El genocidi de facto en curs a la República del Iemen en una guerra la fase més intensa de la qual va començar el 2015, ha estat fins fa molt poc ignorada pels principals mitjans de comunicació occidentals. El que també s’ha ignorat és el casus belli fonamental per a la guerra saudita recolzada pels Estats Units, ostensiblement contra els xiïtes hutis pels sunnites wahhabites saudites. Com en gairebé totes les guerres i desestabilitzacions des que els britànics van descobrir abundant petroli al golf Pèrsic fa més d’un segle, la guerra del Iemen és pel petroli, més precisament pel control del petroli, de molt petroli.

El Iemen és una extensió geopolítica estratègicament clau en el punt crític de connexió del Mar Roig que enllaça amb la Mediterrània a través del Canal de Suez i l’Oceà Índic. És el lloc d’un dels punts d’estrangulament marítim més estratègics del món, el Bab al Mandab, un estret passatge a només 18 milles de distància de Djibouti, a la Banya d’Àfrica, cosa que el converteix en un dels punts d’estrangulament de trànsit de petroli del Departament d’Energia dels Estats Units. Segons el Departament d’Energia dels Estats Units, s’estima que diàriament passen per Bab al Mandab uns 4,7 milions de barrils de petroli en les dues direccions, inclòs el petroli amb destinació a la Xina.

El març del 2015, una nova guerra civil es va desencadenar al Iemen entre el grup conegut popularment com a hutis, en honor al Hussein Badreddin al-Houthi, de la branca zaidita de l’Islam. El grup tradicionalment moderat de l’àrea zaidita afavoreix la igualtat de les dones, cosa que és un anatema per als wahhabites saudites, que van governar el Iemen durant més de 1.000 anys fins al 1962.

El moviment huti havia forçat la caiguda del president iemenita Ali Abdullah Saleh a finals del 2011, acusat de gran corrupció, i va ser succeït per Abdrabbuh Mansur Hadi, vicepresident de Saleh. En aquest moment tant Saleh com Hadi eren presidents interposats de la influència saudita.

Les coses van començar a canviar quan Hadi es va negar a dimitir en expirar el seu mandat. La seva decisió de retallar els subsidis als preus del combustible, així com de rebutjar les reformes acordades, el va portar a ser detingut per les forces del moviment huti a principis del 2015. Més tard va aconseguir fugir a l’Aràbia Saudita el 25 de març del 2015 i aquest mateix dia el ministre de Defensa saudita Mohammed bin Salman va ordenar l’inici de la guerra de bombardejos en curs contra el Iemen i els hutis.

A finals del 2015, el príncep Bin Salman i la seva coalició de l’Operació Tempesta Decisiva (recordeu la Tempesta del Desert) havien infligit atrocitats a la població civil del Iemen. Als sis mesos de l’implacable bombardeig saudita, l’ONU va declarar el Iemen com una emergència de “Nivell Tres”, el nivell més alt. Els bombardejos van destruir infraestructures civils crítiques, instal·lacions sanitàries i el bloqueig per part dels saudites d’aliments, aigua i assistència mèdica que necessitaven urgentment uns 20 milions de iemenites, cosa que constitueix una violació del dret internacional. Uns dos milions i mig de civils iemenites han estat desplaçats. La fam i el còlera són endèmics. En poques paraules, es tracta d’un genocidi.

Guerres petrolieres de Cheney

Les arrels de l’actual guerra del Iemen amb la coalició d’Estats del Golf liderada per l’Aràbia Saudita es remunten a l’administració Bush-Cheney després de l’11 de setembre de 2001 i a la declaració de l’anomenada guerra contra el terrorisme.

La invasió de l’Iraq el 2003 va ser pel petroli. Diversos funcionaris dels Estats Units ho van admetre en aquell moment, entre ells Paul Wolfowitz. “Has d’anar on hi ha el petroli. No hi penso gaire [volatilitat política]”, va dir Cheney en una reunió dels petrolers de Texas el 1998, quan encara era director executiu de Halliburton, la companyia de serveis petroliers més gran del món. Com a vicepresident de Bush Jr., Cheney, segons tots els indicis, va dissenyar les campanyes militars estatunidenques del secretari de Defensa Donald Rumsfeld per “acabar amb set països en cinc anys”, com el general Wesley Clark va informar notòriament diversos anys més tard. Els set són estratègics per controlar els enormes fluxos de petroli de l’Orient Mitjà a la Xina, a la UE i a l’economia mundial.

El 2004, quan Cheney-Bush I la seva “Guerra contra el Terror” van ser al Iemen per donar suport al llavors president Saleh, la dominació saudita del Iemen era inqüestionable. Les forces estatunidenques i britàniques van donar suport a Saleh contra un aixecament de la minoria huti que va començar després que Saleh intentés arrestar Hussein Badreddin al-Houthi, el líder religiós zaidita.

L’any 2015 aquesta guerra per proxy dels Estats Units va canviar i el Pentàgon i l’Administració d’Obama van donar suport silenciosament a un atac militar saudita catastròfic a gran escala contra el Iemen.

Quin és l’interès dels Estats Units o d’Aràbia Saudita al Iemen? El control del petroli és la resposta curta, però potser no en el sentit habitual.

El novembre del 2005, la República del Iemen va expropiar les seves conques petrolíferes –el bloc Marib Al-Jawf– a US Hunt Oil Company i ExxonMobil. Això va ser un irritant però no decisiu canvi de joc. Va ser el 2014 quan la rebel·lió huti contra el president, recolzat pels saudites i Hadi, va ser victoriosa que la guerra va prendre una nova forma. El març del 2015, el Comitè Suprem Revolucionari liderat pels hutis va anunciar una mobilització general per derrocar Hadi, després de prendre el control de Sanà i el govern iemenita i dirigir-se a Aden.

Potencial inexplorat

Hi ha dos aspectes estratègics pels qui tenen el control del Iemen, especialment les àrees que ara estan en control dels hutis. Un és l’esmentat control geoestratègic dels fluxos de petroli que passen per Bab al Mandab a la Banya d’Àfrica. El segon és el control de la riquesa petrolífera del propi Iemen, que en gran mesura no ha estat explotada.

El 2002, un informe públic de l’US Geological Survey (USGS) va concloure que, “Quan el potencial inexplorat s’afegeix a les reserves conegudes, la dotació total de petroli per al MadbiAmran/Qishn TPS s’eleva a 9,8 BBOE, cosa que situa el Iemen al lloc 51 pel que fa al potencial de recursos petrolífers, excloent els Estats Units”.

Ara, 10.000 milions de barrils de petroli cru podrien no semblar enormes comparats amb l’afirmació saudita de tenir reserves provades de 266.000 milions de barrils. Aquí, però, un informe de la CIA del 1988 esdevé interessant. L’informe, Recursos Petrolífers del Iemen del Sud: La Quimera de la Riquesa, laboriosament redactat i desclassificat, té una nota críptica sobre les reserves potencials de petroli en la gran disputa fronterera entre el Iemen i l’Aràbia Saudita. La CIA assenyala les reserves de petroli i gas al llarg del que durant la Guerra Freda va ser la disputada Zona Neutral fronterera entre el Iemen del Nord i el Iemen del Sud.

La Hunt Oil Company of Texas ha estat al Camp Alif des del 1982 i hi va descobrir petroli el 1984. El Camp Alif es troba al nord del Iemen, controlat pels hutis, prop de la frontera indefinida entre l’Aràbia Saudita i el Iemen. L’autor va tenir l’ocasió fa gairebé dues decades, durant una entrevista amb algú associat amb el Govern dels Estats Units, de discutir nocions sobre el pic del petroli i la geopolítica petroliera. En aquell moment, la persona en questió va dir que les terres desèrtiques indefinides entre l’Aràbia Saudita i el Iemen, segons estudis aeris i geofísics no publicats dels Estats Units, tenien un potencial de reserves de petroli que probablement superava el de l’Aràbia Saudita.

No és possible confirmar de forma independent si aquesta declaració era exacta. El que està clar és que l’espai envoltat pel Golf Pèrsic i el Mar Roig, inclosos el Iemen i Somàlia, és una de les zones més tectòniques del nostre planeta, un requisit previ per al descobriment d’hidrocarburs. La presència d’enormes reserves de petroli i gas al Iemen explicaria en gran mesura per què el Pentàgon ha donat suport activament al brutal esforç saudita per reprendre el control del Iemen en mans dels hutis.

Té poc a veure amb el conflicte xiïta versus wahhabita sunnita. Més aviat té a veure amb el control estratègic de l’energia mundial. Mentre Sanà estigués sota el control d’un representant saudita, ja fos Saleh o Hadi, era una prioritat secundària per a Washington. El petroli era “segur”, encara que el govern del Iemen havia expropiat les propietats petrolieres de la companyia estatunidenca. Quan una determinada força independent dels hutis zaidites va prendre el control del Iemen o d’una part important d’ell, l’amenaça es va fer prou greu com per donar llum verda al nou ministre de Defensa saudita, el príncep Mohammad bin Salman, perquè comencés la guerra. El Iemen controlat pels hutis seria un client potencial perquè les companyies petrolieres russes o xineses obrissin una seriosa exploració dels potencials. Això, combinat amb el fet que els hutis també tinguessin relacions amistoses amb l’Iran, clarament va encendre els llums vermells a l’administració d’Obama.

No és d’estranyar que Salman afirmés que es tractava d’una guerra dels “imperialistes” liderats per l’Iran contra les forces dels sunnites “amants de la llibertat” liderats per l’Aràbia Saudita. La Xina té ara la seva primera base militar a l’estranger davant del Iemen, a Djibouti, al costat d’Estats Units, el camp Lemonnier del qual és la major base militar permanent dels Estats Units a l’Àfrica. L’antiga França colonial ocupant també hi és. Hi ha molt més en joc al Iemen del que se’ns diu.

William Engdahl és consultor i professor de riscos estratègics, és llicenciat en política per la Universitat de Princeton i és un dels autors més venuts sobre petroli i geopolítica, en exclusiva per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.

Font original: New Eastern Outlook