Quan es em va proposar aquesta conferència, la primera ocurrència que em va venir al cap és allò de “doctors té la santa mare església”. És a dir: amb tants bons economistes com hi ha, per què es ficarà en semblant embolic un profà com jo? I atès el caràcter de dogma sagrat que actualment va prenent la doctrina neoliberal, em va semblar una ocurrència molt oportuna. Però una mica més tard vaig recordar allò de què “la política és massa important perquè només la deixem a les mans dels polítics” i va arribar una segona ocurrència: “l’economia és massa important perquè només la deixem en mans dels economistes”. Així que vaig decidir acceptar el repte, la qual cosa m’obliga, abans d’entrar de ple en el nucli d’aquesta conferència, a fer dos aclariments.

Dos aclariments previs

El primer es refereix al fet que us dec una explicació, ja que, sense ser un economista, he acceptat el repte gens fàcil que és aquesta conferència. I crec que dec, per això, explicar les raons per les que l’he acceptat. Fonamentalment són tres, molt relacionades entre si:

1. La primera té a veure amb el fet que vivim en un temps d’especialització, però d’una especialització insana. Una especialització que pot fer, i de fet està fent, que sovint els economistes no trepitgin sobre el terra real. L’actual especialització no és una lògica i necessària especialització per avançar en coneixements i tecnologies, sinó una especialització induïda i amb un objectiu pervers. Actualment un economista no només pot viure en un món virtual sinó que fins i tot pot ignorar les claus fonamentals dels grans problemes econòmics que les nostres societats estan patint. I no em queda més remei que fonamentar una crítica tan atrevida i demolidora en altres persones amb més autoritat que la meva en aquests temes, en economistes precisament. Per falta de temps em limitaré a citar tan sols l’economista i ambientalista xilè Manfred Max-Neef.

En una entrevista que li va fer la pàgina La Marea el 2014, entrevista titulada “El rescat financer és la major immoralitat de la història de la humanitat”, confessa que això de viure fora de la realitat li va passar a ell mateix. Aquest brillant professor a Berkeley premiat el 1983 amb l’anomenat Nobel Alternatiu (Right Livelihood Award) d’Economia, va arribar a ser directiu de la petroliera Shell a la dècada dels cinquanta, fins que va decidir deixar l’empresa privada i, com afirma, “posar els peus al fang”. Una cosa que, assegura, és el gran dèficit dels economistes actuals, que “són els que menys entenen el món real”. Val la pena que llegeixi algunes de les seves respostes:

Aquesta tardor es compliran sis anys de la caiguda de Lehman Brothers, considerat el tret de sortida del crac financer que encara patim. Com valora la gestió de la crisi que han dut a terme les autoritats econòmiques, capitanejades per l’FMI?

Tot el que ha passat és una connexió de coses que no cal fer. Per a mi, el més desconcertant i preocupant és que no importa quantes vegades quedi en evidència que certes polítiques econòmiques són desastroses; es continua insistint en les mateixes. Els economistes es creuen científics […] van decidir que l’economia s’assemblés el més possible a la física, amb la qual cosa van fer una sèrie d’invents absurds i models matemàtics que són veritables disbarats. A més, si l’economia fos una ciència i els economistes científics, actuarien com a científics; i com actua un científic quan una teoria determinada falla? Immediatament es posen amb tota la intensitat a cercar quina és l’alternativa a aquesta teoria, perquè aquesta no funciona, i es desterra i s’ha acabat!

[…] Tenen actitud científica zero, s’insisteix en els mateixos errors. El que va passar des d’octubre de 2008 és, al meu parer, una de les pitjors monstruositats de la història. Amb totes les especulacions, les escombraries que venien els bancs, absolutament repugnant… de sobte es veuen en una situació crítica i cal fer tot l’imaginable i inimaginable per salvar els delinqüents. O sigui, no se salva les víctimes, les víctimes no tenen cap importància, el que importa és salvar els delinqüents, els qui van provocar la crisi. I en qüestió d’un parell de mesos aconsegueixen ajuntar a nivell de tot el món, per salvar aquests delinqüents, de l’ordre de disset bilions de dòlars.

[…] Això, per a mi, és potser l’acte immoral més gran que s’ha comès en la història de la humanitat.

Com explica que es recepti austeritat a Europa i després l’economista en cap de l’FMI reconegui l’”error” a l’hora de valorar l’impacte de les mesures. No sabien el que passaria?

No cal ser economista, és qüestió de sentit comú! Si tu no tens res, vas perdre la casa, vas perdre els estalvis, i jo et dic: “Però sigues més auster!”, s’arriba al que van arribar vostès aquí a Espanya; mai havia passat, que a Espanya arribés un moment en què mori més gent per suïcidis que per accidents de trànsit. I jo pregunto, aquests suïcidis eren realment suïcidis? O eren assassinats d’un sistema econòmic pervers? Quina manera tens de ser més auster quan no tens res? Pegar-te un tret! Aquesta és la màxima austeritat! Ets un patriota, perquè ajudes l’economia eliminant-te. Aquesta és la situació. Per a mi, des d’un punt de vista científic, ètic, moral, des de tot punt de vista, tot el que ha passat és un fàstic  incommensurable, i que va a més contra el més elemental sentit comú. Quina lògica té fer patir una població fins als extrems més indicibles per beneficiar l’economia? Si la cosa és a l’inrevés! L’economia està per servir les persones i no les persones per servir l’economia. L’economia no és Déu! Les conseqüències són que una economia com aquesta mata més gent que tots els exèrcits del món junts, però no hi ha culpables. […].

Respon a una qüestió d’ineptitud o d’interessos?

És perversitat. Llevat que siguin absoluts imbècils, que suposo que no ho són. Però els convé més això que allò altre. La gent no interessa, la gent és prescindible, i això està dins de la teoria econòmica neoclàssica. Saps que en un llibre de text d’economia neoclàssica, la solidaritat és un acte irracional? Sí, això t’ho ensenyen! Això de què l’única racionalitat és maximitzar la teva utilitat, tota la resta és irracional…

Així que el problema comença en l’educació econòmica… No es forma correctament els economistes?

No. En l’època en què jo vaig estudiar Economia estudiàvem totes les escoles econòmiques. Dos cursos fonamentals del currículum eren Història Econòmica i Història del Pensament Econòmic; cap d’aquests està en cap currículum avui dia. Els economistes no tenen ni idea de la història econòmica del món ni de quins altres economistes van pensar quines coses, perquè aquest [el d’ara] ja és un model definitiu per a l’eternitat, o sigui que per què vols saber el que pensaven altres? Fixa’t quina estupidesa. I això en totes les universitats, es poden comptar amb els dits de la mà les que s’han escapolit d’això. En conseqüència aquí tens una institució que en aquests moments té una immensa responsabilitat, i és la Universitat.

Què implica aquest tipus d’educació?

Que són economistes absolutament incultes, i a més amb teories que impedeixen que entenguin el món real. L’única cosa que tenen és un model matemàtic, i aquest model és la realitat. I si resulta que aquest model no funciona no és perquè el model estigui malament, sinó que la realitat fa trampes, i la funció de la realitat és adaptar-se al teu model. Aquesta és l’actitud. Mentre segueixin produint economistes així no hi ha manera de canviar, perquè són els economistes els qui tenen accés al poder: els polítics, els empresaris, consulten als economistes. O sigui, consulten a qui menys entén el món real! És una comèdia dramàtica. Completament absurda.

Quina implicació té en això l’entrada de grans empreses i bancs a les universitats?

Un dels problemes que té la Universitat avui dia és que ha deixat de ser el que era i ha acabat venuda al mercat. La Universitat funciona d’acord al que li demana el mercat. I el mercat són les empreses… Hi ha moltes empreses que fan donacions saboroses a moltes universitats perquè eduquin de la manera que a ells els convé. Harvard educa nens per Wall Street, aquesta és la funció. Es dirà la millor universitat del món, que jo tinc els meus seriosos dubtes, però els educa per Wall Street. Està tot determinat per satisfer les cobdícies de grups de poder.

Efectivament, durant aquests últims anys jo també he pogut comprovar com alguns economistes desconeixen, o de fet no tenen en consideració, qüestions fonamentals: com va ser creada la Reserva Federal, quina és la seva naturalesa o quines són les conclusions de l’única auditoria que se li ha pogut fer mai. Paradoxalment, hi ha, per contra, un moviment social de gent corrent (només a Alemanya, implica ja a més d’un milió de persones) que intenten obrir-nos els ulls a tots sobre el fet cert que la Reserva Federal és el gran i últim problema del món en aquest moment. El descobriment d’aquesta ignorància en molts economistes ha estat per a mi una gran sorpresa.

La meva experiència en el conflicte de Rwanda em va convèncer de la urgència i necessitat d’una visió global de la realitat. Pello Sala, que va ser missioner a Rwanda durant quaranta anys, destacava també la seva importància en la presentació que vam fer a Madrid, el 2010, del meu llibre África, la madre ultrajada:

Hi ha almenys dues maneres de contemplar un paisatge o una obra d’art: un a distància, i així es percep millor el seu conjunt, la bellesa de la seva harmonia; una altra de prop, així es perceben millor la vivesa i la força dels detalls. Joan Carrero contempla, des de fa anys, el paisatge dels Grans Llacs des de la distància. Jo la visc de prop, vivint allà, comunicant-me amb els ruandesos en la seva llengua materna. Les dues contemplacions es complementen. A més Joan Carrero s’ha apropat a la realitat escoltant i parlant amb molts nadius dels Grans Llacs i amb espanyols residents allà, fins i tot fent visites a aquests països. Per a mi la lectura del seu llibre ha estat molt aclaridora en molts punts: amb mestria, ha sabut relacionar les peces d’un trencaclosques fent així ressaltar la realitat, la veritat de la realitat. Per això, durant molts anys, ha seguit els esdeveniments, ha dialogat amb els protagonistes, ha emmagatzemat infinitat d’informacions, llegit quantitat d’escrits i al final ha plasmat en el seu llibre amb encert moltes veritats grans com un temple. […] Això és molt consolador per als homes de bona voluntat dels Grans Llacs, tant nadius com estrangers, que anem buscant una pau autèntica, basada en la veritat, la justícia, la llibertat i l’amor. Sense la veritat, la justícia, la llibertat i l’amor no hi haurà pau autèntica i duradora. Desitjava des de fa molt temps tenir ensamblades de manera coherent les moltes informacions que tenia sobre el drama ruandès: ho he aconseguit gràcies a aquest llibre, África, la madre ultrajada.

El fet que persones com Pello, amb una experiència tan profunda sobre la realitat ruandesa, hagin agraït tant les aportacions que un no especialista com jo ha fet a l’anàlisi d’aquesta realitat em proporciona ara l’atreviment d’enfrontar una altra realitat com és l’actual gran crisi-estafa sobre la qual tracta aquesta conferència. Crisi-estafa sobre la qual també va tractar el meu segon llibre La hora de los grandes ‘filántropos’, escrit a l’anar descobrint la claus últimes internacionals de l’enorme conflicte de l’Àfrica dels Grans Llacs.

Ja fa dues dècades que vaig començar a descobrir per pròpia experiència que la pràctica totalitat d’aquells que eren presentats com a experts en el conflicte de Rwanda no ho eren en realitat. Abans, semblant farsa em desconcertava, ara ja no. Abans no entenia, per exemple, que Human Rights Watch i la seva gran experta sobre Rwanda, Alison Des Forges, d’entossudissin a sostenir el que fins i tot el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda ha renunciat ja a mantenir: que el genocidi de la primavera de 1994 va ser planificat. Ara després d’un dolorós i llarg procés, finalment he arribat a prendre consciència de coses tan sorprenents com el fet que la major ONG per a la defensa dels drets humans, HRW, va ser creada i segueix sent finançada pel canalla especulador George Soros, entre altres personatges semblants. Igualment, fa ja més d’una dècada vaig poder comprovar també, igual que milions d’espanyols, que davant l’imminent atac a l’Iraq, basat en mentides bastant evidents, en l’àmbit dels suposats experts, als Estats Units no hi va haver pràcticament dissensió en el suport a aquestes mentides oficials.

No obstant això, l’economia ha estat presentada darrerament com una ciència exacta, per la qual cosa en principi no semblava que en ella hi pogués haver el mateix marge per a la subjectivitat que en matèries com la història. Amb l’agreujant que, a més, servint-se de aquestes pretensions de ser una ciència exacta, alguns economistes es permeten col·locar-se per sobre d’aquestes altres ciències humanes, tan subjectives, segons diuen. Es permeten fins i tot el menyspreu d’altres escoles econòmiques menys ortodoxes i dogmàtiques que la neoliberal. L’economista Ha-Joon Chang, que s’enfronta a l’actual ortodòxia econòmica i que és considerat per la revista Prospect com un dels deu pensadors més influents del món, afirmava fa poc en una entrevista a El País:

Totes les professions tracten que el seu àmbit sembli més complicat del que és. El lampista no t’ho explicarà tot, perquè si ho fa semblaria massa fàcil. Però els economistes han tingut un especial èxit en això. L’economia en els últims 30 o 40 anys ha estat fent el paper de la teologia catòlica a l’Europa medieval: funciona com a ideologia per justificar l’statu quo. La gent té opinions molt fortes sobre moltes altres coses, sense tenir realment un coneixement molt profund: el canvi climàtic, la política d’EUA al Pròxim Orient… Però quan parlem d’economia, se’ns ha fet creure que cal deixar-ho per als experts. Això és un enorme obstacle per a la democràcia.

[…] En física o química les coses que investigues no tenen la seva pròpia ment, no tenen valors ètics, no tenen posicions polítiques. La il·lusió de considerar l’economia com una ciència ha tingut dues conseqüències. Una és que, a nivell intel·lectual, la matèria s’ha convertit en molt dogmàtica. Perquè si creus que és un ciència, no pots acceptar que hi hagi dues o tres explicacions d’un mateixa cosa. Això ha animat els economistes neoclàssics a excloure altres escoles. Però no hi ha una sola escola econòmica, n’hi ha almenys nou. D’altra banda, hi ha la exclusió dels assumptes econòmics del debat democràtic.

2. La segona raó per la qual he acceptat fer aquesta conferència sense ser economista és perquè en el món de la informació, que ja de per si s’està convertint cada dia més en un gran problema, hi ha una gravíssima qüestió: la de la manipulació i reducció del marc informatiu. En qüestions econòmiques, com en moltes altres, els grans mitjans eludeixen moltes vegades mostrar-nos el marc general que ens permetria entendre millor el que està passant. No es tracta només de preguntar-se qui i per què decideixen quins esdeveniments són notícia i quins altres no ho han de ser. Es tracta d’una mica més: em refereixo al marc en què s’enquadren les grans notícies que és impossible amagar.

Sobre el conflicte ruandès les informacions no van sortir durant molts anys de l’estret marc que el presentava com un conflicte ètnic; marc que no era ni tan sols regional, ja que ni tan sols el pillatge de l’immens Congo entrava en l’anàlisi. Més encara, l’anàlisi d’aquest conflicte, suposadament només ètnic, estava limitat als tres mesos de “el” genocidi dels tutsis. Va ser per a mi tot un procés el descobrir que no solament el conflicte ètnic era molt més complex del que se’ns mostrava sinó que el marc real era molt més ampli, que hi havia massa coses que quedaven fora, precisament les més importants i decisives, com són els interessos internacionals.

De la mateixa manera, ara en l’àmbit de l’economia, en el cas de Grècia per exemple, els grans mitjans es dediquen en general a qüestions especialitzades referents gairebé exclusivament als factors interns relacionats amb la crisi d’aquest país germà. Però tan estret marc no se l’integra en el gran marc de l’enorme rescat i recapitalització bancàries posat en marxa per la Reserva Federal el 2008. Per això en l’últim article que vaig escriure, titulat “Algun dia un altre Varoufakis tombarà aquest sistema”, publicat fa només uns dies, vaig triar com a destacat la següent frase: “El silenciós rescat als grans bancs que van actuar delictivament és 400 vegades superior al debatut rescat de la ‘irresponsable’ Grècia”.

Com a breu incís recordo que al Regne Unit el diputat laboralista Jeremy Corbyn, que defensa la renacionalització de sectors estratègics, la pujada d’impostos a les rendes més altes i que renega de les polítiques d’austeritat dictades des de Berlín s’està col·locant en posició de lideratge en el seu partit. La qual cosa està començant a preocupar seriosament no només la City i els conservadors sinó també els seus companys de partit. Potser no sigui encara el nou Varoufakis de què parlo, però les nostres societats ja van obrint els ulls.

3. Finalment, la tercera raó per la qual sense ser economista he acceptat aquesta conferència de tan marcat caràcter econòmic és perquè crec que el factor humà és tan important en l’economia que no podem deixar-lo de banda. L’economia no és una ciència exacta. La psicologia, la sociologia o política la condicionen. Si l’economia no tingués res a veure amb l’ètica, els drets humans o la política, per què no tornar a l’explotació infantil o a l’esclavatge? Apunto tot això perquè en l’elit que decideix el funcionament de “els mercats” i que crea les estructures mundials de poder hi ha massa gent sense misericòrdia. Molts d’aquells que la conformen són fins i tot bastant sàdics i perversos. Seria un gran error  creure que són persones normals com nosaltres.

Aquesta ingenuïtat de la societat és l’escut d’aquests psicòpates. La bona gent no podem creure que hi hagi, per exemple, autoatemptats a fi de justificar posteriors accions injustificables sense tal autoatemptat. En els seus viatges a Brussel·les, els representants grecs van anar descobrint que als negociadors de l’altra part no els interessaven les qüestions estrictament econòmiques sinó que tan sols seguien unes determinades directrius, una determinada lògica irracional. L’exministre Yanis Varoufakis ha parlat de despotisme sàdic, de desdeny, de profund odi…

Crec que ens enfrontem a veritables psicòpates i que si no ho tenim en compte serem contínuament derrotats. Reduir la gran crisi per la qual està passant la humanitat només a causes econòmiques i estructurals és tan reduccionista com allò que estem acostumats a sentir que “les ideologies (de dretes o esquerres) no importen sinó només les persones”. És curiós que els qui solen afirmar tal cosa sempre voten les dretes. Jo crec, per contra, que les ideologies i les estructures certament compten… però també comprovo que les creen persones concretes.

El que està passant amb Grècia, per exemple, no es pot acabar d’entendre sense un afany bastant sàdic d’escarmentar exemplarment els qui no se sotmeten. No ho afirma un “radical” com jo sinó grans diaris que formen part del sistema i premis Nobel d’economia. Les crucifixions de l’Imperi romà eren molt més que escarments: eren escarments exemplars. Sembla que en dos mil anys les motivacions i la naturalesa humana han canviat molt poc. Uns elements dignes de consideració en les anomenades negociacions dels dirigents grecs amb la Troica han estat la supèrbia, el menyspreu i fins i tot l’odi, com ha testificat Yanis Varoufakis.

Aquí, a Mallorca, també tenim alts responsables del món de la banca que es dediquen a escriure articles veritablement denigrants, un dia sobre el ministre Yanis Varoufakis i un altre sobre el president Alexis Tsipras. Els estudis en economia haurien d’incloure aquesta dimensió humana? No ho sé. Del que sí estic segur és que els economistes que assoleixin el seu doctorat i surtin al món sense una formació i sense una actitud vital veritablement humanistes només seran un instrument al servei de l’actual procés de concentració del capital i del poder que ens està portant al caire de l’abisme.

Aquestes són les tres principals raons per les quals he acceptat fer aquesta conferència. Ara passo ja al segon dels dos aclariments que, com he dit a l’inici, crec que he de fer. Es refereix al fet que hem de posar-nos d’acord en el terme realista, que figura en el títol d’aquesta conferència. Una cosa és que es em demanin solucions realistes i una altra és que es em demanin solucions fàcils o ràpides. Això últim no seria una proposta seriosa per a una conferència seriosa. La gent confon amb freqüència el realisme amb els resultats visibles a curt termini. Aconseguir resultats sempre és gratificant, però no és realista pensar que aquests resultats poden estar fàcilment i ràpidament al nostre abast quan ens enfrontem als majors poders globals.

Per a molts a la França del període nazi, allò realista era acceptar el poderós invasor i plegar-se a aquesta situació. No obstant això, altres qualificaríem els qui van optar pel règim de Vichy de col·laboracionistes, no de realistes. Són dues lògiques i, sobretot, dos sistemes de valors diferents. Segons la primera d’aquestes dues lògiques, les probabilitats d’una supervivència tranquil·la segur que estaven de part dels col·laboracionistes i no dels qui van optar per la resistència. Ara estem vivint de nou una autèntica guerra (aquí se sol citar el supermilionari Warren Buffett). És important reconèixer que això és una guerra, perquè hem d’acceptar que, com en tota guerra, només hi ha dues opcions: submissió o sacrificis.

Les solucions -tant de bo que les vegem- no només no seran fàcils sinó que tampoc seran visibles a curt termini. Els que ens han portat al punt en què estem, ho havien planificat des de fa moltes dècades, potser segles. La teranyina global que han aconseguit teixir, amb la qual estan immobilitzant les nostres societats, la van començar a fabricar el 1913, com a mínim. Si ells, amb tot el poder de què disposen, accepten que tota conquesta important necessita terminis mitjans i llargs per poder concretar-se, quant més nosaltres? Per això, a part d’un diagnòstic del problema (la qual cosa ja és el primer pas per trobar solucions), el que en realitat proposaré no són pròpiament solucions concretes immediates sinó el començar a crear les condicions que un dia faran possible que ens enfrontem a aquests mercats i estructures globals de poder.

Acabo aquesta qüestió dels terminis recordant una cosa que ja va dir Martin Luther King: la diferència entre un governant i un estadista és que el primer pensa en les pròximes eleccions i el segon en el futur del seu país. O com acaba de dir el papa Francesc en la seva recent Carta encíclica Laudato si’: “La grandesa política es mostra quan, en moments difícils, s’obra per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini”. O com va dir en el seu discurs a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia) amb motiu de la II Trobada Mundial de Comunitats Populars: “Es tracta de generar processos, no d’ocupar espais [de poder]”.

Una de les coses que dóna més aparença de realisme és el poder. El poder d’obligar, per exemple, Grècia a sotmetre’s a duríssimes condicions, dóna als mercenaris de la Troica i dels poderosos governs europeus neoliberals que les imposen, l’aparença de ser gents serioses i realistes davant de les “fantasies insostenibles” de Syriza. Però la història ens mostra reiteradament que molts dels poderosos personatges que la van marcar havien perdut totalment el sentit de la realitat. L’agost de 2013 vaig intentar explicar-ho en un article titulat “Occident, una societat a la deriva”. Ara està de moda el llibre de Christopher Clark Sonàmbuls, en el qual queden en evidència no només com els governants europeus van caminar com sonàmbuls cap a la I Guerra Mundial sinó també les similituds d’aquell període amb aquesta època que estem vivint.

I a la Segona Guerra Mundial, qui eren els realistes, el poderós govern nazi que aixafava països sencers en qüestió de dies o els que van oferir generosament les seves insignificants vides en petites accions de la resistència a la França sotmesa? Però qui està avui disposat -o les seves circumstàncies li permeten estar disposat- a sacrificar les seves pròpies seguretats econòmiques i de tot tipus en aquesta “guerra” contra els mercats i les estructures globals de poder? Actualment, els personatges que controlen els poderosos lobbies petroliers, per exemple, són capaços de negar la realitat evident del canvi climàtic i de portar-nos a tots al desastre. I, encara que els economistes ortodoxos ho neguin des de la seva càtedra, el sistema econòmic occidental és en si mateix totalment insostenible, no només per les seves conseqüències mediambientals. Es podria seguir reflexionant sobre aquesta interessant qüestió de l’anomenat realisme, però és hora ja de centrar-se en…

La problemàtica dels mercats i de les estructures mundials de poder

Entrant ja en el nucli d’aquesta conferència, començaré per recordar el que és evident: sense un bon diagnòstic mai podrem parlar d’una teràpia adequada. Així que, si en el tercer i últim apartat d’aquesta conferència volem tractar sobre solucions realistes, el primer que cal és una correcta anàlisi de la problemàtica. Per tant, encara que no sigui la meva funció entrar en detallades anàlisis tècniques de la problemàtica dels mercats i de les estructures mundials de poder ni fer propostes tècniques detallades sobre possibles vies de solució, el que sí crec que puc aportar és una anàlisi general amb un marc global així com algunes propostes generals tant sobre algunes possibles pistes de solució com, cosa que també és important, sobre les actituds amb què hem d’enfrontar-nos a una problemàtica tan greu.

Ja fa uns anys vaig exposar la meva convicció que l’objectiu últim de l’anomenada crisi és molt més que acabar amb l’Estat de benestar, tal com afirmaven economistes dels que he après molt (com Vicenç Navarro): són els mateixos estats sobirans en si mateixos. I també vaig exposar que no és la crisi la que provocava la falta de diners circulant sinó que és més aviat la falta de liquiditat la que provocava la crisi (curiosament és una falta de diners que desapareix quan es tracta de rescatar i recapitalitzar bancs). És el que ha denunciat Yanis Varoufakis: a Grècia se l’ha asfixiat mitjançant una manca de liquiditat que ha arribat fins al tancament dels bancs; es tracta de terrorisme econòmic, de tortura per asfíxia o d’un autèntic cop d’estat. Són els mateixos estats sobirans, i no només l’Estat del benestar, els que estan en l’objectiu d’aquesta descomunal operació d’asfíxia per falta de liquiditat que té per objectiu una concentració cada vegada més gran del capital i del poder. En el cas de Grècia (ara gairebé sense marge de decisió i condicionat fins i tot a vendre ports, aeroports o xarxa elèctrica) ja no queda més remei que preguntar-se què està quedant de la seva suposada sobirania. Per tot això el meu segon llibre començava així:

Uns poderosos i discrets clubs estan aconseguint per fi la gran Aliança econòmica, política i militar, bàsicament occidental, que vénen promovent des de fa moltes dècades. Són els clubs creats a tot el llarg del Segle XX pels grans financers-“filantrops” anglosaxons que diuen anhelar un món global sense nacionalismes ni guerres. En la seva pròpia autobiografia, Memoirs, David Rockefeller escrivia:

Alguns creuen que fins i tot som part d’una societat secreta que treballa contra els millors interessos dels Estats Units, considerant-nos a la meva família i a mi com a internacionalistes i com a conspiradors, al costat d’altres de tot el món, per construir una estructura global, política i econòmica, més integrada, un sol món, si es vol. Si aquest és el càrrec, jo sóc culpable, i estic orgullós d’això.

Encara que altres vegades, ni les seves pròpies formulacions ni les dels seus subordinats han estat tan subtils com ho és la d’aquest paràgraf de la seva autobiografia. N’hi ha prou una cita de Zbigniew Brzezinski, l’ideòleg-creador de la Comissió Trilateral (fundada per David Rockefeller el 1973), exdirector del Consell de Relacions Exteriors i membre rellevant del Club Bilderberg (els altres dos grans clubs en la creació dels quals, el 1921 i el 1954 respectivament, els Rockefeller hi van tenir també un paper fonamental). El 1971, en el seu llibre Entre dues edats: El paper dels EUA en l’era tecnotrònica, escrivia:

L’Estat-Nació com a unitat fonamental de la vida organitzada de l’home ha deixat de ser la principal força creativa: Els bancs internacionals i les corporacions transnacionals són [actualment] actors i planificadors en els termes que antigament s’atribuïen els conceptes polítics d’Estat-Nació.

En efecte, ningú mitjanament informat pot deixar de veure que les decisions econòmiques que determinen totalment el destí d’Occident, i que també afecten la resta del món, no les prenen actualment els governants que les nostres societats han triat sinó els grans bancs (incloent també en aquest terme les grans companyies asseguradores i els grans fons tant de pensions com especulatius) i les grans corporacions transnacionals que aquests financers-“filantrops” controlen. Així que es tracta, simplement, de la constatació de la realitat: existeixen en el nostre món uns grans poders econòmics que no només escapen a qualsevol control democràtic sinó que fins i tot són capaços de posar la democràcia contra les cordes. Ells mateixos no tenen cap problema en publicar-ho des de fa dècades. Si al començament dels setanta ja no tenien cap problema en formular tan clarament el nucli del seu projecte, almenys pel que fa a la Comissió Trilateral, menys encara en aquesta Hora en la qual ja hem entrat: la xarxa global de poder que han aconseguit teixir és tan enorme i poderosa, el control que creuen tenir sobre els esdeveniments internacionals és tan considerable, que ja no cal tant secretisme, ni tan sols pel que fa al Club Bilderberg, molt més informal, exclusiu i discret. Però durant dècades va ser diferent.

A la reunió de 1991 del Club Bilderberg (és a dir, justament en les dates en les que considero que es va iniciar el període del qual tractaré en aquest llibre), David Rockefeller va agrair al Washington Post, The New York Times, Time Magazine i altres grans publicacions, els directors de les quals han assistit a les seves reunions, que hagin respectat les seves promeses de discreció durant gairebé quaranta anys. Va continuar reconeixent que hauria estat impossible per a ells desenvolupar el seu pla per al món si durant aquests anys haguessin estat sotmesos a les llums de la publicitat. Però que ara, tanmateix, el món ha evolucionat i està més preparat per avançar cap a un Govern mundial. I va concloure afirmant que la sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i de banquers mundials és segurament preferible a l’autodeterminació nacional practicada en segles passats. El fet que el diari The Economist, l’editor gerent del qual, Adrien Wooldridge, ha estat membre del Club Bilderberg des de fa bastants anys, publiqués el 20 de gener de 2011 un reportatge en el que per primera vegada es confirmava l’existència d’aquest poderós club és un clar indicador que ja no cal tant secretisme.

S’equivoquen els qui infravalorin encara la real i transcendental influència d’aquests poderosos clubs. Segurament la seva pràctica inexistència en els grans mitjans de comunicació així com la propaganda que qualifica fàcilment i ràpidament de conspiratori (o fins i tot de conspiranòic) qualsevol que faci referència al poder d’aquests clubs, tenen molt a veure en aquest error.

I tot això ho estan aconseguint mitjançant la Reserva Federal, a partir de la seva creació el 1913 com un banc en aparença públic (com exigeix ​​la constitució nord-americana) però que, en realitat, només està controlat per les grans famílies financeres. De manera que pot injectar desenes de bilions de dòlars directament als bancs mentre al Congrés es debaten pressupostos anuals incomparablement menors. Ara, fins i tot gent “seriosa” com el director de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, introdueixen en última instància la Trilateral i el Club Bilderberg en les seves anàlisis de l’actual crisi grega. Però als que som marginals en el món acadèmic i mediàtic del suposat saber ens toca sempre aguantar anys de buit, o fins i tot de menyspreu. Encara que aquesta lliçó ja la vaig aprendre quan vaig començar a entendre i denunciar el que realment estava passant a Rwanda i el Congo.

En conclusió: no sé si som conscients de la gravetat de la situació i, sobretot, de la que deixarem als nostres fills. Mentre una reduïdíssima elit està concentrant cada vegada més capital i poder, el deute d’un nombre cada dia més gran de països, inclòs el dels Estats Units, és impagable. Ara, com abans en el feudalisme o l’esclavatge, els nostres fills naixeran sotmesos a semblant jou. El multimilionari Warren Buffett anomenava aquest deute del seu país “una bomba financera de rellotgeria”.

Solucions realistes

Hi ha solucions, això és el primer que cal tenir clar. Sempre hi ha alternatives. És fonamental ser conscient que n’hi ha, ja que l’estratègia dels que mouen (per ara) els fils del poder global està fonamentada precisament en fer-nos creure que no hi ha alternatives.

Almenys hi ha una alternativa possible i realista: sortir d’aquest sistema financer occidental. Islàndia és l’evidència. El nou Govern de les Illes Balears o el Govern Grec estan comprovat en aquests dies que els que només representen a una reduïdíssima elit financera decideixen tot el realment important (aclaparador sostre del dèficit a tan curt termini que obligaria a fer més retallades, etc.). I ho decideixen amb prepotència i arrogància. Si afirmo que el camí a seguir és el que ha pres Islàndia no estic parlant només del camí del sobiranisme –l’ordinador subratlla en vermell aquesta parauleta, per a ell no existeix el sobiranisme, no hi ha alternatives al que ara hi ha- davant les arbitrarietats de l’Estat espanyol i els seus Montoros al servei de les grans elèctriques, petrolieres, bancs, etc. Estic parlant d’alguna cosa molt més radical: estic parlant de la sortida del sistema financer que regeix a la Unió Europea, tutelat per la Reserva Federal (com crec que mostro en el meu últim llibre). Un sistema que és una màquina de generar diferències cada vegada més profundes, de generar diferències entre estats com Alemanya al nord i Grècia al sud, de generar unes poques enormes fortunes i alhora unes grans masses d’exclosos, de permetre luxoses perversions i malbarataments per a uns pocs i alhora sofriment en milions de famílies.

El sobiranisme és una fantasia? Fa unes setmanes era titular en tots els diaris locals una afirmació de la nostra presidenta Francina Armengol: “L’independentisme és simplement un somni”. I no sembla que es referís al tipus de somnis que somiava Martin Luther King i altres somiadors que, igual que Nelson Mandela, creien que “hi ha coses que sempre semblen impossibles… fins que es fan”. ¿Com pot ser possible (i que interessi tant) la sobirania de petits enclavaments com Andorra, Mònaco, Luxemburg o Liechtenstein on l’especulació campa al seu aire però altres nacions tan grans com Catalunya no puguin desfer-se del paper que se’ls adjudica de treballadors i contribuents nats integrats en un Estat més ampli? Jo crec que la pregunta veritablement oportuna no és la de la presidenta sinó aquesta altra: Que potser l’estat espanyol és més que un somni o una ficció? Alguns encara no s’han adonat que és l’estat sobirà espanyol el que realment ja no existeix, que els estats nació ja no existeixen tal i com continuen incrustats en l’imaginari col·lectiu profund. Ignacio Ramonet escrivia fa uns dies:

La gran lliçó d’aquest escarni [a Grècia] és que s’ha perdut definitivament el control ciutadà respecte a una sèrie de decisions que determinen la vida de la gent en el marc de la Unió Europea i, sobretot, en el si de la zona euro, fins al punt que podem preguntar-nos: de què serveixen les eleccions […]? Tot això vol dir, simplement, que el govern d’un Estat de la zona euro, per molta legitimitat democràtica que posseeixi i encara que hagi estat recolzat pel seixanta per cent dels seus ciutadans, no té les mans lliures.

A partir d’ara, el principal motiu en funció del qual dipositaré meu vot serà aquest: la voluntat realment seriosa d’anar avançant sense pausa per la senda del sobiranisme a fi de sortir de semblant secta monetària i recuperar la dignitat. Són importants les decisions dels nous governs progressistes d’anar rescatant ja a les persones, d’anar reconduint tant de mal fet, etc. però… el marge que ens han deixat és tan estret! Una cosa que sembla tan radical a tanta de la nostra gent com la sortida de la unió monetària, és tanmateix el camí que economistes com el citat Ha-Joon Chang ens aconsellen que tinguem en consideració:

En quatre anys més l’economia seguirà igual de morta, molta més gent haurà patit per les retallades continuades i en algun moment la gent dirà que això no té sentit. Si surten de la unió monetària, almenys podran devaluar i revitalitzar l’economia. Més aviat o més tard, països com Espanya, Portugal o Itàlia, hauran de mirar les seves opcions.

I no puc deixar de referir-me a les agències de qualificació anglosaxones i les seves primes de risc. Perquè compleixen en l’àmbit d’economia mundial la mateixa funció d’àrbitre “imparcial” i “respectable” que compleixen les grans ONG de drets humans en l’àmbit de la pau i la política internacional. Les agències aconsegueixen amb les seves qualificacions, més que discutibles (sovint delictives), que el poder financer estigui cada vegada més concentrat (Wall Street, City londinenca, l’Alemanya de Merkel…) i que, per contra, a la perifèria (Grècia , Espanya…) es dupliquin els deutes públics en molt pocs anys.

De manera semblant les grans ONG, també anglosaxones, aconsegueixen que l’agenda atlantista (entengui’s de l’OTAN) brilli com una noble guerra global contra dictadors i sàtrapes de tota mena. Sento molt que a algú li pugui fer mal o pertorbar semblants valoracions, d’aquestes grans ONG, però a mi ja em va costar també molt patiment obrir els ulls al paper nefast d’organitzacions que ens són presentades com un referent de noble denúncia i lluita per la llibertat, els drets humans i la democràcia. Com ja he dit abans, fa gairebé dues dècades que vaig començar a no entendre què estava passant amb HRW i amb la seva gran experta per a Rwanda, Alison Desforges. Més recentment em van deixar també dolgut i decebut, entre moltes altres coses, les crides de Salil Shetty, secretari general d’Amnistia Internacional, a fer a Síria el que es va fer a Líbia…

Vull, finalment, relacionar la meva denúncia d’aquesta financiarització occidental embogida i les meves propostes referents a la sortida d’ella amb la qüestió de la tecnologia d’energies renovables (que està a les antípodes de tal financiarització). Perquè el canvi de model econòmic que cada dia es torna més urgent està absolutament relacionat tant amb la creació de riquesa real i progrés veritables (enfront de la pura especulació que no crea més que pobresa i nous supermilionaris) com amb el respecte reverent a aquesta meravellosa Vida que és molt més gran que les nostres petites “cabòries”, que és molt més sàvia que els nostres maldestres coneixements actuals. És per això pel que, com escrivia Pere Sampol fa uns dies, el canvi a Espanya, el veritable canvi, significa un control públic del sistema energètic. Perquè actualment, l’energia és l’element més estratègic de qualsevol economia.

Si no reaccionem ja, cada vegada serà més difícil alliberar-se d’aquesta enorme teranyina amb la qual ens estan embolicant. Es parla bastant del TTIP (el tractat econòmic atlantista), però hi ha altres tractats que s’estan creant gairebé en secret com el Trans-Pacífic (TPP) i el major de tots, el TISA, en el qual hi seran més de cinquanta països i del que són exclosos els BRICS. Són acords elaborats pràcticament en secret pels grans poders econòmics i que no podran ser modificats per via democràtica. Crec i espero que els esdeveniments que estem vivint siguin ja els últims deliris d’una bèstia (el neoliberalisme) l’únic veritable èxit del qual ha estat l’acumulació de capital i poder. Crec i espero que estiguem en un punt d’inflexió, al final d’un cicle de cent anys (la Reserva Federal va ser creada el 1913). El projecte d’unes Illes Balears sobiranes no és ni de bon tros “un somni” sinó un projecte realista que, després d’una dura “batalla” milloraria enormement les nostres condicions de vida. Com a màxim el que no seria realista seria el no tenir clara la qüestió dels terminis, el no voler veure que la nostra societat encara no està preparada per adonar-se’n i molt menys per lluitar per això.

En tot cas el que realment és una fantasia fora de la realitat és creure que això que tenim és una democràcia i que és la millor de les realitats possibles. Alguns arriben a creure que aquest estatus actual no només és el millor sinó fins i tot l’únic possible. Però això és molt més que una fantasia, és niciesa o manipulació. L’expresident Jimmy Carter, que pateix una avançada metàstasi, denunciava fa uns dies “una subversió completa del nostre sistema polític”, ja que actualment Estats Units és “només una oligarquia, amb el suborn polític il·limitat com l’essència” del sistema polític. Aquesta oligarquia és la que pren cada dia decisions per tots nosaltres. I ho seguirà fent si no obrim els ulls i ens armem de tot el nostre coratge i capacitat de decisió.