Gran commoció als mitjans del món “lliure” i “democràtic”: 300.000 reservistes han estat cridats a files per “l’embogit” Putin. “Embogit”, així l’acaba d’insultar a La (inefable) Sexta Félix Bolaños, actual ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica. Un polític tan “progressista” i “brillant” com el seu cínic president Pedro Sánchez. Un home que, sent president d’Espanya des de ja fa més de quatre anys, no va obrir mai la boca contra el sagnant Cop d’Estat anglo-occidental a Ucraïna el 2014. Ni durant els vuit anys posteriors en què milers d’ucraïnesos prorussos eren torturats i massacrats per les hordes neonazis ucraïneses formades i sostingudes per l’OTAN. Un home que ara, ara sí, galleja somrient als fòrums internacionals mentre pontifica contra Putin i sobre aquestes immenses tragèdies. Tragèdies que és evident que no l’afecten personalment en absolut.
La “infame” crida a files de “l’embogit” Putin
Les escenes que les televisions ens traslladen són dantesques: enormes caravanes de vehicles intentant sortir de Rússia (caravanes de vegades de camions, cosa força sospitosa una vegada més) i “multitudinàries” manifestacions (amb unes multituds que no semblen ser tan multitudinàries), amb centenars de detinguts, en contra de la guerra. Llegiu “en contra del reclutament”. Reclutament que ara afecta fins i tot els més burgesos, els més insolidaris i aquells que idealitzen la cultura hollywoodiana-occidental.
I els comentaris dels “il·lustres” tertulians fan veritable fàstic. A cap d’ells no li he sentit mai la més petita referència a una realitat anomenada Llei marcial. Una llei usada per multitud de països. Usada de manera tan immisericorde pels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, que milers de japonesos, que hi vivien des de feia dècades, eren internats en camps de concentració pel sol fet de ser japonesos. “Els nostres” mitjans destaquen les amenaces nuclears de Putin traient-les del seu context, amagant que es tracta de respostes a amenaces otanistes prèvies. Abans de l’anunci del reclutament, el president Putin va afirmar:
“La població a les regions de Zaporíjia i Kherson, a Lugansk i Donetsk han vist i continuen veient avui les atrocitats perpetrades pels neonazis a les zones ocupades de la regió de Khàrkiv. Els descendents dels banderistes i els membres de les expedicions punitives nazis estan assassinant, torturant i empresonant la gent; estan prenent represàlies, copejant i cometent atropellaments contra civils pacífics. No podem, no tenim cap dret moral a deixar que els nostres familiars i amics siguin trossejats per carnissers; no podem sinó respondre al seu sincer esforç per decidir el seu destí per ells mateixos.
Occident ha anat massa lluny en la seva agressiva política contra Rússia, llançant interminables amenaces al nostre país i al nostre poble, recorrent no només al terrorisme, sinó també al xantatge nuclear. Em refereixo no només al fet que Occident encoratgés el bombardeig a la central nuclear de Zaporíjia, que suposa una amenaça d’una catàstrofe nuclear, sinó a més a més a les declaracions d’alguns representants d’alt rang dels principals països de l’OTAN sobre la possibilitat i la admissibilitat de fer servir armes de destrucció massiva, armes nuclears, en contra de Rússia.
M’agradaria recordar als qui fan aquestes declaracions respecte a Rússia, que el nostre país també té diferents tipus d’armes, i algunes són més modernes que les armes que tenen els països de l’OTAN. En cas que hi hagi una amenaça a la integritat territorial del nostre país i per defensar Rússia i el nostre poble, sens dubte farem servir tots els sistemes d’armes de què disposem. Això no és una fanfarronada.
Els ciutadans de Rússia poden estar segurs que la integritat territorial de la nostra Mare Pàtria, la nostra independència i la nostra llibertat seran defensades –repeteixo– amb tots els sistemes al nostre abast. Els qui utilitzen el xantatge nuclear contra nosaltres han de saber que la rosa dels vents pot donar la volta.”
A Ucraïna, per contra, al reclutament general imposat des de l’inici només hi ha hagut heroisme i patriotisme
“Ah –acaba d’exclamar un amic–! Però a Ucraïna hi ha hagut un reclutament general?… No ho sabia. No ho he llegit ni escoltat en cap mitjà. Però bé, en tot cas la veritat és que milers de persones estan fugint espantades davant l’agressiva fugida de Putin cap endavant”. La meva resposta ha estat potser massa irònica: “És clar, els 10 milions d’exiliats d’Ucraïna només s’han d’adjudicar al sàtrapa Putin. No hi té res a veure que el propi Govern ucraïnès, infectat de neonazis, sigui cada cop més fanàtic i bel·licós, cada vegada més sotmès als designis de l’OTAN… Segur que ningú d’aquesta enorme massa s’ha escapat per fugir del reclutament. Segur que els testimonis dels càstigs extrems contra els desertors són propaganda prorussa…”.
“No m’estranya –he seguit argumentant– que no sabessis que el reclutament a Ucraïna fos general des de l’inici: només hem pogut veure imatges d’homes ucraïnesos acomiadant-se amb fermesa de les seves famílies, en unes escenes entendridores. Escenes que, pel que sembla, commouen tothom, des dels ciutadans comuns fins a les més altes personalitats (com la nostra vicepresidenta Yolanda Díaz o el mateix papa Francesc). Escenes que només podian significar una cosa: que es tracta de veritables herois. Herois que, tots ells sense excepció, es presten lliurement i voluntàriament a donar la seva vida per la pàtria, a diferència dels mercenaris russos (‘orcs’, els anomenen els sàdics nazis ucraïnesos) que van forçats al front”.
“Segons aquestes imatges –he continuat–, era insostenible l’altra opció possible: que hagués existit un reclutament general però que ningú, absolutament ningú, hagués fugit ni s’hagués acomiadat de les seves famílies manifestant als periodistes occidentals el seu descontentament, com fan ara la pràctica totalitat dels russos entrevistats pels mateixos periodistes occidentals. Davant Hitler, els russos ja van demostrar que eren uns covards. Allò que 23 milions de russos van donar la vida per la seva pàtria, segur que només és propaganda. Igual que la resistència heroica de Stalingrad”.
“Per contra –he conclòs–, si hi ha una unanimitat tan excelsa a Ucraïna, és que es tracta d’un poble excepcional, únic en la història. Un poble que fins i tot estaria superant els llegendaris espartans en heroïcitat i patriotisme. Realment excepcional i sorprenent. Més encara sabent que un altíssim percentatge d’ucraïnesos són prorussos o fins i tot familiars de ciutadans russos. Així que no m’estranya –he conclòs– que no sabessis que a Ucraïna el reclutament ha estat general des de l’inici. Era incompatible amb les imatges de ‘les nostres’ televisions que tant us entossudiu a veure.”
El veritable gran reclutament
En comparació amb el reclutament ucraïnès-otanista, el reclutament de l’embogit Putin em sembla només un limitat reclutament. Es tracta per ara (fins que els estats anglo-occidentals vagin incrementant el seu suport militar al règim criminal ucraïnès) d’un reclutament limitat, en què ni tan sols tots aquests 300.000 homes mobilitzats aniran al front. Sí, perquè a les guerres les avantguardes no ho són tot. Nosaltres, les desenes de milions d’europeus que constituïm la rereguarda anti Rússia però que és possible que patim conseqüències tan atroces com els caiguts a primera fila, som la veritable i enorme massa reclutada sibil·linament pels “nostres” líders. Uns líders que, pel que sembla, són mereixedors, a diferència de Putin, de tota la nostra confiança i lliurament. Aquest és el veritable gran reclutament a què em referia al títol d’aquest article. Un reclutament tan sibil·lí que ni en som conscients.
Mai les guerres s’han jugat només al front, però actualment són cada cop més híbrides. De manera que es comencen a gestar a les nostres sales d’estar, als sofàs, davant dels nostres televisors. Ja vaig manifestar la meva disconformitat amb aquella pretensió que “la guerra i la pau són al nostre interior”. I sobretot amb la conclusió que alguns deriven de tal premissa: “N’hi ha prou amb seure i respirar tranquil·lament i la pau s’irradiarà a tothom”. En àmbits i llocs on el gran místic mallorquí Ramon Llull és una presència viva, no entenc com es pot fer una afirmació tan reduccionista. Si la guerra i la pau només són al nostre interior, per què aquest home de Déu va viatjar tant i va desplegar una enorme activitat internacional?
Vivim en unes societats suposadament cristianes, en una suposada “civilització cristiana i occidental”. En expressió feta servir per Miguel d’Unamuno i proclamada, fins més enllà de l’Atlàntic, per grans criminals com el general argentí Rafael Videla. Tanmateix, segur que alguna vegada hi ha hagut una civilització semblant? Un dia es va preguntar al mahatma Gandhi: “Què en pensa de la civilització occidental cristiana?”. La seva resposta va ser aquesta: “Seria una excel·lent idea”. Només fa uns dies, les increïbles multituds que, en absoluta confrontació amb l’ensenyament de Jesús de Natzaret (Lluc 16, 19-31; Joan 13, 1-20 i molts altres textos), s’acomiadaven de l’extraordinàriament rica reina Isabel II (cap visible de l’Església anglicana) són una de les darreres evidències que encara aquesta civilització no és en absolut una realitat. És només una de les moltes obscenitats de la nostra civilització occidental suposadament cristiana.
Des del referèndum de l’OTAN el 1986, se’ns recluta a les nostres sales d’estar, davant dels televisors
Certament, la pau i la guerra es juguen també al nostre interior. Fins i tot, com acabo d’afirmar, és al nostre interior on comencen, a les nostres ments i cors, a les nostres sales d’estar. Per això em van semblar molt més lúcids, i fins i tot cristians, els genials consells de la mare de Roger Waters al seu fill: “Llegir i llegir. Si fas això, hauràs fet la feina més gran. Després només es tracta de fer el que és correcte”. Ja fa uns anys algú em va preguntar: “Com em puc informar sobre tot això que ens expliques?”
Abans que aconseguís respondre, algú present, més important i potser més espiritual que jo, es va avançar: “Només cal escoltar en el nostre interior”. Aquell dia, a diferència d’altres vegades, no em vaig contenir davant de l’espiritualisme: “Això em recorda massa els molt catòlics estudiants i famílies de la meva infantesa franquista, que, tot i que no s’havien esforçat gaire durant el curs, resaven el dia del examen. No crec que Déu hagi de suplir els nostres esforços necessaris i ardus de recerca de la veritat en els mitjans alternatius i en les persones adequades. Ni que la informació ens hagi d’arribar des de l’interior com l’anomenada ciència infusa”.
Se’ns va començar a reclutar amb aquella enorme manipulació que va ser el referèndum de sortida (en realitat, d’entrada) a l’OTAN el març de 1986, manipulació obra d’aquell “líder” elegit i imposat per la CIA i el general Vernon Walters per liderar la transició espanyola cap a la “democràcia”: Felipe González, el déu. Actualment se’ns continua reclutant quan hi ha tants abusos fiscals, quan cada cop la nostra feina val menys, quan el cost de la vida es dispara, quan s’incrementa la despesa militar, quan les elits propietàries de la indústria armamentista i dels mitjans de comunicació són cada vegada més riques, quan es transvasa així a ells tota la riquesa que genera la societat… Som sens dubte la rereguarda que està finançant les inacabables guerres d’agressió internacional anglo-occidentals. I ara la d’Ucraïna.
Se’ns recluta amb inacabables mentides. Com la de criminalitzar com a “oligarca amic de Putin” Víktor Medvechuk, president del més importants dels partits ucraïnesos de l’oposició. Partits prohibits pel “democràtic” Govern del gran heroi Zelenski. És a dir, és un polític arrestat pel “gran crim” de ser prorus, com molts milions d’ucraïnesos. Un “pervers oligarca” intercanviat per desenes d’”herois” neonazis del batalló Azov “segrestats” (llegiu, “que es van rendir”) a Mariúpol i alguns valents i “lúcids” voluntaris internacionals.
És la nova guerra cognitiva. Cosa que en aquest moment és de gran interès per a l’OTAN. Entre moltes altres coses, estan aconseguint normalitzar a la nostra ment la probabilitat d’una guerra nuclear. Una qüestió inacceptable fa només uns mesos. Però podem dormir tranquils, ja que, segons ens diuen al mateix temps, hi haurà més sancions (bumerang) contra Rússia.
Agraïments com a conclusió
Vull concloure donant mil gràcies al poble de Rwanda i als veritables amics d’ell, que al seu moment em van fer entendre aquests mecanismes de manipulació perversos. El que ara passa a Europa és el perfecte calc del que va passar a Rwanda i al Congo la dècada dels 90. El moderat president Habyarimana, que mantenia el poble ruandès unit i frenava els extremistes, va ser presentat pels anglo-occidentals i la seva poderosa propaganda internacional com un autòcrata extremista, va ser diabolitzat i va ser finalment assassinat. Igual que intenten amb el president Putin. La diferència entre tots dos casos no està només en el poder militar de Rússia sinó també en que el president Putin és molt més conscient que el president Habyarimana de la perversió extrema de les elits anglo-occidentals i dels seus lacais europeus. La mateixa perversió del president ugandès Museveni o el monstre Paul Kagame que al seu moment va ser tan difícil de reconèixer.
I també vull expressar un especial agraïment a Mikel Itulain, un dels pocs visionaris espanyols que des del començament ha tingut clar i ha denunciat valentament els crims que els neonazis ucraïnesos estaven realitzant, especialment al Donbass, des del Cop d’Estat anglosaxó. Avui dia ens continua recordant incansablement que aquest és el nucli gordià del conflicte i segueix recollint multitud de vídeos que revelen l’autèntica realitat del que passa allà.
Putin parla a la nació russa i mobilitza 300.000 reservistes (RT, 21.09.2022)