A Save The Children volem complaure i superar les vostres expectatives” (web de Save The Children).
Quan l’orwellià “Ambaixador de la Pau per a l’Orient Mitjà” Tony Blair va ser nomenat el setembre “Filantrop de l’Any” per la revista GQ, per “la seva incansable tasca caritativa” (digueu-ho als desmembrats, desposseïts i traumatitzats de l’Iraq i l’Afganistan) es va produir una incredulitat generalitzada.
Tot i que mirant-ho bé, no ha estat un recolzament de pes, ja que ve d’una publicació amb, aparentment, un fetitxisme estrany pels calçotets de David Beckham i poc fonament en la realitat.
L’editor de la revista, lloant els “èxits” de Blair, incloïa surrealistament “la conciliació de les tres religions abrahàmiques”. Sobre calçotets en pot saber, però està clar que no ha sentit parlar de l’Iraq.
Els esforços recents de Blair inclouen, per unes suposades 7.600.000 lliures a l’any – que ell nega – el següent:
“Assessorament al president autocràtic de Kazakhstan, Nursultan Nazarbeyev, sobre com manejar la seva imatge pública després que la policia va matar 15 manifestants desarmats.” (1)
Blair amablement també va afegir 500 paraules per a un discurs que Nazarbeyev va fer a Cambridge, Regne Unit, les quals: “es van utilitzar per retratar (el president) com un líder visionari que havia millorat el nivell de vida de la seva terra”. (2)
En rebre el premi a la filantropia, Blair va comentar: “Sento el pols del progrés batent una mica més fort”. Una variació de la seva frase enganxosa sobre Irlanda del Nord: “No és moment per a sentències, però sento la mà de la història en la meva espatlla”.
El 19 de novembre, però, el carnisser de Bagdad, autor del Dodgy Dossier, que va imposar un embargament que va condemnar a mort una mitjana de 6.000 nens cada mes segons l’ONU, va ser guardonat amb el Premi Llegat Global de Save The Children en una gala benèfica a l’hotel Plaza de Nova York.
Increïblement, segons el portaveu de Save The Children, Blair va ser elegit per al premi pel seu treball quan era primer ministre, que va incloure la creació del Departament per al Desenvolupament Internacional. No importa que la llavors cap d’aquest lamentable Departament, Clare Short, dimitís en el període previ a la invasió de 2003, dient que l’hi sabia greu perquè ella volia quedar-se per ajudar a reconstruir l’Iraq, no perquè vulgués que s’aturés la destrucció. L’Iraq, per descomptat, sens dubte pagaria la factura al Regne Unit per la reconstrucció de les necessitats destruïdes per les bombes del Regne Unit i els Estats Units. Blair va ser primer ministre (maig 1997-juny 2007) i líder de l’oposició (juliol 1994-maig 1997). En ambdós rols va recolzar enèrgicament l’embargament de l’Iraq i, per tant, el silenciós infanticidi mensual. Madeleine Albright va afirmar que per a ella la mort de nounats i menors de cinc anys de l’Iraq eren:
“… un preu que val la pena.”
Després va venir el Dodgy Dossier del 2003 de Downing Street, utilitzat per Colin Powell a l’ONU per a la justificació de la invasió, i el subsegüent possible milió i mig de morts en un país on prop de la meitat de la població eren nens; la resta és història holocaustal.
Entre l’acceptació de Madeleine Albright (12 de maig 1996) que “més de mig milió de nens havien mort” i l’ocupació del càrrec de Blair, entre 1997 i la invasió, sis anys més tard, una mitjana de prop d’un milió de nens va morir (feu els comptes). No obstant això, Save The Children -el compromís de la qual “Cap nen nascut per morir” és a la part superior de cada pàgina web de l’ONG- honora aquest tirà.
“Des del principi de la humanitat, hi ha hagut brutalitat, conflictes, intriga, l’obsessió destructiva amb un fanàtic interès propi”, va dir Blair en l’acceptació (3). Un lapsus freudià o què.
Va elogiar obsequiosament l’USAID i “els magnífics militars nord-americans i britànics” amb Save The Children i altres ONG pel seu treball a l’Àfrica (4).
El mateix USAID que durant llargues dècades ha fet camí amb la CIA en una fosca i impactant saga (5). Els mateixos militars dels Estats Units i el Regne Unit que han destruït l’Iraq, han deixat cinc milions d’orfes, un milió de vídues, una xifra superior al milió i mig de morts (en curs), cinc milions de desplaçats com a resultat de les seves mentides, ara es troben a l’Àfrica, va dir: “… creant centres de tractament, proporcionant incansablement refugi, higiene i educació”. Havien bombardejat fent retrocedir a una era pre-industrial, el 2001 l’Afganistan, i el 2003 i 1991 l’Iraq. Mirin l’Àfrica.
Cal esperar que aquesta lloança vergonyosa d’un home que hauria de respondre davant d’un Tribunal com el de Nuremberg i sobre el qual la investigació Chilcot encara ha de publicar les seves troballes, no tingui res a veure amb el fet que el president executiu de Save the Children, Justin Forsyth, va ser el 2004: “… reclutat al nº 10 (Downing Street) per Tony Blair …” i més tard es va convertir en successor de Blair com a “director de Comunicacions Estratègiques i Campanyes de Gordon Brown …” (6)
Gordon Brown, per descomptat, abans de convertir-se en primer ministre, a la sortida de Blair, va ser ministre d’Hisenda, va donar suport i va fer els xecs per les mentides de Blair i la destrucció resultant de l’Iraq.
Un altre executiu de Save The Children, el director de Finances Sam Aharpe: “va treballar durant gairebé 30 anys al programa de desenvolupament del Govern del Regne Unit”, incloent-hi l’etapa de Tony Blair, segons la seva pàgina web, mentre que Fergus Drake, director de Programes Globals des del 2009: “Abans d’això … va treballar per a l’Oficina de Tony Blair a Rwanda assessorant el president Kagame … “
L’endemà de la gala del Premi a Blair, Save The Children, amb la UNICEF i altres organismes d’ajuda, va emetre un comunicat: “En el 25 aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant – Intensificant els esforços mundials per promoure els drets de tots els nens”.
Els compromisos adquirits van ser:
“… No només per alguns nens, sinó per tots els nens … no només per avançar en alguns dels seus drets, sinó per tots els seus drets – incloent el seu dret a sobreviure i prosperar, créixer i aprendre, perquè les seves veus siguin escoltades i ateses, i a ser protegits contra la discriminació i la violència en totes les seves manifestacions”. (7)
La ironia, el desvergonyiment i la hipocresia corquen els seus cors.
Per descomptat, com que Gaza va ser delmada altra vegada el juliol i l’agost, sense defensa, sense exèrcit, marina o força aèria, cosa que va portar a més de 2.000 morts, incloent-hi prop de 500 nens, “l’ambaixador de la Pau per a l’Orient Mitjà” va deixar la seva luxosa casa de Jerusalem i va donar dos mesos abans una “festa sorpresa d’aniversari” per la seva dona en una de les seves set mansions del Regne Unit, sense perill, fora de la línia de foc – i no va dir res sobre salvar els nens, o de fet qualsevol altra persona. Posteriorment s’ha mantingut en silenci sobre les 475.000 ànimes de Gaza que viuen en condicions d’emergència, les 17.200 cases destruïdes i les 244 escoles danyades. (8)
Per cert, si vostè està considerant donar a Save the Children o comprar les seves targetes de Nadal, doni generosament. El Sr. Forsyth i els seus col·legues lluiten amb una quantitat de prop de 160 mil lliures l’any, i el director se les arregla amb 234 mil lliures anuals (9).
Sembla que salvant nens és una mica selectiva aquesta organització, que opera en “més de 120 països”. Per exemple, el novembre del 2003 va informar a The Guardian que: “Les figures prominents de Save the Children als Estats Units… exigien la retirada de la crítica i un veto efectiu a les declaracions futures culpant la invasió de la difícil situació de patiment desnutrició i escassetat de subministraments mèdics a civils iraquians”.
Avancem ràpid fins arribar a un altre assassinat extrajudicial dels Estats Units de l’home que suposadament era Ossama bin Laden, el maig del 2011 a Abbottabad, Pakistan. Save The Children: “havia estat sota sospita de les autoritats des que un metge acusat d’ajudar a la CIA en la seva recerca del líder d’al-Qaida va afirmar que Save the Children li havia presentat els oficials d’intel·ligència dels Estats Units.” (11)
El Dr. Shakil Afridi, que actualment compleix 33 anys a la presó, va ser: “acusat de realitzar una falsa campanya de vacunació contra l’hepatitis B a la zona d’Abbottabad per intentar determinar la ubicació exacta de Bin Laden”, a través de mostres d’ADN que: “havien de ser provades per la CIA per verificar coincidències genètiques amb Bin Laden”.
Mentre que: “Afridi mai va aconseguir persuadir (persones) per donar sang, la seva col·laboració amb un servei d’intel·ligència estranger és considerat com un acte de traïció a la pàtria pels organismes de seguretat del Pakistan”.
Save The Children, que va negar emfàticament que donés feina o pagués el Dr. Afridi o fins i tot que tingués un programa de vacunació a Abbottabad, va ser expulsada tanmateix del Pakistan el setembre del 2012.
Malgrat els desmentiments, correus electrònics interns sobre la disputa obtinguts pel Centre per al Periodisme d’Investigació al Pakistan (12), que es poden llegir en la seva totalitat (13), són interessants.
Una iniciativa relativament recent de Save The Children ha estat nomenar Samantha Cameron, dona de l’actual primer ministre britànic David Cameron, com la seva “ambaixadora” per Síria. Com que l’organització no pot treballar a Síria, ella ha aconseguit històries d’”infàncies innocents trencades a trossos” dels països veïns. Per descomptat, Gran Bretanya sota Cameron està armant i entrenant els insurgents sirians. (14) Cameron és un admirador de Blair i pren nota dels seus consells. “L’ambaixador de la Pau” Blair consta com un entusiasta per un altre enderrocament il·legal a Síria, “sense penediments” per l’Iraq.
Com que la fúria augmenta sobre el premi a Blair i el Nadal s’acosta, Denis Halliday, excoordinador de l’ONU a l’Iraq, que va renunciar per l’embargament durant l’administració de Blair afirmant que era “un genocidi”, em recorda el Nadal del 1998, quan Blair es va posar dret davant el seu arbre de Nadal a fora del 10 de Downing Street i va declarar que el Regne Unit i els Estats Units tornarien altra vegada (il·legalment per descomptat) a bombardejar l’Iraq.
Durant aquest bombardeig, el successor de Halliday, Hans von Sponeck, que també va dimitir disgustat, dormia al pis de l’edifici de l’ONU a Bagdad, amb el seu personal i les famílies; l’edifici estava allunyat de la ciutat i semblava més segur per a aquells que havien de ser rescatats.
Així com Save The Children elogia Blair i trompeteja sobre els Drets de la Infància, potser haurien de reflexionar sobre l’horror que han forjat. A l’Iraq, un de cada quatre nens que ha sobreviscut té disminucions en el desenvolupament físic i intel·lectual a causa de la desnutrició. S’estima que hi ha 35.000 morts infantils cada any i més d’una quarta part dels nens iraquians, tres milions, pateixen trastorn d’estrès posttraumàtic. (War Child: “Missió incomplerta”, 2013.)
Potser una carta contingui la ira dirigida a Save The Children per la seva acció aberrant, anormal, amb nombroses crides al boicot de l’organització que ressonin a tot el món:
Estimada Save the Children,
Estic indignat que “Save the Children” hagi contribuït a la impunitat, el blanqueig i la rehabilitació d’un dels pitjors criminals de guerra del nostre temps, Tony Blair, atorgant-li el premi Llegat Global de Save the Children. Com a primer ministre, el senyor Blair va ser advertit consistentment i repetidament per assessors jurídics de FCO que envair l’Iraq constituiria un delicte d’agressió, que els jutges de Nuremberg anomenen el “crim internacional suprem” perquè “conté en si el mal acumulat del tot”. En el cas del senyor Blair, el “mal acumulat” ara inclou centenars de milers de persones assassinades, ciutats i pobles reduïts a runes i la destrucció de tota una societat.
Aquest premi és especialment horrible venint de Save the Children, perquè el senyor Blair és legalment culpable de la mort de desenes de milers de nens assassinats a l’Iraq, principalment pels atacs aeris de la coalició. L’estudi epidemiològic més profund d’excés de mortalitat a l’Iraq com a conseqüència de la invasió i ocupació militar hostil troba que els bombardejos aeris nord-americans i britànics van ser la primera causa de mort violenta per als nens a l’Iraq entre el 2003 i el 2006.
Estic enviant aquest correu a unes mil persones, i espero que tots els que el rebin en prendran nota i, en el futur, dirigiran els seus esforços per ajudar els nens a … altres organitzacions que no són còmplices de blanquejar l’assassinat en massa dels nens de l’Iraq .
Amb tot el respecte degut (però enormement disminuït).
Nicolas J S Davies
Autor de “Sang a les nostres mans: la invasió nord-americana i la destrucció de l’Iraq.” (15)
Notes:
-
http://www.theguardian.com/society/2003/nov/28/charities.usnews
-
http://www.theguardian.com/uk/2012/sep/05/pakistan-voluntarysector
-
http://www.amazon.com/Blood-Our-Hands-American-Destruction/dp/193484098X