Les imatges brutals de la policia espanyola carregant contra la població de Catalunya parlen per elles mateixes. De tots els testimonis que hem pogut veure i escoltar, particularment, me n’ha corprès un d’una manera especial, el d’una jove que, amb la veu entretallada, relatava les mirades d’odi dels policies que carregaven contra la multitud. Més tard, d’altres testimonis han insistit en el mateix fet. És un odi ancestral, fomentat al llarg de segles, atiat per dues dictadures en el segle XX. Un odi que es va fer servir per justificar una guerra civil. Un odi fomentat per guanyar vots mitjançant una irresponsable recollida de firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: «ya has firmado contra los catalanes?». Un odi propagat per tertulians histriònics, per mitjans de comunicació que han perdut tot el pudor a l’hora de manipular la veritat. Un odi exhibit impúdicament davant les càmeres amb una agressivitat calculada, destrossant escoles amb una total indiferència del que pugui pensar l’opinió pública internacional. La de diumenge, va ser una autèntica exhibició de violència, voluntàriament televisada, adreçada als espectadors espanyols. No debades, les primeres càrregues policials foren als col·legis on hi estaven concentrats el gruix dels mitjans de comunicació, on havien de votar el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i la presidenta del Parlament Forcadell. Per al president del Govern espanyol l’objectiu era transmetre una imatge de duresa davant dels seus, encara que fos a costa d’escandalitzar tot el món democràtic.

Aquest odi es manifestà en cada cop de porra, en cada coça, en cada pilota de goma… i l’han sentit els catalans. Aquell «a por ellos» no era broma. Per això, diumenge es va rompre molt més que la convivència política entre Catalunya i Espanya, es va produir un esqueix emocional incurable. Després d’aquests fets, per què els ciutadans de Catalunya han de voler compartir institucions amb una gent que els tracta d’»ellos» i que els manifesta un odi tan profund? I qui els ho pot retreure? Sobretot, quan des de l’esquerra, amb la lloable excepció de Pablo Iglesias, s’han donat ales a Rajoy perquè exercís la repressió, primer contra la Generalitat, després contra el poble que exercia el dret a votar de manera pacífica i, fins i tot, gandiana. El PSOE d’Andalusia, Felipe González, Guerra, Rodríguez Ibarra, el diari El País… exigint més mà dura contra els independentistes. El mateix Pedro Sánchez, diumenge vespre, amb una veu compungida lamentava la violència però l’atribuïa principalment a la Generalitat, mentre seguia delegant en Rajoy una solució negociada. Malgrat la gran concentració espontània a la Porta del Sol de Madrid en suport a Catalunya, els catalans s’han de sentir molt sols dins aquest Estat. Després de set anys sortint al carrer de manera massiva, sense el més mínim incident, són ignorats, insultats, vexats i, finalment, apallissats davant els ulls de tot el món.

Catalunya se’n va… i nosaltres quedam. Quedam en un Estat on els franquistes s’han manifestat orgullosos, no només als carrers, exhibint símbols feixistes i cantant el «Cara al Sol». Hem vist el feixisme al Govern, a la fiscalia, a la policia, a determinats tribunals, al Constitucional: un Estat on es persegueixen urnes i els feixistes campen amb tota llibertat; un Estat governat pel partit més corrupte d’Europa, que apel·la a la defensa de la legalitat i de la Justícia, quan ha burlat les lleis i ha obstaculitzat i manipulat la Justícia.

Catalunya se’n va, impotent davant el seu fracàs per modernitzar un Estat que no vol canviar, tan pagat d’ell mateix. I nosaltres, alguns, amb redoblada admiració us deim: Adéu Catalunya… i fins aviat!