En destruir el mestre, l’Occident neoliberal està destruint una cosa encara més important: la nostra autoconsciència!
S’ha parlat molt de la crisi a Occident i especialment a la Unió Europea. El discurs s’ha centrat principalment en la crisi energètica, militar, social o migratòria. Tot i això, aquestes crisis són el resultat d’un mal molt més profund, que representa, sobretot, la victòria de la ignorància sobre el coneixement, del que és individual sobre el que és col·lectiu, dels que és econòmic sobre el que és social.
Contràriament al que molts puguin pensar, és als mateixos països occidentals on més s’ha intensificat el saqueig neoliberal operat per les oligarquies. Fins i tot podríem dir que aquest saqueig augmenta al mateix ritme que disminueix el dels pobles que pertanyen a la majoria global.
Però, per desgràcia dels seus habitants, aquesta dicotomia va més enllà: com més conscients han estat els pobles de la majoria global del caràcter depredador de l’oligarquia occidental, menys conscients són els pobles occidentals de les raons per les quals empitjoren les seves condicions de vida. Els pobles occidentals es troben en un contracicle amb els pobles de la majoria global, en tots els sentits. A mesura que aquests darrers adquireixen consciència de si mateixos, els primers es tornen cada cop més inconscients del seu propi ésser, alienats com estan de les seves arrels, cultures, famílies, comunitats…
Un vector fonamental per a la producció d’aquesta inconsciència, traduïda en una incapacitat crítica i analítica creixent per part de les poblacions occidentals, ha estat precisament l’àmbit de l’educació. La degradació dels sistemes públics d’ensenyament no és només una de les característiques més repugnants dels sistemes que sucumbeixen al revengisme i al revisionisme històric i científic, sinó que és el motor d’aquest procés reaccionari.
Per això no va sorprendre als més informats que un estudi d’EDULOG, un think-thank de la Fundació Belmiro de Azevedo (un dels principals multimilionaris de Portugal, que va pertànyer a la llista Forbes de les persones més riques del món, ja mort), tragués la conclusió següent, entre moltes altres: «La crisi d’escassetat de professors s’està convertint en sistèmica a totes les Economies de l’OCDE».
Entre altres raons, l’estudi assenyala: «El deteriorament de la imatge i l’estatus dels professors; l’escàs atractiu dels salaris i les condicions de treball; la manca de perspectives de progressió i desenvolupament professional».
Aquest estudi em va dur a la memòria (cosa criminal a Occident) que, ja el 2002, durant el govern de «sa eminència», el Dr. Durão Barroso, exprimer ministre de Portugal, expresident de la Comissió Europea i home de confiança de Golden Sachs, s’havia intensificat un procés de reducció dels salaris dels professors, emmascarat sota la forma d’un «sistema d’avaluació», que, emmascarat com a sistema de mesura de la qualitat del rendiment dels professors, va acabar reduint els salaris i, sobretot, la progressió professional.
Em pregunto per què el professor David Justino, ministre d’Educació en aquell moment, no va tenir en compte el que li van dir els sindicats de professors CGTP-IN (la confederació sindical més gran de Portugal). En concret, el van advertir de les conseqüències nefastes que el seu atac tindria per a l’escola pública, la professió docent i els alumnes. Mirin què s’haurien estalviat en estudis i polítiques desastroses.
Si fóssim ingenus, creuríem que David Justino no podia preveure aquestes coses al seu moment, però la ingenuïtat que no tenim és proporcional a la manca de cintura d’algú que al seu dia va atacar els professors portuguesos i, 22 anys després, va fer un estudi en què concloïa que les polítiques que defensava llavors eren totes absolutament errònies.
Els arguments que són la conclusió d’aquest estudi van ser, al seu moment, utilitzats contra el govern de Durão Barroso, del qual David Justino en formava part. És graciós pensar que avui, la Unió Europea d’Ursula von der Leyen convida els sindicats i empresaris europeus a celebrar un «Pacte Europeu per al Diàleg Social», quan han menyspreat reiteradament totes les propostes i arguments, empírics, científics o de qualsevol altre tipus, que van en contra dels seus plans de guerra, concentració de la riquesa i supressió de la sobirania, i amb això, la limitació de les llibertats nacionals.
Com demostra la història, el resultat d’un «diàleg social» tan intens entre els sindicats de l’ensenyament i els successius governs va ser l’«elevació» del secretari general de la FENPROF (Federació Nacional de Professors), Mário Nogueira, a enemic públic número u, un dels odis favorits de l’oligarquia governant. Cada cop que advertia que la destrucció de l’estatut dels professors comportaria la destrucció de l’escola pública, l’exèrcit de comentaristes i periodistes de torn l’acusava de corporativisme i de preocupar-se només pels professors. És una reminiscència dels Estats Units quan acusen els altres de fer, o voler fer, tot el que ells ja han fet, volen continuar fent i volen ser els únics que ho poden fer. L’oportunisme excepcionalista és una de les expressions més odioses del supremacisme neoliberal estatunidenc.
Avui, Ursula von der Leyen està tan preocupada per les «competències» que fins i tot oblida que forma part de l’organització que va estar parcialment a càrrec de la maleïda troica governant (FMI, BCE i UE) que va seguir a la crisi del 2008, introduïda a Portugal per un govern del Partit Socialista (només de nom, és un partit social liberal) i continuada molt fortament amb un govern del Partit Socialdemòcrata (només de nom, és neoliberal pur i dur), en coalició amb el partit Centre Democràtic Social (només de nom, és un partit fet de l’oligarquia més reaccionària i nostàlgica del feixisme), que va prometre «anar més enllà de les propostes de la troica», produint una mena de xoc neoliberal a la xilena o a l’argentina. Tot això amb el beneplàcit de Durão Barroso, aleshores president de la Comissió Europea.
Va ser durant aquest període que va haver-hi una abrupta desinversió en la despesa pública en educació. Dir que aquest escenari es basa en el que ha passat als Estats Units i el Regne Unit seria redundant. Seria no entendre quins factors polítics van provocar aquesta situació i d’on es van importar.
Però si hi ha alguna cosa que aquest estudi, com tots els del seu tipus, mai no fa, és establir la connexió entre aquests desastrosos resultats de les polítiques públiques i les teories econòmiques que Occident exporta i vol imposar a tothom a través de l’FMI, el Banc Mundial i el BCE. No és estrany que molts considerin el que ha passat a Kazan la setmana passada com un esdeveniment històric. Al capdavall, si hi ha alguna cosa comuna a tots aquests països és que intenten afirmar la seva sobirania econòmica, política i social, rebutjant el «paradís» liberal (o neoliberal) imaginat per Fukuyama.
Per aquestes raons, contemplar les conclusions d’aquest estudi és com experimentar un déjà-vu, revivint en una petita fracció de temps totes les hores, dies i anys de combat polític acalorat per part de tots aquells –com jo mateix– que es van oposar amb vehemència (i s’oposen) al neoliberalisme, al consens de Washington i al xarlatanisme que, disfressat de discurs tecnocràtic, pretesament pragmàtic i sense cientificitat, han pretès desviar ingents quantitats de recursos –produïts pel treball– cap a l’oligarquia dominant, amb resultats nefastos i desastrosos per a la pròpia normalitat democràtica, avui amenaçada pel retorn del feixisme i el nazisme.
Ja el 2015, assenyala l’estudi, un grup d’investigadors va concloure que la probabilitat d’escollir una professió «augmenta amb la percepció que es tracta d’una carrera agradable, amb un bon ambient de treball, companys que hi col·laboren i amb qui s’estableixen bones relacions professionals, tenint una garantia laboral amb contractes de llarga durada».
A més, «més recentment, un ampli estudi realitzat a diversos països (BCG, 2023) va identificar les característiques més valorades en una ocupació: ocupació estable, amb un bon equilibri entre la vida personal i la feina; horaris fixos que no s’allarguin fins als caps de setmana; un salari compatible amb les qualificacions i la possibilitat de desenvolupament professional; la possibilitat de negociar condicions adaptades a la situació individual, incloent-hi l’adaptació dels horaris, els períodes de vacances i els plans de jubilació».
Davant d’aquestes conclusions, ha arribat el moment de ser sarcàstic: qui hauria pensat que la gent, els treballadors, volen estabilitat, salaris adequats, horaris fixos i no massa llargs, progressió professional i possibilitat de negociar, vacances i bons plans de jubilació? Em pregunto quants estudis calen, quants milers de milions d’euros cal gastar, quants think-thanks han de ser fundats per multimilionaris, per arribar a aquesta conclusió «brillant». Ja sigui per als professors o per a tots els treballadors en general.
Cal preguntar-se on encaixen les polítiques de desregulació del mercat laboral, de destrucció de la negociació col·lectiva, de defensa de la precarietat laboral i de la flexibilitat horària. On encaixen les propostes de «contenir els costos laborals» i «promoure la mobilitat laboral» que trobem, de manera reiteradament malaltissa, als compendis normatius de la UE, la Reserva Federal, el BCE o l’FMI.
En un moment en què Occident, i Europa en particular, s’enfronta a greus problemes laborals, a l’envelliment de la població i a una cursa pels recursos humans, només per mantenir els salaris baixos; en un moment en què es desenvolupen eines com la Intel·ligència Artificial i es fa possible produir en major quantitat, amb millor qualitat, en molt menys temps i consumint encara menys recursos; en un moment en què es parla tant de la quarta revolució industrial, de l’automatització i de la digitalització; pocs, molt pocs, discuteixen que tota aquesta innovació, aquest augment brutal de la productivitat, a la que s’hi afegeixen les subvencions estatals, les que falten als serveis públics, i les desgravacions fiscals a l’oligarquia governant, tots aquests factors que són en si mateixos fruit del treball, s’han de reproduir en la millora de les condicions de vida dels qui han donat vida a aquests recursos.
D’altra banda, les mateixes veus que han silenciat la conferència de Kazan, que han amagat la desfeta del règim de Kíev, que ens han dit que la Federació Russa i aquest «malvat» Vladímir Putin volien conquerir tot Europa; les mateixes veus que han silenciat, han consentit i han estat còmplices del genocidi palestí; són les mateixes veus que, malgrat totes les evidències empíriques i científiques, continuen creient que la solució és intensificar encara més les mesures que tant estan fallant.
Cal agrair, tanmateix, que l’estudi d’EDULOG digui almenys que els governs haurien d’evitar fer el que han fet de manera generalitzada: «rebaixar (i desregular) les qualificacions del professorat; ampliar la jornada laboral dels professors; augmentar el nombre d’alumnes per classe».
Al mateix temps que els estudis científics diuen que els polítics no haurien de «rebaixar les qualificacions dels professors (ni de cap altre professional)», la Unió Europea, ansiosa per atraure mà d’obra immigrant i encara més ansiosa per estalviar diners en la seva integració i qualificació, ha adoptat una «Agenda de les Competències» en lloc d’una agenda de qualificacions, de valoració de les professions o del treball. No creguin que això no té importància o és una coincidència. L’objectiu és força clar. Un cop més, es tracta de flexibilitzar i desregular les qualificacions i les professions.
Per alliberar els sistemes nacionals de qualificacions de la necessitat d’invertir en processos d’educació i formació més estructurats, de més durada, però amb un ventall més ampli de coneixements i competències, que resisteixin durant més temps l’obsolescència i la caducitat i que permetin un ventall més ampli d’opcions professionals, la UE està promovent l’atomització del sistema de qualificacions, per reduir la inversió en la formació estructural de les persones, promovent una lògica de formació a curt o molt curt termini, però sense el suport de competències clau essencials per al desenvolupament personal, social i professional (alfabetització, aritmètica, pensament crític, competències digitals, etc.). Un cop més, coses com les «microcredencials» s’importen dels Estats Units, en un intent de reproduir a Europa tots els càncers educatius i formatius que s’observen al centre imperial.
Casualment, el mateix estudi d’EDULOG ens diu que els Estats Units i el Regne Unit no només pateixen ja agudament el problema de l’escassetat de professors, sinó que són incapaços de resoldre’l.
Quan penso en els anys 80 i 90 en el paper que van exercir els meus professors a la meva vida, no oblido mai que els professors van ser un pilar fonamental del nostre desenvolupament individual i social. Era absolutament impensable que jo o un col·lega meu parléssim malament d’un professor de manera gratuïta.
La crisi del sistema educatiu occidental és abans que res el reflex d’una profunda crisi moral i ètica. Les brillants però banals conclusions a què arriba aquest estudi –aquest i molts altres– són tardanes i, sobretot, anacròniques. L’experiència històrica, els coneixements científics i les eines d’anàlisi permetien el 1989 (any del consens de Washington), com avui, veure com n’eren d’errònies aquelles propostes polítiques. No van faltar advertiments, crítiques i anàlisis fundades sobre les veritables intencions i les fal·làcies muntades per distorsionar la realitat i justificar una il·lusòria sensació de moviment. Tots ells van ser i són marginats, si no perseguits i condemnats a l’ostracisme.
Al nivell més alt, la gent fa el mateix que aquest estudi: no relacionen mai les causes i les conclusions amb l’experiència política. Fer-ho, diuen, és «ideologitzar», no fer-ho és «pragmatitzar». I això justifica i blanqueja la candidatura i elecció, per precàriament i democràticament poc representativa, de tots els que defensen l’error i, el que és més greu, la seva continuació i aprofundiment.
Dècades d’exàmens estatunidencs d’opció múltiple en què es diu als alumnes què han de pensar en lloc de fer-los pensar per si mateixos, de burocratització i mercantilització de l’ensenyament, l’atac a l’escola pública i la destrucció de l’estatut individual i col·lectiu dels professors, han estat els vehicles utilitzats pel neoliberalisme per aconseguir allò que el feixisme va fer amb la incultura i l’analfabetisme: convèncer el poble que els seus interessos eren, en realitat, els interessos de l’oligarquia que l’oprimeix.
Per aconseguir-ho, van eliminar dels programes d’ensenyament el desenvolupament i l’ús d’una eina cognitiva essencial per a qualsevol ésser humà: l’anàlisi dialèctica, és a dir, la capacitat d’analitzar la realitat en moviment i com a part d’un procés històric. Amb això van aconseguir presentar una versió unicista i unificadora de la història, la versió liberal. La història s’havia acabat i era important transmetre aquest fet, fent creure a la gent que no sols era impossible una altra realitat, sinó que ni tan sols era desitjable. Per aconseguir aquesta finalitat, es van demonitzar totes les experiències indesitjables i perilloses per a l’oligarquia. Avui, quan veiem el fenomen BRICS, els Estats Units el presenten com una mena de «unió d’autocràcies». Es tracta d’un compliment, un compliment que neix de la por, de la por de quedar-se enrere.
En aquest món neoliberal, per arribar al cim, la clau és saber com operar, però no com pensar. Stoltenberg no va poder respondre a la pregunta de quantes invasions havia dut a terme la Xina els darrers 40 anys o quantes bases té a l’estranger; el ministre de Defensa de Portugal, Nuno Melo, no sabia què significava l’OTAN, anomenant-la Tractat de “l’Athletic” del Nord; von der Leyen creia que Rússia estava traient els semiconductors de les rentadores…
En un món on el coneixement és perniciós i perillós per a l’oligarquia governant, no és estrany que no hi hagi prou professors. No és estrany que la seva imatge s’hagi degradat i destruït, allunyant els joves de la professió.
No és estrany que Occident sigui el món del populisme, de les fake news, de la postveritat, de les revolucions de colors, de les victòries electorals contestades, dels cops d’Estat judicials i de l’alternança sense alternativa. En aquest context, el professor es converteix en un personatge no només redundant, sinó també indesitjat. El professor de l’escola pública, que s’organitza i organitza els alumnes a classe, que transmet, pensa i fa pensar, és persona non grata.
En un sistema que promou l’individualisme i el narcisisme, on els herois són els que s’enriqueixen a costa de contractes públics multimilionaris, el professor continua sent, malgrat totes les limitacions, un vincle social preciós, continua sent representatiu de la nostra connexió social, i li pot donar cohesió i un sentit d’unitat.
En aquest sentit, la destrucció de la seva imatge, del seu estatus, és una conseqüència inevitable de l’acceleració i la intensificació del procés neoliberal, un sistema que es nodreix precisament de l’aïllament, la solitud i la desconnexió social. El professor, com a vincle entre els éssers d’una comunitat, està sent aixafat per un sistema que somia veure’ns aprendre sols, connectats a una pantalla i només comunicant-nos el temps estrictament necessari i sense cap connexió real i emocional.
Com qualsevol feixisme, el neoliberalisme també odia el grup, el nostre ésser social i col·lectiu, la civilització que importa per a l’existència col·lectiva. «El 2018, més de la meitat dels països de la UE ja van informar d’una marcada escassetat de professors». La violència i la sensació de ruptura social a la que assistim a Occident té molt a veure amb aquesta anihilació de l’estatus dels docents.
És impossible viure en una societat civilitzada que valora el coneixement i la saviesa i alhora promou el neoliberalisme, l’imperialisme i l’hegemonia. La seva supervivència depèn de la destrucció del sistema públic d’ensenyament i dels seus components fonamentals: la classe, el grup, l’escola i la baula que ho uneix tot, el professor.
Per tant, és imperatiu per al neoliberalisme matar la figura del professor per dominar i arribar millor a l’alumne. Això és el que hi ha darrere la destrucció de l’escola pública! Al final, només cal presentar-ho com una conseqüència inesperada, prometre que canviarà, i tot roman com està: «democràticament» immòbil, en constant degradació fins al final.
En destruir el mestre, l’Occident neoliberal està destruint una cosa encara més important: la nostra autoconsciència!
L’individualisme extrem consisteix en la inconsciència més absoluta.
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: Mário Nogueira, secretari general de la FENPROF (Federació Nacional de Professors de Portugal), advertint que la destrucció de l’estatut dels professors comportaria la destrucció de l’escola pública.
Conferència a Càceres de José Saramago el 23 de febrer de 1999 sota el títol «Alternatives al neoliberalisme: l'esquerra amb Saramago»