Dimecres 30 de novembre, Ursula Von der Leyen, presidenta alemanya de la Comissió Europea, va declarar que la Unió Europea crearà un tribunal especialitzat, recolzat per les Nacions Unides, per investigar i enjudiciar els possibles crims de guerra comesos per Rússia a Ucraïna. El Ministeri d’Afers Estrangers francès i el règim de Kíiv es van fer ressò de les seves declaracions.
“Estem disposats a començar a treballar amb la comunitat internacional per aconseguir el major suport internacional possible per a aquest tribunal especialitzat”, va declarar Von der Leyen.
Que aquesta proposta és l’escena inicial d’un drama escenificat per a l’entreteniment i la manipulació de l’opinió pública occidental és evident pel fet que no hi pot haver cap “suport” a aquest tribunal per part de les Nacions Unides, ja que només el Consell de Seguretat té alguna possible jurisdicció per aprovar aquest tribunal i, clarament, tant Rússia com la Xina, que pot esperar el mateix tracte per a si mateixa per part d’Occident que Rússia, vetaran qualsevol moció al Consell de Seguretat per establir aquest organisme.
Si Von der Leyen pretén confiar en un vot de suport de l’Assemblea General de l’ONU, cal preguntar-se quin és el seu coneixement de la Carta de l’ONU, ja que els vots de l’Assemblea General no tenen força legal. Però podem suposar que poden presentar aquesta proposta amb l’esperança que els Estats Units i la Unió Europea puguin coaccionar, intimidar i subornar un nombre suficient de nacions servils perquè donin el seu vistiplau i així poder afirmar que compten amb el suport de la “comunitat internacional”, és a dir, d’ells mateixos i de les nacions sota el seu domini.
La Carta de l’ONU no preveu cap jurisdicció per a la creació d’organismes gairebé judicials en virtut del Capítol VII, que estableix que els únics mitjans permesos contra les nacions que violin el dret internacional són militars i econòmics, no judicials. El fet que es creessin els tribunals ad hoc per a Iugoslàvia i Rwanda, el TPII i el TPIR, és un trist testimoni de com es pot abusar del sistema de l’ONU. El Consell de Seguretat no tenia poders en virtut de la Carta per crear-los i va actuar fora de les seves competències quan ho va fer, o com els agrada dir als advocats, va actuar ultra vires de les seves competències. Que Rússia no vetés la creació d’aquests tribunals a principis dels 90 es pot explicar pel fet que Rússia tenia llavors un govern feble i sota la influència directa dels estatunidencs i altres països de l’OTAN. No ho hauria permès mai si els presidents Putin o Medvédev haguessin estat al comandament en aquell moment.
Els xinesos, però, es van adonar del problema, expressant la seva voluntat de votar a favor només amb l’advertiment que l’adopció de la resolució no havia de perjudicar la posició de la Xina en resolucions futures sobre el tema. El 23 de maig de 1993, quan el Consell de Seguretat de Nacions Unides (CSNU) estava debatent el Projecte de Resolució 827, pel qual s’establia el Tribunal Penal Internacional per a Iugoslàvia (TPII) i se n’adoptava l’estatut, el representant xinès va explicar el vot afirmatiu després de l’adopció de la resolució afirmant que la Xina discutia l’enfocament per a l’establiment del tribunal mitjançant una resolució del CSNU, en lloc d’un tractat, i aquesta última via és la que la Xina havia preferit tot el temps. Va explicar que, a semblança d’un tractat, l’estatut hauria d’haver estat “negociat i conclòs pels Estats sobirans i ratificat pels seus òrgans legislatius nacionals”. “En cas contrari, la seva aplicació comportaria problemes, no especificats, tant en la teoria com en la pràctica.”
En segon lloc, el representant xinès va expressar la seva esperança que aquesta resolució fos un exercici puntual de creació d’una institució ad hoc, i no fos un precedent. Amb aquesta consideració al cap, la Resolució 955, que va aprovar l’establiment del segon tribunal el 1994, per a Rwanda, òbviament no era acceptable per a la Xina com una repetició de l’enfocament basat en resolucions, i la Xina es va abstenir en la votació de la resolució.
El fet que aquests tribunals fossin creats il·legalment en virtut de la Carta de l’ONU i, per tant, no existissin legalment, va ser plantejat una vegada i una altra per diversos advocats defensors que representaven acusats davant d’aquests tribunals. Per descomptat, els nostres arguments van ser rebutjats de pla i els qui vam persistir vam ser amenaçats amb conseqüències. Tot i això, des del punt de vista jurídic, les sentències i decisions dels “jutges” d’aquests tribunals són invàlides i no tenen força ni efecte.
I igual que els alemanys van proposar i van impulsar per primera vegada la creació del TPII, són de nou els alemanys els qui estan impulsant la creació d’un altre tribunal cangur l’únic propòsit del qual serà fer propaganda contra Rússia, encobrir els seus propis crims de guerra i crims contra la humanitat comesos a Ucraïna des de 2014, i tractar de justificar la seva agressió contra Rússia i el seu suport als feixistes a Ucraïna.
La idea dels tribunals especials de crims de guerra es va originar al Departament de l’Exèrcit dels Estats Units a principis de la dècada de 1990, cosa que per si mateixa hauria de dir quelcom sobre el seu veritable propòsit. La retòrica utilitzada per justificar aquest organisme davant del públic en general estava, per descomptat, fortament assaonada amb preocupacions pels “drets humans”, la “dignitat de l’individu”, el “genocidi” i la “democràcia”, igual que ara.
Per accelerar la desintegració de Iugoslàvia en colònies gairebé independents, principalment d’Alemanya i els Estats Units, calia desacreditar els seus dirigents. Una arma propagandística eficaç en aquest exercici és, sens dubte, un tribunal de caràcter internacional que el públic accepti com a instrument neutral de justícia però que estigui controlat amb fins polítics. L’OTAN té ara el mateix objectiu pel que fa a Rússia.
Iugoslàvia va ser el primer experiment en l’ús d’un organisme internacional quasi judicial per atacar el principi de sobirania. I com els estatunidencs han après molt bé, la millor manera d’aconseguir que la població nacional et recolzi quan procedeixes a doblegar un altre país, econòmicament i militarment, és aconseguir que odiïn els qui estan en el poder en aquest país. Els líders serbis es van convertir en caricatures del mal. Hi va haver comparacions amb Adolf Hitler, una comparació utilitzada amb sorprenent freqüència pels Estats Units contra la llarga llista de nacions que han atacat els darrers 50 anys, tot i que de vegades se’ls qualifica simplement de delinqüents comuns, com Manuel Noriega, o de bojos, com Gaddafi, si el dirigent o el país són massa petits perquè la comparació amb Hitler sigui vàlida. Crec que Saddam Hussein va ser el primer a ser comparat amb Hitler, i declarat criminal comú i boig alhora. Estem escoltant la mateixa vil retòrica sobre el president Putin per part dels líders occidentals i els mitjans de comunicació, cosa que indica quins són els seus objectius últims.
Un cop més, la Unió Europea, la Gran Bretanya, el Canadà i els Estats Units tenen en el punt de mira un altre líder mundial, el president Putin, i el seu govern per les mateixes raons que van tenir amb el president Milosevic, raons polítiques. Sobre això és important recordar que en una declaració davant el secretari general de les Nacions Unides, el Sr. Boutros Boutros-Ghali, el 21 de gener de 1994, Antonio Cassese, el primer president del TPII, va deixar força clar el caràcter polític del Tribunal quan va dir en referència al paper del Tribunal: “La resposta política i diplomàtica (al conflicte dels Balcans) té en compte les exigències i el tempo de la comunitat internacional. La resposta militar arribarà en el moment oportú”. En altres paraules, el Tribunal es considera resposta política. I va afegir: “El nostre Tribunal no serà un simple ‘aparador’, sinó un pas decisiu en la construcció d’un nou ordre mundial”.
Aquí ho tenen. Von Der Leyen, en nom de la UE i l’OTAN, proposa la creació d’un altre tribunal cangur políticament motivat, un tribunal il·legal, sense cap jurisdicció, com a part de l’esforç continu dels Estats Units i l’OTAN per establir l’hegemonia global, la construcció del seu nou ordre mundial feixista, un tribunal que es farà servir per fabricar acusacions, dur a terme judicis d’exhibició, per fer propaganda contra Rússia, els seus dirigents i el seu poble, mentre encobreixen i excusen els seus propis crims i justifiquen la seva agressió contra Rússia i el món. Aquest ús del que no és ni més ni menys que criminalitat per promoure més criminalitat demostra que la UE i l’OTAN han adoptat obertament les tècniques i la ideologia del feixisme.
Perquè una vegada que el president Putin sigui “acusat” per aquest fals tribunal, no hi haurà cap possibilitat que cap líder o govern occidental pugui negociar una resolució pacífica del conflicte militar amb ell o amb qualsevol altre líder rus “acusat” amb ell ni negociar sobre les preocupacions de seguretat de Rússia. Igual que amb el president Milosevic, el president Putin serà titllat de criminal, i tota possibilitat de negociació, ja sigui amb els Estats Units o amb la UE, sobre la resolució del conflicte militar romandrà permanentment bloquejada. La seva intenció és fer que les negociacions siguin completament impossibles. Això vol dir que la guerra serà l’única via per a la resolució de les qüestions polítiques estratègiques en joc. Aquesta és, de fet, la posició del règim de Kíev amb el seu mantra: “Res de negociacions amb un criminal de guerra”. I ara és la posició de la UE i OTAN. És clar quines són les seves intencions.
Referent a això, Leonid Slutsky, cap de la Duma Estatal russa, va declarar l’1 de desembre:
“Les declaracions del Ministeri d’Afers Exteriors francès en el sentit que s’ha començat a treballar en la creació d’un tribunal internacional per a Ucraïna no tenen base jurídica i tenen una dimensió política. No hi ha cap base legítima per crear un tribunal ad hoc. Engegar una iniciativa d’aquest tipus serà impossible sense trepitjar el dret internacional”, va declarar Slutsky als mitjans de comunicació.
I va afegir: “Evitar que la veritat sobre el veritable rerefons de la crisi ucraïnesa arribi al públic europeu i estatunidenc és una qüestió de supervivència per als actuals polítics occidentals en el poder. En cas contrari, els seus propis votants els faran fora”.
Ha assenyalat encertadament que si es crea de debò un tribunal internacional, “hi hauria d’haver criminals de guerra ucraïnesos i els seus patrocinadors de Washington a la banqueta dels acusats.”
“Els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN, des de la Segona Guerra Mundial, han bombardejat els territoris de més de 20 Estats sobirans, interferint en el sistema estatal i la sobirania. Això és el que s’hauria de condemnar d’una vegada. D’aquesta manera. hi hauria moltes menys causes per a conflictes com el d’Ucraïna.”
I té raó. Un cop més Rússia i el món s’enfronten al feixisme en totes les seves formes lletges i com més passa el temps, més lletges es tornen les accions, i com més lletges es tornen, més perilloses. Però a Occident veiem poca reacció a tot això. Hi ha poques protestes als carrers i només en alguns països de la UE que pateixen les conseqüències de les seves sancions il·legals a Rússia.
Als Estats Units, el Regne Unit i el Canadà no hi ha protestes realment significatives; uns quants individus aquí i allà. Però les masses segueixen la propaganda amb què se’ls alimenta cada dia, fins i tot clamant perquè se’ls alimenti encara més de la metzina que deforma les seves ments i els redueix a autòmats obedients; inconscients de la realitat, inconscients del paper secundari que exerceixen al teatre feixista del que en són tant actors com espectadors. Occident s’ha enfonsat en la foscor, i ara només des de l’Orient la llum il·lumina el món.
Christopher Black és un advocat penalista internacional establert a Toronto. És conegut per diversos casos destacats de crims de guerra i recentment ha publicat la seva novel·la “Beneath the Clouds” (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.
Font: New Eastern Outlook