Després dels dos fracassos de Més en les passades eleccions generals, les de desembre en solitari i les de juny amb coalició amb Podem i Esquerra Unida, s’ha tornat a obrir el debat entre el món sobiranista sobre l’estratègia millor per tal d’aconseguir que el sobiranisme sigui majoritari, com ho és a Catalunya. I, de manera reiterada, n’hi ha que pensen que cal reproduir a les Illes les opcions polítiques que triomfen a Catalunya. Fa uns anys alguns es presentaren amb un succedani de Convergència Democràtica, sense gens d’èxit. Fa estona que les seccions locals d’ERC pugnen per obrir-se un espai a les institucions de les Illes, amb uns resultats més bé esquifits. Ara les CUP també tenen els seus seguidors, veurem com acabarà la cosa. I, d’altra banda, des de Catalunya s’ha actuat amb moltes dosis de paternalisme a l’hora de donar suport a les opcions illenques, per part de  totes les forces polítiques, sense excepció, mostrant un desconeixement absolut de la realitat política i social de “ses Illes”. I no parlem dels mitjans de comunicació catalans, alguns arribaren a tractar Canyelles i Matas com a excepcions dins el Partit Popular pel seu regionalisme. Mentrestant, els representants del PSM abans, i ara els de Més, són més desconeguts per a la població de Catalunya que qualsevol líder comarcal.

Tot això ve a rotllo perquè, tornant a les receptes per fer avançar el sobiranisme, n’hi ha que reclamen més contundència a Més, que es defineixi més clarament com a independentista. No sé si ignoren que Més, als seus estatuts, defensa un Estat propi per a les Illes Balears. O que el vicepresident del Govern, Biel Barceló, en nombroses entrevistes públiques s’ha proclamat obertament independentista. Però no ho deu haver dit prou fort perquè el sentissin. I és que les coses no són tan senzilles com cridar més fort o parlar més clar. Ja ho varen provar els seguidors de Josep Guia, amb el seu “és senzill, digau-li simplement Catalunya”, referint-se al conjunt dels Països Catalans. I no, no va ser tan senzill. Alguns ballarem sardanes a la plaça del nostre poble i la gent ens girà l’esquena una bona temporada.

I és que, malgrat la decepció de les passades eleccions generals, les coses tampoc no es deuen haver fet tan malament si Més, només fa un any, va aconseguir convertir-se en la primera força de govern municipal a Mallorca i Menorca, amb uns resultats extraordinaris a les eleccions autonòmiques que l’han duit a presidir els Consells de Mallorca i Menorca i tenir la vicepresidència del Govern de les Illes Balears. I tot, sense existir a les grans pantalles de televisió, que cada vegada més condicionen les tendències polítiques. Aquests resultats no s’han aconseguit gràcies a grans operacions de màrqueting, ni assumint estratègies d’opcions triomfadores al Principat, sinó gràcies a una tasca constant d’implantació territorial, d’obertura als sectors més dinàmics de la societat i defensant, amb fets, la gent, la cultura, el medi ambient,…

No cal dir que el moment actual, amb grans responsabilitats de govern, té els seus riscos. Governar, sobretot si es pateix una gran mancança de recursos econòmics, pot generar frustracions. Al contrari, el govern, especialment en l’àmbit municipal, obre les portes a segments nous de població. Són les mateixes possibilitats que ofereix la coalició amb Podemos, la qual ha donat a conèixer Més a desenes de milers de persones que únicament formen la seva opció política a través de la televisió. Malgrat tot, no pareix que Més hagi d’insistir a mantenir aquesta coalició de cara a futures convocatòries electorals, sinó a continuar eixamplant l’espai sobiranista a partir de sumar tots els sectors socials possibles.

A més d’obtenir presència a les Corts Generals, a Més li resta una assignatura pendent, la relació amb les forces polítiques del Principat que hauria d’intensificar. A la vegada, especialment les opcions sobiranistes d’esquerra de Catalunya haurien de tenir Més com la seva opció a les Illes, acceptant que és la força política que ha sabut connectar amb els ritmes i el missatge que les societats illenques requereixen, i que la millor manera de construir els Països Catalans no és omplint-se la boca de grans proclames, sinó col·laborant amb aquelles opcions que tenen els mateixos objectius estratègics, encara que adaptin la seva praxis política a la realitat social de cada illa.