El conflicte entra en una nova fase, la més delicada de gestionar per la part agredida, és a dir, la RDC
A diferència dels informes gairebé setmanals sobre la situació d’aquesta guerra que Paul Kagame ha imposat a la República Democràtica del Congo (RDC) des del març del 2022, aquest és el que s’anomena en l’argot militar del procediment de l’OTAN un PERINTREP (PERiodic INTelligence REPort). Abarca des de juny de 2022 amb la captura de Bunagana per l’M23/Kagame fins dimecres 23 de novembre de 2022 amb la minicimera de Luanda sobre aquest tema.
Un breu repàs de les principals accions militars i politicodiplomàtiques que han marcat aquest període de juny a novembre de 2022
En primer lloc, el juny es va produir la conquesta per sorpresa de la ciutat fronterera de Bunagana, la principal entrada i sortida de la RDC des d’Uganda i no gaire lluny de la frontera intangible entre la RDC i Rwanda perquè passa per l’espès Parc dels Volcans.
En efecte, en poques hores, la ciutat va ser conquerida i ocupada per combatents fortament armats que “no venien d’enlloc” i deien ser de l’M23, que havia desaparegut del radar després de la seva derrota del 2013.
Després, unes setmanes més tard, aquests guerrers, descrits pel secretari general de l’ONU com un exèrcit estatal regular i fortament armat, més que la Missió de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo (MONUSCO) i fins i tot que les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC), van conquerir també tot el territori de Rutshuru, un territori més gran que dues províncies de Rwanda.
Des del punt de vista diplomàtic, per “apagar el foc”, les organitzacions regionals (CAO, Comunitat d’Àfrica Oriental, i ICGLR, Conferència Internacional sobre la Regió dels Grans Llacs) van llançar diverses iniciatives. Hi va haver l’anomenada iniciativa de Nairobi sota els auspicis del llavors president de Kenya, Uhuru Kenyata. Però en estar al final del seu segon mandat i no poder tornar a presentar-se, va cedir el seu lloc al recent elegit president, William Ruto. Mentrestant, la iniciativa de Nairobi sobre la guerra a l’est de la RDC va quedar en suspens, com havia de ser. També ho va ser la iniciativa de Luanda, sota els auspicis del president angolès Joao Lourenço. Comprensiblement, Lourenço es va centrar en la seva reelecció l’agost del 2022 i no en la guerra a la RDC.
Va ser també durant aquest període quan el govern de la RDC es va atrevir a expressar el seu enuig per les repetides invasions de Paul Kagame. Per això, va expulsar l’ambaixador de Kagame a Kinshasa, Vincent Karega.
Per acabar, el període es va caracteritzar per la greu amenaça de l’M23 de prendre la ciutat de Goma, capital de la província del Kivu del Nord. De fet, a mitjan novembre de 2022, l’exèrcit de l’M23/Kagame es trobava a només 20 km de Goma, a la qual sembla haver aïllat de la resta del Kivu del Nord mitjançant la presa de territoris al Nord i l’Oest (Tongo , Masisi), entenent-se que a l’Est hi ha Rwanda i al Sud el Llac Kivu.
La nova fase en què s’entra
Prenent la iniciativa, el president d’Angola, Joao Lurenço, com a actual president de la ICGLR, va convocar una cimera a Luanda el 23 de novembre de 2022. Però aquesta minicimera ha estat ignorada per Paul Kagame, tot i ser el principal interessat. Els caps d’Estat o els seus representants van signar un acord d’alto el foc i un full de ruta amb un calendari clar. Es van prendre algunes decisions importants.
El primer és el cessament de les hostilitats, i en particular dels atacs de l’M23 contra les forces armades de la RDC (FARDC) i la MONUSCO, a partir de les 18.00 hores de divendres. Dos dies després, el grup rebel s’haurà de retirar de les zones conquerides a les posicions inicials, mentre que la força regional de la Comunitat d’Àfrica Oriental (CAO) continuarà el desplegament.
Un mal senyal en aquest sentit i que no enganya: com ja s’ha indicat, aquesta minicimera es va celebrar en presència del president congolès Félix Tshisekedi i del president burundès Evariste Ndayishimiye, amb el cap d’Estat angolès Joao Lourenço i el facilitador de la comunitat de l’Àfrica Oriental, Uhuru Kenyatta. Paul Kagame, per la seva banda, va estar absent encara que inicialment havia confirmat la seva assistència. El dictador ruandès, encara que se l’esperava, va estar representat pel ministre d’Afers Estrangers, Vincent Biruta, segons va informar RFI.
Segons el full de ruta establert per aquesta cimera, totes les parts han d’aturar les hostilitats abans del divendres 25 de novembre de 2022 a les 18.00 hores, és a dir, el dia D.
El dia D+2, l’M23 ha de començar a retirar-se de les zones conquerides, que serien automàticament reocupades per les tropes de la CAE.
El D+5 ha de començar el desarmament d’altres grups armats i l’acantonament de l’M23.
El D+7, retorn dels desplaçats a les seves propietats.
El D+10, rellançament de les consultes entre els grups armats i el govern de la RDC.
El D+15, inici de l’examen de les qüestions relacionades amb el retorn dels refugiats congolesos que viuen als països veïns.
El D+60, normalització de les relacions entre la RDC i Rwanda.
És clar que als caps d’Estat de la regió, per descomptat als que hi eren presents, no se’ls retreu la manca de bona voluntat.
Tanmateix, segons les darreres notícies, l’M23/Kagame s’ha afanyat a denunciar aquest acord i, a més, no ha trigat a rebutjar el full de ruta el 24 de novembre, declarant que mai es retiraria de les zones conquerides. Per tant, l’acord d’alto el foc ha nascut mort pel fet que aquest moviment ha declarat que mai es retiraria de les zones conquerides, sinó que continuaria la seva conquesta si les FARDC o altres forces intentaven desallotjar-les.
La història ens ensenya que, en aquestes situacions, el període que comença el Dia D, el 25 de novembre del 2022, és el més delicat de gestionar.
El cas de Rwanda el 1992-1994
Envaïda pel mateix Kagame al capdavant dels elements tutsis de l’exèrcit ugandès el 1990, Rwanda va resistir dos anys abans de veure’s obligada a negociar amb l’invasor.
Aquestes negociacions es van iniciar el juliol del 1992 en el moment i en les condicions escollides per l’FPR de Kagame. Kagame va exigir i va obtenir de no negociar amb el govern nomenat pel president Habyarimana, sinó amb el dominat pels seus opositors i que havia conclòs un pacte amb l’FPR. Aquest govern va prendre possessió l’abril de 1992.
Els polítics ruandesos de l’època, que s’autoanomenaven “opositors” tot i que formaven part del govern i fins i tot el dirigien, estaven disposats a renunciar a tot, fins i tot al seu honor o al sacrifici de la població, a favor de l’FPR, per derrocar Juvénal Habyarimana amb l’esperança de substituir-lo.
Durant aquestes negociacions, que van tenir lloc a Arusha (Tanzània), en cas que s’arribés a un punt mort en qualsevol qüestió, la resposta i reacció immediata de l’FPR va ser sempre trencar l’alto el foc i reprendre les hostilitats on i quan volgués.
Finalment, l’FPR va aconseguir que les tropes de l’ONU que suposadament vindrien a permetre l’aplicació de l’Acord de Pau, estiguessin de fet a Rwanda per instal·lar l’FPR al poder. El cas del seu comandant, el general canadenc Roméo Dallaire, va ser una caricatura d’això. Així, l’FPR va prendre i va ocupar sense lluita el Parlament del país, una de les seus del poder, i va aconseguir el control oficial de l’aeroport internacional Grégoire Kayibanda de Kigali-Kanombe. Ja el gener del 1994, fins i tot abans de la conquesta total del país, era l’FPR el que indicava quina pista de l’aeroport estava prohibida per als vols o els aterratges, o quina estava autoritzada a utilitzar.
La resta és història.
Desafiaments a què s’enfronta el país atacat i en aquest cas la RDC
En aquest tipus de situacions, el país agredit, que ha estat incapaç d’expulsar l’agressor del territori nacional o de neutralitzar-lo sobre el terreny, i que acaba signant acords d’alto el foc amb l’agressor, s’enfronta a reptes molt grans.
Aquests reptes són directament proporcionals a les oportunitats que l’invasor té.
Oportunitats disponibles per a l’agressor
En aquest escenari, l’M23/Kagame, que acaba de rebutjar l’acord i el full de ruta, pot trencar l’alto el foc en qualsevol moment.
Si hi ha negociacions, sempre pot pressionar plantejant noves exigències.
Com de costum, Paul Kagame podria explotar els disturbis a l’interior del país atacat, alguns dels quals serien de la seva pròpia collita, per desacreditar el règim i, sobretot, per distreure’l de les operacions de manteniment i restabliment de l’ordre en lloc de les de lluita contra l’invasor.
L’M23/Kagame sempre podria cridar “genocidi” en el país atacat per obtenir l’autorització i el suport necessaris per a la seva conquesta militar, suposadament per “aturar el genocidi”. I com per demostrar-ho, pot cometre assassinats selectius de líders polítics la mort dels quals podria provocar la ira dels seus i revifar els conflictes intercomunitaris encara latents.
I si cal, assassinar el mateix Cap d’Estat.
En el cas més favorable, prendre el poder per la força envaint la capital, Kinshasa, com el maig de 1997. Si no, com a mínim, proclamar la República (Hima-Tutsi) del Kivu sota el protectorat de Paul Kagame de Rwanda i Museveni d’Uganda; una República que seria immediatament reconeguda per la Comunitat Internacional, és a dir, per Occident.
Esculls a evitar i actitud a adoptar pels responsables congolesos
Els analistes i intel·lectuals congolesos estan més qualificats que ningú per recomanar als seus responsables polítics què fer o no fer en aquest període crític de la història de l’Estat i la nació congoleses. Tanmateix, un ciutadà de la regió dels Grans Llacs també pot expressar la seva opinió, especialment perquè el destí de la RDC afecta la seva pròpia vida. Per això, sense cap pretensió, diem això:
Els polítics congolesos no haurien de caure en la baixesa dels de Rwanda el 1992-1994, romanent obsessionats amb l’únic desig de substituir el president en funcions, oblidant que la Nació està en perill i que aquestes disputes de butaca tindran lloc després d’haver salvat la Nació. Juvénal Habyarimana no només va ser derrocat, sinó també assassinat, però cap d’aquests polítics el va substituir com tothom esperava.
L’alto el foc i les negociacions no han de ser l’oportunitat, com espera l’invasor, d’impedir que les FARDC s’enforteixin deixant d’equipar-les i dotar-les de personal. De la mateixa manera, tots els polítics i funcionaris administratius de tots els nivells haurien de treballar perquè les FARDC no es distreguin i dispersin en el manteniment i el restabliment de la llei i l’ordre, donant així un respir a l’invasor.
La RDC no hauria de limitar-se a mirar Paul Kagame i no veure Yoweri Museveni darrere. De fet, qui digui que Kagame està implicat en la desestabilització de la regió dels Grans Llacs hauria de saber que Museveni és al fons. Sense Museveni, no hi ha Kagame.
Finalment, el govern de la RDC, en la lluita per la supervivència de la nació congolesa, s’hauria de dotar dels mitjans (i és factible) per tallar Paul Kagame de les seves arrels, que sempre li han garantit la impunitat dels seus crims. Amb els contactes diplomàtics clàssics (d’Estat a Estat) no n’hi ha prou. És necessari arribar als poderosos lobbies que dominen el món de les finances i els mitjans de comunicació i que han adoptat Kagame des de la seva conquesta de Rwanda. Si cal, prometre’ls deu vegades més del que els dona. Perquè a la RDC no hi falten ni les dones boniques ni els metalls preciosos.
Font: Échos d’Afrique
Foto: Paul Kagame, Yoweri Museveni i a baix Sultani Makenga, líder de l’M23.