Aquest article pertany al meu darrer llibre, Cercant la veritat en un país de mentides (novembre 2020). Tot i que va ser escrit el 2018, segueix semblant apropiat en aquest aniversari del malvat bombardeig estatunidenc d’Hiroshima.

“Ahab és per sempre Ahab, home. Tot aquest acte està immutablement decretat. Va ser assajat per tu i per mi mil milions d’anys abans que aquest oceà rodés. Idiota! Sóc el lloctinent de les Parques; actuo sota ordres”.

– Herman Melville, Moby Dick

“El mal més gran no es fa ara en aquests sòrdids ‘antres del crim’ que a Dickens li encantava pintar… Sinó que es concep i s’ordena (es proposa, se secunda, s’aprova i s’aixeca acta) en despatxos nets, encatifats, caldejats i ben il·luminats, per homes tranquils de coll blanc, ungles tallades i galtes afaitades que no necessiten aixecar la veu.”

– C. S. Lewis, prefaci de l’autor, 1962, Les cartes de Screwtape

La història dels Estats Units només es pot descriure amb exactitud com la història d’una possessió demoníaca, s’entengui com s’entengui aquesta frase. Potser n’hi ha prou amb un “mal” radical. Però des del principi els colonitzadors americans es van involucrar en matances massives perquè es consideraven divinament beneïts i guiats, un poble elegit la missió del qual arribaria a anomenar-se “destí manifest”. Res s’interposava en el camí d’aquesta crida divina, que implicava la necessitat d’esclavitzar i matar milions i milions d’innocents que continua fins avui. Els “altres” sempre han estat prescindibles ja que s’han interposat en el camí de la marxa imperial ordenada pel déu americà. Això inclou totes les guerres empreses basades en mentides i operacions de falsa bandera. No és cap secret, encara que la majoria dels estatunidencs, si en són conscients, prefereixen veure-ho com una sèrie d’aberracions dutes a terme per “pomes podrides”. O alguna cosa del passat.

Els nostres millors escriptors i profetes ens han dit la veritat: Thoreau, Twain, William James, Martin Luther King, pare Daniel Berrigan, etc.: som una nació d’assassins d’innocents. No en tenim consciència. Som brutals. Estem a les mans de les forces del mal.

L’escriptor anglès D. H. Lawrence ho va dir perfectament el 1923: “L’ànima estatunidenca és dura, aïllada, estoica i assassina. No s’ha fos mai”. Encara no ho ha fet.

Quan el 6 i 9 d’agost de 1945 els Estats Units van matar 200-300 mil civils japonesos innocents amb bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, ho van fer intencionadament. Va ser un acte de terrorisme d’Estat sinistre, sense precedents per la naturalesa de les armes però no per la matança. Els bombardejos terroristes estatunidencs de ciutats japoneses que van precedir els bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki –dirigits per l’infame general de divisió Curtis LeMay– també es van dirigir intencionadament contra civils japonesos i en van matar centenars de milers.

Hi ha algun quadre d’un artista estatunidenc sobre Tòquio destruït pels bombardejos que vagi al costat del Guernica de Picasso, on les estimacions de morts oscil·len entre 800 i 1.600? Només a Tòquio, més de 100.000 civils japonesos van morir calcinats per les bombes de dispersió de napalm. Tota aquesta matança va ser intencionada. Repeteixo: intencionada. No és això maldat radical? Demoníac? Només cinc ciutats japoneses es van salvar de tal bombardeig.

Els bombardejos atòmics van ser un holocaust intencionat, no per posar fi a la guerra, com demostra àmpliament el registre històric, sinó per enviar a la Unió Soviètica el missatge que els podíem fer el mateix que als habitants del Japó. El president Truman es va assegurar que la voluntat japonesa de rendir-se el maig de 1945 es fes inacceptable perquè ell i el seu secretari d’Estat James Byrnes volien utilitzar les bombes atòmiques –”el més ràpidament possible per ‘mostrar resultats'”, en paraules de Byrnes– per enviar un missatge a la Unió Soviètica. Així es va posar fi a “la Guerra Bona” al Pacífic, amb els “bons” matant centenars de milers de civils japonesos per marcar un punt als “dolents”, demonitzats des de llavors. La fòbia a Rússia no és res de nou.

Satanàs sempre porta la cara de l’altre.

A molts baby boomers els agrada dir que van créixer amb la bomba. Tenen sort. Van créixer. Tenen por. Es van amagar sota els seus escriptoris i es van posar nostàlgics. Recordeu les plaques d’identificació? Els anys 50 i 60? Les pel·lícules de por?

Els nens d’Hiroshima i Nagasaki que van morir sota les nostres bombes el 6 i 9 d’agost del 1945 no van poder créixer. No es van poder amagar. Simplement es van enfonsar. Per ser exactes: nosaltres els vam enfonsar. O se’ls va deixar cremar de dolor durant dècades i després van morir. Però que feia falta per salvar vides estatunidenques és la mentida. Sempre es tracta de vides estatunidenques, com si als amos del país els importessin de debò. Però per als cors tendres i les ments innocents, és un encanteri màgic. Pobres de nosaltres!

Fat Man, Little Boy, com ressonen les paraules al llarg dels anys per als ara grassos estatunidencs que van créixer la dècada de 1950 i que pensen com a nens i nenes petits sobre la naturalesa demoníaca del seu país. Innocència: és meravellós! Ara som diferents. “Som grans perquè som bons”, això és el que ens va dir Hillary Clinton. Els libis en poden donar fe. Som excepcionals, especials. Les properes eleccions demostraran que podem derrotar el Sr. Cap de Carabassa i tornar als Estats Units els seus “valors fonamentals”.

Potser penseu que sóc un cínic. Però comprendre el mal veritable no és un joc de nens. Sembla que està més enllà de l’abast de la majoria dels estatunidencs que necessiten les seves il·lusions. El mal és real. Simplement no hi ha manera d’entendre la naturalesa salvatge de la història dels Estats Units sense veure la seva naturalesa demoníaca. De quina altra manera podem redimir-nos a hores d’ara, posseïts com estem per il·lusions de la nostra pròpia bondat beneïda per Déu?

Però els estatunidencs mitjans juguen a la innocència. S’exciten pensant que amb les properes eleccions la nació serà “restaurada” al curs correcte. Per descomptat, mai no hi ha hagut un curs correcte, llevat que el poder faci el dret, que sempre ha estat el camí dels governants dels Estats Units. Avui Trump és vist per molts com una aberració. És lluny de ser-ho. És tret d’un conte de Twain. És un vodevil. És l’home de confiança de Melville. És nosaltres. Se’ls ha acudit alguna vegada als que estan obsessionats amb ell que si els que posseeixen i dirigeixen el país volguessin que se n’anés, se n’aniria en un instant? Pot tuitejar i tuitejar idioteses, enviar sense parar missatges que contradirà l’endemà, però mentre protegeixi els superrics, accepti el control que Israel exerceix sobre ell i permeti que el complex militar-industrial de la CIA faci la seva matança mundial i saquegi el tresor, se li permetrà entretenir i excitar el públic, fer que es posin nerviosos en pseudodebats. I per fer-ho més entretingut, se li oposarà la “sana” oposició demòcrata, les intencions de la qual són tan benignes com el somriure d’un assassí.

Mirin cap enrere tot el que puguin als anteriors presidents dels Estats Units, els testaferros que “actuen sota ordres” (ordres de qui?), com va fer Ahab en la seva ànsia de matar la “malvada” gran balena blanca, i què veuen? Veus assassins servils a les urpes d’un poder sinistre. Veus hienes amb cares polides. Veus màscares de cartró. L’única ocasió en què un d’aquests presidents es va atrevir a seguir la seva consciència i va rebutjar el pacte amb el diable que suposa el paper d’assassí en cap de la presidència, a ell –JFK– li van volar el cervell a la vista del públic. Un imperi maligne prospera vessant sang, i imposa la seva voluntat a través de missatges demoníacs. Resisteix i hi haurà sang als carrers, sang a les vies, sang a la teva cara.

Tot i això, el testimoni del president Kennedy, la seva conversió de fred guerrer a apòstol de la pau, continua inspirant un raig d’esperança aquests dies foscos. Com explica James Douglass al seu magistral JFK and the Unspeakable (JFK i el que no es pot explicar), Kennedy va acceptar reunir-se el maig del 1962 amb un grup de quàquers que s’havien manifestat davant de la Casa Blanca a favor del desarmament total. El van instar a avançar en aquesta direcció. Kennedy va simpatitzar amb la seva posició. Va dir que desitjaria que fos fàcil fer-ho des de dalt, però que estava sent pressionat pel Pentàgon i altres perquè no ho fes mai, tot i que havia donat un discurs instant a “una carrera per la pau” juntament amb la Unió Soviètica. Va dir als quàquers que hauria de venir de baix. Segons els quàquers, JFK va escoltar atentament els seus arguments i, abans que marxessin, els va dir amb un somriure: “Vostès creuen en la redempció, oi?”. Aviat Kennedy es va veure sacsejat fins a la medul·la per la crisi dels míssils de Cuba, quan el món trontollava a la vora de l’extinció i els seus dements assessors militars i d'”intel·ligència” el van instar a lliurar una guerra nuclear. No gaire després, va fer un gir brusc cap a la pau malgrat la ferotge oposició dels seus assessors, un gir tan dràstic durant l’any següent que el va portar al martiri. I ell sabia que seria així. Sabia que seria així.

Així que l’esperança no està perduda del tot. Hi ha grans ànimes com JFK per inspirar-nos. Els seus exemples llueixen aquí i allà. Però per començar a albergar l’esperança de canviar el futur, primer cal una confrontació amb el nostre passat demoníac (i present), un descens a la fosca veritat que és aterridora en les seves implicacions. Cal abandonar la falsa innocència. Carl Jung, a “Sobre la psicologia de l’inconscient”, va abordar aquest tema amb les paraules següents:

“És aterridor pensar que l’home també té un costat fosc, que no consisteix només en petites fragilitats i febleses, sinó en un dinamisme positivament demoníac. L’individu poques vegades en sap alguna cosa; per a ell, com a individu, és increïble que alguna vegada, en qualsevol circumstància, vagi més enllà de si mateix. Però si aquestes criatures inofensives formen una massa, sorgeix un monstre furiós; i cada individu no és més que una minúscula cèl·lula en el cos del monstre, de manera que, per bé o per mal, ha d’acompanyar-lo en els seus desbocaments sagnants i fins i tot ajudar-lo al màxim. Davant la fosca sospita d’aquestes possibilitats ombrívoles, l’home fa els ulls grossos davant el costat fosc de la naturalesa humana. Lluita cegament contra el dogma salvífic del pecat original, que tanmateix és tan prodigiosament cert. Sí, fins i tot dubta a admetre el conflicte del que és tan dolorosament conscient.”

Com es poden descriure homes capaços de massacrar intencionadament tants innocents? La història dels Estats Units està plena d’exemples d’aquesta mena fins als nostres dies. Iraq, Afganistan, Líbia, Síria, etc. La llista és molt llarga. Guerres salvatges dutes a terme per homes i dones que posseeixen i dirigeixen el país, i que intenten comprar les ànimes de la gent normal perquè s’uneixin a ells en el seu pacte amb el diable, perquè consentin les seves contínues maldats. Aquesta monstruosa maldat mai va ser més evident que el 6 i 9 d’agost del 1945.

Llevat que entrem en una profunda contemplació del mal que es va alliberar al món amb aquells bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, estem perduts en un infern sense escapatòria. I ho pagarem. Nèmesi sempre exigeix ​​retribució. De mica en mica hem anat acceptant el govern d’aquells per als qui la matança d’innocents és un joc de nens, i ens hem fet passar per nens innocents i bons per als que la veritat és massa difícil de suportar. “De fet, el camí més segur a l’Infern és el gradual”, li diu Screwtape, el diable, al seu nebot, Wormwood, un diable en pràctiques, “la pendent suau, tova sota els peus, sense girs bruscos, sense fites, sense senyals”. Aquest és el camí que hem recorregut.

La projecció del mal als altres només funciona fins a cert punt. Hem de sanejar les nostres ombres i retirar les nostres projeccions. El destí del món en depèn.

Font: Edward J. Curtin, Jr.

Foto: Harry Truman

Testimoni d'un supervivent de Nagasaki: Yasuaki Yamashita (ProyectoECOS, 25.08.2014)