Fa trenta anys es va crear el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda. Va ser el 8 de novembre de 1994. Avui és 8 de novembre de 2024. Aquest tribunal continua existint en forma residual (MTPI). Es tracta, ni més ni menys, que de 30 anys de compromisos, contradiccions i incoherències i, per tant, una pèrdua de credibilitat dels tribunals de l’ONU.
En el 30è aniversari de la creació del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR), hem volgut aprofitar l’ocasió per mostrar com els òrgans judicials creats per l’ONU trepitgen les seves pròpies normes i decisions.
Creació del Tribunal
El Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR) és un antic tribunal penal internacional creat el 8 de novembre de 1994 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides en la Resolució 955 de 8 de novembre de 1994 per jutjar els responsables d’actes de genocidi a Rwanda, i altres crims contra la humanitat comesos al territori de Rwanda, o per ciutadans ruandesos al territori d’Estats veïns, entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 1994. La seva seu es trobava a Arusha (Tanzània). La seva Sala d’Apel·lacions era a la Haia (Països Baixos).
Va concloure la seva tasca el 31 de desembre del 2015 amb un balanç desigual, molt criticat per nombrosos experts. El Mecanisme per als Tribunals Penals Internacionals (MTPI), amb seu a la Haia (Països Baixos), es va fer càrrec dels expedients del Tribunal.
Després de 20 anys d’existència, el balanç del TPIR és el següent:
93 acusats, 61 condemnats, 14 absolts, 3 morts abans del judici, 2 les acusacions dels quals van ser retirades, 6 fugitius declarats ja morts, 1 remés a l’MTPI, 2 remesos a jurisdiccions nacionals, 4 remesos a Rwanda.
Tancament del TPIR i creació de l’MTPI
El TPIR va tancar les portes el 31 de desembre del 2015. Tot i això, l’ONU ha creat un mecanisme internacional per succeir-lo, amb funcions pràcticament idèntiques. Aquest mecanisme també gestiona els casos restants del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII).
L’MTPI s’encarrega de dur a terme una sèrie de funcions essencials que exercien abans el TPIR i el TPIY. Va ser creat per la Resolució 1966 del Consell de Seguretat, de 22 de desembre de 2010, quan el TPIR i el TPII van arribar al final dels seus respectius mandats. La Divisió d’Arusha (Tanzània) va entrar en funcionament l’1 de juliol del 2012 i la Divisió de la Haia (Països Baixos) l’1 de juliol del 2013.
Els primers anys després de la seva creació, el Mecanisme va funcionar en paral·lel amb el TPIR i el TPIY. Des del tancament del TPIR (31 de desembre del 2015) i del TPII (31 de desembre del 2017), funciona com una institució autònoma.
A diferència dels tribunals, no pot iniciar nous enjudiciaments. Tanmateix, ha de garantir la protecció dels testimonis escoltats sota pseudònim durant els judicis, tramitar les sol·licituds de revisió, executar les sentències i ajudar els tribunals nacionals que jutgin sospitosos detinguts al seu territori. A finals de juny, l’ONU va renovar el mecanisme fins al juny del 2026.
Del TPIR a l’MTPI: continuïtat en la negació de la llei a favor de la política
Persones absoltes mantingudes en detenció durant la resta de les seves vides: inaudit!
En una república bananera o en un Estat pervers, no seria cap sorpresa que un pres absolt o posat en llibertat romangués detingut. Però que això sigui obra d’un tribunal internacional, creat per l’ONU, és incomprensible!
A tall de recordatori, quan es va clausurar el TPIR a Arusha, 9 persones que havien estat absoltes o havien complert íntegrament les seves condemnes, i per tant estaven en llibertat, seguien detingudes a Arusha. El 25 de novembre del 2021 es va signar un acord entre l’ONU i el Níger per acollir-los. Com a resultat, vuit exdetinguts seran reassentats a Niamey (Níger) el 6 d’octubre del 2021. El novè, l’exministre Jérôme Bicamumpaka, va emmalaltir greument i va ser hospitalitzat a Nairobi, on va morir pocs dies després.
Aquestes desafortunades persones són
- L’exministre de Transports i Comunicacions André Ntagerura, absolt el 2004.
- L’exministre de Funció Pública Prosper Mugiraneza, absolt el 2011.
- L’exministre d’Afers Estrangers, Jérôme Bicamumpaka, absolt el 2011.
- L’exempresari Protais Zigiranyirazo, absolt el 2009.
- El major François-Xavier Nzuwonemeya, absolt el 2014.
- El tinent coronel Anatole Nsengiyumva, que va complir la seva condemna de 15 anys de presó.
- El tinent coronel Alphonse Nteziryayo, que va complir la seva condemna de 18 anys de presó.
- El tinent coronel Tharcisse Muvunyi, que va complir la seva condemna de 15 anys de presó.
- El capità Innocent Sagahutu, que va complir la seva condemna de 15 anys de presó.
El 6 de desembre de 2021, 8 ruandesos van arribar al Níger, país que havia acceptat acollir-los després d’un acord entre Niamey i la justícia internacional.
Però després de les pressions de Kigali, uns dies després de l’arribada d’aquests vuit ruandesos, la policia va confiscar els seus papers i ara viuen sota arrest domiciliari.
Aquests ruandesos, dos dels quals van morir al Níger, el tinent coronel Tharcisse Muvunyi, mort el 12 de juny de 2023, i el tinent coronel Anatole Nsengiyumva, mort el 7 de maig de 2024, porten molt de temps cercant un altre país d’acollida.
Actualment, 6 d’aquestes persones, que estan legalment en llibertat, romanen detingudes
Davant d’aquesta situació, si més no sorprenent i grotesca, per part de les instàncies de l’ONU que se suposa han de servir de model al món, assistim a un abandonament de responsabilitats per part dels organismes implicats: l’MTPI, l’ACNUR i la Comissió de Drets humans de l’ONU.
A la pràctica, la presidència de l’MTPI de la Haia, i en particular el fiscal i el secretari d’aquest tribunal, encara que segueixen en actiu, juguen al gat i al ratolí amb les autoritats jurídiques, polítiques i administratives del Níger, deixant aquests homes lliures i les seves famílies als llimbs perquè tots són hutus desterrats pel règim dictatorial tutsi de Paul Kagame a Rwanda.
En un altre ordre de coses, el TPIR i el seu successor, l’MTPI, han sorprès el món en abandonar la clàusula de llibertat condicional per a certs detinguts
En efecte, una de les clàusules de les Regles del TPIR estipula que un pres que hagi complert 2/3 parts de la condemna pot sol·licitar la posada en llibertat i, si l’opinió de les autoritats penitenciàries és favorable, queda en llibertat. Només uns quants condemnats es van poder beneficiar d’aquesta disposició i van ser posats en llibertat. Però el règim de Paul Kagame va protestar immediatament i va exigir que l’MTPI deixés d’alliberar presos hutus sota aquesta categoria. Curiosament, l’MTPI va complir rebutjant sistemàticament totes les sol·licituds d’excarceració, sense donar-ne cap raó.
El president del TPIR, Theodor Meron, que havia aplicat la llei i el procediment i posat en llibertat alguns presos que havien complert 2/3 parts de les seves condemnes, va ser el blanc del règim de Kagame i, si no fos estatunidenc, fins i tot hauria estat acusat de «complicitat de genocidi». La seva jubilació va posar fi a la polèmica i els seus successors a l’MTPI, especialment l’actual president, el modest maltès Carmel Agius, mai no s’atreviran a aplicar aquesta clàusula per por de provocar la ira del règim de Paul Kagame. I es veu obligat a fer-ho pel fiscal d’aquest MTPI, el belga Serge Braemmertz, de qui es diu que és proper al règim ruandès.
Confiscació dels mitjans de comunicació dels presos polítics de l’ONU detinguts a Benín el 18 d’agost del 2024
Des del 18 d’agost del 2024, els 17 presos polítics hutus de l’ONU que compleixen condemna a la presó civil d’Akpro-Misserété, a Benín, en virtut de l’acord entre l’ONU i Benín, es troben en aïllament gairebé total, ja que se’ls ha privat dels equips informàtics i de comunicació habituals: ordinadors, telèfons mòbils, etc.; i això en violació dels acords amb l’ONU, ja que és contrari a les normes pròpies sobre el tracte als presos.
Es tracta d’una flagrant violació de les Regles Mínimes de les Nacions Unides per al Tractament dels Reclusos, especialment de la Regla 53 (la Regla Mandela), que estableix que: «Els reclusos tindran accés als documents relatius al seu procés, o se’ls permetrà conservar-los en poder seu, sense que l’administració penitenciària hi tingui accés». Així, doncs, s’estan violant les normes i decisions del propi TPIR/MTPI.
Les protestes de les víctimes detingudes estan sent ignorades.
D’altra banda, la desinformació sobre aquest tema és transmesa per aquests mateixos organismes, que cometen el delicte de «falsificació i utilització de falsificacions» en complicitat amb el règim de Kagame. En aquest context, els mitjans de propaganda del règim ruandès van difondre àmpliament un document que pretenia anunciar que la RD del Congo hauria desitjat que els antics presoners polítics de l’ONU privats de llibertat al Níger fossin reubicats a la RDC, que estaria disposada a concedir-los la residència permanent. Però va resultar que el document era una falsificació elaborada i difosa pel ministre ruandès d’Afers Estrangers.
Evolució del cas
En lloc de trobar una solució justa i humanitària a aquest problema, els òrgans judicials de l’ONU, en aquest cas la Secretaria de l’MTPI, estan incomplint alguns dels seus deures i compromisos pel que fa a les condicions dels detinguts al Tribunal.
Per exemple, les despeses de manutenció assignades per l’ONU a aquests presos han estat reduïdes sense avís previ ni justificació; el registre de l’MTPI exigeix als detinguts reconeguts com a «indigents» que paguin els seus propis àpats, fins i tot si estan hospitalitzats; el govern de Benín exigeix als presos polítics de l’ONU que comparteixin la seva vida i condicions de detenció amb els detinguts locals condemnats per la justícia de Benín, sense cap protesta per part de l’MTPI, tot i que això suposa una violació de l’acord entre l’ONU i Benín.
En el pla jurídic, no hi ha hagut cap avenç, ja que la petició oficial formulada pels advocats dels presos polítics ruandesos de l’ONU a Benín encara no ha rebut resposta ni reacció per part de l’MTPI.
A nivell local, s’ha constatat el trasllat del secretari i del cap de guàrdia de la presó civil d’Apro-Misserété, però no ha tingut cap impacte sobre el problema.
Conseqüències i perjudicis patits pels presos polítics de l’ONU a Benín
Per a aquests presos, els seus arxius judicials i polítics són als seus ordinadors. L’administració de les seves condemnes i les sol·licituds de reemborsament de despeses mèdiques també hi són.
Alguns presoners estan escrivint llibres, altres estan treballant en una sol·licitud de revisió de la seva sentència, mentre que altres estan treballant en la seva sol·licitud d’alliberament. Els seus fitxers contenen gran quantitat de material confidencial, incloses les identitats de testimonis protegits de l’acusació i la defensa.
La correspondència amb els advocats és confidencial.
Els testimonis poden estar en perill a Rwanda o a qualsevol altre lloc de l’Àfrica o Occident.
Les sentències del TPIR són llargues, molt llargues, massa llargues. És fonamentalment injust privar aquests homes de la seva capacitat per seguir les seves històries i intentar canviar el seu destí. Aquesta confiscació se suma a la dificultat i al calvari que estan travessant com a presoners.
Creiem que aquests homes condemnats per crims a Rwanda són realment presos polítics que mereixen un respecte especial.
Credibilitat en l’opinió dels òrgans judicials internacionals
El pecat original d’aquests òrgans és la seva excessiva politització. Això explica la pèrdua de credibilitat no sols dels òrgans judicials de l’ONU, sinó també dels creats després del TPIR. Aquesta excessiva politització es va heretar del cas de Rwanda, on se suposava que el TPIR era la justícia del vencedor (el règim dictatorial tutsi de Kagame) jutjant els vençuts (els hutus republicans democràtics). La conseqüència és que totes les institucions creades per l’ONU neixen amb aquest pecat original.
Així, el Tribunal Penal Internacional (TPI) es caracteritza per les seves paradoxes i contradiccions.
Els països que no han reconegut la seva jurisdicció, com els Estats Units, Rwanda i Israel, són els principals acusadors, encara que ells mateixos no puguin tenir un dels seus ciutadans imputat. L’elecció de les personalitats que seran acusades no es basa en la gravetat dels presumptes crims, sinó en la posició política dels acusats en relació amb aquestes potències.
El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) només jutja casos entre Estats. Per tant, es guia per l’equilibri de poder en un moment donat. Això té com a conseqüència que certs Estats poderosos siguin automàticament immunes o no acusables davant del TIJ.
El TPIR/MTPIY és una caricatura de la justícia internacional.
Ja es tracti de la seva transformació en la justícia del vencedor que jutja el vençut, o de la grotesca renúncia a la seva jurisdicció temporal quan un dels seus fiscals, Hassan Boubacar Jallow, es va atrevir a afirmar que el TPIR havia de jutjar «els actes comesos entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 1994, saltant-se la data del 6 d’abril del 1994»!
Fins i tot va violar les seves pròpies normes de procediment mitjançant una intervenció política.
En efecte, quan la Sra. Hilary Clinton va exigir que el TPIR inclogués el delicte de violació entre els crims contra la humanitat per establir un precedent, va ser necessari condemnar durant el judici el primer acusat hutu, és a dir, Jean Paul Akayesu, antic alcalde del municipi de Taba, a Gitarama. Per això, es va donar ordre al fiscal del TPIR i se li va donar temps per redactar una nova acusació que inclogués la violació, tal com va exigir la primera dama dels Estats Units.
Conclusió
Mai no és massa tard. El successor del TPIR, l’MTPI, encara té oportunitats de redimir-se pel bé de la credibilitat de l’ONU. Tot el que ha de fer és trobar la manera de resoldre el cas de les persones absoltes que segueixen detingudes al Níger; reafirmar el principi del tracte humà dels detinguts, començant pels que són a la presó a Benín; aprofitar totes les oportunitats per portar finalment a judici els dos bel·ligerants a Rwanda el 1994, en particular per reobrir el cas sobre l’atac del 6 d’abril del 1994, reconegut com el desencadenant del genocidi ruandès. El Consell de Seguretat de l’ONU ha d’escoltar la veu i les demandes de la RDC i d’altres organismes per crear un tribunal especial per a la RDC. Finalment, declarar admissibles les denúncies contra Kagame i el seu règim davant del TPI i el TIJ.
Font: Echos d’Afrique
Què fer davant la justícia internacional sota influència? Amb John Philpot, Jean Flamme i Eugène Rwamucyo (Radio Télévision Impinduka, 22.11.2022)
Es poden activar els subtítols automàtics