El dissabte 12 d’octubre del 2024, els mitjans de comunicació van anunciar la represa de les negociacions entre Rwanda i la República Democràtica del Congo sota la mediació d’Angola sobre el tema del conflicte que dura des de fa anys i que es caracteritza per l’ocupació d’una gran part de la província del Kivu del Nord a la RDC per les tropes de l’exèrcit ruandès de Paul Kagame amb els seus auxiliars tutsis del Congo coneguts com l’M23/FDR.

Sembla que aquesta vegada les dues parts han arribat a un acord. Però els termes utilitzats per descriure allò que cadascuna de les parts ha acordat són típics d’un joc de ximples.

S’afirma que la RDC «…es compromet a aplicar un pla harmonitzat per neutralitzar les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR)». És clar.

A canvi, Kinshasa hauria obtingut “… un compromís per a l’aixecament de les mesures de defensa adoptades per Kigali”. Això no és gens clar, atès que hi ha uns 4.000 soldats ruandesos desplegats en sòl congolès. No se’n menciona la retirada! A qui «li han pres el pèl»?

Cal recordar que la darrera d’aquestes reunions de Luanda, iniciada el mes de juny passat, va tenir lloc el dissabte 14 i el diumenge 15 de setembre de 2024. Però les dues delegacions van marxar sense signar cap acord, ni tan sols un comunicat conjunt. D’altra banda, cadascuna de les parts (Kinshasa i Kigali) va comunicar el fracàs de Luanda II o III, donant la seva versió necessàriament oposada a la de l’altra.

Assumpte

Però, en què van consistir aquestes reunions o negociacions de Luanda entre la RDC i Rwanda? Això és el que resumirem en unes línies a continuació.

L’objectiu oficial de les reunions de Luanda, capital d’Angola, país designat «mediador» per la UA i confirmat posteriorment per la UE i l’ONU, és trobar una sortida a la guerra a l’est de la RDC després de la invasió ruandesa i les seves conseqüències, i aconseguir que Rwanda i la RDC signin un tractat de pau que posi fi definitivament al conflicte.

Però els observadors neutrals i realistes opinen que el procés de Luanda no té cap possibilitat d’assolir aquests objectius perquè és surrealista i està fora de contacte amb les realitats polítiques i militars de la situació, com demostrarem.

Posicions respectives

Com en qualsevol negociació, cada part arriba amb les pròpies exigències i posicions bàsiques, algunes de les quals pot cedir si és necessari per arribar a un compromís, que és l’essència mateixa d’una negociació. Vegem les posicions i exigències de les dues parts, RDC i Rwanda, a Luanda.

RDC

La RDC posa sobre la taula de Luanda un dossier que es resumeix en les acusacions que fa la Rwanda de Paul Kagame i les seves exigències.

Acusacions

La RDC acusa la Rwanda de Paul Kagame d’agressió a l’empara d’un grup terrorista conegut com a M23, que ella mateixa va crear i recolza.

La RDC també acusa Rwanda de saquejar els seus recursos minerals.

La RDC acusa l’exèrcit d’ocupació de Kagame d’haver provocat el desplaçament de la població del Kivu Nord, a la qual ha expulsat de les seves propietats.

Finalment, la RDC acusa Rwanda i el seu exèrcit d’haver comès crims de guerra i crims contra la humanitat a la RDC per part de l’M23/Kagame.

Exigències

En conseqüència i lògicament, la RDC té exigències que també posa sobre la taula a Luanda.

Exigeix ​​la retirada total de les tropes de Paul Kagame de la RDC.

Exigeix ​​el retorn de la població del Kivu Nord als llocs dels quals va ser expulsada per l’exèrcit de Kagame.

Exigeix ​​que el procés de desarmament i acantonament dels grups armats, començant per l’M23/FDR, es dugui a terme abans de qualsevol altre procés polític amb aquests grups armats.

Finalment, la RDC exigeix ​​que es promulgui un procés legal nacional o internacional per jutjar l’M23/FDR pels crims comesos durant la seva ocupació del Kivu del Nord i que la mediació ho recolzi.

Rwanda

Com ha de ser, la delegació de Paul Kagame arriba cada cop a Luanda amb un dossier que conté les acusacions formulades contra la RDC i les seves exigències. Vet aquí les últimes que Rwanda ha posat sobre la taula.

Acusacions

Discriminació dels tutsis congolesos pel règim actual de la RDC.

Discurs d’odi contra els tutsis en general per part de les autoritats congoleses.

Col·laboració i suport al grup «genocida» FDLR.

Exigències

Neutralització i erradicació total de les FDLR.

Integració dels tutsis de l’M23/FDR a totes les instàncies polítiques, administratives i, sobretot, de seguretat de la RDC.

El procés de Luanda

El procés de Luanda, actualment als titulars, no només és poc realista perquè està fora de contacte amb la realitat sobre el terreny, sinó també defectuós en el seu enfocament.

De fet, és clarament visible que es tracta de “posar el carro davant dels bous”, perquè inicialment se suposava que el procés de Luanda supervisaria i garantiria el desarmament, l’acantonament i la reintegració dels grups armats a la societat.

Això havia d’acompanyar el procés de Nairobi, que havia de ratificar aquest desarmament i acantonament durant les converses entre els grups armats que havien acceptat deposar les armes i unir-se al procés. Però el procés de Nairobi va néixer mort, ja que l’M23/FDR de Kagame no només es va negar a unir-s’hi, sinó que va llançar noves ofensives per conquerir altres territoris al Kivu del Nord. En aquesta situació confusa i tensa es va posar en marxa el procés de Luanda, encomanat al president d’Angola, João Lourenço.

Entre els reptes a què s’enfronta Luanda hi ha el de comprendre i interpretar el doble llenguatge de Kagame i la confusió de termes, que porta malentesos. Sense entendre que quan Kagame parla avui de les «FDLR genocides», es refereix a tots els hutus de la RDC (refugiats d’ètnia congolesa, ruandesa o burundesa i, en última instància, a tots els bantús… milions!) i que demà tornarà amb la mateixa exigència amb aquest pretext, i no haurem entès res.

Paul Kagame exigeix ​​el que és impossible a la RDC, i a fer-se l’harakiri, a la qual cosa ella mateixa es comprometria. Com pot un govern responsable comprometre’s a no continuar fent els esforços necessaris per reconquerir i restablir l’autoritat de l’Estat unitari sobre una part del territori nacional conquerida i annexionada per una potència estrangera, quan al jurament d’investidura va jurar garantir la integritat d’aquest territori? És com l’alto el foc que li han imposat des del juny del 2024, sense coneixe’n els detalls. De fet, és un reconeixement tàcit d’un fet consumat, és a dir, l’annexió del Kivu del Nord per la Rwanda de Paul Kagame a través de l’M23!

Diverses pressions unilaterals

Se segueixen exercint diverses i nombroses pressions sobre aquesta guerra, però curiosament només sobre la RDC.

Les darreres són les de la Unió Europea durant el cap de setmana del 12 i 13 d’octubre del 2024, tal com recullen els mitjans de comunicació.

En resum, vet aquí les forces o potències que exerceixen pressió sobre la RDC i els interessos i motivacions de cadascuna.

* Angola

Angola, que ja és una potència militar reconeguda a la regió, voldria adquirir una estatura diplomàtica d’alt nivell resolent aquest conflicte, i el seu president João Lourenço voldria adquirir una aura internacional, per què no un futur Premi Nobel si aconsegueix que se signi aquest tractat!

* Unió Africana

Aquesta organització, un «nyap africà», no pot tenir una posició pròpia en un assumpte internacional, sobretot en un que impliqui els seus Estats membres, per la qual cosa sempre ha d’escrutar la posició de les potències occidentals, els seus veritables amos (la UE , els EUA i l’ONU), per imitar-les o alinear-s’hi sense pensar-s’ho dues vegades. Per tant, entre la RDC i Rwanda en aquest conflicte, la UA ha de pressionar només la RDC.

* La Unió Europea

Aquestes antigues potències colonials segueixen considerant l’Àfrica com el seu pati del darrere. Igual que van crear el monstre Paul Kagame i el van instal·lar al tron ​​de Rwanda per vetllar pels seus interessos a la regió, en aquest conflicte és sobre la seva víctima, la RDC agredida, sobre la qual la UE ha d’exercir pressió.

* Els Estats Units d’Amèrica (EUA) i l’ONU

Són ells els que han permès a Paul Kagame assolar la regió dels Grans Llacs durant tres dècades. Són ells els qui li han garantit la impunitat permetent-li cometre qualsevol crim de guerra o contra la humanitat, fins i tot genocidi, amb la certesa que no seria qüestionat.

A canvi, aquestes potències l’utilitzen com el seu noi dels encàrrecs, bo per a qualsevol cosa, com enviar les seves tropes com a mercenaris o a l’empara de l’ONU on vulguin (Moçambic, RCA, Sudan), o oferir la seva població com «conillets d’Índíes» de laboratori per als assajos mèdics de les grans i poderoses multinacionals farmacèutiques, cosa que cap altre dirigent de l’Àfrica no pot acceptar ni fer acceptar a la seva població, etc.

I finalment, el mateix Paul Kagame afirma sovint que el que fa, en particular a la RDC, ho fa amb la complicitat de certes potències, i que si s’atrevessin a criticar-lo o castigar-lo pels seus crims o violacions dels drets humans, revelaria els seus còmplices .

En aquest cas i en aquestes condicions, els Estats Units i l’ONU només poden pressionar la RDC perquè capituli i lliuri el seu territori a Paul Kagame de Rwanda.

Atesa la complexitat de l’assumpte i la gravetat de la tragèdia a què s’enfronta el pacífic poble congolès de la RDC, concloem aquesta anàlisi amb una pregunta.

Com es pot salvar la RDC d’aquesta Nakba** i, sobretot, qui ho pot fer?

_________________________________________________

* Anar a Canossa

En referència a la petita ciutat italiana de Canossa, que va entrar al registre històric no pels seus encants pintorescos, sinó per un esdeveniment que va tenir lloc allà el 1077: la penitència de l’emperador Enric IV davant el Papa Gregori VII. És una expressió de la llengua francesa pertanyent al registre sostingut. En sentit figurat, simbolitza l’experiència d’humiliació infligida per altres o per una combinació de circumstàncies, que sovint implica un acte de contrició, durant el qual hom admet els seus errors i demana perdó de manera degradant o denigrant.

**Nakba

La paraula àrab «Nakba» significa «catàstrofe» o «desastre».

Avui, al món àrab, es refereix generalment a l’èxode palestí de 1948, la fugida o exili forçós de diversos centenars de milers d’habitants de Palestina quan es va crear l’Estat d’Israel el 1948.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Paul Kagame, João Lourenço i Félix Tshisekedi a Luanda el 6 de juliol de 2022.

Procés de Luanda: La RDC acusa Rwanda de bloqueig (b-one TV Congo, 11.10.2024)