L’afany del Fòrum Econòmic Mundial a portar-nos, gràcies a la seva poderosa propaganda, a un Nou Món Feliç, ¿acabarà portant-nos cap a un xoc tan profund i terrible com el que va patir el poble alemany amb l’esfondrament del nazisme?
Abans d’arriscar-nos a optar per un d’aquests dos extrems hauríem d’intentar treure el cap per uns instants per damunt de les ingents tones de propaganda en què estem enterrats, propaganda entossudida a seguir menyspreant Rússia, les seves demandes de seguretat i la seva capacitat militar per fer-se respectar, i llegir amb atenció les opinions de veritables experts honestos i imparcials com Larry C. Johnson (“L’exèrcit ucraïnès ha estat derrotat. El que queda són les tasques de neutralització”), formador durant 24 anys de la CIA i de l’Oficina de Lluita contra el Terrorisme del Departament d’Estat, o el coronel Douglas McGregor (vídeo a sota de l’article). Potser així comprovaríem que la radical oposició de les dues tesis proposades al subtítol d’aquest article respon a una oposició real i extrema entre totes dues.
El profund xoc del poble alemany quan va esclatar la bombolla en què el mantenia tancat l’alienant i omnipotent propaganda nazi i es va topar de cara amb la realitat és un dels fenòmens més impactants de la història. I, al meu entendre, el nostre Occident atlantista ara va seguint els mateixos passos. Per això, en aquest moment històric, no crec que hi hagi res comparable en importància i transcendència per a la humanitat, i fins i tot específicament per al cristianisme, que la lluita no violenta, lúcida, valenta i perseverant per decapitar tanta propaganda maligna. Cap denominació per designar “el nostre” Imperi em sembla definir-lo millor que la utilitzada pel president Putin: l’Imperi de la Mentida.
El terrible xoc que ara ens podria tocar viure a nosaltres podria arribar de maneres molt diferents. Hem vist el total desajust entre el que “els nostres” mitjans ens diuen que està succeint a Ucraïna i les anàlisis de Larry C. Johnson o el coronel Douglas McGregor. Aquest desajust és de tals proporcions que ja es comença a assemblar massa al desajust entre la propaganda de guerra nazi i la realitat. Però el que és realment preocupant és que les elits de Davos estan entossudides en un projecte en què no deixen d’avançar dia a dia. I no es tracta només de “trencar Rússia”. Ni de fer-ho amb un primer atac nuclear “preventiu” si cal. No és només que els bojos nuclears que dirigeixen l’OTAN estan desitjant començar una guerra nuclear amb Rússia, com ens recordaven analistes tan lúcids com Edward Curtin o Diana Johnstone.
Hi ha altres realitats tan preocupants o més que aquestes. Realitats com la dels laboratoris per a la guerra biològica, desenes dels quals acaben de ser descoberts a Ucraïna. Entre els molts articles que aquests dies es poden trobar sobre aquest terrible assumpte, hi ha el darrer publicat a www.l-hora.org: “El perill dels laboratoris biològics estatunidencs”. És també extremadament preocupant que, paral·lelament, a Europa es mantingui l’obligatorietat del passaport covid. És un indicador evident. És la confirmació que, malgrat la fi de la pandèmia, les elits de Davos segueixen endavant amb el seu projecte de control totalitari.
No es tracta només d’experimentació amb armes biològiques en el projecte de “trencar Rússia”. A Rússia de moment, abans de seguir endavant. Es tracta d’una cosa molt més global i perillosa. A l’article que vaig titular “A la recerca de noves pandèmies que justifiquin el passaport verd…” ja em vaig referir que ara, passada la Covid 19, s’estava experimentant amb la grip aviària. Una grip, difícilment contagiosa per ara, però en què es va donar una mortaldat no de l’1% dels infectats, com en el cas de la Covid 19, sinó del 60% dels centenars d’humans infectats.
***
Vaig iniciar la Primera de les tres parts d’aquest article amb una senzilla exegesi i unes breus reflexions teològiques sobre l’escena de Jesús davant de Pilat a l’evangeli de Joan. Ara tancaré aquesta Tercera part tornant-les a reprendre. Ho faré per fonamentar l’afirmació que he fet més amunt sobre la importància i la transcendència evangèlica de la Veritat. Ja a l’inici de la Primera part citava la resposta de Jesús a Pilat: “Jo per això he nascut, i per això he vingut al món, per donar testimoni de la Veritat” (Evangeli de Joan 18, 37). Tan sols unes hores després de la publicació d’aquesta Primera part, un amic m’enviava la imatge d’un paisatge preciós al peu del qual apareixia la cita del verset 28 del capítol 20 de l’evangeli de sant Mateu: “El Fill de l’home no ha vingut perquè el serveixin, sinó per servir i donar la seva vida en rescat per tothom”.
No sé si aquesta vegada es tractà d’una pura coincidència o més aviat una al·lusió intencionada a la riquesa de facetes que tingué la missió de Jesús. No sé si fins i tot es va tractar d’una cita amb una certa intenció de polèmica i oposició a l’afirmació a Joan 18, 37. La veritat és que, quan de vegades em refereixo a l’afirmació de Jesús davant de Pilat sobre la seva missió, és freqüent que s’origini un petit debat sobre la preeminència de l’amor o la pau sobre la veritat. El mateix que passa quan exposo que per a mahatma Gandhi, el nom més adequat al Misteri de Déu és el de Veritat. És com si costés captar tota la riquesa que s’amaga darrere de la paraula Veritat. Com si fins i tot costés acceptar que les paraules de Jesús davant de Pilat puguin ser les que més ens aproximen al misteri de la persona de Jesús.
Tot això va molt més enllà de la pura especulació teològica o intel·lectual. Així, el que és realment cristià segons molts seria la generosa atenció mèdica als contagiats per la Covid 19, per exemple. O la pregària, els actes a favor de la pau o la generosa acollida dels refugiats ucraïnesos. La investigació o fins i tot l’interès excessiu sobre l’origen de la Covid 19 o del conflicte d’Ucraïna entraria dins d’allò purament especulatiu, poc útil, poc realista i fins i tot poc cristià. Serien coses no tant de sants i bons cristians com de revolucionaris o rebels massa polititzats. Però, segur que tot això és tan evangèlicament clar? Vegem-ho.
Tot i que que abans d’entrar al terreny exegètic i teològic, una última observació: Al meu entendre, tota aquesta mena de raonaments i criteris; tot aquest “bonisme” sense profunditat evangèlica, psicològica o sociopolítica; tota aquesta mancança d’aquella penetració intuïtiva que feia que Jesús no pogués ser enganyat sinó que percebés clarament allò que s’amagava als cors… està donant com a resultat una gran massa social totalment manipulable pels grans mitjans de comunicació.
Una massa que es queda molt tranquil·la de consciència pal·liant els efectes de tantes tragèdies però que no sembla capaç de remuntar a les causes. És evident que de cap manera podem qualificar el salvament, per exemple, de milers d’éssers humans en perill de morir a les aigües del Mediterrani com un simple “pal·liar els efectes” de la tragèdia contínua que pateix l’Àfrica. Però els que duen a terme una tasca tan admirable saben molt bé i senten en el fons que el nostre sistema neoliberal occidental amaga les causes últimes de tal tragèdia i defuig enfrontar-les.
***
Els qui no han fet cap mena d’estudis bíblics, segurament no són conscients de la importància de la qüestió dels diferents gèneres literaris que hi ha als textos bíblics. En concret, per més que els evangelis no siguin pròpiament textos històrics sinó que són fonamentalment l’anunci d’una bona i gran notícia (el missatge pasqual: el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut als seus amics), hi ha passatges que no són lluny d’allò que avui considerem com a documents històrics. És el cas del relat de la passió als quatre evangelis. I per tant, també del diàleg entre Jesús i Pilat al de Joan.
Per contra, en aquells textos en què trobem un context sacrificial, com és el cas de Mateu 28, 20, no queda més remei que reconèixer un major o menor component metafòric o mític. És sens dubte cert que Jesús es va presentar com l’anyell pasqual que ens va rescatar a tots i definitivament. A diferència dels milers d’anyells sacrificats expiatòriament i inacabablement a favor del poble d’Israel al Temple de Jerusalem. Sacrificats precisament en aquelles hores en què ell mateix seria “sacrificat” a la petita elevació fora de les muralles de la ciutat coneguda com el lloc de la calavera.
Però, a banda que Jesús era un ésser humà i no un xai, no podem portar tota aquesta concepció simbòlica fins a l’extrem: ens trobaríem davant d’un Déu que, igual que tants altres déus creats pels humans a imatge i semblança seva, exigiria víctimes expiatòries i sang redemptora per al rescat de l’espècie humana.
Una divinitat absolutament oposada al Pare que Jesús ens presenta precisament a l’evangeli d’avui diumenge: evangeli de Lluc 15, 11-32, la paràbola del fill pròdig, que més aviat podria ser qualificada com la del Pare misericordiós. Un Pare que, com explica el teòleg, escripturista i biòleg Francesc Ramis, és presentat per Jesús amb paraules que impliquen tres tipus d’amor: l’entranyable de les mares (es commou a les entranyes quan encara de lluny veu arribar el fill), el dels amics (que se saluden amb el petó) i el dels pares (que lliuren l’anell al fill que converteixen en el seu administrador).
Si l’Evangeli no és altra cosa que una Bona Notícia (aquest és el significat literal del terme llatí evangelium), ens trobem de ple en l’àmbit del que revela un testimoni: “Jo per això he nascut, i per això he vingut al món, per donar testimoni de la Veritat”. Tot altre sentit del naixement de Jesús i de la seva vinguda al món ha d’estar supeditat i referit a aquest, la preeminència del qual sobre tots els altres és absoluta. I igualment, de la Veritat sobre l’Amor i la Pau. Així que acabo amb el que ja vaig afirmar al començament: “en aquest moment històric, no crec que hi hagi res comparable en importància i transcendència per a la humanitat, i fins i tot específicament per al cristianisme, que la lluita no violenta, lúcida, valenta i perseverant per decapitar tanta propaganda maligna”.