Rient a l’autobús/Jugant amb les cares/Ella va dir que l’home de la gavardina era un espia/Vaig dir: “Aneu amb compte, el seu corbatí és realment una càmera”
– Amèrica de Paul Simon

Només les persones que escolten el cor de veus fiables dels mitjans de comunicació alternatius que adverteixen de l’amenaça cada vegada més gran d’una guerra nuclear són conscients del malson que s’acosta. Tanmateix, fins i tot per a ells, i segurament per a la majoria dels altres, regna la irrealitat. A la realitat li costa molt contrarestar les il·lusions. Perquè estem caminant catalèpticament a pas lent cap a la Tercera Guerra Mundial. Si és molt difícil o impossible imaginar la nostra pròpia mort, com més difícil és imaginar la mort de centenars de milions de persones o més.

El 1915, enmig de la demencial matança de desenes de milions de persones durant la Primera Guerra Mundial, que va ser una espantosa vergonya per a la fantasia meliorista de la consciència pública de llarga data, Freud va escriure:

“En efecte, és impossible imaginar la nostra pròpia mort, i sempre que ho intentem percebem que, de fet, seguim presents com a espectadors. D’aquí que l’escola psicoanalítica pogués aventurar-se a afirmar que, en el fons, ningú no creu en la seva pròpia mort, o dit altrament, que, en l’inconscient, cadascun de nosaltres està convençut de la seva pròpia immortalitat.”

La bogeria creixent de les provocacions de l’administració Biden contra Rússia a través d’Ucraïna sembla haver passat desapercebuda per a molts. La llarga i arrelada demonització de Rússia i del seu president Vladímir Putin per part dels propagandistes estatunidencs ha calat tan profund en la ment occidental que els fets no poden baixar tan profund per contrarestar-la. És un dels triomfs més grans de la propaganda del govern estatunidenc.

Un amic, professor d’història jubilat d’una universitat d’elit, em va dir recentment que no pot pensar en assumptes com la creixent amenaça de guerra nuclear si vol dormir a la nit, però que, de tota manera, el preocupen més les conseqüències de l’escalfament global. Els lectors de les publicacions en què han aparegut els meus nombrosos articles sobre el risc de guerra nuclear –el pitjor des de la crisi dels míssils cubans de l’octubre del 1962– han fet molts comentaris com que “les armes nuclears no existeixen”, que tot és un engany, que Putin està confabulat amb Biden en un joc d’alarmisme per promoure una agenda secreta, etc. Com es pot respondre a aquestes negacions de la realitat?

L’altre dia em vaig trobar amb un altre amic a qui li agrada parlar de política. És un home intel·ligent i atent. Portava una samarreta amb una cita de George Washington i de seguida va començar a parlar de la por obsessiva de Donald Trump i de la possibilitat que tornés a ser elegit. Li vaig dir que menyspreava Trump, però que Biden era una amenaça molt més gran en aquests moments. Va parlar molt bé de Biden, i quan li vaig respondre que Biden havia estat un bel·licista durant tota la seva carrera política i, per descomptat, a Ucraïna, que estava instigant l’ús d’armes nuclears i que recolzava plenament el genocidi dels palestins per part d’Israel, em va mirar com si jo estigués dient alguna cosa que ell mai havia sentit abans. Quan vaig parlar del cop d’Estat ordit pels Estats Units el 2014 a Ucraïna, ell, un home d’almenys seixanta anys, va dir que ho desconeixia, però que en qualsevol cas Biden recolzava els nostres militars com ell i que això era bo. Quan vaig dir que Biden està mentalment fora de si i físicament trontollós, ho va negar rotundament; va dir que Biden era molt agut i estava totalment compromès. Va dir que Trump estava gras i era un gran perill i que George Washington hi estaria d’acord. Em vaig quedar sense paraules. La conversa es va acabar.

Un tercer amic, que acabava de tornar de viure a l’estranger durant un any, va volar a l’est des de Califòrnia per visitar vells amics i parents. Em va explicar aquesta trista història:

“Hi va haver experiències que em van preocupar profundament durant la meva visita que no tenien res a veure amb tota la mort i els comiats finals en què estava immers. Diria que la meva família és la típica classe treballadora demòcrata. D’idees socials liberals/progressistes. La majoria són catòlics devots. Tots són persones amables, generoses i afectuoses. El que era preocupant era que era pràcticament impossible mantenir una conversa política racionalment i raonablement sana amb tots menys amb un parell, ja que els símptomes de la “Síndrome de Pertorbació de Trump” eren absolutament fora del normal. De fet, va ser bastant sorprenent. És gairebé com si Demencia-Joe ni tan sols estigués en el càrrec, ja que no tenien cap interès a discutir els seus molts defectes, perquè tot el seu enfocament era el pallasso de pèl taronja. Si em donessin deu dòlars per cada vegada que algú em diu qualsevol dels següents punts de discussió de NPR/PBS faria un bon àpat (Trump serà un dictador si és elegit, Trump perseguirà els seus enemics si és elegit, Trump destruirà la nostra democràcia si arriba a governar, etc.). Tots i cadascun dels intents de qüestionar aquestes narratives i temes de conversa portant el comportament de l’actual administració a la conversa van ser rebuts amb perplexitat, com si la gent no es pogués creure que ‘jo’ no estigués tan terroritzat com ells pel ‘monstre Trump’ que aguaita a l’ombra.

Així que suposo que estic compartint aquests pensaments amb vostè, Ed, perquè sento que estic tractant amb diverses menes diferents de pèrdua en aquest moment. La ‘pèrdua’ més òbvia associada amb la mort física d’éssers estimats, però també estic de dol per la mort intel·lectual i psicològica d’éssers estimats vius que d’alguna manera s’han desvinculat completament de les ‘realitats materials’ que observo al planeta terra. Poden repetir ‘temes de conversa’, però no poden explicar l’evidència o la raó que cal adjuntar a aquests temes de conversa perquè siguin més que propaganda. La mort física és natural –cosa a la qual tots ens enfrontarem–, però aquesta mort intel·lectual i espiritual de la qual en sóc testimoni és potser encara més dolorosa i desconcertant per a mi. Com podem avançar quan la raó, el debat racional, les proves i els esdeveniments del món real se substitueixen per la por, i per pors força irracionals?”

Aquesta mort intel·lectual i espiritual que descriu és un fenomen generalitzat. No és nou, però la COVID-19, amb els seus confinaments, mentides i perilloses “vacunes”, el va intensificar dramàticament. Va crear enormes bretxes en la comunicació interpersonal que ja havien estat explotades abans en el període previ a les eleccions del 2016 i la sorprenent victòria de Trump. Famílies i amics van deixar de parlar-se. L’aparell de propaganda oficial de tota la vida es va posar a tota màquina. Després, el 2020, la por humana normal a la mort i al caos es va digitalitzar completament durant els confinaments. Putin, Trump, els xinesos, els depredadors sexuals, els virus, els alienígenes espacials, el teu veí del costat, etc. –el que se t’acudeixi– van ser tots llançats a la barreja que va crear la por i el pànic per reemplaçar la creixent comprensió de que la guerra contra el terrorisme iniciada per George W. Bush el 2001 estava perdent el seu poder. Es van crear nous terrors, es va reforçar la censura, i aquí estem el 2024 en un país que recolza el genocidi israelià a Gaza i amb una població cega davant la creixent amenaça de la Tercera Guerra Mundial i l’ús d’armes nuclears.

La bretxa en la comunicació –allò que el meu amic descriu encertadament com “aquesta mort intel·lectual i espiritual”– té dues cares. D’una banda, hi ha una simple ignorància del que realment passa al món, a la qual contribueix en gran mesura la vasta propaganda del govern i els mitjans de comunicació. De l’altra, hi ha una ignorància escollida o el desig de ser enganyat per mantenir les il·lusions.

Som canyes pensants, com ens va anomenar Pascal, criatures de sentiments vulnerables amb por de la mort; nosaltres, que a través del suport a guerres i violència de tota mena, ens preocupem prou com per voler ser enganyats sobre el que estem fent en recolzar guerres que fan que tanta sang que està dins d’altres persones arribi a l’exterior perquè la terra la begui, ja que no és la nostra sang i nosaltres sobrevivim.

Podria, per descomptat, citar profusament narradors de la veritat al llarg de la història que han dit el mateix sobre l’autoengany amb tots els seus matisos i tonalitats. Les cites són interminables. Per què molestar-se? En algun nivell molt profund dels seus cors, la gent sap que és veritat. Podria fer aquí un bonic assaig, ser erudit i eloqüent, i teixir una xarxa de saviesa a partir de tots aquells que el món diu que van ser els grans pensadors perquè ara són morts i ja no poden detectar la hipocresia.

Perquè el desig de ser enganyat i la hipocresia (en grec hypokrites, actor de teatre, un fingidor) són cosins que s’estimen. Comprendre la naturalesa teatral de la vida social, la necessitat de fingir, d’actuar, de sentir-se part d’una obra “significativa” explica moltes coses. Quedar-se fora de la realitat consensuada, fora de la porta de l’escenari, per dir-ho així, no és gaire popular. Tot i la idiotesa massiva de l’allau diària de mentides i estupideses dels mitjans de comunicació que passen per notícies a les portades i noticiaris dels mitjans corporatius, la gent les vol creure per sentir que pertany a alguna cosa.

Tot i això, el que va dir D. H. Lawrence fa un segle segueix sent vàlid: “L’ànima essencial dels Estats Units és dura, aïllada, estoica i assassina. Mai s’ha fos”.

Però aquesta ànima assassina s’ha d’amagar darrere d’un mur d’enganys mentre l’estat de guerra estatunidenc lliura incessantment guerres arreu del món. S’ha d’amagar darrere d’històries de bones notícies sobre com els estatunidencs realment es preocupen pels altres, però només pels que oficialment se’ls permet de preocupar-se. No els sirians, els iemenites, els russos del Donbàs, els palestins, etc. La naturalesa terrorista de dècades i dècades de salvatgisme dels Estats Units i la indiferència de tants dels Estats Units van de la mà, però escapen a l’atenció dels mitjans corporatius propagandistes. El principal tema d’aquests mitjans és que el govern dels Estats Units és el gran defensor de la llibertat, la pau i la democràcia. De tant en tant, s’ofereix un boc expiatori, una poma podrida del barril, per demostrar que no tot és perfecte al paradís. Aquí o allà apareix un article decent per reforçar la il·lusió que els mitjans corporatius diuen la veritat. Però essencialment és un engany massiu que està portant molta gent a acceptar un camí lent cap a la Tercera Guerra Mundial.

Hi ha una qualitat de fantasia en aquest vast espectacle de poder violent i falsa innocència que desconcerta la ment. Veure i escoltar els informes diaris dels mags emmascarats dels mitjans de comunicació corporatius és entrar en un món de pura il·lusió que només mereix rialles sardòniques, però que tristament captiva tants nens adults desesperats per creure.

Vet aquí una anècdota sobre una trobada molt estranya, que no em podria inventar. Una mena de comunicació que també té una mica de mentida. No estic segur de quin és el missatge.

Fa poc em vaig reunir amb un escriptor i investigador que ha entrevistat desenes de persones sobre els famosos assassinats dels anys seixanta i d’altres assumptes delicats. Només coneixia aquesta persona a través de la comunicació per Internet, però passava pel meu camí i em va proposar que ens veiéssim, cosa que vam fer en una cafeteria local apartada. Érem els únics clients i vam dur les nostres begudes a una petita taula amb cadires situada sota un arbre al gran jardí de la cafeteria, que limitava amb un descampat i un riu. A uns 10 metres, una dona estava asseguda en una taula, escrivint en un quadern, cosa que em va semblar una mena de diari. L’investigador i jo vam parlar obertament durant més de dues hores sobre el nostre treball comú i què havia après de molts dels seus entrevistats sobre els assassinats. Cap dels dos va parar esment en la dona de la taula –ingènuament?– i la nostra conversa va girar naturalment al voltant del paper exercit per les agències d’intel·ligència, la CIA, etc. en els assassinats dels Kennedy i MLK, Jr. La dona es va asseure i va escriure. Gairebé al final de les nostres més de dues hores, el meu amic va entrar al cafè, que havia tancat a nous clients, per utilitzar el bany d’homes. La dona em va cridar i em va dir: “Espero que no li importi, però he sentit part de la seva conversa i el meu pare va treballar per a la intel·ligència estatunidenca”. Després ens va explicar molt més sobre ell, on va anar a la universitat, etc., o almenys el que ella deia saber perquè quan era una nena no els va explicar res ni a la seva mare, ni a ella, ni als seus germans, cap detall sobre les seves dècades d’espionatge. Però quan va assistir al funeral a Washington DC, el lloc es va omplir d’agents d’intel·ligència i va saber més coses sobre la vida secreta del seu pare. Aleshores, de sobte, se li va acudir que ell estava obsessionat amb l’institut on havia anat, un del que ella ens va assegurar que probablement mai no havíem sentit a parlar (estàvem a Massachusetts): el Regis High School, un institut jesuïta per a nois de Nova York. Dir que em vaig sobresaltar és quedar-se curt, ja que jo també vaig anar a Regis, i l’anòmala “coincidència” d’aquesta trobada al jardí del darrere d’una cafeteria buida també va espantar el meu amic. La dona ens va explicar més coses sobre el seu pare fins que ens en vam haver d’anar.

Em vaig preguntar si ell portaria corbatí i si el que acabava de passar no seria realment així.

Font: Edward J. Curtin

"L'OTAN està atacant Rússia i la seva defensa nuclear per provocar una guerra a gran escala" (Adrian Zelaia – Negocios TV, 21.06.2024)