Fa tan sols uns dies, Julian Assange va afirmar amb ple coneixement de causa (són 33.000 els últims correus de Hillary Clinton publicats per WikiLeaks): “Els bancs, les agències d’intel·ligència, les empreses armamentístiques… tots donen suport a Hillary Clinton”. Per la seva banda, Noam Chomsky insisteix en el seu últim llibre, titulat Qui domina el món?, en la tesi que va exposar en un altre anterior, un clàssic ja, titulat Hegemonia o supervivència: l’obstinació d’una elit estatunidenca a mantenir la seva pretensió d’una dominació mundial posa en greu perill el nostre planeta. Tot i l’enorme farsa en la qual “els nostres” grans mitjans mantenen captiva la societat occidental i en la qual han convertit Donald Trump en un gran perill per a la pau, la veritat és que Hillary Clinton era sens dubte una peça clau en el projecte de dominació mundial de la reduïda però poderosa elit financera anglosaxona que està portant la humanitat cap al desastre.
La candidata d’aquesta elit no té cap inconvenient a proclamar la seva disposició a arribar “més enllà” que Barack Obama contra Baixar al-Àssad i Vladimir Putin (un “més enllà” que certament conduiria a l’energia nuclear). Donald Trump, per contra, ve criticant el ruïnós i indiscriminat militarisme intervencionista i l’assetjament a Rússia. En el primer debat amb Hillary Clinton, fins i tot es va comprometre a no ser el primer a introduir armes nuclears en un conflicte: “Jo certament no ho faria primer. Quan es produeix l’alternativa nuclear, s’ha acabat tot”. Però, com destaca John Pilger, aquesta declaració no va ser notícia. Tan sols són notícies les extravagàncies de Trump. O fins i tot la figura de la seva dona, l’eslovena Melània Nvnaks, a la qual curiosament critiquen i ridiculitzen molts dels mateixos mitjans “seriosos” que ataquen la xenofòbia del seu espòs.
I en l’àmbit intern, mentre la candidata confessava en les seves conferències per a aquestes elits financeres (conferències a porta tancada i amb honoraris milionaris, publicades per WikiLeaks) que “Cal tenir una posició pública i una altra de privada”, Donald Trump, amb el seu frontal discurs contra Wall Street, ve afirmant que “és primordial auditar la Reserva Federal” i que “cal restablir la Llei Glass-Steagall” (la derogació va fer possible la bombolla immobiliària i la gran crisi). En tot cas, era necessària molta prepotència per part d’aquestes elits per pretendre que la societat estatunidenca concedís de nou la seva confiança a la lacaia d’una “indústria financera” que “va donar l’esquena a la societat, va corrompre el nostre sistema polític i va enfonsar l’economia mundial en una crisi” (termes amb què finalitza el magnífic i llorejat documental Inside Job). Tants experts al seu servei i tan ben remunerats, i no van ser capaços de veure que la gent està arribant al límit de l’afartament?
Certament, Donald Trump és imprevisible. No és fàcil saber quines decisions prendrà finalment. Amb la seva ambició de triomf i el seu afany de passar a la història, és imprevisible. Amb els seus inacceptables posicionaments respecte a qüestions molt importants (tan importants com ho és la del canvi climàtic), però que no es refereixen directament ni a la greu crisi mundial creada per les grans famílies financeres que controlen la Reserva Federal ni tampoc als greus conflictes internacionals que han provocat servint-se dels últims governs estatunidencs (conflictes que han portat la humanitat molt més a prop del precipici del que la nostra societat occidental és conscient), Donald Trump és imprevisible. Malgrat els seus inqualificables exabruptes xenòfobs o masclistes i tot i algunes de les seves absurdes opinions, no és un servent completament previsible de l’elit financera com ho és Hillary Clinton. A diferència d’aquesta elit, que tan sols necessita polítics lacais que executin submisament els seus dictats, ell s’està envoltant de col·laboradors alguns dels quals són molt més assenyats que ell mateix. Així, entre els generals que l’assessoren hi ha Michael T. Flynn, que va intentar oposar-se al fet que la Casa Blanca creés l’Emirat Islàmic (Daesh) i va dimitir del seu càrrec de director de la Defense Intelligence Agency (DIA, l’Agència d’Intel·ligència del Departament de Defensa) en senyal de protesta. Per tant, encara hi ha temps i marge per a l’esperança! Un temps que molt probablement no hauríem tingut amb la bel·licista, servil i insensata Hillary Clinton.
D’altra banda, com ha destacat Thierry Meyssan, la reactivació de la investigació de l’FBI sobre els missatges privats de Hillary Clinton ja no ha tingut a veure amb un problema de seguretat sinó amb un seguit de maniobres per ocultar les proves de delictes que poguessin arribar, fins i tot, a caracteritzar-se com a crims d’alta traïció: els de finançament il·legal o els de corrupció de tercers vinculats a les relacions del matrimoni Clinton amb els gihadistes i la Germandat Musulmana (d’ella i de l’ordre sufí dels Naqchbandis vénen tots els gihadistes del món). Hillary Clinton va usar el servidor privat del seu domicili a fi de no deixar rastres de tals crims en els sistemes governamentals. D’aquí que el seu tècnic privat netegés aquest servidor abans de l’arribada de l’FBI. Però molts d’aquests correus van tornar a ser trobats més tard a l’ordinador d’Anthony Weiner, exmembre del Congrés estatunidenc i exmarit de la cap de l’equip de Hillary Clinton, Huma Abedin, educada a l’Aràbia Saudita i molt propera a la Germandat Musulmana. L’FBI ja s’havia enfrontat en altres ocasions amb la CIA per aquestes qüestions. El 1991, l’FBI i el senador John Kerry van provocar la fallida del BCCI, banc pakistanès registrat a les Illes Caiman i àmpliament utilitzat per la CIA en tot tipus d’operacions secretes amb la Germandat Musulmana.
Cal recordar que la mateixa Aràbia Saudita, que és el major finançador dels gihadistes i de les madrasses en què se’ls forma i adoctrina, és també el major finançador de la campanya de la candidata demòcrata. Finançament il·legal que arriba fins al 20%, com va declarar el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed Ben Salman. Per si tot això fos poc, el director de campanya de Hillary Clinton, John Podesta, és a més l’agent encarregat de promoure els interessos d’Aràbia Saudita en el Congrés dels Estats Units, tasca per la qual percep mensualment la suma de 200.000 dòlars. Sense referir-nos al fet que la gairebé totalitat dels terroristes de l’11-S eren també saudites. Ni a les estretes relacions comercials de la família Bush amb la família Bin Laden. Ni tampoc al fet que el germanastre del president Barack Obama, Abon’go Malik Obama, és el president de la Fundació Barack H. Obama i alhora el tresorer de l’Obra Missionària de la Germandat Musulmana al Sudan.
En diversos dels meus articles més recents intento alertar sobre l’extremadament perillosa que és aquesta hora en què les noves armes nuclears, el deteriorament mediambiental, l’agressió a Síria o l’assetjament a Rússia segueixen el seu curs inexorablement. El general Lee Butler, comandament últim del Comando Aeri Estratègic estatunidenc, va arribar a afirmar que fins ara la humanitat ha sobreviscut a l’era nuclear gràcies a una combinació d’habilitat, sort i intervenció divina. Encara que afegia a continuació: “I sospito que sobretot gràcies a això últim”. Personalment va situar també el fracàs de l’aposta de l’establishment estatunidenc per Hillary Clinton en aquest mateix marc: el de la prodigiosa supervivència de la nostra espècie. Supervivència que al seu torn cal situar en altres marcs cada vegada més amplis i igualment prodigiosos: el de l’emergència de la vida sobre el nostre planeta i el de l’origen de l’univers.
I anteriorment vaig escriure, després del triomf del brexit, un article en el qual en forma metafòrica posava en boca d’un historiador del segle XXII una anàlisi centrada en el brexit com a esdeveniment històric transcendental: amb ell va acabar el cicle històric iniciat el 1913 amb el robatori al poble d’Estats Units per part de les grans famílies financeres de la més important de les prerrogatives estatals, la de la creació i el control dels diners. Ara, la derrota de la seva candidata ha estat un cop, més gran encara que el del brexit, a l’afany de dominació d’aquesta reduïdíssima oligarquia financera. Ha arribat a la seva fi el segle durant el qual aquesta perillosa elit ha aconseguit mantenir ocult el seu projecte. Els estralls de la desigualtat (la increïble concentració de la riquesa i el poder de decisió en unes desenes d’”elegits” davant del galopant empobriment d’una immensa majoria) són ja massa descarats. Certament, ho tenen tot tan lligat i ben lligat que encara queden moltes llàgrimes i sang per vessar. Però s’ha acabat un temps, i un altre ja clareja.