“No maltractaràs el foraster, ni l’oprimiràs, ja que vosaltres vau ser forasters al país d’Egipte. No vexaràs vídua ni orfe. Si el vexes i clama a mi, no deixaré de sentir el seu clam, s’encendrà la meva ira i us mataré a espasa; les vostres dones quedaran vídues i els vostres fills orfes” (Èxode 22, 20-23). Així comença la primera de les tres lectures que es llegeixen avui diumenge 29 d’octubre a centenars de milers d’eucaristies catòliques a tots els països del món. I si aquest és el duríssim mandat de Jahvè als jueus sobre no oprimir els forasters sinó a ser empàtics amb ells, com més serà obligatori aquest mateix comportament just i misericordiós envers els legítims propietaris del lloc, que un dia els van acollir hospitalàriament? Ho veurem amb paraules d’alguns membres inicials del sionisme, com va ser Martin Buber.

El sector majoritari del sionisme, que es va acabar imposant, va anar degenerant durant dècades fins a convertir-se en l’arrogant, cec, cruel i criminal actual Estat d’Israel. Al llarg de mig segle, en els nostres viatges a Israel, la meva dona i jo hem anat comprovant com l’arrogància i el menyspreu envers els palestins creixien i creixien en la ment i el cor de massa israelians. El sionisme fa moltes dècades que comet gravíssims crims de guerra, crims contra la humanitat i ara fins i tot genocidi. Però, després del 7 d’octubre, el clam mundial contra aquests crims ha començat a fer-se sentir i sembla que no serà fàcil fer-lo callar. Més encara si el sionisme continua fent, arrogant i matusserament, tot el que està a la seva mà per quedar-se cada dia més sol.

Tanmateix, més enllà d’aquests grans crims que ara indignen la major part del nostre món, el que en primer lloc vull destacar en aquest article és que, a més, el sionisme ha traït els seus principis fundacionals i s’està autodestruint. Com ja vaig apuntar en un article publicat el gener del 2009, “al mateix Programa de Jerusalem, que defineix els Objectius del Moviment Sionista, s’hi expressa explícitament que l’enfortiment de l’Estat d’Israel ha d’estar basat en la justícia i la pau proclamades pels profetes”.

No val la pena dir que en realitat no només estan traint el profetisme que és l’essència mateixa de l’espiritualitat bíblica, sinó el mateix Jahvè en el que pretenen fonamentar les seves psicopàtiques teologies militaristes i supremacistes. Almenys no val la pena estendre-s’hi perquè, en realitat, només utilitzen sacrílegament el nom de Jahvè, juntament amb la doctrina de l’elecció del poble d’Israel, per justificar el seu arrogant i criminal supremacisme.

En diverses entrevistes (com aquesta o aquesta altra), la lúcida i valenta exsionista Silvana Rabinovich analitza des de l’espiritualitat bíblica profètica els esdeveniments viscuts a Palestina al llarg del darrer segle. Una espiritualitat profètica que gairebé sempre va estar enfrontada a la ideologia jueva militarista i autocentrada en si mateixa, una ideologia practicada per la majoria del poble d’Israel al llarg de la seva història. Un poble sempre rebel a les propostes d’un Jahvè compassiu i misericordiós.

De fet és molt evident a la Bíblia que el cabdillisme i la reialesa van ser institucions tolerades de mala gana per un Jahvè que no aconseguia que el seu poble entrés en aquelles dinàmiques que Ell intentava instaurar, dinàmiques proclamades pels profetes enviats per Ell: les dinàmiques de la misericòrdia i la justícia davant la prepotència del poder, dinàmiques només possibles des de la consciència de la pròpia vulnerabilitat (que desperta l’empatia amb la vulnerabilitat dels altres) i des de la dipositació de la confiança exclusivament en Jahvè.

Silvana Rabinovich exposa la cara desconeguda dels intents inicials del sionisme, una cara representada per personalitats d’una notable grandesa de mires. És el cas de Martin Buber. Van ser personalitats absolutament enfrontades als líders criminals del sionisme majoritari triomfant. Uns líders criminals que, igual que les elits anglo-occidentals, “es van apoderar del realisme, però que són immensament fantasioses i sostenen una economia i un sistema que és autoimmune, que és suïcida”, com ella explica. Aquest sector que va arribar a imposar-se, gent procedent d’Europa central, sempre es va caracteritzar per l’arrogància i el menyspreu no només cap als palestins, sinó també cap als jueus àrabs i fins i tot cap als germans sefardites, els més autèntics descendents ètnics dels hebreus.

Com explica al seu llibre Una terra per a dos pobles, Martin Buber, juntament amb altres sionistes, va rebutjar al seu moment la solució per la qual va apostar la majoria: la solució de dos estats. Però, a aquestes alçades de la història, amb tants ultratges i greuges com hi ha hagut, ¿com pensar en una solució d’estreta convivència en un mateix territori, semblant a la sud-africana després de la fi de l’apartheid, si ni tan sols sembla possible una solució semblant a la de la partició Índia-Paquistan? En realitat, en total enfrontament amb la proclamació de la necessitat de l’empatia amb els palestins i el respecte als seus drets com a majoria establerta aleshores a Palestina, proclamació preconitzada pel sector minoritari, la majoria sionista procedent d’Europa va menysprear aquesta solució de dos estats de seguida que es va anar sentint en posició de força per anar aconseguint la neteja ètnica que els convertiria a ells en majoritaris.

A les seves respostes, Silvana Rabinovich va desgranant multitud de perles teològiques (aplicades a la realitat política) que haurien d’haver canviat la història i que ella creu que encara ho podrien fer per a les properes generacions:

– Va existir una veritable convivència durant segles entre jueus i musulmans, convivència en què la pertinença a una classe social era molt rellevant, de manera que es donava una gran col·laboració entre la gent de la classe pobra i treballadora dels dos grups.

– Va ser després de l’aparició de l’arrogant colonialisme, amb la partició del territori entre britànics i francesos, quan, a banda de l’aparició del sionisme, van començar els problemes greus.

– Per a Martin Buber i els seus companys, el retorn a Palestina significava un projecte de Confederació de Comunitats Autònomes, en què els jueus serien només un grup més i en què cap grup fos tan majoritari que s’imposés als altres.

– Veient els camins que el sionisme anava prenent, Martin Buber va retreure amb energia que es pretengués anar expulsant de mica en mica els palestins originals que els havien acollit hospitalàriament i que fins i tot els havien ajudat a cultivar la terra.

– Cada vegada amb més radicalitat, va advertir que calia demanar-los asil en aquesta terra molt humilment i no venir com a propietaris d’ella, fent servir la Bíblia com a títol de propietat, tractant-los amb la mateixa crueltat amb què ells mateixos havien estat tractats.

– És per això que va qualificar d’immoral el càlcul demogràfic que ja aleshores pretenia convertir els emigrants jueus en una majoria dominant.

– En aquesta neteja ètnica, el terrorisme va ser una pràctica habitual dels sionistes ja des del principi, per la qual cosa Silvana Rabinovich rebutja la utilització del terme terrorisme per referir-se actualment a la violència de Hamàs.

– La qual cosa està estretament relacionada amb allò que Martin Buber va qualificar de principi molt nociu: el voler més del necessari, ja sigui en territoris o en recursos econòmics.

– És aquest principi tan nociu, precisa Silvana Rabinovich, el que ens ha portat al moment apocalíptic en què ara es troba tota la humanitat.

En segon lloc, el que intento posar en relleu en aquest article és que tanta arrogància sionista, afegida a la de les elits anglo-occidentals, té la potencialitat de desencadenar La Fi dels Temps. Vaig iniciar un article anterior citant el ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, quan afirmava que les elits occidentals s’han habituat tant a la impunitat que han perdut l’instint de supervivència o sentit d’autoconservació. Aquesta lúcida anàlisi, aquesta important clau, mereix ser aprofundida. I el fet és que, com més em pregunto per què i com aquesta gent ha arribat a semblant deliri tan fora de la realitat, sempre arribo a la mateixa conclusió: si alguna cosa els caracteritza és l’arrogància, la supèrbia, la prepotència, el menyspreu als altres… per causa de les quals estan portant la humanitat a la vora del precipici.

Poques imatges històriques m’impressionen tant com les d’Adolf Hitler i la seva camarilla a les hores finals. Els arrogants, prepotents i cruels triomfadors que un dia arrasaven el món, que un dia humiliaven tants milions d’éssers humans i destrossaven les seves vides… portats finalment, enormement desconcertats, al lloc i la situació de la que s’havien fet mereixedors. Em pregunto si els prepotents polítics estatunidencs que aquests dies fan unes declaracions absolutament estúpides sobre la necessitat d’acabar amb Rússia o l’Iran, així com els altius membres de l’Estat sionista entossudits a no obrir els ulls a la realitat, arribaran a adonar-se a temps que, amb cada cop més poderosos països en contra seu, van camí d’un desenllaç final semblant a la d’aquells delirants monstres nazis.

Tot això ens condueix una vegada i una altra a les antigues mitologies sobre l’Origen i la Fi dels temps. Un Origen i una Fi en què sempre apareixen uns poderosos éssers i/o forces malignes. Malignes des de l’arrogància lluciferina o satànica. Totes aquestes mitologies, fins i tot aquelles que neixen en cultures que tenen una concepció cíclica del temps, són unànimes sobre el schaton. És la Fi dels temps, en què, després d’una ferotge lluita en què la confusió arribarà al seu paroxisme, aquesta serà finalment aniquilada.

Una confusió tan perillosa o més que el mateix error, perquè és més subtil i difícil de copsar que ell. Igual que el que és subliminal és, en la propaganda, més perillós que el que és explícit. És el que explica que tantes persones que afirmen que no miren la televisió estiguin de fet tan intoxicades com aquelles que reconeixen sense cap problema que s’“informen” a la televisió. El fet és que, independentment que el mite no hagi de ser confós amb la llegenda, i encara menys amb la història, les claus i els ensenyaments que contenen els mites són, molt sovint, summament reveladors.

Encara que els pesi a les ments racionalistes, cientificistes, empiristes, positivistes, deterministes, materialistes o donades a qualsevol altre reduccionisme esmussat de segles passats, la supervivència del mite no es deu tant a un pensament màgic i primitiu com a la mateixa naturalesa misteriosa i sagrada de la Realitat. I si, en les anàlisis sobre la gran conflictivitat que hi ha entre els éssers humans, ens entossudim a reduir-ho tot a només algunes claus importants però insuficients (com la de la lluita de classes per exemple) i a menysprear els qui no comparteixen aquest reduccionisme… estarem també en perill. En el perill del dogmatisme i del complex narcisista de superioritat intel·lectual, germà petit de l’arrogància.

De fet, alguna cosa hi deu haver darrere aquestes mitologies, ja que la història demostra reiteradament que cada vegada que sorgeix i es configura una camarilla del tipus de la camarilla nazi, a la qual és precisament aquesta arrogància lluciferina la que les defineix, es desfermen grans desastres per a la humanitat. Però, ara, amb l’enorme capacitat propagandística de què gaudeix l’arrogant poder anglo-occidental i amb la poderosíssima tecnologia militar existent, el que està en joc i ja apareix a l’horitzó és ni més ni menys que La Fi dels Temps.

Foto: Martin Buber

Israel & Palestina: Comprenent la Recerca de Justícia amb Silvana Rabinovich (IMJUSAC, 19.10.2023)

Silvana Rabinovich - Palestina: un mirall per a la humanitat (INFP, 28.10.2023)