Una multitud de precedents històrics en què un poder opressor (sempre prepotent i cada vegada més rígid) es va esfondrar estrepitosament, fan evident una conclusió: l’extrema i creixent rigidesa i la omnipresent prepotència dels líders (financers, empresarials, polítics, mediàtics i fins i tot judicials) d’un ranci nacionalisme espanyolista (que, paradoxalment, menysprea amb arrogància tot nacionalisme) és el símptoma d’una amagada fragilitat i l’anunci que està cada vegada més a prop un desenllaç desastrós per a aquestes elits espanyolistes. Unes elits la prepotència de les quals sempre m’ha cridat l’atenció. Fins al punt que, si hagués de triar el seu tret més característic, optaria sens dubte per aquesta prepotència. Una prepotència que els porta a imposar-se a “els altres” constant i compulsivament d’una manera malaltissament autoritària.

Limitant-nos a les dues revolucions liderades pels més coneguts mestres de la no-violència, Mahatma Gandhi i Martin Luther King, seria molt instructiu i encoratjador per als soferts i heroics sobiranistes catalans comparar els duríssims moments finals de les dues revolucions alliberadores amb les doloroses i ignominioses agressions que està patint en aquestes últimes setmanes la flamant República de Catalunya. Agressions que fins i tot han culminat –per ara– amb l’empresonament dels seus legítims representants polítics. La seva ancestral i imperial arrogància va impedir als britànics, per citar un sol exemple, ser conscients de la seva pròpia feblesa enfront d’una superpoblada Índia i veure el desastre que ja planava sobre els seus caps.

En aquest moment, el perill per al sobiranisme català resideix a rendir-se just a l’hora decisiva. En aquest moment el més important és ser conscients que la més fosca hora de la nit és precisament la que precedeix l’alba. Si la violència policial de l’1-O va ser un punt d’inflexió sense retorn, l’indignant empresonament dels membres del legítim Govern (després del miserable empresonament anterior dels dos més importants representants de la societat civil) ha estat una decisió (executada per la jutge Carmen Lamela, però llargament planificada per l’establishment espanyolista) que segurament comportarà unes pesades conseqüències per als qui pensaven guanyar suport electoral amb la seva incentivació de l’anticatalanisme i amb la seva proclamació de mà dura en el compliment de la llei. La seva llei, és clar. I interpretada sempre de la manera que els convé a ells, que s’autoadjudiquen sempre l’única interpretació legítima. Recorrent fins i tot a totes les irregularitats legals que calguin, com ha passat ara en el cas de l’empresonament dels membres del Govern.

La seva llei, una àncora massa petita per pretendre que els preservi del temporal que ve, el temporal del clam de milions de catalans per la llibertat. Si, per acabar ja, girem de nou la nostra mirada als precedents històrics, no hi ha necessitat de remuntar-se a l’esclavatge per referir-nos als interessos inconfessables i fins i tot a les enormes injustícies i crims que han estat sempre ocultats sota la bandera de la llei: una llei tan poderosa com la de l’apartheid sud-africà, sostinguda per una gran potència com els Estats Units, no va poder ancorar un sistema profundament injust i fins i tot criminal. La llei tampoc podrà ancorar un espanyolisme rígid i prepotent que ja va a la deriva.