Al començament del passat mes de març, Barack Obama renovava una ordre executiva en la qual es declarava que la situació a Veneçuela és una “amenaça extraordinària i inusual per a la seguretat nacional i la política exterior estatunidenques”. L’Administració estatunidenca, que des de fa més de mig segle (des de la seva agressió massiva al Vietnam el 1964 amb l’excusa del fals esdeveniment del Golf de Tonquín) no ha deixat de cometre, un darrere l’altre, grans crims contra la pau, qualifica d’”amenaça extraordinària i inusual” la situació interna de Veneçuela (situació en la qual ella mateixa hi ha tingut força responsabilitat, com demostren els documents secrets que han anat apareixent), una Veneçuela que mai ha agredit a cap altre país. Semblant posicionament per part de semblant Administració és tan excessiu i desgavellat que hauria de ser suficient per si sol per obrir els ulls de la nostra societat. A no ser que els nostres grans mitjans d’”informació” hagin aconseguit realment idiotizar-nos del tot.

Estats Units va llançar, tan sols en aquella primera guerra d’agressió que va iniciar després d’haver-se establert com la gran potència hegemònica d’Occident després de la caiguda del règim nazi, més tones de bombes que les llançades en tota la Segona Guerra Mundial, va arrasar llogarets i selves amb napalm i va estar a punt de fer servir un altre cop bombes atòmiques (com sabem per les converses desclassificades entre el president Richard Nixon i el seu secretari d’Estat Henry Kissinger). Així que, al meu modest entendre, l’únic que Veneçuela, posseïdora de les majors reserves petrolíferes del món, pot amenaçar (igual que tots aquells altres països que, amb una excusa o altra, han estat successivament desestabilitzats o devastats al llarg d’aquestes últimes dècades per Estats Units o sota el seu lideratge) és el projecte neoimperial de dominació d’una poderosíssima elit estatunidenca. Elit sense l’assentiment o suport de la qual cap dels últims presidents estatunidencs hauria arribat a aquest càrrec. També Obama. Ho vaig explicar a l’apartat “El fraude Obama” del meu llibre La hora de los grandes filántropos.

No cal escodrinyar en els milers de cables secrets que darrerament van apareixent, per descobrir l’afany de dominació neoimperial d’aquesta elit que controla les grans finances, el complex militar-industrial, les grans multinacionals o els grans mitjans: es tracta d’una doctrina oficial i explícita… En el document de juny de l’any 2000 anomenat Joint Vision 2020, de la Direcció de polítiques i plans estratègics de l’Exèrcit dels Estats Units, la doctrina és ben explícita: els interessos i les responsabilitats dels Estats Units són globals i persistiran, per la qual cosa l’exèrcit dels Estats Units ha de ser una força conjunta capaç d’aconseguir la dominació de l’espectre total. I aquesta crida a la dominació total no és exclusiu d’aquest important document. Així, per exemple, l’esborrany de la Guia de Planificació de la Defensa de 1992, preparada per al secretari de defensa Dick Cheney pels neoconservadors Paul Wolfowitz i Lewis Scooter Libby, ja deia: “Hem de mantenir els mecanismes per dissuadir potencials competidors de qualsevol aspiració a un paper regional o global més ampli”.

I com que es tracta d’una extraordinària amenaça, fins i tot el nostre ínclit Albert Rivera ha decidit, en un sorprenent gest solidari, ficar-se a la gola del llop, introduir-se en la Veneçuela que empresona oponents i fins i tot alcaldes. I –com no?– un impressionant estol de càmeres de TV ha voletejat entorn seu durant les hores en què aquest pròcer hispà del segle XXI ha desplegat a les Amèriques la seva nova evangelització democràtica, aprofitant de passada per criminalitzar Podemos. Per contra, algun de vostès ha vist una sola imatge de la important intervenció del nostre amic el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel al Senat del Brasil qualificant de cop el procés d’impeachment contra la presidenta Dilma Rousseff i emmarcant-lo en la successió de cops “tous” que últimament han patit altres països de Llatinoamèrica?

A sobre, mentre escric, sento a la ràdio que el president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, presidirà avui divendres a la Moncloa una reunió del Consell de Seguretat Nacional, Consell que debatrà, entre altres qüestions,… la situació de Veneçuela! Segons diu “el parte” –perdonin aquest lapsus dels temps franquistes­­– estan molt preocupats per la sort dels 200.000 espanyols residents a Veneçuela! Em pregunto si aquests tipus són els mateixos que van acabar amb la jurisdicció universal espanyola per tal que no poguessin ser jutjats a l’Audiència Nacional els assassins d’una desena d’espanyols o si és que tenen un greu trastorn de personalitat. Encara més aviat crec que simplement tracten d’aprofitar la magnífica oportunitat que se’ls brinda de matar dos ocells d’un tret: en primer lloc, complint submisament el paper que l’esmentada elit anglosaxona ha adjudicat a Espanya a Veneçuela (igual que n’ha adjudicat altres a França o Itàlia en aquells països amb els quals respectivament tenen llaços històrics); en segon lloc, “fent campanya” per a les pròximes eleccions en el més profund de la ment de tants conciutadans que estan realment confosos. No se m’acut una altra manera de referir-me a la disposició mental de tants, alguns coneguts meus, que són capaços d’empassar-se tantes mentides sobre les complicitats de Podemos amb els règims “despòtics” de Veneçuela i l’Iran (l’Iran democràtic del qual no en saben gairebé res, començant pel cop d’Estat orquestrat per la CIA i el Regne Unit que el 1953 va derrocar el Govern democràticament electe del primer ministre Mohammed Mosaddeq).

Encara que no m’estranya que estiguin tan confosos: no és fàcil alliberar-se de l’aclaparadora propaganda amb què se’ns castiga a tota hora, propaganda que s’ocupa de temàtiques com la del desproveïment que pateix Veneçuela (desproveïment en el qual ­–per descomptat– cauria també Espanya si Podemos arribés a governar). “Al país amb les primeres reserves petrolíferes del món hi escassegen avui l’electricitat i el paper higiènic tant com els drets humans, la democràcia i les llibertats”, així subtitulava, per exemple, José Ignacio Torreblanca el seu recent article setmanal a El País. Aquest jove i prometedor professor (becari del Programa Fulbright Unió Europea-Estats Units; professor a la George Washington University de Washington DC; investigador principal, Àrea Europa, al Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales; investigador principal i director de l’Oficina a Madrid de l’European Council on Foreing Relations) no va viure com jo a l’Argentina dels anys setanta, desproveïda sistemàticament dels productes més elementals just abans del terrible cop militar de 1976. Mentre la meva dona i jo érem mestres rurals als contraforts dels Andes, resultava impossible aconseguir paper higiènic (aquest paper a què es refereix aquest brillant professor i que segur que no falta als banys de casa seva) o llumins. Fins que van arribar per fi els militars a salvar una població que ja no podia més i esperava amb impaciència que algú arreglés les coses d’una vegada. Ara ja es desproveeix des de l’arrel: es desproveeix, com a Grècia, de liquiditat monetària.

I tampoc va viure, aquest jove director de l’Oficina a Madrid de l’European Council on Foreing Relations, al Xile desproveït per la duríssima vaga mantinguda per la patronal del transport. Patronal que comptava amb el suport de Henry Kissinger (rebent instruccions de David Rockefeller, director del Council on Foreing Relations) mentre s’enfonsava l’economia del país. Segurament, aquest jove prometedor encara ni havia nascut. No obstant això, sí que en sap molt d’una cosa molt anterior: la meravellosa generositat dels joves estatunidencs que van donar les seves vides a Normandia. I per això també afirmava en un altre article anterior que l’amic americà està cansat de treure-li les castanyes del foc a uns europeus que no es preocupen de la seva defensa. Un amic americà que, perquè aquests europeus no li juguessin per tercera vegada, va deixar 250.000 soldats estacionats a Europa durant mig segle i es va comprometre a fons amb la seguretat, prosperitat i llibertat del continent. Un amic americà que no obstant això ja està cansat de sacrificar-se per una Europa amenaçada i inconscient.

El problema és que, com ens deia la congressista Cynthia McKinney, Estats Units ja no és el que era. En tot cas hauríem d’especificar de quina Amèrica parlem: dels Pares Fundadors o de les grans famílies prestadores, dels amos de la Reserva Federal o dels presidents assassinats que van intentar recuperar-la per a l’Estat, dels joves morts a Normandia o de les grans famílies que paral·lelament comerciaven amb el règim nazi, dels generals que estaven en contra de llançar les bombes atòmiques sobre el Japó o d’aquells que les van llançar, dels últims i submisos governs a les ordres de l’establishment o de Bernie Sanders i el moviment Ocupa Wall Street?

I, més en concret encara, el problema és que l’actual Govern estatunidenc ha tornat, per una sèrie de circumstàncies internacionals, a posar la seva mirada “alliberadora” a l’Amèrica Llatina, que s’estava escapant de la seva tutela. El fet inqüestionable és que l’expressió “amenaça extraordinària i inusual” s’assembla massa a la frase “El gran problema avui en dia és Xile” d’Henry Kissinger al president Nixon en les repugnants converses entre tots dos (sobre com acabar amb el Govern d’Allende) desclassificades el 2008. Però aquest gir de les grans estratègies imperials, sobre què està passant a Veneçuela i l’Amèrica Llatina, sobre per què la nostra ciutadania no s’informa on hauria de fer-ho i sobre per què repeteix una i altra vegada els mateixos errors… ja el tractarem un altre dia.