Versió una mica ampliada de la meva intervenció a la reunió número 18 de la Coalició Internacional per la Pau

Ja que la qüestió central de la nostra reunió d’avui, així com també de la setmana anterior, està sent la Proposta dels quatre experts alemanys a favor d’una solució negociada a Ucraïna, intentaré sintetitzar en cinc minuts les meves conviccions sobre la qüestió de les negociacions per a la pau en general. Són unes conviccions forjades al llarg de mig segle de pertinença al moviment de la no-violència.

La meva principal convicció és aquesta: en qualsevol d’aquestes negociacions el que és fonamental no són tant les qüestions tècniques com la capacitat de discerniment, la capacitat o incapacitat (segurament no només psicològica sinó també intuïtiva o espiritual) de discernir qui és aquell que tenim al davant, la capacitat o incapacitat de detectar si es tracta d’un autèntic psicòpata, traïdor i xantatgista.

El desembre del 1996 érem a Roma, a punt d’iniciar una segona marxa a peu fins a la seu de l’ONU a Ginebra, aquesta vegada des d’Assís, per la pau i la fi del genocidi a l’Àfrica dels Grans Llacs. Ja havien estat bombardejats amb armes pesades els camps de refugiats que, sota la bandera de l’ONU, estaven enclavats a l’est del Zaire, avui RD del Congo. Ja havia començat la cacera del refugiat, cacera en què desapareixerien centenars de milers de dones, nens i ancians indefensos, “gràcies” a la inqualificable inacció de la “comunitat internacional”.

Ja també, les nostres denúncies havien estat signades per un ampli nombre de premis Nobel. A Roma, la meva dona, Susana, i jo mateix vam tenir al llarg de tres dies una sèrie de trobades amb superiors d’algunes congregacions religioses que treballen en aquella regió africana, amb alts responsables de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau i també amb els dos membres de la comunitat de Sant Egidi que havien actuat com a negociadors en diversos conflictes i que seguien fent-ho a Burundi, el pare Matteo Zuppi i el seu company Roberto.

Durant dos dies vam ser atesos molt amablement pels membres de la comunitat, vam poder participar de la seva preciosa litúrgia i parlar durant força hores amb tots dos. Aleshores ningú es podia imaginar que el pare Matteo acabaria sent el president de la Conferència Episcopal Italiana i mediador del Vaticà per al conflicte d’Ucraïna. La veritat és que la qüestió de les negociacions va ser central en aquestes trobades. I allò del que nosaltres ja aleshores n’érem conscients i defensàvem davant del pare Matteo i Roberto, no ha deixat de confirmar-se amb el pas dels anys.

Es tracta de la certesa que sense la capacitat intuïtiva de discerniment esmentada, les negociacions no només no arribaran a res positiu sinó que fins i tot constituiran un gravíssim perill. De fet, les negociacions d’Arusha anteriors al 6 d’abril del 1994 van ser fonamentals per a la conquesta de Rwanda, a costa de provocar el genocidi més gran després de la Segona Guerra Mundial. És extremadament xocant: no es tracta que aquest genocidi hagi estat possible malgrat les negociacions, sinó precisament gràcies sobretot a les negociacions.

Qui es resisteixi a aquesta afirmació, només ha de considerar un fet: el Falcon 50 presidencial que va ser abatut a Kigali cap al tard d’aquell infaust 6 d’abril (acabant amb la vida dels presidents hutus de Rwanda i Burundi, l’Alt Comandament ruandès i els tres francesos que el pilotaven i provocant l’inici del genocidi), tornava de Dar es Salaam, després de la participació dels dos presidents a les negociacions-trampa (mortal) en què havien acordat crear les institucions de transició previstes als Acords d’Arusha. Uns presidents que es resistien al projecte anglo-occidental de convertir els dos petits països en plataforma militar, al costat d’Uganda, per a la conquesta de l’enorme i riquíssim Zaire. Aquesta història tan terrible ha estat possible per la gran indiferència que sent cap a l’Àfrica el nostre món “civilitzat” i els seus “magnífics” mitjans de comunicació.

Ara ens podem referir ja a les hipotètiques negociacions per al cessament de la guerra a Ucraïna. Igual que en el cas d’Arusha, podem qualificar de parany mortal tant les promeses de no expandir l’OTAN cap a l’est com les converses de Minsk. Al Kremlin ara ho tenen clar. S’ha acabat la ingenuïtat que tant de mal ha fet. Per això em sembla fonamental que a la reunió de la setmana anterior (en la que no vaig poder participar, però l’informe de la qual he llegit detingudament), el professor Joseph Boyd Barrett recollís la cita en què el senyor Lavrov afirmava que no hi ha marge per a la negociació.

La meva convicció és la mateixa que la que va expressar Johan Ajata, també a la reunió de la setmana anterior: la Proposta no tindrà efecte. Estic convençut que, igual que Adolf Hitler i la seva camarilla, aquesta gent recalcitrant serà irreductible fins a la seva última hora. Al Kremlin ho saben i no s’aturaran fins a complir els dos objectius de l’operació especial iniciada el febrer del 2022. Davant seu, en una irreal taula de negociacions, Rússia només hi tindria psicòpates arrogants i perversos que han perdut el sentit de realitat.

Aleshores, què ens queda? Només l’escalada nuclear? Al meu entendre hi ha alternatives importants i intermèdies: treballar (com també apuntava Johan Ajata) contra la russofòbia regnant i la criminalització del president Putin; donar-li suport en la seva estratègia d’autocontenció (davant dels qui a Rússia semblen apostar per una escalada nuclear); contribuir tant a la tasca de deixar en evidència la perversió de la camarilla que s’amaga darrere de Biden com en la seva propera caiguda política…

I sobretot, no recaure en la ingenuïtat. Aquest suport a la moderació del president Putin davant les irracionals i creixents provocacions, suport que considero una alternativa intermèdia, no està en contradicció amb els principis de la no-violència. Com vaig explicar al meu darrer article, Jesús de Natzaret, el referent últim dels líders d’aquest moviment, com són mahatma Gandhi o Martin Luther King, no hauria esperat mai que Adolf Hitler aturés les seves guerres d’agressió, tal com li va sol·licitar ingènuament mahatma Gandhi a la seva famosa carta en què també li deia que no creia que fos el monstre descrit pels seus oponents.

S’equivocà totalment, Adolf Hitler era un veritable monstre. Com ho és la gent que ara està disposada a continuar provocant la potència nuclear mundial més gran, tot i el risc de desfermar l’Holocaust nuclear. La profunda penetració que tenia Jesús del que els cors amagaven (Lluc 6, 8 i 9, 47 o Mateu 9, 4) és l’arma més poderosa de la no-violència. Acabo ja referint-me al fet que moltes de les anàlisis i propostes dels quatre experts alemanys em semblen irreals. En citaré només tres perquè ja m’he excedit en el temps:

– Rússia no acceptarà mai la intromissió d’unes forces de l’ONU per al manteniment de la pau, forces que han demostrat reiteradament que són un instrument anglo-occidental. A la conquesta de Rwanda, dirigides pel traïdor general canadenc Romeo Dallaire, van ser fonamentals per al triomf de l’FPR. Com ho han estat posteriorment per assegurar l’espoliació del Zaire – RD del Congo. Mentrestant, la mateixa ONU es dedica a criminalitzar els qui vam promoure una querella criminal que, per ara, ha acabat en quaranta ordres d’arrest de tants alts col·laboradors del gran criminal Paul Kagame, íntim company del general Dallaire

– Rússia no es retirarà mai a les fronteres del 23 de febrer del 2022.

– Rússia no acceptarà mai la invalidesa dels referèndums en els que, per una majoria aclaparadora, tant Crimea com els nous territoris van manifestar la seva adhesió a Rússia.

Foto: Paul Kagame i altres integrants del Front Patriòtic Ruandès durant la signatura dels Acords d’Arusha el 1993.

Putin: Occident ha perdut el sentit de la realitat (JP, 06.10.2023)