon que acabava de conquerir.

Molest per aquest complex, va aprofitar la primera oportunitat per acabar amb aquesta maleïda i difícil llengua francesa. Aquesta oportunitat li va ser oferta per la justícia francesa, que investigava l’atemptat terrorista del 6 d’abril del 1994, que va ser el detonant del que s’anomenaria “genocidi”. Una desena dels seus col·laboradors van ser acusats i es van emetre ordres de detenció internacionals el 2006. Paul Kagame va aprofitar l’ocasió per trencar les relacions diplomàtiques amb França, per consell dels seus amos anglosaxons.

En el procés, l’autòcrata Paul Kagame va prohibir la llengua francesa en l’educació de Rwanda, convertint milers d’intel·lectuals i professors en “analfabets” i excloent-los del sistema educatiu. Per substituir-los, va contractar massivament vagabunds de Kenya, Uganda, Zàmbia, Zimbabwe… sense més qualificació que entendre l’anglès i parlar-lo aproximadament.

I per completar la seva cura de desacomplexament, va demanar ingressar a la Commonwelth i va ser admès amb els braços oberts gràcies a les connexions dels seus assessors i mestres com Tony Blair i companyia…

Nou acord

Des de l’elecció de Nicolas Sarkozy el 2007 i, sobretot, el nomenament del vell amic de Paul Kagame, Bernard Kouchner, com el seu ministre d’Afers Estrangers, les coses canviaran perquè França farà tot el possible per afalagar el criminal Kagame sense tenir en compte els principis elementals dels drets humans que França predica amb tant d’èmfasi. Aleshores s’iniciarà un romanç entre Paul Kagame i els responsables polítics francesos, començant pel primer d’ells, Nicolas Sarkozy, aconsellat pel seu ministre Bernard Kouchner. Aquest darrer farà tot el possible per lluitar contra la decisió judicial de llançar ordres de detenció contra els col·laboradors de Kagame per l’atemptat terrorista del 6 d’abril del 1994 que va desencadenar l’anomenat “genocidi”. Després d’haver maquinat per permetre als familiars de Kagame escodrinyar el contingut dels expedients judicials del jutge antiterrorista Bruguière (episodi de Rose Kabuye)[1], i sobretot després de la jubilació del jutge Bruguière, el tàndem Kouchner-Sarkozy el va substituir per un altre jutge més “comprensiu”, Marc Trévidic, que es va fer càrrec de la investigació des de zero però segons les orientacions de Kigali[2]. El 2010, el mateix Sarkozy, davant la perspectiva de la seva possible reelecció per a un nou mandat el 2012, farà el viatge a Kigali. Allà mateix, mitjançant les seves paraules, França es va autoacusar de tots els mals i crims que havia comès a Rwanda per la seva “ceguesa” des del 1975 fins al 1993, data de l’inici de la cooperació militar amb Rwanda i de la retirada de totes les seves tropes en aquest país després dels Acords d’Arusha d’agost de 1993.

Mentrestant, el famós jutge Trévidic havia fet públic el seu informe de recerca que, com s’esperava, ja no assenyalava els col·laboradors de Paul Kagame com a autors de l’atemptat del 6 d’abril del 1994. D’altra banda, va donar a entendre que els responsables d’aquest atac terrorista podrien ser radicals entre els hutus de l’entorn de Habyarimana, és a dir, ell mateix i la família biològica i política pròpia.

Per tant, va ser missió complerta per a aquest jutge diligent: va ser nomenat per a un rang superior a la judicatura (jutge president d’un Tribunal Superior) i el cas va ser confiat a un altre jutge d’instrucció que també va haver de demostrar la seva lleialtat.

Després d’un mandat poc brillant de François Hollande (2012-2017), per a sorpresa de tothom, un jove executiu de la banca i els negocis va ser elegit president de la República. Entre les seves prioritats hi ha la lleialtat als poderosos grups de pressió que van crear Paul Kagame i li donen suport. Per això, no només va haver d’“agenollar-se davant del seu enemic”, sinó sobretot enterrar el cas de l’atemptat del 6 d’abril del 1994.

Per començar, i per mostrar la seva voluntat i zel per festejar Kagame, el nou president de França, Macron, va oferir com a regal de noces l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF) amb seu a París al francofòbic Paul Kagame que acabava de prohibir l’idioma francès a Rwanda. Kagame podria nomenar qui volgués entre els seus amics per dirigir aquesta organització i Macron podria imposar-lo acomiadant una canadenca que aspirava a un segon mandat. Així es va fer a Erevan (Armènia) el 2018 amb el nomenament de Louise Mushikiwabo com a nova secretària general de l’OIF i nacional d’un país que ha prohibit el francès en el seu sistema educatiu.

I per donar un aspecte científic i racional al seu plantejament de plegar-se al criminal tutsi Kagame, com a president de França Emmanuel Macron va nomenar una Comissió d’historiadors als quals va prometre donar accés a tots els Arxius de la República per determinar quin va ser el paper i la responsabilitat de França a Rwanda. En realitat, a mode d'”historiadors”, es tractava de personalitats triades a dit l’únic criteri de les quals era la seva predisposició cap als tutsis en el conflicte ruandès i la recomanació dels poderosos lobbies protutsis a França (FIDH, SOS Racisme, Survie, MRAX, IBUKA França…) i al món. Després de dos anys de “treball”, la Comissió va presentar el seu “informe” al president Macron a principis de 2021. Com a informe, és un document escandalosament parcial i tendenciós. De fet, és una col·lecció de més de 1.200 pàgines que repeteixen les tesis propagandístiques protutsis en general i del partit-estat que governa Rwanda des de 1994, l’FPR, en particular[3].

L’altre gest important que va haver de fer Macron va ser anar a postrar-se davant de Kagame al seu estimat Memorial de Gisozi, del qual deriva la seva impunitat i legitimitat. Això es va fer el maig del 2021. Pel que fa al carregós expedient sobre l’atemptat del 6 d’abril del 1994, el fiscal que va rebre els requeriments del ministre de Justícia va proposar un sobreseïment del cas que es va pronunciar definitivament el febrer del 2022.

A més d’aquestes múltiples reaccions viscerals, Emmanuel Macron ha assumit el paper d’un agent que ha de vendre la imatge de Kagame per enlluernar les antigues (o encara!) colònies de l’Àfrica Occidental francesa (AOF). És gairebé una missió complerta perquè des de Dakar a Libreville, passant per Niamey, Lomé i Cotonou… juren per Kagame. Fins i tot els pseudointel·lectuals d’aquests països han arribat a desitjar que Kagame vingui a governar els seus països si no tenen un dictador del seu calibre entre els seus polítics o militars! Alhora, els mitjans de comunicació francesos estan duent a terme una campanya per promoure Kagame com el nou “policia” del continent[4].

Ascens dels francòfons entre els conqueridors tutsis

Per comprendre l’ascens al poder dels inkotanyis francòfons entre la camarilla tutsi al poder, cal integrar el paper actual de la primera dama, però sobretot escodrinyar la seva infància. L’actual primera dama, Jeannette Nyiramongi, esposa de Kagame, va néixer i va créixer a Burundi, veí del sud de Rwanda. Però des de principis dels anys vuitanta, va viure a cavall entre aquests dos països, ja que s’allotjava regularment a Rwanda, on el seu pare Mulefu regentava un bar anomenat “Eden Garden”, propietat d’un alt funcionari de l’Estat i del partit únic MRND que li havia contractat després de la seva expulsió de Burundi pel règim del coronel Bagaza. Fins i tot per casar-se amb Paul Kagame el 1988 a Nairobi, va partir de Kigali via Bujumbura i Kampala. Així, coneix tots els joves tutsis ruandesos que vivien a Burundi i que es van allistar al grup politicomilitar de l’FPR que acabava d’envair el país i els precursors del qual formaven part de l’exèrcit regular ugandès.

Per tant, era lògic que quan aquests tutsis van conquerir Rwanda el juliol de 1994, els antics soldats de l’exèrcit ugandès i, per tant, els anglòfons (aproximadament) es fessin amb el principal poder polític, militar i econòmic.

I certes circumstàncies afavoriran l’ascens dels tutsis francòfons a l’arena del poder a Rwanda. En primer lloc, 28 anys de poder absolut d’un petit grup de la camarilla en el poder no només generen el desgast d’aquest poder, sinó també la fricció entre els senyors. Això és natural. També hi ha la creixent influència de la mateixa primera dama, que és francòfona, cosa que li permet col·locar meticulosament i pacientment els seus peons, és a dir, els seus amics tutsis francòfons de la infància o la joventut, com veurem.

– Assenyalarem el cas de Louise Mushikiwabo, una tutsi que mai va ser refugiada i, per tant, francòfona perquè es va formar a la Universitat Nacional de Rwanda (Facultat de Lletres), però que es va fer bilingüe perquè es va beneficiar d’una beca del govern els anys 80 per perfeccionar el seu anglès als Estats Units. És de la generació de Jeanette Nyiramongi, esposa de Kagame, i es van conèixer a Kigali. Va ser ministra d’Afers Exteriors durant molt de temps (més de 10 anys) i des del 2018 és secretària general de l’OIF a París amb rang de “Cap d’Estat”.

– També hi ha el cas de Valentine Rugwabiza, una tutsi que va néixer, va créixer i es va educar al Zaire (actual RDC). Després de representar Rwanda a Suïssa, va ser nomenada per a l’ONU a Nova York. Ara ha estat nomenada “cap de la MINUSCA”, la força de manteniment de la pau de l’ONU a la República Centreafricana, amb més de 15.000 efectius militars i policials, la majoria d’ells ruandesos de l’exèrcit de Kagame.

– L’actual cap de l’Estat Major de l’exèrcit de Kagame, Jean Bosco Kazura, és amic de la infància de Jeannette Nyiramongi, esposa de Kagame, ja que van créixer junts als afores de Bujumbura (Ngagara, Kamenge) a Burundi. Es va unir al grup terrorista de l’FPR a Uganda el 1991, abandonant els estudis que acabava de començar amb una beca de l’ACNUR a la Universitat de Bujumbura.

– Willy Rwagasana, que actualment comanda la temible unitat de guardaespatlles de Kagame, és també un exburundès que es va unir a l’FPR només després de la victòria.

– El mateix passa amb Vincent Nyakarundi, actual cap de la Intel·ligència Militar (G2) de l’exèrcit de Kagame. Com el seu nom no indica, va néixer i es va educar a Bujumbura i només va venir a Rwanda per ajudar la victòria de l’FPR.

– El cas d’Albert Murasira, actual ministre de Defensa (en el títol!) és particular. Aquest tutsi mugogwe, els pares del qual havien fugit al Congo el 1959, és a dir, abans que ell naixés, va tornar a Rwanda a finals de la dècada de 1970. Després va completar la seva educació secundària abans d’obtenir una beca del govern per anar a la Facultat de Ciències de la UNR de Butare, on es va graduar el 1986 com a llicenciat en Matemàtiques. El 1986, quan va caldre comptar amb oficials especialitzats però amb formació militar, el Comandament de les FAR va reclutar una trentena d’universitaris (metges, enginyers, advocats, economistes, etc.). Albert Murasira tenia un doble avantatge: a més d’estar qualificat, era tutsi i el seu reclutament podria haver desafiat la idea preconcebuda que els tutsis no eren reclutats a les FAR.[5]

Malauradament, el 1994, mentre treballava a la Direcció de Proveïment i Gestió del Ministeri de Defensa, en la primera oportunitat que se li va presentar, es va unir a l’FPR amb tots els documents i dades informàtiques a què tenia accés.

Així és com la primera dama, Jeannette Nyiramongi, casada amb Kagame, ha teixit metòdicament i pacientment la seva xarxa que avui cobreix tot el sistema de seguretat i repressió de l’FPR, abans dominat pels tutsis anglòfons “ugandesos” i avui en mans dels tutsis francòfons, especialment els nacionals de Burundi com ella.

La frustració dels anglòfons “ugandesos”

Tan metòdicament com l’ascens al poder dels tutsis francòfons de Burundi, la caiguda i frustració dels tutsis anglòfons d’Uganda és també metòdica i progressiva. Aquests darrers poden classificar-se en dues categories:

– Els qui són enviats als marges: en funcions falses i indefinides o de manera que no se sàpiga res d’ells ni de la situació.

És el cas del general James Kabarebe, que va ser cap d’Estat Major de les Forces Armades de la RDC abans de convertir-se en cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Kagame a Rwanda (APR). Després va ser ministre de Defensa durant més de 10 anys. Avui té el títol d'”assessor del president en matèria de Defensa i Seguretat”, però no és clar quines són les seves funcions ni on són les seves oficines.

Altres simplement han desaparegut del radar sense deixar rastre. És el cas dels generals Charles Kayonga, Karenzi-Karake, Cessar Kayizari, Richard Rutarina o l’assassí analfabet Fred Ibingira…

– Després hi ha els qui han caigut en desgràcia i estan empresonats, o sota arrest domiciliari i privats de tota llibertat o fins i tot arruïnats econòmicament. És el cas del general Patrick Nyamvumba i dels seus germans petits, que també eren antics funcionaris de l’Exèrcit Patriòtic de Rwanda.

Altres, com el general Frank Rusagara i el coronel Byabagamba, estan complint dures penes de presó, fins i tot cadena perpètua, per raons trivials com no haver saludat en hissar els colors nacionals.

Risc i conseqüències

Per comprendre l’abast de la catàstrofe que patirà el país durant la propera i molt probable Revolució de Palau, cal integrar dos paràmetres. En primer lloc, cal reconèixer que el règim que està al poder a Rwanda des de 1994 és un règim militar implacable en què tots els ressorts del poder polític, econòmic i, per descomptat, militar estan en mans d’oficials de l’exèrcit, el primer dels quals és Paul Kagame.

En segon lloc, la cultura de les matances durant cada revolució de palau està inscrita als gens de la casta tutsi governant. Sense remuntar-nos a l’època predil·luviana, es pot constatar que des del 1886 (Rucunshu), ha seguit el mateix patró fins a l’actualitat.[6]

Però és probable que la propera revolució de palau a Rwanda sigui molt més mortífera que les anteriors, ja que les circumstàncies agreujants són molt més mortíferes que les que es van donar a Rucunshu el 1886.

– Circumstàncies agreujants

Actualment, a Rwanda, les armes de foc (kalashnikovs, pistoles) estan repartides per tots els turons i aldees, ja que tot tutsi apte és un militar o un antic inkotanyi de l’APR que té autorització per posseir una arma de foc. A més, les tropes de l’exèrcit de Kagame (més de 120.000) no estan estacionades en campaments, sinó que viuen entre la població amb les seves armes i municions.

És obvi que, en cas d’una revolució de palau a Kigali, aquesta disseminació d’armes de foc entre la població no només seria immanejable, sinó també un factor important per determinar quin dels protagonistes tindria avantatge.

Una altra circumstància agreujant en cas d’una previsible i inevitable revolució de palau és que les famílies i clans tutsis en el poder estan inextricablement entrellaçats. Un oficial tutsi que cau en desgràcia arrossega no només els membres de la seva família biològica, sinó també els seus socis comercials i les seves relacions. Així, quan un oficial tutsi de l’APR és assassinat o empresonat, cau juntament amb almenys una altra dotzena de personalitats militars o civils del sistema. I per reacció en cadena, és difícil avaluar el nombre d’afectats per la caiguda d’un dels seus.

– Danys col·laterals: els hutus.

En cas d’enfrontament entre els clans tutsis en el poder des del 1994, els danys serien enormes i superarien els del 1994. De fet, les FAR es van enfrontar a la invasió dels elements tutsis de l’exèrcit ugandès que eren molt més febles en termes de nombre . A més, el 1994 no disposaven d’armes i municions per repartir entre la població, i fins i tot les unitats militars eren escasses. És a dir, que la propera revolució de palau a Rwanda causarà moltes víctimes, concretament la població hutu, ja que es veurà atrapada en el foc creuat. Però es presentaran com a “danys col·laterals” en una guerra entre tutsis pel poder que serà més mortífera que l’assalt final de l’FPR d’abril a juliol de 1994 per completar la conquesta militar iniciada l’octubre de 1990 per les raons que hem esmentat.

Conclusió

La lluita pel poder a Rwanda encara pot provocar un vessament de sang molt més gran que els que aquest país ha conegut en cada revolució de palau de la casta tutsi governant. L’única manera d’evitar aquesta desgràcia és dir-li (o exigir-li) al règim de Paul Kagame que obri l’espai polític i permeti a la població triar qui prefereix entre els clans tutsis protagonistes cridats a governar Rwanda durant molt de temps, fins al punt d’haver acumulat armes i riqueses en detriment del poble humil que llangueix en la misèria. I els qui poden exigir-ho són coneguts. El francès Emmanuel Macron no hauria de fer propaganda de Paul Kagame a les antigues (i actuals) colònies de l’Àfrica Occidental francesa imitant Bill Clinton, Madeleine Albright, Tony Blair, Linda Chalker i altres Bill Gates… com han fet amb el mateix Kagame des del 1990. S’arrisca a que la història l’arrossegui i es veuria obligat a respondre pel seu compromís amb un criminal com Kagame, fins i tot després de deixar el poder. Encara és massa jove (44 anys) a diferència dels que imita, que ja no hi són (70-80 anys i més).

Notes

  1. El mateix Bernard Kouchner va admetre haver aconsellat Kagame que deixés venir a Europa un dels seus col·laboradors que havia estat acusat per ser detingut. Això va ser per permetre que els advocats de Kagame, recomanats per Kouchner, tinguessin accés a l’expedient per veure com contraatacar. Així va ser com Rose Kabuye va ser detinguda a Alemanya i traslladada a França abans de ser alliberada i tornar a Rwanda com una “heroïna”.
  2. El jutge Trévidic va arribar a la ridiculesa fins al punt d’afirmar que, segons els experts “acústics” i la seva visita al lloc dels fets a Rwanda, el míssil que va abatre el Falcon 50 presidencial va ser disparat des del campament militar de les FAR a Kanombe. El que no es va atrevir a dir és que a Kigali només era un turista i que va rebre dels serveis de Kagame l’esquema de l’informe que havia d’elaborar. A més, com a peritatge acústic, se li va recomanar als britànics perquè vinguessin a França a fer una simulació que demostrés “científicament” que els míssils van ser disparats des del camp de Kanombe.
  3. Informe Duclert: http://www.echosdafrique.com/20210411-rwanda-partiel-et-partial-le-rapport-duclert
  4. https://www.rfi.fr/fr/afrique/20210711-le-rwanda-nouveau-gendarme-du-mozambique
  5. Vegeu la llista de la promoció especial de l’ESM coneguda com a “Tècnics” (1989) 1. Murasira Albert 2. Twagiramungu Théophile 3. Hategekimana Gaspard 4. Munyaneza Augustin 5. Katoto Straton 6. Niyotwagira Valens 7. Rusigi Alfred 8. Bwanakweli Isidore 9. Bikweno Celestin 10. Ntibakunze Gaspard 11. Bikweno Celestin Munyaneza Denis 12. Mwumvaneza 13. Nsengiyumva Schadrack 14. Nzabonimpa T 15. Hategekimana 16. Ngorabanga S 17. Nkizamacumu Désiré 18. Sebaganwa Déo 19. Nsabimana Mathias.
  6. Rucunshu: Rucunshu és una localitat del centre del país (Gitarama). Albergava una de les moltes residències de la cort reial. Després de la mort del rei Kigeli IV Rwabugili el 1885, un dels seus fills Mibambwe IV Rutalindwa va ser entronitzat com a nou rei. Però la lluita de clans entre els Abega i els Abanyiginya (entre els quals el rei elegia les seves esposes) va conduir a una sagnant revolució de palau. Finalment, el 1886 la cort reial va ser atacada. El rei i tots els seus descendents van morir en l’incendi. El clan Abega, encapçalat per Kabare, va exterminar tots els Abanyiginya per treure’ls el poder per sempre. Els lloctinents més lleials de Rutalindwa van ser buscats i assassinats horriblement. Tots els posseïdors del codi esotèric del costat de Mibambwe van morir amb ell a l’incendi. Els supervivents van ser perseguits durant uns quants anys.