El perill, cada vegada més gran, d’un gran conflicte nuclear que acabi amb la humanitat tal com la coneixem, va robant rellevància i protagonisme al gran repte actual de la ciència: la màxima unificació possible entre les lleis conegudes

Pel que fa a l’espiritualitat, considero que, després de més de mig segle de la meva vida centrat en ella, alguna cosa en puc comentar. Després de la meva adolescència, la meva biografia personal es va anar bolcant decididament cap a l’espiritualitat: entrada al seminari de Palma el 1967, als meus 16 anys després d’haver acabat el Batxillerat Superior; l’autorització del bisbe de Mallorca, Rafael Álvarez Lara, dos anys després, per iniciar una experiència gairebé eremítica en companyia del sacerdot Miquel Suau, etc.

Els reduccionismes que es donen en l’espiritualisme

Conec, per tant, per pròpia experiència en la meva joventut, el que és la tendència a ancorar-se en una espiritualitat, gairebé al caire de l’espiritualisme, en què pràcticament tot semblés que hauria d’estar centrat en allò que a l’Orient monàstic cristià sol ser anomenat l’experiència tabòrica (en al·lusió a la transfiguració de Jesús al mont Tabor) o a l’Extrem Orient, i a les espiritualitats occidentals importades des d’allà, la il·luminació, el satori, kensho, o un altre terme similar.

Tota la resta hauria de sorgir, sembla, a partir d’aquesta experiència “superior”, d’aquesta “experiència del nostre Ésser profund”. Perquè –com també  se sol dir– “l’actuar segueix l’Ésser”. El problema és que, massa sovint… aquest actuar no arriba mai! No som mai prou perfectes, o almenys madurs, per dedicar-nos ja, per fi, a “salvar el món”. No hem de caure en l’error –diuen– de pretendre arreglar el món quan nosaltres mateixos encara tenim tant que arreglar “dins nostre”. No hem de caure en el mateix error –diuen– de tants activistes víctimes d’una mena de “complex de salvador”.

Per a aquells que no acabin d’entendre bé què és això del reduccionisme, recorreré a un sol exemple. Entre les moltes coses que va dir o va fer mahatma Gandhi, hi ha una frase que els encanta citar als espirituals: “Sigues tu el canvi que vols veure al món”. Una brillant frase més del mahatma… sempre que no sigui l’única que ens interessa d’aquest gran místic en acció, sempre que no ens oblidem de les seves marxes, dels seus dejunis, de la seva acció constant en la “lluita” per alliberar el seu poble del jou imperial, de les seves reiterades condemnes a presó, del seu assassinat!

Si vols la pau al món, només cal –diuen– “que et sentis en pau i respiris profundament”. Com entendran ells allò que clamava Jesús: “No cregueu que he vingut a portar pau a la terra. No he vingut a portar pau sinó espasa” (Mateu 10, 34-36)? La realitat és que, com a màxim, aquest actuar des de l’Ésser només sol arribar al nostre entorn immediat quotidià, però mai al gran àmbit de la Pau mundial. Per això també per a massa espirituals, i fins i tot “il·luminats”, valdria aquell lament reiterat de mahatma Gandhi, Albert Einstein o Martin Luther King sobre el silenci de la gran massa dels bons. Silenci especialment preocupant avui, en una hora en què està en joc l’extinció mateixa de la humanitat.

Són persones que semblen tenir molt clar que, en tot el que és quotidià, aquell ora benedictí ha de ser compaginat amb el labora, si no volem caure en una mena de quietisme espiritualista. Ningú, per exemple, pensa “El més important és la meditació, l’esmorzar ja el prepararan altres o es prepararà sol”. Però davant la gran qüestió de la Pau, no sembla que aquestes persones s’adonin que també va amb ells allò d’Albert Einstein: “El món és un lloc perillós, no per causa dels qui fan el mal, sinó per aquells que no fan res per evitar-ho”.

Inconsciència, desinterès, sensació (molt poc espiritual, per cert) d’impotència? No sóc qui per jutjar-ho. No es tracta que tots s’hagin de convertir en activistes per la Pau a horari complet. Però massa “espirituals” tenen tan poc interès pel patiment de les víctimes de les guerres “llunyanes”, que ni tan sols dediquen temps a discernir quines són les fonts fidedignes per informar-se sobre tantes i tan terribles tragèdies. Estan tan en “un altre món” que ni tan sols són conscients de viure a l’Imperi de la Mentida que va néixer el 23 de desembre de 1913, amb l’aprovació de la Reserva Federal (minut 49).

Ni tan sols s’han adonat que l’interès per la geopolítica avui és una ineludible i seriosa exigència de l’autèntica caritat. Ni tan sols s’han adonat que el que està en joc no només és “la humanitat” en abstracte, sinó totes i cadascuna de les nostres famílies. Això és el que em vaig veure obligat a escriure al llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?:

“En una trobada que vaig tenir fa uns anys amb un reconegudíssim doctor que integrava la seva experiència professional amb l’espiritualitat, algú em va preguntar en quin lloc es podia trobar tota la informació geopolítica que jo estava aportant (que havia recopilat dedicant-hi força hores de les meves nits durant molts anys). El fet que fos el doctor qui s’afanyés a respondre una pregunta que se’m feia a mi i, sobretot, la mateixa resposta que va donar, es van convertir per a mi en una anècdota que va revestir categoria de símbol d’aquell espiritualisme a què m’estic referint. La resposta va ser aquesta: ‘No cal cercar a fora, només cal escoltar el propi cor, que sempre és savi’.

Anys després he vist un vídeo en què ell es referia altre cop a qüestions polítiques. Ho feia molt breument: ‘No val la pena dedica’ls-hi gaire temps’. I poc després afirmava que aquell que s’ha dedicat a envair un altre país (es referia evidentment al president Putin) li feia venir nàusees. A la qual cosa afegia: ‘Com que de totes maneres no podem canviar el món, l’únic que queda és canviar-se un mateix’.”

Així que, al llarg d’aquest mig segle llarg, al que m’he referit abans, he pogut comprovar reiteradament que en l’àmbit d’aquestes espiritualitats, aquelles que avui estan de moda, no se sol ser conscient que al món real existeixen elements que difícilment poden ser encaixats en un paradigma com aquell que elles ofereixen, un paradigma tan excessivament simplista. Per tant, estic convençut que, com passa en l’àmbit de la ciència (tal com he exposat a la primera part d’aquest article), no hi haurà cap avenç espiritual real si no s’arriba a unificar l’espiritualitat i la “lluita” per la Pau.

Com afirmava l’extraordinari mestre Eno (Huineng), suposadament el sisè patriarca Zen i el veritable fundador del Zen a la Xina, “El veritable mestre ensenya sempre mitjançant la utilització dels oposats”. Especialment si s’és espiritual, caldria integrar aquell àmbit que sembla estar a l’extrem oposat, que fins i tot semblava incompatible amb l’espiritualitat: la geopolítica, absolutament imprescindible avui en el nostre món globalitzat. D’Eno també ens ha arribat aquell famós ensenyament: “No creguis que aconseguiràs la Budeïtat asseient-te tot el dia amb la ment en blanc”.

Sovint, fins i tot es produeix una cosa pitjor. A les ments de moltes d’aquestes persones, que diuen que no miren la televisió, però que en realitat estan absolutament condicionades per la Mentida (que, com una boira tòxica, envaeix totes les cultures i les societats occidentals controlades totalment per Black Rock i altres grans fons d’inversió), s’ha produït un sorprenent i pervers procés de distorsió: nosaltres som sempre els bons; les víctimes han esdevingut els victimaris i els victimaris les víctimes; etc. Tota aquesta confusió ens converteix en còmplices passius, fins i tot actius de vegades. Ja m’hi vaig referir al llibre esmentat:

“En aquesta construcció del Regne, els cristians no ens podem permetre errors tan grollers com aquells en què crec que han caigut darrerament certes figures nostres (de l’àmbit de la solidaritat molt conegudes mediàticament, a les quals els grans mitjans corporatius utilitzen hàbilment), que s’han bolcat totalment a favor de ‘l’heroica Ucraïna agredida pel criminal Putin’.

Situacions tan lamentables com aquesta (‘líders’ catòlics de la solidaritat caient absurdament en mans de la propaganda ‘informativa’), mostren clarament que, per si soles, amb les motivacions religioses no n’hi ha prou si no van acompanyades de la necessària lucidesa política. Més encara: tants esforços solidaris no només no ajuden gens a la Justícia i a la Pau, sinó que els fan un greu mal.”

En conclusió, al meu entendre hi ha categories i paradigmes espirituals o teològics molt més integradors que el centrat en “la meditació que ens portarà a la il·luminació”. Categories i paradigmes que ens exposen molt menys al narcisisme subtil que tantes vegades està latent en els esforços per esdevenir un “il·luminat”. Al meu anterior article ja em vaig referir al fet que milers d’experiències properes a la mort apunten a la idea que tots tenim una missió en aquesta vida. Em semblen, doncs, molt més integradores aquestes categories de missió o propòsit en aquesta vida, així com aquell paradigma teista que gira al voltant del gran manament de l’Amor.

Entenc perfectament que a la vocació monàstica o eremítica cristina l’experiència tabòrica ocupi un lloc rellevant. Hi ha cristians amb aquesta vocació monàstica o eremítica que han sentit cap a les víctimes de les guerres “llunyanes” una empatia tan autèntica i profunda (això és realment decisiu), que han arribat a sentir com a propi tot el dolor d’aquelles víctimes. Una empatia molt més gran fins i tot que la que puguem sentir alguns dels qui treballem activament per la pau. Jo he conegut molt de prop algun d’aquests cristians.

Però aquest mateix home de Déu a qui em refereixo tenia molt clar, i així ens ho va explicar un dia, que a Pere, Jaume i Joan se’ls va concedir la gràcia de ser testimonis de la Transfiguració només amb un propòsit: per tal que fossin capaços d’enfrontar la difícil missió que rebrien després de la passió, mort i resurrecció, ja imminents, d’aquell Transfigurat. Aquesta sí que és una anàlisi espiritual realment inclusiva i integradora.

És exactament la mateixa gràcia, la de veure al cim de la muntanya la glòria del Senyor, la que dos mil·lennis després se li va concedir a Martin Luther King només unes hores abans del seu assassinat. Així ho va expressar al seu darrer discurs/sermó curull de la força aclaparadora de l’Esperit de Déu. Un missatge que, providencialment filmat, constitueix un extraordinari tresor espiritual per a tota la humanitat:

“S’acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com qualsevol persona m’agradaria viure una llarga vida. Però això ara no m’amoïna. Jo només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré amb vostès. Però vull que sàpiguen aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit soc feliç, no m’amoïna res. No em fa por ningú! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”

Són molts, doncs, els paral·lelismes entre, per una banda, la necessitat d’aconseguir una visió unificada del món subatòmic (tan diminut que és invisible, regit per la mecànica quàntica) amb l’immens cosmos (regit per la gravetat, on la relativitat general és la principal clau), i, per altra banda, la necessitat d’aconseguir una visió igualment unificada entre una íntima experiència mística i el gran repte de la Pau mundial.

Segurament no és gens fàcil aconseguir una integració tan madura entre aquests dos últims oposats, igual que sembla gairebé inabastable per ara una Teoria del Tot. Però seria ja un gran pas cap a una futura unificació el sol fet de prendre consciència, humilment i honestament, dels nostres propis reduccionismes espiritualistes.

Foto: El Dr. Martin Luther King Jr. va fer la seva darrera aparició pública al Mason Temple de Memphis el 3 d’abril de 1968. Va ser assassinat l’endemà al balcó del seu motel. Charles Kelly/Associated Press