Fa uns dies vaig llegir un relat tan impressionant que, sense necessitat d’imatges, l’impacte emocional que em va produir va ser intens: “[…] vaig veure el meu fill caure a terra i va començar a sagnar pel cap. M’hi vaig acostar i vaig veure que li havia explotat el cap. Els tancs israelians van començar a disparar i a disparar pertot arreu. Sabia que el meu fill era mort… així que vaig haver de deixar-lo a terra i fugir amb els meus altres fills a un lloc segur. No vaig poder tornar a aquell lloc durant deu dies, on més tard vaig descobrir que un tanc israelià havia atropellat el cos i l’havia desmembrat. Només vam poder recollir part de la seva carn i ossos, que havien estat destrossats pels tancs israelians, i els vam posar en un tros de tela, com una camisa, i ens els vam emportar, enterrant-los en un cementiri improvisat”.

Això és la guerra: una situació en què es dóna curs al major dels sadismes i es cometen les pitjors barbàries, coses per les quals, en altres circumstàncies, que no fossin la de guerra oberta, es condemnaria els seus autors amb el màxim rigor. Però habitualment els textos no solen aconseguir un impacte emocional semblant al que em va provocar aquest article. Menys encara si es tracta d’estadístiques o de saberudes anàlisis. Sol ser cert allò que una mort és una tragèdia, però un milió de morts és una estadística. Els senyors de la Mentida i amos de la Propaganda coneixen bé el poder de moltes imatges impactants per provocar commoció i rebel·lia en qualsevol persona mitjanament sensible. La divulgació aconseguida per la famosa imatge dels nens vietnamites corrent amb els seus cossos abrasats pel napalm dels “alliberadors” estatunidencs va ser, segurament, un punt d’inflexió.

Han perfeccionat les seves tècniques d’adoctrinament i fabricació de consensos. Saben que amagar tot allò que és important (però “inconvenient”) és encara més decisiu que distorsionar i falsejar els fets. I això és especialment cert pel que fa a les imatges, com saben molt bé els analistes que utilitzen canals de vídeo, i no textos, per difondre’n el missatge. Analistes que sempre estan controlant amb cura els titulars, els termes i, sobretot, les imatges que utilitzaran, per tal de no ser vetats o fins i tot castigats per pàgines web com YouTube.

Per això vull referir-me a l’empatia, la lucidesa i la valentia del cirurgià de guerra suís durant quatre dècades Flavio del Ponte, instructor per a cirurgians de guerra, cap de la missió de l’ONU a l’Àfrica, cirurgià a Palestina en nom de l’Ajuda al Desenvolupament suïssa i moltes coses més. Al seu recent llibre Dissonàncies, dóna un lloc especial a les fotos, “testimonis d’una situació que no es veu ni es vol veure (minut 30)”. Està convençut que:

“Qualsevol que vegi aquestes imatges ja no podrà apartar la mirada i dir que [aquestes situacions] no el concerneixen. Penso que tothom les hauria de veure, no es poden amagar, perquè aquesta és la veritable realitat. Allò altre, el que apareix a la televisió, els informes i la resta, tot barrejat al telenotícies […] em sembla una realitat virtual, tan allunyada de l’ésser humà. […] I precisament la naturalitat amb què s’observa avui l’escalada en situacions de guerra, el patiment humà que suporta la societat civil… és simplement massa gran. Alguna cosa ha de passar. […] Es va dir ‘Mai més la guerra’, però avui s’ha oblidat tot això. Això em sembla terrible.”

No tinc cap dubte que, en la seva última hora, la gent d’aquelles elits perverses haurà d’enfrontar-se a multitud d’imatges dels esdeveniments terribles que ells han provocat, unes imatges que també ells mateixos han ocultat al món. I no seran imatges externes, sinó successos en què ells mateixos estaran immersos i involucrats molt negativament i dolorosament. Serà una situació d’una intensitat incomparablement més gran a la que pugui proporcionar qualsevol dels actuals cascos simuladors de realitat virtual.

D’altra banda, multitud de persones que han passat per les anomenades “experiències properes a la mort” entenen perfectament que Albert Einstein qualifiqués la nostra percepció subjectiva/lineal del temps com “un miratge obstinadament persistent”: en qüestió de tan sols alguns minuts han tornat a viure multitud d’esdeveniments de la seva vida amb una intensitat incomprensible.

En aquestes dates ja properes al Nadal em sembla oportú comentar un pensament que ha vingut a la meva ment mentre escric aquest article: si l’inspirat Charles Dickens escrivís ara el seu genial conte Cançó de Nadal, segurament no podria eludir les terribles característiques, perverses i criminals, dels actuals Ebenezer Scrooge, els grans financers/“filantrops” anglo/occidentals que ens estan portant a la Tercera Guerra Mundial. Perquè res del que passa en el nostre globalitzat i convuls món actual pot ser entès sense referència a la creació per les grans “famílies” financeres/”filantròpiques” de la Reserva Federal el 1913.

Les categories de “pobresa” o “caritat”, utilitzades per Dickens, ens resulten ara insuficients. Igual que aquelles categories marxistes que eviten referir-se al fet, tabú per als marxistes més intransigents, que en els orígens de la Revolució russa també hi apareixen aquestes “famílies” capitalistes. De la mateixa manera que apareixen també als orígens del nazisme. Així que el propòsit d’aquestes “famílies” de posar fi al poder i la integritat de Rússia ve de lluny. En conseqüència, la lucidesa geopolítica és avui una cosa obligatòria per a aquells que realment estimin els seus semblants. I la manca d’una mínima dedicació a, com a mínim, entendre, en fonts fidedignes, què passa… és la més clara evidència que no ens importen gaire les víctimes de les guerres del món.

Aleshores, què dir de nosaltres mateixos, la gran massa de “bons” cristians silenciosos, davant la maldat d’uns quants, els poderosos del món? Doncs jo diria: Allò tan antic, però gens vell, que els pecats d’omissió solen ser els més greus serà la causa que també nosaltres haguem d’enfrontar-nos en la nostra última hora a totes aquelles imatges de violència llunyana a les quals hem evitat enfrontar-nos al llarg de les nostres vides. Independentment que aquells que han passat per una experiència propera a la mort ens expliquin que estaven immersos en una inconcebible Llum de pura Misericòrdia, el fet és que van haver d’enfrontar-se a totes aquelles imatges indesitjades.

Acabo altre cop amb sant Francesc d’Assís, igual que vaig fer al meu anterior article. És digne de ser notat que un cant tan sublim com és el Càntic de les criatures tingui un final tan recriminatori i pertorbador com aquest: “Lloat siguis, Senyor meu, per la nostra germana la mort corporal, de la qual cap home vivent no se’n pot escapar. Ai d’aquells que morin en pecat mortal!: benaurats aquells a qui trobi en la vostra santíssima voluntat, perquè la mort segona no els farà mal”.

Més enllà de força categories morals de segles passats, aquestes sí velles i caduques, la veritat és que cadascú de nosaltres haurà d’assumir a l’última hora les seves mentides, la seva falta d’empatia, les seves covardies… Entenc que, per referir-se als qui s’entossudeixen en l’arrogància, la perversió i el crim, sant Francesc llancés aquell “Ai d’aquells…!” Un “Ai” ben semblant a aquells altres del seu mestre Jesús de Natzaret (Lluc 6, 24-26): “[…] ai de vosaltres, rics! perquè ja teniu el vostre consol. Ai de vosaltres, els que ara esteu sadollats! perquè tindreu gana. Ai de vosaltres, els que ara rieu! perquè us lamentareu i plorareu. Ai de vosaltres, quan tots els homes parlin bé de vosaltres! perquè així feien els vostres pares amb els falsos profetes”.

Era aquell Jesús tan misericordiós amb pecadors, publicans i prostitutes que escandalitzava i provocava el rebuig dels purs i benpensants, però tan sorprenentment implacable amb els arrogants, hipòcrites i durs de cor. Un Jesús que a la paràbola del judici final (Mateu 25, 41-43) utilitza una duríssima maledicció per referir-se a aquesta gent; “Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern que ha estat preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir gana, i no em vau donar de menjar, vaig tenir set, i no em vau donar de beure; vaig ser foraster, i no em vau rebre; estava nu, i no em vau vestir; malalt, i a la presó, i no em vau visitar”.

Sembla com a mínim cridaner que aquell que segurament és el periodista més famós del món, Tucker Carlson, l’entrevista del qual al president Putin va aconseguir unes exorbitants xifres d’audiència mai vistes, acabi d’afirmar que “La Casa Blanca la dirigeix ​​Satanàs”. Una Casa Blanca, diu, entestada a prolongar una guerra perduda, com és la d’Ucraïna, sense cap altre objectiu aparent que el de la maldat, que provocar destrucció i mort d’innocents. Tot això ens conduiria a un relat nadalenc molt més proper als de Tolkien, amb figures com la de Sauron i Saruman, que al de Dickens.

Valent metge de guerra revela veritats que els polítics amaguen | Dr. Flavio del Ponte (Neutrality Studies, 02.12.2024)