S’acosta una catàstrofe perquè els periodistes no han exigit responsabilitats ni a Israel ni als seus governs
Com hem arribat al punt en què Israel pot ordenar a la meitat de la població de Gaza –més d’un milió de persones– que es desplaci del nord de la seva petita presó al sud de la seva petita presó, en un dels llocs més superpoblats de la Terra? Els palestins de Gaza van rebre un termini de 24 hores per fer-ho o s’enfrontarien a greus conseqüències.
L’ordre de despoblació es considera una “advertència prèvia”, un concepte amb què Israel ha jugat durant molts anys per tergiversar el dret internacional i legitimar els seus atacs contra civils.
Qualsevol que quedi al nord de Gaza –nens, malalts, ancians, discapacitats– s’enfrontarà a un destí aterridor: una pluja de bombes o una invasió terrestre formada per centenars de milers de tropes israelianes a la recerca de venjança per la mort de més de 1.300 israelians durant l’atac de combatents palestins el cap de setmana passat.
Els líders occidentals parlen molt del trauma dels jueus –trauma del qual sovint en van ser responsables els seus Estats– i de la consegüent necessitat de no ofendre els jueus sent crítics amb Israel. França i Alemanya han prohibit les manifestacions de solidaritat amb Gaza, i el Regne Unit és a punt de seguir el seu exemple.
A cap d’aquests líders sembla que els preocupi que les famílies de Gaza que estan sent expulsades visquin amb el trauma d’haver estat obligades per Israel a abandonar les seves llars a punta de pistola diverses vegades abans, sobretot durant la Nakba el 1948 i durant la guerra de 1967.
Aquesta darrera ordre d’expulsió els obliga a reviure aquest trauma –així com el terror de viure sota les bombes d’Israel– no només a la seva imaginació, sinó també al món real. Estan sent objecte d’una nova neteja ètnica per part del seu botxí en sèrie.
No és una hipèrbole.
Tenen motius de sobres per témer que no es tracti d’una “reubicació” temporal, fins i tot suposant que puguin arribar a la zona d'”evacuació” i que aquesta sigui realment segura.
Això corre el risc de convertir-se en una altra Nakba, tret que aquesta vegada les imatges són en alta definició i en color.
Durant anys, els dirigents israelians han treballat en secret amb aliats occidentals per pressionar Egipte per tal de remodelar el desert del Sinaí, amb Gaza, com un fals Estat palestí. Aquestes maquinacions són una de les raons per les quals el Caire ha mantingut tan tancada la seva curta frontera terrestre amb Gaza.
Ara, 2,3 milions de palestins es veuran espremuts contra aquesta frontera, clamant per una sortida dels camps d’extermini.
Llum verda al genocidi
El camí per arribar fins aquí ha estat aplanat pels polítics occidentals i els mitjans de comunicació de l’establishment. Han donat llum verda a Israel perquè faci el que vulgui.
Keir Starmer, líder de l’oposició laborista i probable proper primer ministre britànic, va forjar el consens polític bipartidista al Regne Unit la setmana passada en dir als entrevistadors que recolzava el “dret d’Israel a defensar-se” aplicant un “setge total”.
Als habitants de Gaza se’ls priva d’aliments, aigua i electricitat, basant-se en la idea –articulada pel ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant– que són “animals humans”.
En altres paraules, Starmer va donar el suport dels laboristes als crims de guerra de caràcter genocida comesos per Israel.
Divendres, Grant Shapps, secretari d’Estat de Defensa, va anar encara més lluny, si és possible, en fer tota la impressió que recolza el dret d’Israel a netejar ètnicament els palestins del nord de Gaza.
L’assessor jurídic de Human Rights Watch, Clive Baldwin, va observar que l’ordre de despoblació s’estava dictant quan “les carreteres són runes, el combustible escasseja i el principal hospital es troba a la zona d’evacuació”. I va afegir: “Els líders mundials haurien de parlar ara abans que sigui massa tard”.
Però part de la raó per la qual els líders mundials no s’han vist pressionats per “alçar la veu” és perquè els mitjans de comunicació de l’establishment no han fet cap esforç per posar-los els peus al foc, fins i tot mentre Israel trepitja el dret internacional, burlant-se’n.
De fet, quan un equip de televisió de Channel 4 va perseguir Jeremy Corbyn pel carrer per demanar-li que “condemnés” Hamàs, es va insinuar fermament que l’exlíder laborista tornava a ser titllat d’antisemita per recordar als teleespectadors que s’havien de protegir els drets de tots els civils, inclosos els palestins de Gaza.
Campanyes de desinformació
Els mitjans de comunicació britànics han retrocedit almenys una mica quan els polítics han donat suport a les exigències d’Israel de despoblar la meitat de Gaza. Aquest canvi d’opinió, però, ha arribat molt tard.
La credulitat dels mitjans de comunicació ha estat especialment flagrant en relació amb les afirmacions que Hamàs va decapitar 40 nadons en l’atac del cap de setmana passat. Les afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries, però no sembla que sigui el cas dels mitjans de comunicació quan es tracta de denigrar el poble palestí.
L’afirmació dels nadons decapitats va aparèixer a les portades de diversos diaris britànics, tot i que la font va ser desacreditada en el moment en què es va sotmetre a escrutini.
Els periodistes que havien assistit a la visita a la petita comunitat propera a Gaza, on suposadament es van trobar els cossos dels nadons es van retractar ràpidament de l’afirmació, dient que no havien vist cadàvers decapitats.
El millor que van poder fer va ser assenyalar els soldats que havien fet l’afirmació. Quan se’ls va demanar proves, els militars israelians van guardar un silenci inusual.
El president dels Estats Units, Joe Biden, va insuflar més vida a la història en afirmar que li havien ensenyat les fotos, només perquè la Casa Blanca reconegués ràpidament que el president no havia vist cap d’aquestes fotos i que es basava en informació, o possiblement desinformació, de l’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.
Però a qualsevol que suposi que es tracta d’un error genuí cal recordar alguns principis bàsics del periodisme.
Les campanyes de desinformació són un dels principals camps de batalla en qualsevol guerra, de la qual cosa qualsevol periodista seriós n’és plenament conscient. I les potències occidentals i els seus aliats tenen un historial espantós de mentides als seus mitjans de comunicació, encara que ignorem el més infame d’aquests enganys. La mentida que Saddam Hussein amagava armes de destrucció massiva es va utilitzar per justificar la invasió de l’Iraq el 2003.
Les fabricacions se solen centrar en temes especialment incendiaris per agitar el sentiment popular a favor de les atrocitats contra l’enemic. Entre les preferides hi ha les històries de nadons i dones maltractades.
Kuwait, un estret aliat dels Estats Units, va propagar el 1990 la història totalment falsa que les tropes invasores iraquianes havien arrencat nadons de les incubadores dels hospitals i els havien deixat morir. Això va ajudar a aplanar el camí perquè els Estats Units llancessin la guerra del Golf del 1991 contra l’Iraq, la preqüela de la invasió del 2003.
I el 2011, funcionaris occidentals van afirmar que les tropes líbies alimentades amb Viagra es preparaven per dur a terme violacions massives a la ciutat de Bengasi, controlada per l’oposició. Aquesta mentida va ser descoberta més tard per una investigació parlamentària britànica, però llavors ja havia servit al seu propòsit: Occident havia derrocat amb èxit el problemàtic governant de Líbia, Moammar al-Gaddafi.
En particular, la premsa occidental va difondre més acusacions infundades contra Hamàs. Va afirmar que alguns dels assistents a la festa havien estat violats, abans de veure’s obligada una vegada més a retractar-se.
Pitjor que l’ISIS
Un indici de fins a quin punt els mitjans de comunicació han col·laborat en la manipulació de l’opinió pública va quedar palès a la portada del Times de divendres.
Sota el titular “Israel mostra nadons mutilats” –enganyós en si mateix: Israel no havia fet tal cosa– hi havia una fotografia de nens petits ensangonats. Però aquests nens no eren israelians. Eren nens palestins, coberts de pols de runa i sang del bombardeig israelià de Gaza.
La juxtaposició era l’últim truc cínic: fer servir imatges de nens palestins ferits per augmentar el clam per la venjança israeliana, violència que només crearia més nens palestins ferits i morts.
El Telegraph també es va unir a la baralla, publicant una imatge borrosa proporcionada per l’oficina de Netanyahu, aparentment d’un nadó mort. No hi havia cap indici visible que el nadó hagués estat decapitat.
La cosa no s’ha acabat aquí, i mai no va ser la intenció. Després d’haver difós l’afirmació sense proves que Hamàs decapitava nadons, el govern israelià la fa servir ara com a base per fer una comparació absurda i interessada: que Hamàs és el mateix que el grup Estat Islàmic, el culte a la mort que talla caps engendrat per la invasió estatunidenca de l’Iraq.
Un cop més, els mitjans de comunicació occidentals –sempre crèduls al servei de les potències occidentals– s’han deixat enganyar.
Això va ser molt evident durant una reunió amb Netanyahu, quan el secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, es va sortir amb la seva en declarar que les accions de Hamàs eren “pitjors que el que vaig veure amb l’ISIS”.
Si Hamàs i l’Estat Islàmic tallen caps –i Hamàs és pitjor perquè decapita nadons–, no cal tractar-los de la mateixa manera? O això és el que implica la lògica oficial.
Si es pot crear la falsa impressió a les ments de l’opinió pública occidental que Hamàs i l’Estat Islàmic són comparables, aleshores a Israel i als seus aliats els resultarà molt més fàcil justificar violacions encara més greus del dret internacional a Gaza de les que ja s’estan produint.
Una imatge distorsionada
Però no són només aquests casos més extrems d’enganys regurgitats pels mitjans de comunicació els que racionalitzen la violència israeliana davant del públic occidental. Un problema més profund rau en l’enquadrament dels esdeveniments per part dels mitjans de comunicació, que presenten al públic una imatge lamentablement distorsionada del que està passant.
Per una suposada neutralitat, la BBC evita públicament referir-se directament a Hamàs com a organització terrorista. Però com un tic nerviós, la corporació repeteix a cada oportunitat que se li presenta la designació de grup terrorista per part dels governs occidentals.
Cap mitjà de comunicació no es referiria mai al govern israelià en termes equivalents: assenyalant amb cada menció que Israel és designat per les organitzacions de drets humans com un Estat d’apartheid i un violador en sèrie del dret internacional.
Per què és pertinent una qualificació i no una altra? Llevat que l’objectiu no sigui una informació equilibrada, com es professa, sinó la difusió de propaganda estatal.
De la mateixa manera, quan els mitjans de comunicació liberals informen sobre la catàstrofe que s’està produint a Gaza, potencialment una altra Nakba, l’emmarquen invariablement exclusivament en el llenguatge de l’humanitarisme. Lyse Doucet, de la BBC, va descriure recentment la població de Gaza com una “crisi humanitària extrema”, com si acabés de patir un terratrèmol.
Els 16 anys de bloqueig israelià als palestins per terra, mar i aire, matant-los de gana i mantenint-los engabiats amb franctiradors a la tanca de la seva presó, es presenten com un desafortunat acte de Déu.
En una altra flagrant tergiversació de la realitat a què s’enfronten els palestins -tant més sorprenent que contrasta tan cruament amb la sensibilitat de la BBC cap al patiment dels israelians-, el presentador Clive Myrie va descriure l’estat d’ànim de la gent a Gaza divendres a la nit com a “ansiós”.
Més d’un milió de persones es veien obligades a abandonar casa seva, obrint-se pas entre les runes per arribar al sud, mentre les bombes queien de manera imprevisible, sense aliments ni electricitat i sense un destí obvi o un lloc on refugiar-se de manera segura.
La idea que aquestes persones estaven “ansioses” –una sensació que vaig tenir només veure les imatges de Gaza– faria riure si no hagués estat tan profundament ofensiva.
Alguns moren, altres són assassinats
Els periodistes de la BBC, després d’anys d’estar exposats a les crítiques cada cop que utilitzen un llenguatge tan prejudiciós en la cobertura de l’última envestida d’Israel a través de Gaza, continuen demostrant que no n’han après res. Les seves carreres depenen de que no n’aprenguin res.
El lloc web de BBC World News es va referir una vegada més als palestins que “moren” passivament a Gaza, i els va comparar amb els israelians que estan sent “assassinats” activament.
Els periodistes continuen referint-se ridículament a qualsevol acte de resistència palestina com la fi d’un “període de tranquil·litat”, una tranquil·litat de la qual només gaudeix Israel.
Els palestins que lluiten contra la seva ocupació i el bloqueig que els ha convertit en presoners en una franja minúscula de terra superpoblada, són implícitament culpables de “l’escalada de tensions”. Sembla que les tensions només augmenten quan pateixen els israelians, no quan pateixen els palestins. Per què? Perquè els palestins sempre estan patint. El dolor és el silenci.
De la mateixa manera, la paraula exculpatòria “represàlia” continua reservada per a la violència d’Israel: és quelcom que només pot cercar l’ocupant.
¿Es pot imaginar seriosament la BBC descrivint el sagnant assalt de Hamàs a una festa rave al costat de Gaza el cap de setmana passat, matant centenars d’assistents a la festa, com una represàlia pels anys de bloqueig de Gaza per part d’Israel , o pels milers de manifestants de Gaza que han quedat amputats pels trets de franctiradors israelians a la cama, o pels nens als quals se’ls nega un futur en una presó a l’aire lliure que Israel patrulla per terra, mar i aire?
Per suposat que no.
Tanmateix, ningú a la BBC té dubtes a l’hora de descriure com a “represàlia” la massacre diària de centenars de palestins, inclosos nens esbocinats per míssils israelians que plouen del cel.
L’única qüestió que es plantegen aquests periodistes és si seria més “proporcionat” matar-ne un nombre lleugerament inferior cada dia, és a dir, fins que es restableixi la “calma”.
El parany de la “condemna
Els reptes a què s’enfronten els portaveus palestins per fer sentir la seva veu són massa evidents en les rares ocasions en què se’ls concedeix una tribuna a Occident, normalment només quan Hamàs ocupa els titulars per la seva resistència violenta.
La setmana passada, els periodistes començaven cada entrevista amb Husam Zomlot, ambaixador palestí al Regne Unit, insistint que “condemnés” Hamàs. El subtext amb prou feines velat era que qualsevol negativa a fer-ho indicava l’aprovació de la violència.
Zomlot entén molt bé el parany discursiu, i per això es nega a caure-hi. El seu objectiu és evitar que doni veu al patiment palestí. L’obliga a emmarcar les qüestions segons el guió dels mitjans de comunicació occidentals, ignorant el context de dècades d’una violència israeliana molt més gran que va contribuir a crear Hamàs.
En una entrevista dominada per la necessitat de “condemnar” Hamàs, els seus cinc minuts de pantalla es desaprofitaran del tot. Als espectadors no se’ls qüestionarà ni desbaratarà cap de les seves idees preconcebudes, idees que els han estat inculcades per l’allau de propaganda occidental a què han estat sotmesos des de la infància.
La funció d’aquesta propaganda és equiparar subtilment, i de vegades no tan subtilment, Israel amb els valors occidentals i els palestins amb un primitivisme bàrbar.
A ningú a la BBC se li acudiria exigir a l’ambaixador d’Israel al Regne Unit que condemnés Netanyahu per aprovar el bombardeig indiscriminat de Gaza, on la meitat de la població són nens, o la neteja ètnica del nord de Gaza.
I tot i això, l’ambaixador israelià representa el govern que fa aquestes coses. Zomlot representa l’Autoritat Palestina dirigida per Fatah, que s’oposa a Hamàs.
Cites inventades
Com que Zomlot es nega a caure al parany que li paren la BBC i altres mitjans de comunicació, els periodistes semblen molt contents d’escriure un guió per a ell: posar a la seva boca paraules que no ha dit mai, però que voldrien que digués per facilitar el seu paper propagandístic.
Kay Burley ho va fer dues vegades a Sky News la setmana passada. Va afirmar que Zomlot havia dit sobre la massacre de civils israelians: “Bàsicament els israelians s’ho han buscat”. Aquest “bàsicament” estava fent una extraordinària quantitat de treball pesat al resum de Burley de les entrevistes de Zomlot. És un sentiment que qualsevol que conegui les seves declaracions sap que no pronunciaria mai.
El que Burley volia dir és que Zomlot s’havia negat a emmarcar els seus comentaris d’una manera que convenia els periodistes com ella que volen vendre una narrativa simplista, divisiva i perillosa, d’Israel com el centre de la civilització occidental, i els palestins com els bàrbars a la porta. Així que va decidir unilateralment inventar-se una cita.
Si la mala praxi periodística d’això no és evident, considerem un escenari imaginari on Burley s’hagués inventat una cita i l’hagués atribuït a Gallant, ministre de Defensa d’Israel. Com ja s’ha assenyalat, la setmana passada va impedir l’entrada d’aliments, aigua i electricitat a la Franja de Gaza, i va qualificar els 2,3 milions d’habitants d'”animals humans”.
Podem imaginar-nos Burley afirmant que Gallant “va dir bàsicament que Israel cometria un genocidi contra la població de Gaza”?
De fet, aquest seria un resum molt més just del sentiment de Gallant que de la cita inventada per Burley de Zomlot. Però és inconcebible que s’atrevís a tergiversar les paraules d’un funcionari israelià, o que la resta dels mitjans de comunicació ho tractessin com una cosa totalment anodina, o que continués conservant la feina després.
Ulleres colonials
El problema no és tant la ignorància dels periodistes com la seva incapacitat per treure’s les ulleres colonials amb què han crescut, gràcies a la seva educació privilegiada i a l’ensenyament privat.
Estan mal equipats per pensar des del punt de vista dels ocupats, dels oprimits, i si per algun miracle ho aconseguissin, no sobreviurien gaire temps a la radiotelevisió pública britànica, o a la premsa multimilionària impulsada per la publicitat.
L’imperatiu per a aquests periodistes és mantenir la pretensió que nosaltres, Occident, som els “bons” i que els qui es neguen a sotmetre’s a la imposició dels nostres privilegis i a la seva pròpia subjugació han de ser, per definició, els “dolents”.
Aquest paradigma no només és erroni. És perillós. Fomenta la ignorància entre el públic occidental, ignorància que els líders occidentals exploten per donar a Israel un suport incondicional mentre comet atrocitats contra el poble palestí.
Pot ser que el públic occidental estigui en gran part a les fosques sobre el que està passant realment a Gaza, però els veïns d’Israel no ho estan.
Els seus mitjans de comunicació han mostrat tot l’horror. Això no només indigna l’opinió pública àrab, sinó que pressiona els seus dirigents perquè es vegi que estan fent alguna cosa per ajudar i protegir el poble palestí.
Occident està enviant vaixells de guerra a la regió per permetre que Israel dugui a terme els seus crims sense ser molestat, a més de subministrar a Israel les armes que necessita per cometre aquests crims.
A la regió s’hi acumularà una pressió compensatòria perquè actors com Hezbol·lah responguin.
La catàstrofe s’acosta en molts àmbits diferents. I és encara més probable perquè els mitjans de comunicació occidentals han fracassat sistemàticament a l’hora de demanar comptes tant a Israel com als seus propis governs, no només ara, sinó des de fa dècades.
Font: Jonathan Cook
Foto: Dones palestines amb els seus fills fugint de casa després dels atacs aeris israelians corren per un carrer de la ciutat de Gaza l’11 d’octubre del 2023.
La mentida dels nadons en incubadores que va causar la Tormenta del Desert (Voluntas)
La matança de Hamàs: Famílies assassinades als seus llits i nadons decapitats
Yoav Gallant: Lluitem contra animals humans i actuem en conseqüència
Periodistes de Channel 4 persegueixen Jeremy Corbyn preguntant-li si condemna els atacs de Hamàs (Channel 4, 10.10.2023)