La majoria dels estatunidencs van abordar el cap de setmana passat pensant en com passarien el tan esperat descans setmanal amb els seus amics i familiars.

Pocs s’adonen que van estar molt a prop de fer realitat l’escenari tan horriblement descrit a l’alarmant llibre de lectura obligada d’Annie Jacobsen, “Guerra nuclear: un escenari”.

72 minuts.

Això és tot el que cal per acabar amb el món tal com el coneixem.

Això és menys temps que la majoria de les pel·lícules que es projecten al cinema local.

La majoria de la gent no podria conduir fins a la botiga de bricolatge local per comprar els materials necessaris per fer les petites reparacions a casa que normalment esperen al cap de setmana.

Passejar els gossos?

Jugar amb els nens?

Oblideu-ho.

72 minuts.

I tot pel que pensaves que havies viscut la teva vida estaria mort.

I si sobrevisquessis?

Citant Nikita Khrushchev: «Els supervivents envejarien els morts».

Ucraïna, juntament amb molts dels seus aliats de l’OTAN, ha estat demanant permís als Estats Units, el Regne Unit i França per poder utilitzar sistemes d’armes de llarg abast guiats amb precisió, proporcionats per aquests països, contra objectius a l’interior de Rússia.

El 6 de setembre, en una reunió del Grup de Contacte de Ramstein, fòrum en què es coordina el suport militar dels Estats Units i l’OTAN a Ucraïna, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va demanar personalment al grup més suport armamentístic dels seus aliats occidentals i va sol·licitar als aliats que permetessin a Ucraïna utilitzar les armes que li proporcionaven per atacar més profundament dins de Rússia.

Zelenski cerca «capacitat de llarg abast»

«Necessitem disposar d’aquesta capacitat de llarg abast», va dir Zelenski dirigint-se als assistents, entre els quals hi havia el secretari de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin:

«No només al territori dividit d’Ucraïna, sinó també al territori rus, perquè Rússia es vegi motivada a cercar la pau. Hem de fer que les ciutats russes, i fins i tot els soldats russos, pensin què necessiten: la pau o Putin.»

El secretari Austin, en comentaris posteriors, va dir que no creia que l’ús de míssils de llarg abast per atacar dins de Rússia ajudés a posar fi a la guerra, i va afegir que esperava que el conflicte es resolgués mitjançant negociacions. A més, Austin va assenyalar que Ucraïna disposava de les seves armes, capaces d’atacar objectius molt més enllà de l’abast del míssil de creuer britànic Storm Shadow.

Tot i el rebuig d’Austin, el president Joe Biden semblava estar en vies de donar a Zelenski la llum verda que cercava per a l’ús de míssils de creuer Storm Shadow britànics i míssils ATACMS (Sistema de Míssils Tàctics de l’Exèrcit) de llarg abast estatunidencs per a atacar sòl rus.

L’11 de setembre, el secretari d’Estat estatunidenc Antony Blinken, acompanyat pel ministre britànic d’Afers Estrangers David Lammy, van visitar Ucraïna, on van mantenir reunions amb Zelenski i el ministre d’Afers Exteriors, recentment nomenat, Andrii Sybiha.

Blinken i Lammy a Ucraïna

Tanmateix, Blinken i Lammy no van fer l’anunci que els ucraïnesos esperaven amb impaciència. En canvi, Blinken i Lammy van reiterar el ple suport de les seves respectives nacions a la victòria d’Ucraïna, afegint que adaptarien el seu suport per satisfer les necessitats ucraïneses. «La conclusió és aquesta: Volem que Ucraïna guanyi», va declarar Blinken després de la reunió amb Zelenski.

L’escenari ara estava preparat perquè Keir Starmer, primer ministre del Regne Unit, volés a Washington DC. divendres passat, on es reuniria amb Biden i acordarien conjuntament donar permís a Ucraïna per utilitzar Storm Shadow i ATACMS contra objectius dins de Rússia.

Starmer viatja a Washington

Rússia ha deixat clar des de fa temps que consideraria part directa en el conflicte qualsevol nació que autoritzés l’ús de les seves armes per colpejar Rússia.

En declaracions als mitjans de comunicació russos dijous passat –un dia abans de la reunió Biden-Starmer a la Casa Blanca–, el president rus Vladímir Putin va deixar clar que qualsevol aixecament de les restriccions a l’ús per part d’Ucraïna d’armes de llarg abast proporcionades pels Estats Units i el Regne Unit canviaria «l’essència mateixa del conflicte». Va dir:

«Això voldrà dir que els països de l’OTAN, els Estats Units i els països europeus estan lluitant contra Rússia. I si aquest és el cas, aleshores… prendrem les decisions apropiades en resposta a les amenaces que se’ns plantejaran.»

El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, en declaracions posteriors a l’anunci de Putin, va assenyalar que les paraules del president rus eren «extremadament clares» i que havien arribat al destinatari: el president estatunidenc Biden.

Biden no semblava content amb el missatge. En respondre una pregunta dels periodistes abans de la reunió amb el primer ministre Starmer a la Casa Blanca sobre el que pensava de l’advertència de Putin, Biden va deixar anar enfadat: «No penso gaire en Vladímir Putin».

L’evidència suggereix el contrari.

Aquell mateix dia, en una roda de premsa a la Casa Blanca, Robbie Gramer, corresponsal de Politico a la Casa Blanca, va preguntar a John Kirby, portaveu del Consell de Seguretat Nacional: «¿Pren al peu de la lletra les paraules de Putin que els atacs en territori rus amb míssils de fabricació estatunidenca –o britànica o francesa– ampliarien realment la guerra?».

La resposta de Kirby va ser reveladora en molts sentits: «És difícil prendre al peu de la lletra qualsevol cosa que surti de la boca de Putin. Però no és una retòrica que no haguem sentit abans, així que realment no hi ha gaire res de nou».

Gramer va seguir: «Així que, en altres paraules, ja ho saben, en les deliberacions sobre aquest atac de llarg abast, ¿les amenaces de Putin no són un factor important per a vostès en les seves deliberacions sobre això?»

«Bé», va respondre Kirby:

«No he dit mai, ni he deixat de dir, que no ens prenem seriosament les amenaces de Putin. Quan comença a brandar l’espasa nuclear, per exemple, sí, ens ho prenem de debò, i vigilem constantment aquesta mena d’activitat. És evident que ha demostrat que és capaç d’agredir.

Òbviament ha demostrat ser capaç d’escalar en els darrers tres anys. Així que, sí, ens prenem aquests comentaris de debò, però no és una cosa que no hàgim sentit abans. Així que en prenem nota. Entesos. Tenim el nostre propi càlcul sobre el que decidim proporcionar a Ucraïna i el que no. I crec que ho deixaria aquí».

Per reblar la feina, l’ambaixador de Rússia davant les Nacions Unides, Vassily Nebenzia, va declarar davant el Consell de Seguretat divendres passat que l’OTAN «seria part directa en les hostilitats contra una potència nuclear» si permetia a Ucraïna utilitzar armes de més abast contra Rússia. «No se n’haurien d’oblidar i pensar en les conseqüències», va declarar.

No jugar amb foc

El toc final per transmetre la serietat de l’advertiment de Putin el va donar l’ambaixador rus als Estats Units, Anatoli Antonov. En declaracions als mitjans de comunicació russos també divendres passat, Antonov va dir que el sorprenia que molts funcionaris estatunidencs creguessin que:

«Si hi ha un conflicte, no s’estendrà al territori dels Estats Units d’Amèrica. Intento constantment transmetre’ls la tesi que els estatunidencs no es podran quedar asseguts darrere les aigües d’aquest oceà. Aquesta guerra afectarà tothom, per això diem constantment: no jugueu amb aquesta retòrica.»

Les paraules de Putin havien cridat l’atenció de diversos exfuncionaris del govern estatunidenc, que van trucar Antonov per demanar-li aclariments.

«Les declaracions d’ahir de Vladímir Putin van ser sospesades molt acuradament aquí. Diversos exfuncionaris em van trucar per demanar-me explicacions sobre el que realment hi ha darrere d’aquestes declaracions. Jo simplement vaig respondre: ‘No juguin amb foc’.»

És probable que el Departament de Defensa i la CIA es fessin ressò dels sentiments d’Antonov a través dels canals de comunicació existents.

Al final, el missatge va calar: Biden es va abstenir de concedir a Ucraïna els permisos que sol·licitava.

La majoria dels estatunidencs no són conscients que van estar molt a punt de despertar-se dissabte al matí només per descobrir que era el darrer.

Ucraïna estava a punt per al llançament

Si Biden hagués cedit a la pressió de Starmer (els britànics, juntament amb Ucraïna i diverses nacions de l’OTAN, creien que era una fanfarronada de Putin) i hagués signat el permís, Ucraïna hagués estat preparada per llançar atacs contra Rússia aquella mateixa nit.

(Els soldats britànics desplegats a Ucraïna serien necessaris per operar els Storm Shadows i ja hi són, segons el canceller alemany Olaf Scholz, que s’ha negat a enviar armes similars a Ucraïna).

El més probable és que Rússia hagués respost amb atacs convencionals contra Kíev utilitzant noves armes, com ara l’ogiva hipersònica Avangard, cadascuna de les quals assestaria un cop equivalent a 26-28 tones d’explosius.

També és molt probable que Rússia hagués atacat objectius de l’OTAN a Polònia i Romania, on tenen la base els caces ucraïnesos. I, finalment, Rússia hauria atacat objectius militars britànics, possiblement inclosos els de les Illes Britàniques.

Això provocaria una represàlia de l’OTAN en virtut de l’article 5, utilitzant un gran nombre d’armes d’atac de llarg abast de l’OTAN contra el comandament i el control russos, els aeròdroms i les instal·lacions d’emmagatzematge de municions.

La resposta russa implicaria molt probablement el llançament de més ogives convencionals Avangard contra objectius de l’OTAN, incloent-hi la base aèria de Ramstein i la caserna general de l’OTAN, així com les bases aèries des de les quals es van llançar els atacs contra Rússia.

En aquesta conjuntura, els Estats Units, utilitzant plans d’ocupació nuclear derivats d’una postura nuclear que emfasitza l’ús preventiu d’armes nuclears de baix rendiment per “escalar per desescalar” –és a dir, forçar Rússia a retrocedir mitjançant una demostració de capacitat– autoritzaria l’ús d’un o més caps nuclears de baix rendiment contra objectius russos en sòl rus.

Però la doctrina russa no té capacitat per participar en una guerra nuclear limitada. En canvi, Rússia respondria amb una represàlia nuclear general dirigida contra tot Europa i els Estats Units.

Qualsevol força estratègica estatunidenca que sobrevisqués a aquest atac seria disparada contra Rússia.

I aleshores tots morim.

72 minuts.

I el món s’acaba.

Vam estar a un sospir d’aquest desenllaç el divendres 13 de setembre de 2024.

Això no és un simulacre.

Això no és un exercici acadèmic.

Això és el món real.

És la vida o la mort.

El nostre futur és ostatge d’un boig a Kíev, recolzat per llunàtics a Europa.

La pregunta és: què farem sobre això?

El 5 de novembre se celebren eleccions en què «nosaltres, el poble» triarem el proper comandant en cap dels Estats Units.

Aquesta persona serà la que sostingui la ploma en qualsevol escenari futur on es prenguin decisions de vida o mort que podrien manifestar-se en una guerra nuclear general.

Ens correspon a nosaltres, el poble, assegurar-nos que els estatunidencs exigeixin als candidats a aquest càrrec que articulin la seva visió política respecte a la guerra a Ucraïna, les perspectives de pau amb Rússia i què faran per evitar l’esclat d’una guerra nuclear.

Però no ho faran si nosaltres, el poble, guardem silenci sobre el tema.

Aixeca’t.

Alça la veu.

Exigeix ​​que t’escoltin.

72 minuts és tot el que cal per acabar amb la vida tal com la coneixem.

Gairebé tots vam morir el cap de setmana del 14 i 15 de setembre del 2024.

Què farem per assegurar-nos que no torni a passar?

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva. El seu llibre més recent és “Desarmament en temps de la Perestroika”, publicat per Clarity Press.

Font: Consortium News

Foto: El primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president estatunidenc, Joe Biden, a la Casa Blanca divendres passat. (Simon Dawson / No 10 Downing Street, CC BY-NC-ND 2.0)

Scott Ritter: Dissabte passat vam estar molt a prop de l'aniquilació nuclear (EIR, 22.09.2024)