Signatura de la «declaració de principis»

Per a sorpresa general i en contra de l’actualitat del moment, quan el món sencer estava commocionat per la mort del papa Francesc i en plena preparació dels seus funerals, el Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica va anunciar una «declaració de principis» que acabaven de signar, el 25 d’abril de 2025, a Washington, els ministres d’Afers exteriors de la República Democràtica del Congo (RDC) i Rwanda, sota els auspicis del secretari d’Estat Marco Rubio. Aquest document havia de ser la base de l’acord de pau definitiu entre Rwanda i la República Democràtica del Congo, posant fi a la guerra entre tots dos països que es prolongava des de feia més de tres dècades.

Aquesta iniciativa de la superpotència mundial es produeix en un moment en el qual altres entitats estatals o regionals han posat en marxa altres iniciatives i en el que encara hi ha teòricament en curs processos en aquest sentit.

Cal citar el procés de Nairobi, l’objectiu del qual era reunir a tots els grups armats de la RDC i al Govern entorn de la mateixa taula de negociacions. També hi ha el procés de Luanda, l’objectiu del qual era aconseguir que Rwanda, que va envair i ocupa la RDC, signés la pau amb aquest país. Els mediadors en aquests dos processos són, entre altres, les organitzacions regionals EAC (Comunitat de l’Àfrica Oriental) i SADC (Comunitat pel Desenvolupament de l’Àfrica del Sud). Així mateix, la Unió Africana (UA) també ha designat un mediador.

A totes aquestes iniciatives s’hi ha sumat sobtadament la de Qatar, que, després de reunir els presidents de Rwanda i la RDC a la mateixa taula, cosa que altres actors no havien aconseguit, acull i supervisa ara les negociacions entre el Govern de Kinshasa i el grup armat AFC/M23, titelles de Rwanda i de Paul Kagame.

I ara, els Estats Units d’Amèrica es col·loquen sobtadament en primer pla en iniciar un nou procés que s’ha posat en marxa amb la «declaració de principis» signada a Washington entre Rwanda i la RDC.

Cal preguntar-se si aquest procés de Washington constitueix un doble joc o un complement de les iniciatives anteriors. De la mateixa manera, on situar els processos de Doha i Washington en relació amb els de l’EAC, la SADC i la UA?

Cada vegada sembla més evident que Doha i Washington es burlen o, com a mínim, minimitzen els processos regionals, com les facilitats o mediacions de Nairobi, Luanda i fins i tot de la Unió Africana.

El procés de Doha sembla haver estat precursor per aplanar el camí al de Washington, considerant així l’EAC, la SADC i la UA com a entitats fictícies sense iniciatives pròpies, però a les quals, per cortesia, se’ls permet exercir un paper d’acompanyament del procés dels EUA per guardar les aparences.

Declaració de principis: guanys o pèrdues dels actors implicats

El document signat a Washington el 25 d’abril de 2025 pels ministres d’Afers exteriors de Rwanda i el Congo enumera, sense desenvolupar-los, sis punts que constitueixen els àmbits en els quals es basarà l’acord de pau definitiu.

És evident que en cadascun d’aquests principis, cada part tindrà alguna cosa a guanyar o perdre, ja que tot acord entre dues parts implica concessions per amddues parts. Llavors, qui ha cedit què?

Els Estats Units d’Amèrica no són part en aquest conflicte, sinó que exerceixen el paper de mediadors o, més aviat, d’àrbitres. Quin interès té aquesta superpotència mundial a implicar-se en la resolució del conflicte que enfronta a la Rwanda de Paul Kagame amb la República Democràtica del Congo?

Tot indica que respon a la voluntat del president Donald Trump de guanyar l’aposta que va fer durant la campanya per al seu segon mandat, a saber: restablir immediatament, després de la seva elecció, la pau al món allí on s’hagi vist pertorbada (Gaza, Ucraïna, Sudan, RDC-Rwanda).

El període coincideix amb els 100 dies de Donald Trump a la Casa Blanca, que es compleixen el 30 d’abril de 2025. Per tant, sembla propici per fer un primer balanç, sobretot pel que fa a la seva aposta per la resolució dels conflictes mundials.

A l’Orient Pròxim i l’Orient Mitjà, no només l’exèrcit israelià ha continuat arrasant Gaza i matant amb els seus atacs més de 55.000 civils innocents, en la seva majoria dones i nens, sinó que, acabat de tornar a la Casa Blanca, Donald Trump va decidir treballar per buidar la Franja de Gaza de tots els palestins i reubicar-los en altres parts del món, lluny d’Israel. És més, el conflicte s’estén ara al Líban, Síria i l’Iran, passant pel Iemen.

Pel que fa a la guerra entre Ucraïna i Rússia, el president Trump va a batzegades amb les dues parts bel·ligerants, però la guerra continua.

Pel que fa al conflicte del Sudan, cap administració estatunidenca, i molt menys la de Trump, podria preocupar-se o queixar-se per això, ja que va en la direcció de la implementació de la seva geoestratègia concebuda cap als anys 2000 i que consisteix a transformar, on sigui possible, els vastos i rics països del Tercer Món en «espais caòtics» en lloc de permetre que es converteixin en potències militars o econòmiques. Aquest ha estat el cas de l’Iraq, de la Líbia posterior a Gadafi, de Síria, del Iemen i, potser aviat, de l’Iran. Sudan és, per tant, l’enèsim Estat en el qual cal experimentar el «nou desordre mundial», és a dir, el «caos» que permet a les potències occidentals operar al seu gust i sense cap restricció legal.

A l’Àfrica, només existeix el conflicte entre Rwanda, l’agressor, i la República Democràtica del Congo, l’agredida, en el qual l’Administració Trump s’implica oficialment per a restablir la pau.

Però en implicar-se d’aquesta manera, Donald Trump es converteix en el representant comercial de les empreses estatunidenques per al control dels minerals estratègics congolesos. I en aquest acord, Rwanda també hauria d’obtenir el seu delme miner. Però, segons assenyalen alguns observadors, si aquest és el preu que ha de pagar el Congo perquè el deixin en pau, per què no? Sobretot tenint en compte que és incapaç de defensar-se militarment.

De fet, és precisament perquè el subsol congolès és ric en tota mena de minerals estratègics que el president estatunidenc, més inclinat a la diplomàcia transaccional, ha accedit finalment a interessar-se per les massacres i altres atrocitats que la població de l’est de la RDC porta massa temps patint.

Interpretació de les clàusules de la Declaració de Principis

Sobirania, integritat territorial i governança

Pel que fa al reconeixement mutu de la sobirania i les fronteres, això significa que Rwanda hauria de renunciar a les seves pretensions de conquerir determinades regions de l’est de la RDC amb el pretext que, abans que la Conferència de Berlín de 1885 tracés les fronteres entre el Congo Belga i Rwanda-Urundi, aquestes formaven part de Rwanda.

Per a la RDC, això significa que els habitants de Rutshuru de Bwisha, on regnava el mwami Ndeze, encara que són hutus i ruandòfonos i parlen «gihutu», són autèntics congolesos i no han de continuar sent considerats «genocides ruandesos fugitius» per ser hutus.

En l’apartat signat, es recull el compromís de resoldre les diferències mitjançant la diplomàcia i la negociació. Per part de Rwanda, això significa que ja no hauria d’esgrimir-se el pretext d’envair la RDC per a neutralitzar els hutus que van fugir el 1994 i que, segons s’afirma, estan acollits il·legalment a la RDC.

Per a la RDC, això significa que cada vegada que el règim de Paul Kagame dugui a terme operacions militars a la RDC amb el pretext de defensar els drets dels tutsis de la RDC, el Govern de Kinshasa no hauria de respondre militarment, sinó cridar a la negociació amb l’agressor.

Pel que fa al compromís de no interferir en els assumptes interns de l’altre, això significa que, per a Rwanda, ja no se la tractarà com un règim dictatorial i antidemocràtic per haver tancat l’espai polític i prohibit tota oposició al partit-Estat FPR, en el poder des de 1994, a diferència de la RDC, que és una democràcia multipartidista i on l’oposició és lliure de dur a terme les seves activitats polítiques.

Per part seva, la RDC ha d’abstenir-se en endavant d’afirmar que el règim de Paul Kagame és una dictadura ètnica i militar, quan és precisament el que és.

Seguretat

Aquest punt implica el reconeixement de les legítimes preocupacions en matèria de seguretat de tots dos costats de la frontera.

Amb aquesta clàusula, Rwanda pretén posar les FDLR en peu d’igualtat amb l’AFC/M23 pel que fa a les exigències i mesures que han d’adoptar-se contra aquests grups armats. I aquest engany i absurd corre el risc de passar desapercebut, ja que continua funcionant des de 1996.

Aquesta comparació és irrealista: l’M23/FDR és un grup armat que ha conquerit territoris cinc vegades més grans que Rwanda i ocupa dues províncies amb dues ciutats, les seves capitals, de més d’un milió d’habitants cadascuna (Goma i Bukavu); pel que fa a les FDLR, es tracta d’un grup d’autodefensa format per uns centenars de joves refugiats abandonats pel món que vaguen pels boscos i que, a més, no han conquerit ni ocupat ni un metre quadrat del territori ruandès. La comparació entre tots dos grups és una mostra de maquiavel·lisme cínic que només el règim de Paul Kagame pot permetre’s i que corre el risc de quedar reflectida en aquest acord.

Pel que fa a la RDC, s’ha compromès globalment a «neutralitzar i erradicar les FDLR», tal com exigeix la Rwanda de Paul Kagame, però sense saber quants efectius tenen, com reconeixe’ls i distingi’ls dels refugiats, ni on es troben. Amb aquest compromís, aquest país s’ha posat la soga al coll, ja que Paul Kagame designarà tots els hutus ruandesos refugiats a la RDC com a FDLR i, per tant, com a persones a neutralitzar; a continuació, a tots els hutus burundesos refugiats a la RDC com a FDLR i, per tant, com a persones a neutralitzar, i finalment a tots els hutus de la RDC, és a dir, més de dos milions de ciutadans congolesos d’origen, com a FDLR i, per tant, com a persones a neutralitzar.

Arribarà la RDC a «neutralitzar i erradicar» més de dos milions dels seus propis ciutadans per ser hutus i, per tant, assimilats a les FDLR per Paul Kagame? Això podria succeir si el Govern de la RDC no sol·licita i obté aclariments sobre qui és FDLR i qui no, segons criteris precisos.

El punt relatiu al compromís de no fer costat militarment als grups armats no estatals també és problemàtic.

Per a Rwanda, aquesta clàusula li permetrà continuar qualificant qualsevol oposició política que sorgeixi o s’expressi des de la RDC com a «grup armat» secundat per la RDC. Per tant, és un argument per repudiar qualsevol ruandès que visqui, per qualsevol motiu, però sovint com a refugiat polític a la RDC.

Per a la RDC, que ja no necessita demostrar que des de 1996 és la Rwanda de Paul Kagame la que crea i/o fa costat als grups armats que han envaït i ocupat la RDC en diferents èpoques (AFDL, RCD, CNDP, M23, M23/AFC…), només li queda exigir garanties perquè això no torni a succeir. Però cal dubtar que se l’escolti en aquest punt, atès que el règim de Kagame és molt expert en la perfídia.

La declaració de Washington preveu un projecte de creació d’un mecanisme de coordinació de seguretat per lluitar contra aquests grups.

Per a Rwanda, aquest mecanisme es reduirà a la caça de qualsevol hutu (ruandès, burundès o congolès) que dugui a terme accions hostils a la ideologia hegemònica encarnada per Paul Kagame a la regió dels Grans Llacs africans.

A la RDC se li imposarà lluitar fins i tot contra les associacions patriòtiques Wazalendo, que es neguin a sotmetre’s a aquesta ideologia supremacista de Paul Kagame.

Integració econòmica regional

Per analitzar i explicar el tercer punt de la Declaració de Principis signada el 24 d’abril de 2025, no és necessari cercar els guanys i pèrdues de cadascuna de les parts.

El principi adoptat és clar en aquest punt i confirma els desitjos de diversos responsables polítics occidentals sobre aquest tema. Així, han arribat a una conclusió si més no diabòlica: la RDC és rica en recursos naturals i geogràficament extensa, amb una fauna i una flora immenses a la regió. Rwanda és naturalment pobra i menys extensa, però està superpoblada. Per tant, la RDC ha de compartir les seves riqueses naturals amb Rwanda a canvi de la seva seguretat a la frontera oriental amb aquest país. Aquesta idea va ser llançada per l’expresident francès Nicolas Sarkozy el gener del 2009.

I ara serà adoptada com a principi per a un acord de pau. Això ha estat encara més fàcil perquè la RDC proposa als Estats Units una associació sobre els minerals estratègics congolesos a canvi del suport diplomàtic i militar dels Estats Units.

Aquest últim accepta el principi, però convida Rwanda, contra la qual el Congo cerca protegir-se, a participar en les discussions que conduiran a la signatura de l’associació en qüestió. Els àmbits i direccions en els quals Rwanda haurà de participar en la gestió i l’explotació s’enumeren al punt 3 de la Declaració de Principis: compromís amb un marc d’integració econòmica basat en les iniciatives ICGLR, COMESA i EAC; suport a les inversions estatunidenques i internacionals per al desenvolupament regional; cooperació en matèria de desenvolupament hidroelèctric, gestió dels parcs nacionals, seguretat de les cadenes de subministrament de minerals, promoció de la transparència i d’associacions econòmiques mútuament beneficioses.

El retorn dels desplaçats interns i els refugiats

La facilitació del retorn voluntari i segur dels desplaçats interns i els refugiats, de conformitat amb el dret internacional, té implicacions per a tots dos països.

Per a Rwanda, el principi s’enuncia de la manera següent: «La RDC i Rwanda es comprometen, amb el suport dels organismes de les Nacions Unides i les organitzacions humanitàries pertinents, a facilitar el retorn segur i voluntari […] dels ciutadans de la RDC que han estat desplaçats pel conflicte i que resideixen actualment a Rwanda o a d’altres països […]».

És cert que hi ha refugiats congolesos a Rwanda. Però amb l’única excepció que, quan Kagame es refereix als refugiats presents a Rwanda, es refereix en primer lloc als tutsis ruandesos i als ruandòfonos que han viscut a la RDC i que han de repoblar parts de Kivu del Nord i del Sud. Això forma part de l’estratègia del règim de Paul Kagame des de finals de la dècada de 1990.

Pel que fa a la RDC, acull més refugiats que han fugit de Rwanda que els refugiats congolesos a Rwanda. Però Kagame declara, i és recolzat en això per la comunitat internacional, que no hi ha refugiats ruandesos a la regió. L’ACNUR ha adoptat així una clàusula de cessament de l’estatut de refugiat per als ruandesos.

Una amalgama reeixida: els refugiats hutus ruandesos i els refugiats hutus burundesos són considerats «genocides» i, per tant, membres de les FDLR que han de ser erradicats. Els hutus congolesos d’origen que viuen a Rutshuru, Masisi, Nyiragongo… milions de congolesos, tots ells assimilats per Paul Kagame a les FDLR i, per tant, neutralitzats.

La declaració de principis també recomana el suport logístic i humanitari de les agències de les Nacions Unides i altres organitzacions pertinents.

Per a Rwanda, aquest suport recomanat es refereix a les operacions especials que pretén dur a terme a la RDC segons el principi admès de «perseguir, neutralitzar i erradicar» les FDLR, és a dir, els hutus (refugiats ruandesos o burundesos, ciutadans congolesos d’ètnia hutu) de l’est de la RDC que s’oposen al domini de la política ètnica de Paul Kagame.

Per a la RDC, això significa simplement que el Govern continuarà demanant a la comunitat internacional que secundi amb mitjans financers i logístics les ONG desplegades o que es vagin a desplegar a l’est, com la Missió de les Nacions Unides a la RD del Congo (MONUSCO), el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), Metges Sense Fronteres (MSF), etc., sense segones intencions.

La MONUSCO i forces regionals

Pel que fa a la declaració, és necessari fer costat a la MONUSCO per a la protecció dels civils, de conformitat amb el seu mandat de l’ONU.

Amb aquesta clàusula, Rwanda pretén reduir la missió de la MONUSCO a l’est de la RDC a la protecció dels tutsis congolesos o ruandesos reassentats en aquestes províncies. Però especialment als famosos «banyamulengues» de les terres altes del sud de Kivu, on ocupen un territori anomenat Minembwe. Pretenen governar aquesta regió com a «territori sobirà i independent del poder de Kinshasa» i, per això, han creat milícies armades equipades i dirigides per la Rwanda de Kagame. Els grups armats com «Twirwaneho, Gumino, …», que ocupen Minembwe i els seus voltants i amenacen amb conquerir altres territoris del sud de Kivu, seran recomanats a la MONUSCO perquè els protegeixi amb el pretext que són civils «banyamulengues», és a dir, tutsis.

Per a la RDC, la clàusula equival a reafirmar i sol·licitar el redesplegament de la MONUSCO no sols al Kivu del Nord i Ituri, sinó també al Kivu del Sud, d’on s’havia retirat.

A Washington, un altre principi acordat és el suport a les forces regionals per garantir l’aplicació dels principis i supervisar les activitats dels grups armats.

Per a Rwanda, aquesta clàusula li permetrà redesplegar les forces de l’EAC que estarien sota el seu comandament, com en el passat, per a substituir les de la SADC, que estan fent les maletes i abandonant la RDC.

Així, Paul Kagame pretén ridiculitzar al seu homòleg Félix Tshisekedi, que havia acomiadat i agraït a les forces de l’EAC en favor de les de la SADC.

Per a la RDC, que amb aquesta clàusula es troba entre l’espasa i la paret ja que no podent oposar-se encara a la força de l’EAC quan la de la SADC que l’havia substituït s’ha retirat per si mateixa, no li quedarà més remei que acceptar l’exigència de Rwanda en aquest punt.

Fins i tot recorrent a altres organitzacions regionals que podrien exercir aquest paper amb les seves forces, com la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Central (CEEAC), la Unió Africana, etc., Paul Kagame mantindria el control per a imposar les seves decisions. Així, en el cas d’una força de la CEEAC, Ruanda rebutjaria que la integressin contingents procedents de determinats països. Rebutjaria els d’Angola, Camerun o Txad, per exemple. En canvi, recomanaria els procedents del Congo-Brazzaville, la República Centreafricana o Gabon.

Això forma part del glop amarg que ha d’empassar-se el Govern d’un país en guerra quan, al final d’aquesta guerra, es troba en una posició de feblesa militar i a la vora de la derrota, com és el cas de la RDC enfront de la Rwanda de Paul Kagame amb els seus titelles de l’AFC/M23, que ocupen dues de les seves vint províncies i que estan ansiosos per avançar cap a Kinshasa, ja que no hi ha forces que els aturin o s’hi oposin.

Acord de pau final

L’últim punt de la «declaració de principis» signada el 25 d’abril de 2025 estableix els passos a seguir i el calendari per arribar a la signatura de l’acord de pau definitiu.

Així, s’esperava un nou pas el divendres 2 de maig de 2025 a Washington: Kinshasa i Kigali havien de presentar un avantprojecte d’acord de pau, una setmana després de la signatura d’una declaració de principis entre els seus ministres d’Afers exteriors, en presència del secretari d’Estat estatunidenc, Marco Rubio.

D’altra banda, el text de la declaració de principis es va negociar sense la presència física de les delegacions. Les esmenes, contrapropostes i compromisos s’intercanvien a distància. Per tant, no s’anava a signar res el 2 de maig, segons requereixen fonts internes de la mediació estatunidenca. Es preveu una reunió dels ministres d’Afers exteriors cap a la tercera setmana de maig, a Washington, per ultimar un text consolidat.

Mentrestant, Kinshasa i Kigali havien de transmetre, com a màxim el 2 de maig, els elements que havien de figurar en l’avantprojecte d’acord de pau. Tanmateix, a data de 5 de maig, cap de les dues delegacions, que encara treballaven en els seus esborranys la nit del 2 de maig, havia fet cap comunicació sobre aquest tema. I Washington, que havia anunciat a so de bombo i platerets que aquesta segona etapa es completaria el 2 de maig, segueix sense pronunciar-se sobre aquest tema.

Per tant, el procés diplomàtic liderat per Washington encara està lluny d’haver conclòs. Al final del procés, està previst que, el juny, els presidents Félix Tshisekedi i Paul Kagame viatgin als Estats Units per a la signatura oficial de l’acord de pau, en presència del president Donald Trump. També es convidaria d’altres caps d’Estat africans. Però encara no s’ha arribat a aquest punt.

La problemàtica dels «oblidats» de la declaració de Washington

Entre els oblidats del costat de la RDC es troben els hutus congolesos de Rutshuru, al territori de Mwami Ndeze. Aquests hutus congolesos d’origen, que a més parlen kinyarwanda, al qual ells anomenen «gihutu», seran automàticament assimilats pel règim de Kagame a les «FDLR» i, per tant, considerats descendents dels genocides o portadors de la ideologia del genocidi, tan aviat com s’atreveixin a reclamar els seus drets sobre la terra, per exemple, o simplement es mostrin crítics amb el domini tutsi. El seu cas hauria d’esmentar-se específicament en qualsevol acord i debat sobre aquest tema que es resolgui de manera definitiva.

El mateix passa amb els hundes de Masisi, al territori de Mwami Karinda, perquè són bantús assimilats per Kagame als hutus, així com els hutus de Minova, en el territori de Mwami Sangara.

Tots aquests territoris van ser conquerits per les tropes ruandeses de Paul Kagame i estan ocupats pels seus titelles de l’AFC/M23, que hi han instal·lat una administració paral·lela a la del poder central legítim.

Per part de Rwanda, els principals oblidats són els refugiats hutus de 1994 i els seus descendents, que vetllen per la seva seguretat des del 1996.

Entre els altres oblidats es troba Burundi, un país amb un règim democràtic i pluralista que el règim antidemocràtic i monoètnic ruandès jura derrocar per a instaurar un règim semblant al model de l’FPR vigent a Rwanda des de 1994. Aquest fet hauria de tenir-se en compte en qualsevol iniciativa destinada a restablir una pau duradora a la regió.

També hi ha Tanzània. Aquest país és sens dubte una potència regional i fins i tot un factor decisiu a l’Àfrica Oriental i Austral. De fet, des de la independència, diversos d’aquests països, si no tots, han tingut al capdavant moviments polítics o personalitats secundades per Tanzània. Paradoxalment, aquest país està amenaçat i en el punt de mira de Paul Kagame. Aquest reclama territoris de Tanzània fronterers amb la seva Rwanda com a ruandesos i, per tant, afirma que li pertanyen, tal com reclama a la República Democràtica del Congo.

A més, un dels antics presidents de Tanzània, encara viu, ha estat i continua sent amenaçat de mort pel mateix Paul Kagame per atrevir-se a proposar que Paul Kagame acceptés dialogar amb la seva oposició. Ens referim al president entre 2005 i 2015, Jakaya Mrisho Kikwete.

En qualsevol moment i amb qualsevol pretext, Paul Kagame podria desestabilitzar Tanzània envaint la seva part occidental o decapitant-la i provocant així el caos polític al país més estable de l’Àfrica negra des de 1960. La discreció i la llegendària modèstia de Tanzània podrien empènyer el dictador i conqueridor Paul Kagame a intentar-ho. Qualsevol acord de pau global i regional hauria de prevenir aquest lliscament per evitar-ho.

En aquest context, qualsevol iniciativa per restablir la pau a la RDC i, sobretot, per garantir la seva estabilitat política, ha de tenir en compte i integrar sense excepcions la situació de la República del Congo-Brazzaville.

Els dos països, les capitals dels quals (Kinshasa i Brazzaville) són les més properes del món, tenen, a causa de la seva situació geogràfica i sociodemogràfica, destins íntimament lligats, especialment en cas de guerra en un d’ells.

Tanmateix, des de fa alguns anys, paral·lelament a la invasió i ocupació militar de l’est de la RDC per Paul Kagame, aquest ha adquirit àmplies extensions de territori a Congo-Brazza, a les zones frontereres amb la RDC i al voltant de la seva capital, Kinshasa. Després de cedir-los Brazzaville i perdre tota sobirania sobre ells, Paul Kagame els repobla amb ruandesos presentats com a «agricultors o ramaders», però que en realitat són militars de la seva «reserva» que estan en peu de guerra a l’espera del senyal. Pretendre restablir la pau a la RDC amb la signatura d’un acord entre aquesta i la Rwanda de Kagame sense integrar aquest aspecte creat a Congo-Brazza seria un engany.

Igual que a Congo-Brazza, Paul Kagame ha adquirit territoris situats a la frontera nord de la RDC, on aquesta se separa de la República Centreafricana pel riu Congo-Oubangui. Però a més, en aquest país, l’exèrcit de Paul Kagame controla les Forces Armades Centreafricanes amb diversos elements de les Forces Especials de les Forces de Defensa de Rwanda (FDR), però sobretot són les forces ruandeses les que garanteixen la seguretat propera i distant del president Faustin Archange Touadéra. Fins i tot els empleats domèstics de les residències oficials i privades de la parella presidencial són militars o policies ruandesos.

I per afegir més confusió i amalgama, és Rwanda la que assegura el comandament de la força de les Nacions Unides desplegada a la República Centreafricana, la MINUSCA, i també la que proporciona el contingent més important (més de 3.000 homes). Aquesta MINUSCA, sota comandament ruandès, està desplegada a tot el territori centreafricà, igual que les forces regulars d’aquest país, que inclouen unitats proporcionades per Paul Kagame.

En aquestes condicions, ni tan sols els experts més diligents i els relators i observadors més informats poden distingir una operació ordenada pel comandament local de Bangui d’una altra ordenada per Paul Kagame des de Kigali o per l’ONU a Nova York. Per tant, qualsevol acord de pau entre la RDC i Rwanda hauria d’abordar aquest aspecte i resoldre’l.

Per aconseguir una pau duradora i equitativa, totes aquestes demandes i qüestions haurien d’abordar-se i resoldre’s en l’acord final que Rwanda, sota el mandat de Paul Kagame, es disposa a signar amb la RDC, amb el patrocini i la garantia de la primera potència mundial, els Estats Units d’Amèrica, i, encara més, sota el mandat d’un president el programa de política internacional del qual és «MAGA»: Make America Great Again (Fem gran de nou els Estats Units).

Acord entre Paul Kagame i Donald Trump: guanyar-guanyar o «rescat seguit de primers auxilis»?

A la fi de febrer de 2025, els Estats Units van imposar sancions contra l’actual ministre d’Integració Regional de Ruanda, el general James Kabarebe, pel seu presumpte paper en l’ofensiva de l’M23 a l’est de la RDC. Cal assenyalar que James Kabarebe és antic cap de l’Estat Major de l’Exèrcit congolès a Kinshasa, però també antic cap de l’Estat Major de l’Exèrcit ruandès a Kigali i ministre de Defensa d’aquest país. Tanmateix, des d’aquestes sancions, l’Administració Trump ha multiplicat els gestos d’acostament a Kigali. I el dilluns 28 d’abril, tots dos països van iniciar el seu primer «diàleg bilateral estratègic».

Washington manté converses per separat amb Rwanda i la República Democràtica del Congo amb la finalitat de signar amb cadascun d’aquests països acords que prevegin l’accés als recursos miners a canvi de garanties de seguretat.

Per als Estats Units de Trump, només compten els seus interessos, encara que això impliqui utilitzar un doble llenguatge o desacreditar-se. La moral i la coherència no formen part de la seva recepta!

En percebre el pànic de Paul Kagame després d’unes sancions simbòliques, Trump considera que és el moment oportú per a ordenar-li qualsevol cosa, sempre que sigui en interès de MAGA (Make America Great Again). Així, Trump ordena a Kagame que retiri les seves tropes de la RDC per a permetre que les empreses mineres estatunidenques s’hi instal·lin i explotin els jaciments i, a canvi, Paul Kagame no haurà de respondre pels crims comesos a la RDC i, a més, Kagame s’associarà a l’explotació dels minerals de la RDC.

En la mateixa línia, Trump demana a Kagame que aculli a Ruanda els migrants expulsats dels Estats Units. A més de la impunitat pels seus crims a la RDC, Paul Kagame rebrà milions per cada migrant acollit a Ruanda. L’operació ja ha començat, fins i tot abans de la signatura d’un acord formal en aquest sentit. Això és el que se’n diu «pragmatisme, realpolitik i visió estratègica» a l’estil Trump. Els que no ho hagin entès (com els polítics de la RDC) pagaran el preu!

Moments i avaluació de la «Pax Americana» Ruanda-RDC

Per tant, caldrà examinar amb lupa el que s’hagi aconseguit en cadascuna de les etapes d’aquest procés de Washington. Ja hem tingut la «declaració de principis», l’avantprojecte d’acord de pau previst per al 2 de maig continua pendent i encara caldrà esperar que s’ultimi el text consolidat i, per fi, al fet que Félix Tshisekedi i Paul Kagame signin un acord de pau sota la mirada de Donald Trump, el mes de juny vinent, tal com estava previst.

Per tant, no cal alegrar-se i proclamar ja la pau a l’est de la RDC i la fi del sofriment de les poblacions bantús de la regió, víctimes durant molt de temps de l’hegemonisme i les persecucions del clan ètnic i hegemònic de Paul Kagame.

Es necessitaran més esforços, pressions i compromisos (voluntaris o interessats) per a retornar la pau no només a l’est de la RDC, sinó també i sobretot per a alliberar el poble ruandès del grup criminal FPR de Paul Kagame i establir la democràcia a Ruanda després de més de tres dècades de dictadura feudal-monàrquica acompanyada d’apartheid. Fins i tot el MAGA de Trump es manifestaria finalment i per a la història. En cas contrari, MAGA continuarà sent un eslògan polític buit i poc realista.

En aquest acord del segle: seguretat per a la RDC com a Estat a canvi del repartiment de les seves riqueses naturals amb Rwanda i el control i l’explotació dels minerals estratègics per als Estats Units, no ha de permetre’s que els oblidats o els perdedors siguin les poblacions ruandeses que llangueixen sota el jou hegemònic i feudomonàrquic de Kagame des de fa més de tres dècades, ni les comunitats congoleses de l’est de la RDC, massacrades, espoliades i expulsades de les seves terres per l’únic delicte de ser «bantús» i no nilo-hamites.

Mentrestant, els polítics congolesos de l’oposició, tal com els coneixem, aprofiten l’ocasió per formar una coalició contra el Govern en el poder amb la finalitat de tenir més pes que aquest en qualsevol iniciativa que cerqui retornar la pau i la seguretat a l’est de la RDC. Un pretext molt oportú per tornar a posar-los en escena en el moment més crucial de l’existència mateixa de l’Estat congolès.

De fet, Katumbi, Fayulu, Kabila i Sessanga van signar el 30 d’abril de 2025 una declaració conjunta en la qual s’alineen amb la iniciativa dels bisbes de la Conferència Episcopal Nacional del Congo (CENCO) i els pastors protestants de l’Església del Crist al Congo (ECC) per a un diàleg intern. Aquest diàleg és «indispensable perquè els congolesos puguin identificar les causes profundes externes i internes de la guerra», com ells mateixos afirmen.

El més repugnant és que aquests polítics no estan motivats per a restablir la pau i la seguretat a l’est de la RDC, ni per posar fi al sofriment de les poblacions del sud i el nord del Kivu, que estan a mercè dels grups terroristes i criminals creats o enviats per Paul Kagame des de fa tres dècades, sinó únicament per la seva negativa al fet que la pau torni a aquesta regió sota el règim del govern de la UDPS de Félix Tshisekedi. La qual cosa seria un acte i un assoliment històric i irrefutable que se li podria atribuir, la qual cosa seria el súmmum per als seus oponents. Per això s’agiten, per ser també actors en aquest procés o, si no és possible o convenient, sabotejar-lo i mantenir l’estat de guerra a l’est; al cap i a la fi, tots són multimilionaris i cap dels seus familiars viu ni ha estat desplaçat del nord o del sud del Kivu.

Cita a la fi de juny del 2025 per a la cerimònia de signatura de l’acord de pau definitiu entre Rwanda i la RDC a Washington pels presidents Paul Kagame i Félix Tshisekedi, sota l’atenta mirada de Donald Trump. Un moment històric, però com sempre, «ai dels vençuts i dels incauts».

Font: Echos d’Afrique

Foto: Signatura de la «declaració de principis», el 25 d’abril de 2025 a Washington, per part dels ministres d’Afers exteriors de la RDC i Rwanda, sota els auspicis del secretari d’Estat dels Estats Units Marco Rubio.

Rwanda i R.D. Congo acorden avançar cap a un esborrany de pau (France 24, 26.04.2025)