Avaluació des del desembre del 2022

Observació general

El full de ruta elaborat per la minicimera de Luanda s’ha convertit en paper mullat, ja que ni l’alto el foc ni l’evacuació de les zones conquerides per l’exèrcit de Kagame per permetre el retorn dels desplaçats s’han dut a terme per l’M23/Kagame. Per contra, les hostilitats es van reprendre per iniciativa de Kagame/M23 fins al clímax de l’horror, quan aquests terroristes van massacrar fredament centenars de civils innocents i indefensos a Kishishe a finals de novembre del 2022.

Espectacle mediàtico-polític

Durant aquest període, elements de l’exèrcit de Kagame disfressats de l’M23 van organitzar espectacles per publicitar-se i presentar-se com a actors polítics clau, de vegades en complicitat amb la força regional de la Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO) o la manca de previsió del comandament local de les Forces Armades de la RD del Congo (FARDC), caient a la trampa ruandesa, com han assenyalat experts de la regió.

Així, el 23 de desembre de 2022, els terroristes ruandesos de l’M23 van anunciar a so de bombo i platerets l’evacuació de Kibumba, lloc fronterer amb Rwanda situat a 20 km al nord de Goma. Aquest esdeveniment cobert per la premsa internacional convidada per Kagame/M23 serà un esquer i una tàctica de distracció.

De fet, els desplaçats de Kibumba, en assabentar-se d’aquesta bona notícia transmesa per les tropes kenyanes, es van afanyar a tornar a les seves antigues llars, però van ser brutalment rebutjats pels terroristes de l’M23 i alguns van perdre la vida. Els més afortunats van arribar al camp de desplaçats interns de Kanyarucinya que ja acabaven d’abandonar.

En aquesta confusa situació, la Força de la CAO, després d’una nova reunió amb els líders de l’M23 per concloure un nou acord, va anunciar l’1 de gener del 2023 a través del seu portaveu, el major de l’exèrcit kenyà Wanyoni Nyakundi, que les zones abandonades només serien reocupades per la força regional. Això significa que les zones conquerides per Kagame i el seu M23 escaparan a la sobirania de la RD del Congo (RDC) i, sobretot, al control de les FARDC, perquè han estat declarades “zona tampó”, que no diu el seu nom perquè no està prevista per cap acord , ni a Luanda ni a Nairobi.

Mentrestant, en evacuar Kibumba, l’M23 de Kagame torna a desplegar les seves forces al territori de Masisi, considerat com un bastió dels tutsis, i pretén presentar qualsevol matança comesa allà, fins i tot per ell mateix, com un “acte de genocidi contra els tutsis”, un argument de pes que sempre ha servit Kagame per conquerir no només Rwanda sinó també el Zaire, i sobretot, que sempre li assegura una impunitat absoluta. En el pla militar, en envair Masisi i mantenir-la sota el seu control, Kagame i el seu M23 pretenen prendre, arribat el moment, la cruïlla de Sake, l’única ruta que queda per evacuar i portar reforços terrestres a Goma. Així envoltada, la capital de la província del Kivu del Nord cauria com una fruita madura a la falda de Kagame.

Actituds de les forces de la CAO

Aquesta força, que havia de tenir un mandat ofensiu en cas d’incompliment del calendari fixat a la minicimera de Luanda el novembre passat, està fent de diplomàtica. Es nega a obrir foc contra l’M23. Dirigida pels kenyans, parla ara d'”una retirada coordinada, seqüenciada i sistemàtica” que hauria d’afectar també el campament militar de Rumangabo el dijous 5 de gener, abans d’estendre’s a Kishishe. Però no només Rumangabo segueix ocupat per l’M23 després de la data límit del 5 de gener, sinó que els pocs elements de l’M23 que abandonen aquest campament militar amb gran publicitat per enganyar l’opinió pública, conqueriran altres localitats de Rutshuru, com Kisharo, conquerida el dilluns 2 de gener de 2023, Nyamilima o Buramba, conquerida el dimecres 4 de gener de 2023, i el lloc fronterer amb Uganda d’Ishasha, que aquests terroristes afirmen voler conquerir per tallar a la RDC tota carretera amb Uganda al Kivu del Nord.

En resum, les accions ja empreses per aquesta força de la CAO poden descriure’s de la següent manera:

Des del seu desplegament a l’est de la RDC, especialment al Kivu del Nord, on està desplegat el contingent kenyà, aquesta força sembla estar formada més per diplomàtics que per combatents. En efecte, amb diversos trucs i pretextos, el comandament evita executar al peu de la lletra la missió que li va ser assignada pels caps d’Estat. Així, els seus oficials negociaran per arribar a un acord amb l’M23/Kagame sobre les condicions de la seva evacuació de les zones conquerides, mentre que el full de ruta adoptat per la minicimera de Luanda indica clarament que, una vegada transcorreguda la data fixada el novembre perquè els terroristes de l’M23 evacuïn en un termini de cinc dies, s’haurà de recórrer a la força per expulsar-los d’aquestes zones

A més, com ja s’ha esmentat, el comandament d’aquesta força s’arroga el dret de declarar i imposar com a “zona tampó” les posicions que serien desallotjades per l’M23/Kagame encara que no hi hagi cap acord polític.

En la mateixa línia, el comandament d’aquesta força de la CAO s’afanya més a transmetre els anuncis de l’M23/Kagame que no pas a complir la seva missió al peu de la lletra. Així, aquesta força acaba d’anunciar, el 2 de gener del 2023, una nova evacuació real-falsa per part de l’M23 del campament de Rumangabo que seria efectiva a partir del 5 de gener del 2023. Però no és el cas, perquè en aquests moments, dies després d’aquesta data anunciada, el campament, fins i tot lliurat simbòlicament a les tropes kenyanes com a Kibumba, segueix sota el control de l’M23/Kagame. D’altra banda, aquests terroristes de l’M23 aprofiten aquestes declaracions d’evacuacions reals-falses per fer-se publicitat mostrant-se amb els oficials d’aquesta força davant de la premsa internacional i martellejant la seva falsa propaganda. Hom té la impressió que l’objectiu d’aquests espectacles és fer que aquest moviment terrorista a sou de Kagame sigui acceptable als ulls de l’opinió pública abans d’imposar-lo al poble congolès agredit.

És sabut que les tropes kenyanes porten anys desplegades a Somàlia amb la mateixa missió, és a dir, protegir la població contra els combatents del grup terrorista shebab i, en el millor dels casos, neutralitzar-los o expulsar-los del territori de Somàlia. Però no s’ha vist mai ni sentit els oficials kenyans al comandament d’aquest contingent confraternitzar mà a mà amb els líders dels terroristes shebab amb el pretext de negociar les condicions de la seva evacuació de determinades posicions. Això seria un sonor escàndol. Tanmateix, això és el que estan fent a la RDC en reunir-se i confraternitzar amb els líders dels terroristes de l’M23/Kagame!

D’aquí a pensar que aquesta força, en la que hi participen Uganda i el Sudan del Sud, és còmplice dels terroristes de l’M23 de Kagame, només hi ha un pas que alguns no dubten a donar.

Actitud de les FARDC

Davant d’aquesta situació de guerra d’agressió per a la qual no estaven preparades, les FARDC s’enfronten a diversos reptes. En primer lloc, hi ha la difícil i lenta acumulació que han d’aconseguir urgentment en una situació de crisi. Això no és fàcil per a un exèrcit que no existeix des de fa dècades i que ha estat infiltrat en els més alts nivells del seu comandament per l’enemic al qual s’enfronta, és a dir, els tutsis ruandesos-ugandesos de Paul Kagame, alguns dels quals fins i tot han estat caps d’Estat Major a Kinshasa o comandants de regions militars.

Manca d’iniciativa i sotmetiment a les accions de l’enemic

Com sempre en aquestes situacions i a tot arreu, quan un exèrcit regular s’enfronta a un moviment terrorista, la iniciativa recau en aquest darrer perquè pot copejar on i quan vulgui perquè no té requisits morals ni socials, a diferència de l’exèrcit regular. Això es pot veure en aquest cas quan els terroristes de l’M23 passen a l’ofensiva on volen (de vegades Bunagana, de vegades Rutshuru, de vegades Masisi) i quan volen (el moment de proveir-se a Rwanda o de rebre reforços de Rwanda, …) mentre que les FARDC han d’esperar a veure on i quan apareixerà l’enemic per intentar avançar cap a ell i, en el millor dels casos, empènyer-lo.

Si les FARDC tinguessin també la iniciativa de decidir quan i on enfrontar-se a l’enemic, i si calgués copejar-lo a la seva rereguarda en el moment elegit per elles, la por canviaria de bàndol.

Finalment, les FARDC i, sobretot, els responsables polítics de la RDC s’adonaran, si no és massa tard, que la defensa de la població congolesa i de la integritat del seu territori no és una tasca que hagin de fer exèrcits estrangers. Aquest deure correspon en primer lloc a l’exèrcit nacional, les FARDC.

Actitud dels responsables polítics de la RDC: govern, diplomàtics

Els dirigents de la RDC han fet declaracions lògiques i valentes, però no han anat seguides de mesures concretes. Des del punt de vista operatiu, el govern va prometre al poble reforçar els serveis de seguretat, incloses les FARDC, perquè fossin capaces de defensar el poble i el territori nacional expulsant qualsevol agressor, fins i tot venint de Rwanda sota l’M23. Però com hem vist, formar un exèrcit per defensar un territori de més de dos milions de km2 porta temps.

Aquestes autoritats a tots els nivells també han anomenat i denunciat el règim de Paul Kagame de Rwanda com el veritable agressor de la RDC sota la tapadora de l’M23. Aquestes acusacions han estat corroborades per investigacions serioses i independents, però cap potència s’atreveix a fer el pas de fer pagar a Paul Kagame el preu proporcional als seus crims a la RDC.

Aquest silenci és una prova de la supremacia dels grups de pressió pro-Kagame als cercles occidentals. Gràcies a aquests grups de pressió, continua gaudint d’impunitat i, sobretot, continua sense retre comptes.

Pel que fa als Estats africans, molts són hipòcrites o tímids quan es tracta de parlar de la Rwanda de Kagame. És el cas de la majoria dels Estats francòfons de l’Àfrica Occidental. Altres simplement es veuen obligats a doblegar-se davant de Kagame. És el cas d’Estats els caps en exercici dels quals sobreviuen políticament per voluntat de Kagame, que els ven els seus mercenaris: República Centreafricana, Moçambic i, en menor mesura, República del Congo, Gabon, Benín o Níger.

Seguiment del darrer informe d’experts de l’ONU

El tractament de l’informe del grup d’experts de l’ONU encarregats d’investigar les causes de la desestabilització de l’est de la RDC il·lustra la guerra que lliuren els lobbies pro-Kagame contra els defensors del dret internacional en matèria de conflictes i de drets humans en general.

Quatre mesos després de la seva publicació l’agost del 2022, l’ONU va fer finalment públic l’informe del grup d’experts sobre la situació a l’est de la RDC el 29 de desembre del 2022. Aquest retard correspon a l’estira-i-arronsa entre bastidors dels òrgans de decisió de l’ONU per aprovar o no aquest informe que assenyala amb el dit el protegit i el nen mimat d’alguns, és a dir, Paul Kagame.

Immediatament després, l’1 de gener de 2023, com per esmorteir el cop, la Unió Europea va emetre un comunicat per fer creure que el suport de Kagame a l’M23 era una resposta al suport que la RDC està donant a les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR). Tanmateix, la UE sap molt bé que els successius governs de la RDC sempre han permès a l’exèrcit de Kagame, sol o juntament amb les FARDC, venir a caçar aquests indefensos refugiats hutus al territori de la RDC, on van néixer la majoria d’ells, des de ja fa més de dues dècades. Centenars de milers d’aquests refugiats hutus, tots batejats genèricament i abusivament com a “FDLR”, van ser massacrats i altres milers repatriats a la força i lliurats a Kagame per ser torturats. Per tant, l’estirabot de la UE és ridícul!

Per acabar, ara que aquest informe està sobre la taula del Consell de Seguretat de l’ONU, tindrem alguna indicació de si l’ONU decidirà i en quina direcció.

La primera indicació serà el mes en què aquesta qüestió s’inclourà en l’ordre del dia del Consell de Seguretat. De fet, el Consell de Seguretat de l’ONU és presidit durant un mes per un país membre del Consell de Seguretat per ordre alfabètic. Per exemple, el gener del 2023 és el Japó i el març Moçambic*.

En cas de votació d’una resolució, els tres Estats africans membres del Consell de Seguretat són tots pro-Kagame (Gabon, Ghana, Moçambic), molt més en el cas de Moçambic, una colònia de Rwanda o més aviat una “colònia de vacances” de Kagame i la seva camarilla. Si el seu representant votés a favor d’una resolució de condemna de Kagame o fins i tot si s’abstingués, Filipe Nyusi, president de Moçambic, signaria als ulls de Kagame, que assegura la seva supervivència, la seva mort no només política sinó fins i tot biològica.

Novetats

Després de la publicació d’aquest informe, el president francès Emmanuel Macron va tenir el desvergonyiment d’exigir a Kagame que deixés de donar suport a l’M23 per envair la RDC. La resposta de Kagame no es va fer esperar. Va dir que “els francesos són incorregibles i per això segueixen sent ‘genocides'”. Ara Emmanuel Macron se sent avergonyit i cerca la manera de convèncer Kagame perquè apagui el foc.

També es va produir el gir de l’astut i imprevisible president ugandès Yoweri Museveni, que va ordenar a la RDC negociar amb l’M23.

Mentrestant, els serveis de seguretat de la RDC van presentar a la premsa quatre espies enviats per Kagame a Kinshasa, al cor del poder:

Les quatre persones actuaven en nom d’una ONG anomenada Organització Africana per al Desenvolupament de la Salut (AHDO). El seu posicionament en punts amb vista a l’aeroport internacional de Kinshasa, N’djili, i fins i tot l’adquisició de 50 hectàrees al voltant de l’aeroport, recorda l’escenari ruandès del 1994. Decapitar el país matant un o més caps d’Estat i el seu entorn al mateix temps, provocant així el caos i cridant després “genocidi” per justificar la intervenció directa i la conquesta militar del país i del poder pels tutsis portats per Kagame.

Va ser en aquest ambient quan l’exèrcit de Paul Kagame va realitzar trets d’advertència contra un avió congolès que sobrevolava el llac Kivu procedent de Bukavu, preparant-se per aterrar a l’aeroport de Goma el 28 de desembre de 2022. Va ser llavors quan els serveis de propaganda de Kagame, retransmesos per la premsa internacional controlada pels seus grups de pressió, van clamar “violació de l’espai aeri ruandès: casus belli”. A partir d’ara, la RDC hauria de demanar que una comissió internacional vingui a delimitar les aigües de cadascun dels països que separa el llac Kivu, sabent que la major part d’aquest llac pertany a la RDC, com l’illa d’Ijwi, i que per aterrar a l’aeroport de Goma, qualsevol avió procedent de Bukavu ha de passar almenys a un quilòmetre de la ciutat ruandesa de Gisenyi, que és al costat de Goma a la RDC.

Per si no n’hi hagués prou, el règim de Kagame, en la seva agitació després de la publicació oficial d’aquest informe, va començar a vociferar sobre l’arribada dels russos del grup Wagner a la RDC. I la seva premsa ho va difondre àmpliament el 29/12/2022.

Però en llegir-ho, hom s’adona immediatament que el règim de Kagame desinforma la seva població per elevar la seva moral de capa caiguda després de les previsibles conseqüències desastroses de la seva enèsima invasió de la RDC. En efecte, els seus serveis de propaganda no van dubtar a reproduir imatges de Txetxènia, l’Iraq o Líbia que dataven dels anys 2000-20015… i presentar-les com les dels mercenaris russos Wagner assassinats per l’M23 al Kivu del Nord!

I dos ocells d’un tret: els serveis de propaganda de Kagame, en llançar les seves fabulacions sobre els russos, pretenen atraure’s el suport d’Occident, actualment en guerra amb els mateixos russos. Rebre suport, si no militar, almenys diplomàtic, com Occident està fent per la Ucraïna de Zelenski en la seva guerra contra la demonitzada Rússia. I, tot i això, és Kagame qui ha enviat els seus mercenaris a la República Centreafricana, on es fan i, sobretot, col·laboren amb el vilipendiat grup rus Wagner. Qui enganya qui?

En conclusió

A principis del 2023, el resultat d’aquest conflicte sembla incert, però tot pot canviar. En efecte, a més de ser asimètrica, aquesta guerra enfronta dos bel·ligerants amb mitjans desproporcionats i mètodes de lluita i de victòria diametralment oposats.

D’una banda hi ha el dictador ruandès Paul Kagame, que té via lliure per prendre iniciatives per imposar els seus plans de guerra. D’altra banda, el mateix dictador, segur de la impunitat que li garanteixen els seus poderosos grups de pressió que influeixen en els principals responsables del món i controlen els mitjans de comunicació que formen l’opinió del poble, es pot permetre qualsevol cosa a la RDC.

Observeu també que Paul Kagame no té limitacions en política interior perquè no s’arrisca a ser desafiat per l’oposició prohibida a Rwanda, ni a preocupar-se per les conseqüències sobre les eleccions perquè aquestes no existeixen a Rwanda, llevat d’una formalitat folklòrica per poder declarar-lo elegit al 99,98% cada set anys des del 2003.

Finalment, Paul Kagame segueix tenint a les mans la carta imparable que es jugarà sobre la taula quan arribi el moment. Només ha de triar el moment adequat. De fet, Kagame està escodrinyant tot el que pugui servir de pretext per declarar que “a la RDC s’està cometent un genocidi contra els tutsis”. Això no només donaria llum verda per intervenir obertament, sinó també per rebre suport militar per conquerir la RDC i de passada imposar un estricte embargament d’armes a l’exèrcit d’aquest país acusat injustament de “cometre genocidi contra els tutsis”.

D’altra banda, hi ha la RDC, que està sent atacada i que ha de patir i intentar resistir les iniciatives assassines de Paul Kagame a través d’un moviment terrorista de la seva invenció, l’M23. Al mateix capítol operatiu, la RDC veu frustrades les seves iniciatives, bé per necessitats logístiques o de personal combatent, bé per la felonia i la traïció dels socis regionals en els qui diposita la seva confiança, per exemple la Uganda de Museveni.

En un altre ordre de coses, la RDC exerceix una diplomàcia d’honestedat i bona fe. Però, ai! en aquest món dominat pels lobbies financers i mediàtics que patrocinen el seu invasor Paul Kagame, la seva veu no arriba gaire lluny i els grans responsables del món, igual que els seus mitjans de comunicació, prefereixen ignorar-la.

L’altra limitació, i no pas la menor pel que fa a la RDC, és política. El règim establert ha de tenir en compte els crits d’angoixa de la població davant de l’agressió. L’oposició, molt present a l’escena política i molt activa, no desaprofitaria un error garrafal del Govern en la gestió política d’aquesta guerra d’agressió per derrocar-lo.

Finalment, aquest any electoral, el govern pagaria car qualsevol cosa que pogués interpretar-se com a feblesa o compromís amb l’agressor, per exemple el diàleg amb l’M23.

Tantes limitacions a les que està sotmès Felix Tshisekedi però que a Paul Kagame no li importen perquè no és responsable davant la població ruandesa perquè va ser conquerida per les armes i ha prohibit els “avatars” de la democràcia com l’oposició o les eleccions lliures.., a la seva Rwanda conquerida el 1994 des d’Uganda.

Esperem que l’any 2023 porti perspectives més favorables per als pobles congolès i ruandés, oprimits impunement des de fa tres dècades, i que ofereixi a les forces del mal l’oportunitat de qüestionar-se. Aquestes forces malignes són els grups de pressió pro-Kagame que controlen el món financer, així com els poderosos mitjans de comunicació, en resum, tot allò que influeix en els responsables polítics d’Occident.

Continuarà.

* Presidència rotatòria mensual del Consell de Seguretat de l’ONU durant 2023. Gener: Japó, febrer: Malta, març: Moçambic, abril: Rússia, maig: Suïssa, juny: Emirats Àrabs, juliol: Regne Unit, agost: Estats Units, setembre: Albània, octubre: Brasil, novembre: Xina, i desembre de 2023: Equador.

Font: Échos d’Afrique

Foto: El president d’Angola, Joao Lourenço (d’esquena), rep el president de la RD del Congo, Felix Tshisekedi (esquerra), i el president de Rwanda, Paul Kagame (dreta), a la cimera de Luanda del 6 de juliol de 2022.