És possible que Trump no s’adoni de com n’estan d’aïllats els Estats Units i Israel entre els veïns àrabs i sunnites d’Israel.

Els israelians, en conjunt, estan mostrant una optimista seguretat de que poden aprofitar Trump, si no per a l’annexió total dels Territoris Ocupats (Trump en el seu primer mandat no va recolzar aquesta annexió), sí per atrapar-lo en una guerra contra l’Iran. Molts (fins i tot la majoria) dels israelians estan ansiosos per una guerra contra l’Iran i un engrandiment del seu territori (desproveït d’àrabs). S’estan creient la mentida que l’Iran «jau nu», sorprenentment vulnerable, davant d’un atac militar estatunidenc i israelià.

Els nomenaments de l’equip de Trump, fins ara, revelen un esquadró de política exterior de ferotges partidaris d’Israel i d’apassionada hostilitat cap a l’Iran. Els mitjans israelians ho qualifiquen de «dream team» per a Netanyahu. I així sembla.

El lobby israelià no podria haver demanat més. Ho han aconseguit. I amb el nou cap de la CIA, obtenen com a bonus un conegut falcó a ultrança de la Xina.

Però en l’àmbit intern la tònica és precisament la contrària: El nomenament clau per «netejar els estables» és Matt Gaetz com a fiscal general; és un autèntic «llançador de bombes». I per a la neteja d’Intel·ligència es nomena Tulsi Gabbard directora d’Intel·ligència Nacional. Totes les agències d’intel·ligència en dependran i serà responsable de la sessió informativa diària del president. Així, les avaluacions d’intel·ligència poden començar a reflectir alguna cosa més propera a la realitat.

La profunda estructura interinstitucional té motius per estar molt espantada; estan entrant en pànic, especialment per Gaetz.

Elon Musk i Vivek Ramaswamy tenen la tasca gairebé impossible de retallar la despesa federal fora de control i la impressió de moneda. El sistema depèn en gran mesura de la inflació de la despesa pública per mantenir en funcionament els engranatges i palanques del gegantí malbaratament de la «seguretat». No es cedirà sense una lluita aferrissada.

Així que, d’una banda, el lobby aconsegueix un equip de somni (Israel), però de l’altra (l’esfera nacional) aconsegueix un equip de renegats.

Això ha de ser deliberat. Trump sap que el llegat de Biden d’inflar el PIB amb feines governamentals i una despesa pública excessiva és la veritable «bomba de rellotgeria» que l’espera. Un altre cop, els símptomes d’abstinència, a mesura que es retira la droga dels diners fàcils, poden resultar incendiaris. Passar a una estructura d’aranzels i impostos baixos serà pertorbador.

Ja sigui deliberadament o no, Trump s’està guardant les cartes. Només tenim indicis de les seves intencions, i l’aigua està sent seriosament enterbolida pels infames grans de la “Inter-Agència”. Per exemple, pel que fa a la sanció del Pentàgon a contractistes del sector privat per treballar a Ucraïna, això s’ha fet en coordinació amb «parts interessades interinstitucionals».

La vella nèmesi que va paralitzar el seu primer mandat torna a enfrontar-se a Trump. Llavors, durant el procés d’impugnació d’Ucraïna, un testimoni (Vindman), quan se li va preguntar per què no s’aferraria a les instruccions explícites del president, va respondre que si bé Trump té el seu punt de vista sobre la política d’Ucraïna, aquesta postura NO s’alineava amb la de la posició acordada de la “interagència”. En llenguatge planer, Vindman va negar que un president estatunidenc tingui agència en la formulació de la política exterior.

En resum, l’estructura interinstitucional estava indicant a Trump que el suport militar a Ucraïna havia de continuar.

Quan el Washington Post va publicar la seva detallada història d’una trucada telefònica entre Trump i Putin –que el Kremlin afirma emfàticament que mai no va passar– les estructures profundes de la política simplement estaven dient a Trump que serien ells els qui determinarien quina seria la forma de la «solució» estatunidenca per a Ucraïna.

De la mateixa manera, quan Netanyahu presumeix d’haver parlat amb Trump i que aquest comparteix els seus punts de vista respecte a l’Iran, se li estava indicant indirectament a Trump quina havia de ser la seva política cap a l’Iran. Tots els rumors (falsos) sobre nomenaments al seu equip no eren més que la interagència assenyalant les seves opcions per als seus llocs clau. No és estrany que regni la confusió.

Aleshores, què es pot deduir en aquesta primera fase? Si hi ha un fil conductor, ha estat la constant tornada que Trump està en contra de la guerra. I que exigeix ​​dels seus elegits lleialtat personal i cap vincle de compromís amb el Lobby o el Pantà.

Aleshores, ¿el fet que la seva Administració estigui plena de «partidaris d’Israel» és un indici que Trump està avançant cap a un «pacte fàustic realista» per destruir l’Iran amb la finalitat de paralitzar la font de subministrament d’energia de la Xina (90% procedent de l’Iran), i així afeblir la Xina? Dos ocells d’un tret, per dir-ho així?

El col·lapse de l’Iran també afebliria Rússia i obstaculitzaria els projectes de corredors de transport dels BRICS. L’Àsia Central necessita tant l’energia iraniana com els corredors de transport clau que uneixen la Xina, l’Iran i Rússia com a nodes primaris del comerç euroasiàtic.

Quan l’organització RAND, el think-thank del Pentàgon, va publicar recentment una avaluació crucial de l’Estratègia Nacional de Defensa (NDS) del 2022, les seves conclusions van ser contundents: una anàlisi implacablement ombrívola de tots els aspectes de la maquinària bèl·lica estatunidenca. En resum, segons l’avaluació, els Estats Units «no estan preparats» de cap manera significativa per a una «competició» seriosa amb els seus principals adversaris, i són vulnerables o fins i tot estan significativament superats en totes les esferes de la guerra.

Els Estats Units, prossegueix l’avaluació de la RAND, es podrien veure arrossegats en poc temps a una guerra en múltiples escenaris amb adversaris similars i gairebé similars, i podria perdre. Adverteix que l’opinió pública estatunidenca no ha interioritzat els costos de que els Estats Units perdin la seva posició com a superpotència mundial. Per tant, els Estats Units s’han de comprometre globalment amb una presència –militar, diplomàtica i econòmica– per preservar la seva influència arreu del món.

De fet, com ha assenyalat un respectat comentarista, el culte a l’Imperi a tota costa (és a dir, el zeitgeist de l’Organització RAND) està ara «més desesperat que mai per trobar una guerra que pugui lliurar per restaurar la seva fortuna i el seu prestigi».

I la Xina seria una proposta totalment diferent per a un acte demostratiu de destrucció per tal de «preservar la influència dels Estats Units arreu del món»,  perquè els Estats Units “no estan preparats” per a un conflicte seriós amb els seus adversaris parells: Rússia o la Xina, diu RAND.

La situació apurada dels Estats Units després de dècades d’excessos fiscals i deslocalització (el teló de fons de la seva afeblida base industrial militar actual) fa que ara la guerra cinètica amb la Xina o Rússia o «a través de múltiples teatres» sigui una perspectiva a evitar.

El que vol dir el comentarista és que ja no queden «guerres fàcils» per lliurar. I que la realitat (brutalment esbossada per RAND) és que els Estats Units poden triar una –i només una– guerra que lliurar. Pot ser que Trump no vulgui cap guerra, però els grans del Lobby –tots partidaris d’Israel, per no dir sionistes actius que recolzen el desplaçament dels palestins– volen la guerra. I creuen que la poden aconseguir.

Dit cruament i planerament: Ha pensat Trump en això? ¿Els altres membres de l’equip de Trump li han recordat que al món actual, en què la força militar dels Estats Units està disminuint, ja no hi ha «guerres fàcils» per lliurar, tot i que els sionistes creuen que amb un atac de decapitació contra els líders religiosos i de l’IRGC de l’Iran (en la línia dels atacs d’Israel contra els líders de l’Hesbol·là a Beirut), el poble iranià s’aixecaria contra els seus líders i es posaria del costat d’Israel per a un «Nou Orient Mitjà»?

Netanyahu acaba de fer la seva segona transmissió al poble iranià prometent-li una ràpida salvació. Ell i el seu govern no estan esperant a demanar a Trump que doni el seu consentiment a l’annexió de tots els Territoris Palestins Ocupats. Aquest projecte es du a terme sobre el terreny. Ara s’està desenvolupant. Netanyahu i el seu gabinet tenen la neteja ètnica «entre les dents». Podrà Trump fer-la retrocedir? Com? O sucumbirà a convertir-se en el “Don del genocidi”?

Aquesta putativa “guerra contra l’Iran” està seguint el mateix cicle narratiu que amb Rússia: “Rússia és feble; el seu exèrcit està mal entrenat; el seu equip és majoritàriament reciclat de l’era soviètica; els seus míssils i artilleria escassegen». Zbig Brzezinski ja havia portat la lògica fins a les últimes conseqüències a El gran tauler d’escacs (1997): Rússia no tindria més remei que sotmetre’s a l’expansió de l’OTAN i als dictats geopolítics dels Estats Units. Això era llavors (fa poc més d’un any). Rússia va acceptar el desafiament occidental i avui porta la veu cantant a Ucraïna, mentre que Occident mira impotent.

Aquest darrer mes, va ser el general retirat estatunidenc Jack Keane, analista estratègic de Fox News, que va argumentar que l’atac aeri d’Israel contra l’Iran l’havia deixat «essencialment nu», amb la majoria de les defenses aèries «eliminades» i les seves fàbriques de producció de míssils destruïdes pels atacs israelians del 26 d’octubre. La vulnerabilitat de l’Iran, va afirmar Keane, és «senzillament sorprenent».

Kean canalitza el primer Brzezinski. El seu missatge és clar: amb l’Iran serà una «guerra fàcil». Tanmateix, és probable que aquesta previsió es reveli com a totalment errònia. I, si se segueix endavant, conduirà a un desastre militar i econòmic complet per a Israel. Però no cal descartar la possibilitat que Netanyahu, assetjat a tots els fronts i a la vora d’una crisi interna i fins i tot de la presó, estigui prou desesperat per fer-ho. Al capdavall, és un mandat bíblic el que persegueix per a Israel!

És probable que l’Iran llanci una dolorosa resposta a Israel abans de la investidura presidencial del 20 de gener. La rèplica demostrarà la inesperada i imprevista innovació militar de l’Iran. El que facin llavors els Estats Units i Israel bé podria obrir la porta a una guerra regional més àmplia. El sentiment a tota la regió bull davant la matança als Territoris Ocupats i al Líban.

És possible que Trump no s’adoni de com n’estan d’aïllats els Estats Units i Israel entre els veïns àrabs i sunnites d’Israel. Els Estats Units estan tan al límit de la seva capacitat, i les seves forces a tota la regió són tan vulnerables a l’hostilitat que cova la matança diària, que amb una guerra regional n’hi podria haver prou per esfondrar tot el castell de cartes. La crisi abocaria Trump a una crisi financera que podria enfonsar també les seves aspiracions econòmiques internes.

Font: Strategic Culture Foundation

T11x38 - Gideon Levy: el flagell israelià del sionisme (Carne cruda, 13.11.2024)