Felipe González, el one o el déu, com el va qualificar críticament Txiki Benegas, un dels més respectats membres de la Comissió Executiva del PSOE sorgida a l’històric Congrés de Suresnes; Felipe González, aquell que en el decisiu moment de la transició espanyola ens va enganyar a tots… va acusar dimecres passat Pedro Sánchez d’haver-lo enganyat en una conversa privada entre tots dos. Unes hores abans de la major crisi de la història del PSOE, desencadenada després de la dimissió de disset membres de la seva executiva, aquest gran farsant havia aixecat de nou la seva mediàtica veu. Entrevistat a la Cadena SER, l’expresidentíssim, sempre vigilant pel bé d’Espanya, ha sentat càtedra un cop més.

Ha impartit de nou doctrina aquest personatge de gest i to desagradables davant tots els qui no comparteixen el seu “projecte d’Espanya”. Un gest i un to tan desagradables com els de l’altre expresidentíssim, José María Aznar. El primo inter pares, el més rellevant d’entre tots aquells barons que mai toleraran que el PSOE torni a connectar amb les seves veritables arrels socialistes, que es configuri un nou Govern de progrés o que es plantegi tan sols la possibilitat del referèndum català (“volen liquidar Espanya i trossejar-la”, deia Felipe amb vehemència en la seva entrevista)… ha desencadenat la gran tempesta.

El problema de Felipe González és que ja sabem massa sobre com la transició va ser conduïda pel general Vernon Walters, l’home encarregat per a això pel Govern estatunidenc i per les grans famílies financeres que controlen la Fed i governen en realitat aquest Govern. Ja sabem massa sobre com Isidoro (nom en clau del Felipe d’aquella època) va ser elevat al poder per aquesta gent. Ja sabem massa sobre com la principal condició d’aquesta transició tutelada, així com el per què més important d’aquest lideratge felipista, no era altra que la continuïtat de les bases estatunidenques a Espanya i la permanència a l’OTAN d’un país tan important geoestratègicament com és el nostre.

El gran farsant d’aquella campanya massiva i bruta perquè triomfés el SÍ a l’OTAN en el referèndum a què ell mateix s’havia compromès, acusa ara Pedro Sánchez d’haver-lo enganyat en una simple conversa privada no vinculant, una de les moltes que Pedro Sánchez ha mantingut durant aquests mesos. En uns pocs anys, arribat el moment oportú, Isidoro es va treure la màscara: va tirar a les escombraries la seva electoralista proposta estrella de treure Espanya de l’OTAN i es va bolcar en la defensa vehement (vehemència tan pròpia de Felipe) de la permanència en ella. I com que tal cosa no era ni de bon tros un tema menor per als seus poderosos padrins estatunidencs, va arribar fins i tot a amenaçar amb el seu abandonament del Govern. Un informe elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau afirma: “El Govern del PSOE de Felipe González va utilitzar tota la força de l’Estat i els mitjans públics per doblegar la voluntat de la població que, en les enquestes, es manifestava favorable a la sortida de l’OTAN”. Després del triomf del SÍ mai es van complir cap de les tres condicions a què tal SÍ estava lligat.

En realitat, dubto que a aquesta estrella rutilant (sense llum pròpia, sense més llum que la que li proporcionen els mitjans globalistes) li importi massa que el PSOE acabi sent un partit tan marginal com el PSOK grec: és tan sols un home de les elits globalistes. Elles són el seu veritable partit. Igual que passa amb la pràctica totalitat dels polítics estatunidencs més rellevants, tant republicans com demòcrates: són tots ells membres del Consell de Relacions Exteriors, l’organització creada per aquestes elits el 1921, immediatament després de la Primera Guerra Mundial. Després, el 1954, després de la Segona Guerra Mundial, vindrien el Club Bildelberg. I el 1973, després de la desvinculació del dòlar a l’or i la globalització del petrodòlar (que faria possible l’actual monstruosa financiarització que no té cap fonament en les limitades riquesa i economia reals), arribaria la Comissió Trilateral.

Em sembla que és cada vegada més evident que Felipe González viu tan bolcat cap al projecte i els interessos de tals elits –que avancen pas a pas cap al seu anhelat govern mundial–, que està cada vegada més desconnectat de la realitat, de les penúries dels més empobrits de la nostra societat així com dels patiments dels pobles agredits amb terribles guerres. Jo crec que fins i tot donarà per bo l’enfonsament del PSOE si a canvi aconsegueix salvar de nou en “la seva” Espanya l’actual statu quo, impedint que Pedro Sánchez pacti amb “els antisistema”.

El creixent abisme que es ve donant entre els militants del laborisme i la gran majoria dels seus diputats, així com la guerra bruta d’aquesta majoria de diputats contra Jeremy Corbyn, són unes claus traslladables gairebé al 100% al que en aquests dies s’està vivint al PSOE. El sondeig de Metroscopia de fa tan sols dues setmanes conclou el següent: “La preferència dels votants socialistes per desbloquejar l’actual situació seria un Govern entre el PSOE i Unidos Podemos presidit per Pedro Sánchez, amb el suport o l’abstenció de Ciudadanos, [Govern] que comptaria amb el suport d’un 70% [d’aquests votants socialistes]”. Precisament per això, per a Felipe González i els seus barons el millor és que els militants estiguin ben calladets.

Ja ho va dir el mateix Felipe el març de 2008 referint-se a una cosa tan transcendental com la pertinença (no participació sinó pertinença) d’Espanya a l’OTAN: “Als ciutadans no se’ls ha de consultar si volen o no estar en un pacte militar”. Tampoc caldria oblidar les creixents diferències als Estats Units entre les bases demòcrates i els seus congressistes i senadors. Ni tampoc les brutes i inconfessables maquinacions, sortides a la llum pública, amb les que el Comitè Nacional Demòcrata va perjudicar greument Bernie Sanders durant la campanya electoral.

I aquests líders socialdemòcrates, que ni tan sols disposen d’agendes o horitzons veritablement socialistes sinó que tan sols segueixen la directrius dels grans globalistes, tenen la barra de culpar Sánchez o Corbyn dels més que comprensibles i continuats fracassos electorals dels seus partits. No sé com seguirà aquest drama, però una cosa és certa: em sembla important que les màscares vagin sent arrencades pels vents dels esdeveniments i de la història. El fals progressisme d’aquests partits –que en les veritables qüestions, les globals, en res s’han diferenciat dels partits conservadors– ha sostingut durant dècades un miratge d’alternança bipartidista i ha fet un mal enorme al veritable progressisme.

“Cal ser respectuós amb els 8 milions de vots que va obtenir el PP”, ha afirmat també Felipe. Encara que caldria preguntar-se: i què fem amb els 10,5 milions de vots que van anar a parar al PSOE i Podemos? Creia que ja havia passat allò d’invocar “el mandat donat pel poble espanyol” per defensar que el partit més votat és el que ha de governar. Però, segons sembla, per a Felipe encara no ha passat aquest suposat mandat. Setmanes enrere, quan se’ns bombardejava cada dia amb aquest mantra, vaig tenir un somni, força surrealista, com sol succeir amb tants somnis: prenia una de les paperetes de vot que encara conservava, d’aquelles que els partits s’entesten a enviar al nostre domicili, i buscava en el revers la possible lletra petita –com aquella amb la que se’ns estafa en els documents bancaris o en les pòlisses de les assegurances– en la qual s’expliqués quin ús havia de donar-se al meu vot en el cas que no hi hagués majoria absoluta. El fet és que, en no trobar cap lletra petita referent a això, em deia a mi mateix just abans de despertar: Però que en són de farsants aquests tipus!