Ara li toca a Síria patir la nova gran infàmia (Joan Carrero, 16.01.12)

De l’annex del llibre La Hora de los grandes “filántropos” de Joan Carrero, gener 2012, p. 624-632

Després de “l’alliberament” de Líbia, els magnífics croats del Bé segueixen endavant en la seva gran Batalla escatològica contra l’eix del Mal. Ara li toca a Síria patir la nova gran infàmia. La situació comença a ser crítica. És la meva opinió que, davant la impossibilitat d’amagar ja el fet que bandes fortament armades terroritzen la població i estan duent el país cap a una guerra civil (a Hama van arribar a assassinar i esquarterar 17 policies i a Deraa 27 soldats i policies), s’ha deixat de presentar els fets violents com a matances de pacífics manifestants. Tanmateix, el que està passant tampoc pot ser qualificat com a guerra civil sense cap més aclariment. El que se segueix amagant a l’opinió internacional són les altres importants claus: les accions de desestabilització del règim de Bashar Al-Assad per part de l’Imperi occidental, la presència de mercenaris estrangers, la creació d’una “oposició” radical i armada…

Sembla ser que les declaracions, entre d’altres, de Barack Obama, en què afirmava que “l’alliberament” de Líbia seria el model a seguir, no eren ni retòriques ni es referien als pròxims anys. Feien referència als immediats passos imperials. El procés d’”alliberament” de Síria està seguint les mateixes pautes: els mitjans de comunicació ens han de bombardejar cada dia amb la notícia que un sàtrapa que massacra el seu poble ha de ser derrocat; les manifestacions a favor d’un dèspota com aquest han de ser embargades, mentre les de signe contrari han de ser magnificades i emeses sense parar; fins i tot els crims de la “rebel·lió” han de ser adjudicats al dictador; un Consell Nacional Sirià que igual que el Consell Nacional de Transició libi demana, d’una manera més o menys explícita, una “intervenció” internacional; França i Estats Units acaben de denunciar que l’Exèrcit sirià està a punt d’assaltar Homs, de la mateixa manera que la imminència de l’atac de l’Exèrcit libi sobre Bengasi va justificar “l’operació protectora” de l’OTAN…

En un article titulat “Mentides i veritats sobre Síria”¹, Thierry Meyssan analitza els esdeveniments a Síria, segons ell mateix els està comprovant in situ. Les seves anteriors anàlisis sobre l’agressió a Líbia, també a la boca del llop, des de la Trípoli bombardejada per l’OTAN, van ser incomparablement més valentes i encertades que les de la gran majoria d’analistes professionals. Les claus que aporta sobre aquesta nova gran farsa em resulten molt més creïbles que les de la versió oficial. A més, s’assemblen enormement a tot el que conec (o fins i tot m’ha tocat moltes vegades viure en directe) en relació al conflicte de l’Àfrica dels Grans Llacs, en especial a com es va criminalitzar i desestabilitzar el règim de Juvénal Habyarimana.

[L’article s’obre amb una foto que porta al peu el següent text: Format, adoctrinat a París i sota la protecció de França, el Consell Nacional Sirià pretén derrocar el règim del president Bachar el-Assad. El president d’aquest Consell és Burhan Ghaliun, professor de sociologia a la universitat de la Sorbona. A la foto, al costat d’Alain Juppé, el 23 de novembre de 2011].

[…] en aquest moment, amic lector, em trobo a Síria, on he tingut temps d’investigar com cal i des d’allà escric aquest article. És per tant amb coneixement de causa que afirmo aquí que la màquina de propaganda de l’OTAN s’ha posat altra vegada en marxa en el cas de Síria, com anteriorment havia passat a Sèrbia.

L’OTAN està explicant una història que no té res a veure amb la realitat i ho fa amb ànim de justificar una intervenció militar humanitària, a l’estil de l’oxímoron blairià. I aquí s’acaba el paral·lelisme: Slobodan Milosevic era un criminal de guerra que ens van presentar com un autor de crims contra la humanitat per justificar el desmembrament del seu país; Bachar el-Assad és un combatent de la resistència antiimperialista i antisionista que va donar suport a Hezbollah quan el Líban va ser agredit i que a més dóna suport a Hamas i a la Yihad islàmica en la seva lluita per l’alliberament de la pàtria palestina.

Quatre mentides de l’OTAN

1. Segons l’OTAN i els seus aliats del Golf, massives manifestacions s’estan realitzant a Síria des de fa vuit mesos en demanda de més llibertats i la retirada del president Bachar el-Assad.

Fals. Només en algunes ciutats i a la crida de predicadors saudites i egipcis a través d’Al-Jazeera, es van produir algunes manifestacions contra el president Bachar el-Assad i el cert és que aquestes manifestacions van reunir, com a màxim, un total de cent mil persones. En aquestes manifestacions no es demanava més llibertat, sinó la instauració d’un règim islàmic. Si s’exigia la dimissió del president Al-Assad no era a causa de la seva política, sinó perquè els manifestants donen suport a un corrent sectari del sunnisme, el corrent takfiri, i afirmen que Bachar el-Assad és un heretge –perquè és alauita– sense dret per tant a exercir el poder en un país musulmà que, segons el corrent takfiri, només pot ser governat legítimament per un sunnita pertanyent a la mateixa escola teològica que el corrent takfiri.

2. Segons l’OTAN i els seus aliats del Golf, el “règim” va respondre les manifestacions dispersant les multituds amb l’ús de municions de guerra, la qual cosa hauria provocat almenys 3500 morts en el que portem d’any.

Fals. En primer lloc és impossible reprimir manifestacions que mai han tingut lloc. A més, des del principi mateix dels incidents, les autoritats van comprendre que l’objectiu era provocar enfrontaments d’índole confessional en un país on el laïcisme ha estat la columna vertebral de l’Estat des del segle VIII. Així que el president Bachar el-Assad va prohibir a les forces de seguretat, la policia i l’exèrcit, l’ús d’armes de foc en qualsevol circumstància en què existís la més mínima possibilitat de ferir civils. El seu objectiu és impedir que l’existència de ferits o morts de tal o qual confessió pugui servir de pretext per justificar una guerra confessional. Les forces de seguretat estan aplicant aquestes instruccions presidencials al peu de la lletra, fins i tot, com veurem més endavant, al preu de posar en perill les vides del seus propis membres. Pel que fa a la quantitat de morts, en realitat són la meitat de la suma mencionada. I la majoria no són civils, sinó soldats i policies, cosa que vaig poder comprovar personalment en el transcurs de les meves visites a hospitals i dipòsits de cadàvers civils i militars.

3. Quan vam aconseguir trencar el mur del silenci i que nombrosos mitjans de premsa reconeguessin la presència a Síria d’esquadrons de la mort provinents de l’exterior que assassinen civils a les ciutats i paren emboscades a l’exèrcit, l’OTAN i els seus aliats del Golf van començar a parlar d’un exèrcit de desertors. Segons l’OTAN i els seus còmplices del Golf, hi va haver militars (no policies) que van rebre ordres de disparar contra la gent, per la qual cosa van decidir rebel·lar-se i conformar un exèrcit sirià lliure que ja comptaria amb 1500 homes.

Fals. Només s’han produït unes poques desenes de desercions i els desertors han fugit a Turquia, on estan sota les ordres d’un oficial membre del clan de Rifaat el-Assad i Abdel Hakim Khaddam, públicament vinculat a la CIA. El que sí que existeix és un nombre creixent de joves que es neguen a fer el servei militar, sovint per pressions dels seus familiars més que per decisió pròpia, ja que els militars que cauen en una emboscada no tenen dret a defensar-se fent ús de les seves armes si es troben civils al lloc. Així que els militars han d’estar disposats a sacrificar les seves pròpies vides si no poden escapar-se dels seus agressors.

4. Segons l’OTAN i els seus aliats del Golf, el cicle revolució/repressió ha cedit el seu lloc a un principi de “guerra civil”. Atrapats en aquesta circumstància, 1’5 milions de siris estarien sent víctimes de la fam. Seria per tant convenient organitzar “corredors humanitaris” per permetre la tramesa d’aliments i la fugida dels civils que vulguin abandonar les zones de combat.

Fals. En relació amb el nombre i la crueltat dels atacs perpetrats pels esquadrons provinents de l’exterior, els desplaçaments de població són poc nombrosos. Síria és un país autosuficient en el pla agrícola i la producció no ha disminuït significativament. Sí que existeixen, en canvi, freqüents interrupcions de la circulació a través de les carreteres on es produeixen la majoria de les emboscades. A més, quan es produeix algun atac dins d’una ciutat, els comerciants tanquen immediatament els seus establiments. Això ha ocasionat greus problemes de distribució, fins i tot pel que fa a l’alimentació. Però ni tan sols són aquestes les veritables causes del problema. Són les sancions econòmiques les que estan provocant un desastre. Síria, país que durant el decenni havia registrat una taxa anual de creixement del 5%, ja no pot vendre els seus hidrocarburs a Europa occidental i la seva indústria turística està sent afectada greument. Molta gent ha perdut així la feina i els seus ingressos i es veu obligada a economitzar en tots els aspectes. Els govern s’està fent càrrec d’aquestes persones i està distribuint gratuïtament combustible (per a la calefacció) i aliments. El cert és que, davant d’aquesta situació, cal dir que sense l’ajuda del govern d’Al Assad 1’5 milions de sirians serien víctimes avui de la desnutrició a causa de les sancions dels països occidentals.

En definitiva, tot i que ens trobem encara en una etapa de guerra no convencional, amb enviament de mercenaris i forces especials per desestabilitzar el país, la narració que ofereix l’OTAN i els seus aliats dels Golf ja s’allunya considerablement de la realitat. I l’abisme entre aquesta imatge i la realitat dels fets s’anirà accentuant cada vegada més. Pel que fa a vostè, amic lector, al no trobar-se vostè al lloc dels fets, no té cap raó per confiar en mi més que en l’OTAN. Però sí que existeixen, tanmateix, alguns indicis que poden indicar-li com orientar-se.

Quatre evidències que l’OTAN s’obstina en amagar

1. Seria lògic creure que les acusacions sobre la suposada repressió i la quantitat de víctimes han estat objecte de la més curosa comprovació. Però no és així. Totes les dades al respecte provenen d’una sola font: l’Observatori Sirià de Drets Humans, amb seu… a Londres, els responsables de qual s’escuden darrere l’anonimat més estricte. Quin valor poden tenir aquestes greus acusacions si no es confronten amb els informes d’altres fonts? Per què institucions com l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans es fan ressò de tals acusacions sense encarregar-se de comprovar la seva veracitat?

2. Rússia i Xina van recórrer al veto contra un projecte de resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que obria el camí a una intervenció militar internacional. Els responsables polítics de l’OTAN ens expliquen, apesarats, que els russos estan protegint la seva base naval militar del port siri de Tartus i que els xinesos són capaços de qualsevol cosa per obtenir uns quants barrils de petroli. Hem d’acceptar el concepte maniqueu que Washington, Londres i París fan gala de bons sentiments mentre que Moscou i Beijing són essencialment egoistes i insensibles al martiri d’un poble? És possible no adonar-nos que Rússia i Xina tenen molt menys interès en defensar Síria que els països occidentals en destruir-la?

3. Resulta certament estranya la composició de la coalició d’aquests països suposadament ben intencionats. És que podem passar per alt que els dos principals contribuents de la Lliga Àrab i promotors de la “democratització” a Síria són precisament Àrabia Saudita i Qatar, dues dictadures al servei dels Estats Units i Gran Bretanya? És que podem deixar de preguntar-nos si els mateixos països occidentals que acaben de destruir successivament Afganistan, Iraq i Líbia –on ja van demostrar el poc que els importa la vida humana– són realment honestos quan enarboren l’estendard humanitari?

4. I sobretot, per no deixar-nos manipular pel que fa als esdeveniments de Síria, és essencial posar-los en el seu context. Per a l’OTAN i els seus aliats del Golf –els exèrcits dels quals ja van envair el Iemen i Bahrain ofegant en sang les manifestacions– la revolució síria és la prolongació de la primavera àrab, segons la qual els pobles de la regió aspiren a la democràcia de mercat i al comfort de l’American Way of Life. Per contra, per a russos i xinesos, igual que per a veneçolans i sud-africans, el que passa a Síria és la continuació del “redisseny del Pròxim Orient ampliat” anunciat per Washington i que ja ha deixat 1.200.000 morts, un procés al que tota persona preocupada per la vida humana ha de sentir-se desitjosa de posar-hi fi. Aquests darrers recorden que, el 15 de setembre de 2001, el president George W. Bush va programar set guerres. Els preparatius de l’atac contra Síria van començar oficialment el 12 de desembre de 2003 amb el vot de la Syrian Accountability Act, enmig de l’eufòria per la caiguda de Bagdad. Des d’aquell dia, el president dels Estats Units –càrrec que avui exerceix Barack Obama– compta amb l’autorització del Congrés per atacar Síria i ni tan sols està obligat a presentar-se davant dels parlamentaris nord-americans abans de donar l’ordre d’obrir foc. Així que la qüestió no és saber si l’OTAN ha trobat una justificació divina per desencadenar la guerra, sinó més aviat si Síria podrà trobar un mitjà de sortir d’aquesta situació, com ja va aconseguir fer-ho davant totes les acusacions difamatòries, i per no caure en tots els paranys anteriors, com l’assassinat del primer ministre libanès Rafik Hariri o l’atac israelià contra una imaginària central nuclear.

[Apareix aquí la foto d’un article titulat “Bachar al-Assad est le prochain sur la liste”, amb el següent peu: Bernard-Henry Levy, que es vanta d’haver impulsat França a implicar-se en la guerra contra Líbia en interès d’Israel, anuncia al diari francès Le Parisien que té una llista d’objectius].

Els “grans mitjans de premsa comercial” davant els fets i com a testimonis

Ja a l’acabar aquest article voldria assenyalar, amic lector, que el Réseau Voltaire va facilitar una roda de premsa organitzada per iniciativa del Centre Catòlic d’Informació dels Cristians d’Orient, en el mar de l’obertura als mitjans de premsa occidentals, obertura que el propi president el-Assad va anunciar a la Lliga Àrab.

Nosaltres mateixos vam ajudar els periodistes dels grans mitjans a viatjar a les zones de combat. Els nostres col·legues es van sentir al principi incòmodes en la nostra companyia, al mateix temps perquè tenien de nosaltres una imatge negativa preconcebuda i perquè creien que intentaríem rentar-los el cervell. Però van poder comprovar posteriorment que som persones normals i que el nostre compromís no ens ha fet renunciar al nostre esperit crític.

En definitiva, malgrat que estan íntimament convençuts de la bondat de l’OTAN i que no comparteixen el nostre propi compromís antiimperialista, van poder veure i sentir la realitat dels fets. Amb honestedat, van mencionar en els seus treballs les accions de les bandes armades que sembren el terror al país.

També és cert que es van abstenir de contradir obertament la versió atlantista i que van intentar conciliar amb aquesta versió el que ells mateixos havien pogut veure i sentir, cosa que ens va obligar a fer tot un seguit de piruetes al voltant del concepte de guerra civil entre l’Exèrcit sirià i mercenaris estrangers. En tot cas, els reportatges de la Radio Television Belge (RTBF) o els del diari La Libre Belgique, per citar només dos casos, demostren que des de fa vuit mesos l’OTAN ha estat amagant les accions dels esquadrons de la mort estrangers els crims dels quals atribueix a les autoritats sirianes.

També des de Damasc, Webster Tarpley fa uns anàlisis semblants per a la televisió RT (Russia Today) i pel Réseau Voltaire:

[L’article s’inicia amb una foto amb el següent text: L’ambaixador dels Estats Units a Síria, Robert S. Ford (esquerra) és, segons fonts fidedignes, el funcionari nord-americà clau del Departament d’Estat que ha estat el responsable de reclutar àrabs terroristes per crear els “esquadrons de la mort”, generalment amb activistes afiliats d’Al-Qaeda (i que la CIA va finançar) a aquestes mateixes unitats a l’Afganistan, Iraq, Iemen i Txetxènia, perquè lluitin contra l’exèrcit sirià i la policia a Síria a fi de generar una guerra civil en aquest país].

Els països occidentals estan fent tot el possible per desestabilitzar la pau civil a Síria, ha denunciat l’escriptor i periodista nord-americà Webster Tarpley (Réseau Voltaire) des de Damasc, capital de Síria, a la televisió RT (Russia Today). Segons ells, els civils sirians han de fer front a esquadrons de la mort i a un terrorisme cec, que és típic de les accions secretes de sabotatge i desestabilització que utilitza la CIA.

Quina quantitat mitjana de ciutadans sirians de tots els grups ètnics reunits saben que estan sent atacats per franctiradors? La gent es queixa que hi ha franctiradors terroristes que estan disparant contra els civils, el terrorisme cec, simplement amb el propòsit de desestabilitzar el país i fer que s’enfrontin els diferents grups ètnics. Jo no anomenaria això una guerra civil –que és un terme molt enganyós parlant de Síria. El que està passant aquí és que les poblacions civils estan sent agredides per esquadrons de la mort professionals, es tracta de comandos terroristes, que és un típic mètode de la CIA, i que ningú sap com han aparegut. En aquest cas es tracta d’una acció secreta conjunta i planificada de la CIA, l’MI6 i el Mossad, finançat amb els diners procedents de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Qatar, va explicar Webster.

El professor Webster va assenyalar que la societat siriana és la més tolerant al Pròxim Orient, l’únic lloc on tot tipus de persones i ètnies poden viure juntes en una notable harmonia, musulmans i cristians de tot tipus.

Síria representa un model de coexistència pacífica entre els diferents grups ètnics. El que busca la política dels EEUU és justament atacar aquest punt per trencar i generar caos al Pròxim Orient i per això és indispensable atacar les línies ètniques, perquè aquestes s’enfrontin en una guerra fratricida, va afegir.

Les regles imposades pel president sirià Assad i el seu exercici com a governant són qualificats d’il·legítims cada vegada més pels occidentals. Tanmateix, els Estats Units i Europa no semblen estar preocupats pel fet que desfer-se del president sirià encara podria provocar mes violència, com es va veure a Egipte, creu Tarpley.

Després de “l’ajuda humanitaria” de l’OTAN a Líbia, que més aviat va ser un bany de sang amb 150.000 morts, i ara a Egipte, on la gent s’està adonant que des d’un principi allà no hi va haver cap revolució, va ser un complet fracàs i ara la gent està començant a entendre aquest engany. Tanmateix, la senyora Clinton i la senyora Rice (sic) segueixen impulsant i promovent aquest fracassat model de revoltes, és a dir la revolució de color, però aquesta vegada amb el suport de tropes terroristes, mercenaris –la gent d’Al-Qaeda i la Germandat Musulmana. Hi ha un moviment cada vegada més important i creixent dins la societat musulmana que diu: “Nosaltres volem la reconciliació, volem la llei i l’ordre, i volem sobretot la legalitat”, precisa el professor Webster Tarpley.²

També Julie Lévesque descobria, al seu article “Les protestes a Síria: Qui compta els morts?”³, unes manipulacions semblants a les que Julian Teil desemmascarava respecte al nombre de víctimes del règim libi. Julie Lévesque es referia, entre altres moltes maniobres, a un article de Jonathan Masters, publicat per la revista del Consell de Relacions Exteriors el 3 de novembre de 2011, en el que es donaven com a fets provats les xifres sobre el nombre de víctimes proporcionades per la mateixa “oposició” que pretén per tots els mitjans el derrocament de Bashar el-Assad.

Hi ha molts altres analistes, tan ben documentats com Michel Chossudovsky (que ha investigat tot això des de l’interior mateix de Síria), que mostren la inconsistència de les xifres de víctimes provocades pel règim sirià amb les que constantment ens bombardegen els mitjans de comunicació (mitjans que repeteixen com un esgotador eco, un dia rere l’altre, unes dades i informacions que ningú sap molt bé d’on surten), així com l’existència d’una veritable agressió exterior orquestrada. Exactament el mateix que abans van fer en el conflicte de Rwanda. Però considero suficients les referències anteriors. Qui vulgui aprofundir en el coneixement d’aquests fets, pot trobar en diferents pàgines web independents, com per exemple http://www.ciaramc.org en l’àmbit hispanoparlant⁴, anàlisis molt ben fonamentats així com un bon nombre de testimonis de civils sirians (amb nombres i rostres coneguts i comprovables: una religiosa cristiana, una mestra, un estudiant o un metge) sobre la fabricació de “pacífiques” manifestacions o sobre els mètodes extremadament violents i cruels de molts d’aquests manifestants, etc.

Les informacions alternatives que van transcendint són cada vegada més precises i incontestables: existeix una base a la província turca de Hatay des de la qual l’Exèrcit Sirià Lliure (ASL, Syrian Free Army), guiat i supervisat pels serveis d’intel·ligència britànics (l’MI6) i francesos, ataca Síria amb la pretensió de provocar una “guerra civil” (fins i tot el New York Times “revelava” l’existència d’aquesta base, tot i que dissimulava el fet que l’ASL està format per mercenaris estrangers i parlava de “rebels” sirians); des de la ciutat d’Al Mafraq al nord de Jordània i la vila d’Arsal al Líban s’està començant a organitzar una cosa semblant, creant una pinça que estrangularia Síria, com a mínim comercialment (estrangulament acompanyat d’embargaments i sancions econòmiques, sabotatges a oleoductes, etc.); existeixen importants membres d’Al-Qaeda, antics companys d’armes d’Osama Bin Laden (com Abdelhakim Belhaj, convertit per l’OTAN en governador de la Trípoli “alliberada”, o Mahdi al-Hatari, comandant de la Brigada de Trípoli i posterior número dos del Consell Militar de Trípoli)⁵, al capdavant d’un grup d’entre 600 i 1500 homes del Grup Islàmic Combatent a Líbia (rebatejat des de novembre de 2007 amb l’apel·lació Al-Qaeda a Líbia), infiltrats actualment a Síria…

Finalment, els atemptats a Damasc amb dos cotxes bomba el 23 de desembre de 2011 al voltant dels edificis de la Seguretat Central, que han provocat 44 morts i 166 ferits, marquen un punt d’inflexió. Si es vol seguir adjudicant tota la violència al règim (malgrat que aquests atemptats tenen totes les característiques dels duts a terme per Al-Qaeda i malgrat que són clarament reveladors de l’existència a Síria de poderosos grups terroristes que estan intentant fer caure el règim), cal fer un canvi de registre en la campanya sistemàtica de mentides: s’ha d’acusar el règim de dur a terme gravíssims autoatemptats. Síria hauria estat duta així al mateix punt on es va dur Rwanda quan, amb un enorme cinisme i maldat, es va acusar el règim de Juvénal Habyarimana d’autoatemptar contra el “pare de la pàtria”.

La propaganda s’ha posat ràpidament en marxa per acusar el règim sirià d’haver dut a terme un autoatemptat. És la mateixa premsa “seriosa” que va menysprear en el seu moment la més petita insinuació de conspiració per part de l’Imperi i els seus mercenaris en l’atemptat presidencial darrere del qual es va iniciar a Rwanda el genocidi de la primavera de 1994. La mateixa que, per contra, no va tenir cap inconvenient en adjudicar-lo ràpidament al “règim genocida hutu”. Ni en declarar que l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq feia necessari un aclaparador atac imperial a aquest país. La mateixa que no té tampoc ara el menor inconvenient en afirmar ràpidament l’existència d’una conspiració a Síria, que s’autoataca per simular un atac exterior. Més tard, aquestes suposades conspiracions “tercermundistes” es revelen, efectivament, com a autèntiques conspiracions, però… anglosaxones!

Una vegada més el conflicte ruandès es converteix en altament alliçonador, en primícia de tot el que vindria més tard en un nombre cada vegada més gran de regions del planeta, com a bestreta de les estratègies criminals d’un Imperi dirigit per unes elits anglosaxones “mundialistes”, “moderades”, “demòcrates”… Qui vulgui entendre bé el que passa avui al nostre món faria bé intentant comprendre el que va passar a Rwanda a partir de 1990. Però també és cert el contrari: entendre el que avui està passant al món ens dóna importants claus per comprendre el que es va fer amb el poble de Rwanda.