Als qui vulguin tenir una altra lectura de la nostra República Bolivariana de Veneçuela.
Als qui vulguin mirar Amèrica Llatina des de i amb el que ens passa a les i els veneçolans.
Als qui vulguin eixamplar les seves comprensions del món.
No calen ales
per fer un somni
n’hi ha prou amb les mans
n’hi ha prou amb el pit
n’hi ha prou amb les cames
i amb l’obstinació.
Cançó de Silvio Rodríguez
Els últims dies, diverses companyes i companys llatinoamericans ens han trucat per assabentar-se de la nostra situació, preocupats per les informacions que els arriben sobre la manca d’aliments al país. Agraïm les trucades de la nostra coordinació general a Roma per la seva proximitat i solidaritat.
Les notícies han de ser molt alarmants, per aquestes raons fem un relat general que digui des de nosaltres, des dels nostres col·lectius de treball, de militància, reflexions i amors, quina és la nostra situació.
Confirmem la manca d’alguns inputs regulars que es converteixen quotidianament en la base de la nostra alimentació. És a dir, escasseja l’arròs, es complica aconseguir un litre d’oli, la pasta apareix amb major regularitat. Falta farina de blat de moro a les botigues, però no ha disminuït la venda d’arepes i empanades als carrers. Manca a les botigues la farina de blat, per la qual cosa falta el pa als forns, però cap fleca dels nostres barris ha tancat ni ha deixat de vendre pa dolç, coques i galetes a preus molt alts, perquè el pa que manca és el pa salat que està regulat a 50 bolívars i quan s’aconsegueix està a 150, 200 o 350bs. I la regulació de preus? És que no hi ha farina de blat!
No obstant això, no falten vegetals en tot el seu esplendor i varietat, ni falta cap tipus de proteïnes en les seves diferents versions d’aus, carns i peixos a un preu deu vegades més gran al que es podia comprar fa un any. El mateix passa amb el formatge fresc, el pernil i altres varietats d’embotits que no han faltat mai, clar a costos MOLT alts… I la regulació de preus? Fallada governamental o impossibilitat de sancionar perquè feta la llei feta la trampa.
Estan desaparegudes les medicines essencials per mantenir qualsevol tractament regular de pressió, circulació o anticancerigen. És molt el que s’ha de preguntar, negociar o buscar per aconseguir qualsevol medicina essencial. Els inputs de neteja casolana o neteja personal s’han encarit el mil per cent en comparació a l’any passat.
I l’adorable cafè impagable si s’aconsegueix. 250g de contraban a 800bs, gairebé dos dòlars a preu oficial, o menys d’un dòlar al mercat paral·lel. Quant costen 250g de cafè arreu del món?
La llet en pols està desapareguda i la llet líquida o alguna versió semblant apareixen al cost de 500bs, quan fa un any no passava de 25bs. Un dòlar a preu oficial fa un any era 10bs, avui 420. I la venda paral·lela que eleva els nostres nivells de cost de qualsevol producte és de 1000bs. Per intuir la complexitat del que passa en aquest gran país nostre, cal saber aquestes mínims dades de mercat. El sistema financer ha buscat totes les formes de saltar-se el control canviari de divises que hem tingut per 15 anys, i el control de preus d’aliments bàsics. La indústria ha trobat les esquerdes d’aquests controls pels quals hem pogut tots els veneçolans tenir accés a alimentació regulada, i per descomptat, estabilitat emocional de mantenir una família i invertir ingressos en recreació, art o vacances.
Avui és un descontrol de preus, de no producció i acaparament del poc produït, per “treure’l” quan l’amo de botiga li doni la gana.
Pobra Veneçuela, veritat? Com és possible que passi això en aquest país tan ric? Què fa el govern? “Aquest Maduro és un inútil”, diuen uns quants pobladors i governants d’altres països que reclamen el respecte que no donen. Fins I tot Google ens va dedicar una icònica foto, presa a Nova York el 2011, d’una botiga amb prestatges buits que explicava per si sola el desproveïment a Veneçuela el 2013, abans que arribés aquesta crisi. Pobre, van enganyar a Google? O Google va enganyar el món sencer? Per suposat que existeix la manipulació mediàtica. Google va publicar la foto, no es disculpa amb aquest país per promoure mitges veritats i la vida segueix com si res…
Recordem que fa 20 anys tot això que avui falta, era fàcilment als prestatges però la majoria de les i els veneçolans NO ho podíem comprar perquè no teníem diners ni la seguretat laboral que avui tenim amb futur incert. Tot això que falta avui en aquest meravellós país no és produït per aquest govern, ni per cap govern d’abans ni dels que vindran després. És produït per una indústria capitalista, burgesa, manipuladora en els seus preus i guanys, entossudida a tombar aquest govern legítimament elegit, amb els mètodes electorals reconeguts en el món sencer. Hi ha gent governant en alguns països del món que no han estat elegits pels seus pobles. No és el nostre cas. I encara que no agradi a alguns els resultats d’unes eleccions, aquest és el resultat electoral. Si no ens agraden els resultats canviem el mecanisme, les formes organitzatives d’elecció, canviem el sistema però no injuriem l’elegit.
Es qüestiona la gestió de Maduro, però no es qüestiona la manipulació de la indústria, l’acaparament d’aliments en grans magatzems d’aquesta mateixa indústria, la disminució en la producció per fastiguejar la majoria del poble que ha sostingut la dignitat d’aquest govern. NO es qüestiona la dictadura financera que ens sotmet a les i els veneçolans a estar amenaçats per la fam cada dia, a les incerteses de les medicines tots les setmanes, al desassossec que arribi el dia en què les seguretats salarials que ens va deixar el president Chávez ja no siguin suficients aquest mes per afrontar el monstre empresarial. Perquè és una dictadura financera la que vivim, és un cop industrial que sostingudament no produeix suficient perquè no vol, perquè el seu desig és veure derrotats les i els chavistes que gosem creure’ns persones amb futur, perquè els fa mal que el govern hagi produït educació, autoestima, sentit patri, sistemes de salut gratuïts, drets laborals, salarials i socials; aquest govern ha produït la major quantitat de dignitat i sentit de vida per a les majories pobres d’aquest país, i això no s’oblida fàcilment. Serà per això que hi ha més cues per comprar barat on es pugui, que protestes?
Les empreses i les botigues han preferit jugar amb nosaltres, produeixen la meitat perquè ens barallem a la recerca del input que algú altre es quedarà sense ell. En una cua de 300 persones venen obligadament paquets de pasta dental de sis unitats, i quan falten 50 persones a la cua, diuen que s’ha acabat el dentifrici. Si s’hagués venut un tub de pasta per persona, més de les 300 n’haguessin tingut. Però no, és obligatori comprar el paquet de 6… se’ns instiga a la baralla! Busquen matar els sentiments de solidaritat, esperança en l’esdevenidor i construcció col·lectiva que estaven en flor en aquesta Màtria-pàtria nostra.
Aquesta indústria prefereix perdre diners amb tal de guanyar una altra vegada el govern, i amb això els seus privilegis d’estar a primera pàgina de diari, tornar als teatres sense barrejar-se amb els pobres, anar a restaurants exclusius sense tenir a prop de la seva taula qualsevol obrer perquè el seu sou d’obrer li donava per pagar, almenys un cop al mes, el mateix restaurant que aquest amo d’empresa paga cada dia.
El poc que produeixen les empreses governamentals és el que es ven a baix cost, amb preus regulats per aquest govern des de fa cinc anys, i que la majoria avui fa grans cues per accedir-hi en justícia i entossudida defensa d’aquests baixos preus, com una forma de sostenir aquest govern; al mateix temps també comprem a MOLT alt cost les carns, els productes de neteja i les verdures que màgicament pugen cada dia. Es canvien les nostres rutines alimentàries, es menja iuca en comptes d’arròs, aromàtiques per cafè, i ens prenem amb curiositat receptes alternatives per fer arepes de plàtan i fins i tot estem sembrant als nostres patis. Llums i ombres de resistir en diverses visions i opcions de món, la complexitat de la VIDA mateixa, aquí o allà on vostè està llegint.
Aquest noble poble encara no ha sortit al carrer a manifestar-se per la falta de menjar, encara les grans cadenes d’informació no tenen aquesta notícia. Per què serà? Tampoc l’oposició ho fa. Protesten pels seus presos polítics que en veritat són polítics presos, es concentren uns pocs per la recerca d’amnistia, per sortir de Maduro. Però no generen una gran concentració, una marxa contundent per protestar per la falta d’aliments i inputs mèdics; encara a l’oposició no se’ls ocorre aglutinar el sentiment de cansament d’ambdues tendències político-partidistes Per què serà? Deu ser que encara no és negoci…
N’hi ha que no hem deixat de menjar a casa amb la rutina de sempre. N’hi ha que ja es ressenten de la falta d’aliments, el dolor de la mort davant la falta d’un medicament, els diners disminuïts a final de mes Com valorar les majories i les minories en les resistències de models polítics, uns enquistats usant el seu poder històric; altres en alternatives i sense més experiència de governar sent assenyalats per descartar-los de l’imaginari mundial?
No van poder tombar el president Chávez les dues vegades que van parar la indústria el 2002 i el 2003 perquè el moment històric de relacions polítiques i governs alternatius a Amèrica llatina era un altre, es vivia el millor temps de solidaritat i integració. Dotze anys d’estretes relacions d’intercanvi comercial, d’unió de forces per evidenciar que altres formes de negociació i intercanvi comercial eren possibles, més enllà dels àmbits mercantilistes i pagaments d’interessos. Aquestes relacions ens van salvar d’un cop d’estat en aquell moment, pot ser que això encara ho temi l’oposició nostra. Però ja les condicions relacionals governamentals a Amèrica Llatina són unes altres i el cop d’estat pot venir. El govern estatunidenc vaticina que Maduro no arribarà al desembre. Aquest govern estatunidenc que ens considera una amenaça, com si el nostre govern els hagués fet mal o hagués donat mostres d’envair altres països com ho fan ells.
En aquests 17 anys d’esplendor llatinoamericà, les eternes elits que van governar les nostres terres per enriquir-se i deixar els pobres en el seu lloc de pobres han tingut el temps suficient per estudiar cada país, reorganitzar les seves forces i arremetre avui contra nosaltres sense mesura ni compassió. No ens perdonen que hàgim intentat voler tenir les nostres pròpies formes de govern i les nostres pròpies formes de dir i fer des d’Amèrica Llatina, no des de la banca mundial ni des de la concepció europea colonialista. Les dignes dinasties de famílies educades en escoles i universitats catòliques per governar (no es diu per oprimir), han passat molt de temps sense fer-ho; i és aquesta casta política que avui destitueix Dilma Rousseff acusada d’una corrupció no comprovada, però és la seva paraula de dona dirigent d’un partit de treballadors contra la paraula poderosa d’empresaris amb immunitat parlamentària. No són els fets els que més parlen dels nostres governs d’esquerra: la seguretat social, l’estabilitat laboral, l’educació en els nostres pobles, sinó els orígens de classe, ètnia i gènere de presidents com Dilma, Evo, Chávez, o Maduro. Aquests orígens no són fiables per a les famílies de bé i clàssica democràcia mundial heretada de conqueridors. Aquesta casta, aquest grup acostumat al poder governamental no li ha pogut guanyar eleccions al Partit dels Treballadors del Brasil ni al Partit Socialista de Veneçuela, només el legítim esgotament en una part del chavisme davant aquesta situació nostra li ha donat un parlament opositor a Veneçuela. Aquests grups de poder, aquestes empreses, aquests interessos financers han aprofitat la crisi mundial de l’economia, els errors dels dirigents governamentals de l’esquerra, el fàstic que produeix la manipulació d’informació a les poblacions, i destrueixen governs legítims. Després dels esdeveniments al Brasil, és més certa la probabilitat de cop d’estat a Veneçuela o destitució de Maduro per qualsevol via, fins pel democràtic mecanisme del referèndum, havent esgotat aquest poble amb la manca d’aliments.
Abans de morir el president Chávez teníem la major sensació i accions de felicitat col·lectiva mai abans viscudes; la nostra taxa d’atur avui se situa en el 6,7%; les nostres nenes i nens van diàriament a les escoles amb sarrons i material escolar donats pel Ministeri del poder popular per a l’educació, això segueix succeint i no hi ha deserció escolar fins al Batxillerat, hi ha una deserció gradual del 7,4 al 12% del total de les que van ingressar en el primer grau els últims tres anys. El 83% de les persones de la tercera edat en tot el territori nacional han estat incloses en el sistema de pensions de l’Estat, el que representa un total de 3.031.381 adults grans pensionats. Totes les religioses del Sagrat Cor de Veneçuela tenim l’experiència de viure dels nostres sous remunerats, de la seguretat social i pensions.
Més que la manca d’alguns aliments i inputs mèdics i medicines, ens preocupa la possibilitat molt certa que el triomf a Veneçuela de la indústria capitalista, per qualsevol mitjà, impliqui perdre la major suma de seguretat social, salarial i educativa que mai hem tingut. Ens veiem en l’esdevenidor davant el mirall dels acomiadaments massius del nou govern argentí, i en l’eliminació del Ministeri de la cultura del nou govern del Brasil que hauria de ser provisional i ja governa com a totalitari.
Davant les preocupacions de les i els companys del món sencer, els diem que cada dia és dia de resistència, preocupació i ocupació per a sostenir el teixit relacional solidari davant de tanta exacerbació de l’individualisme, davant de tanta especulació amb el present i tant nerviosisme amb el futur. Cada dia es necessita renovar esperances que protegeixin la memòria del que s’ha conquerit en justícia i dignitat, per evitar la temptació de girar la vista enrere i convertir-nos en estàtues de sal. Necessitem recuperar la confiança en la pròpia humanitat i en altres formes de poder construït col·lectivament i al nostre ritme. És urgent seguir reinventant la política i les seves diferents formes de polítiques públiques a favor d’oblidats de la història i vençuts d’avui per les indústries bèl·liques i informatives, que no perdedors en la recerca d’un altre món més just i agermanat.
Agraïm la solidaritat i la disposició per escoltar diferents veus de la nostra realitat.
Germanes del Sagrat Cor a Veneçuela, 17 de maig del 2016.