Avui s’afegeix un nou amo a l’oligarquia plebiscitària dels esclavistes d’Itàlia: BlackRock.
El lideratge de Giorgia Meloni està donant grans alegries als italians: immigració descontrolada, impostos i impostos especials que apareixen com bolets després d’una tempesta de tardor, preus dels aliments pels núvols, negació de la llibertat de manifestació i fins i tot un premi bonic al Consell Atlàntic. Un èxit rotund. Per coronar-ho tot encara més, ha considerat convenient convidar el monstre financer estatunidenc Black Rock a comprar a Itàlia.
BlackRock desembarca a Itàlia
A finals de juliol del 2024, el gegant BlackRock, el fons d’inversió més gran del món, va registrar pèrdues sense precedents, veient com en pocs mesos s’esfumaven 1,7 bilions de dòlars. A l’agost, es va descobrir que els principals executius del fons dels Estats Units, com el conseller delegat Larry Fink i el president Shapiro, havien venut les seves accions per 54 milions de dòlars. El fons en què s’emmagatzema la riquesa de les famílies bancàries més poderoses del món es dessagna, i els taurons que el dirigeixen semblaven enlairar-se.
Certs moviments ens haurien d’haver avisat que alguna cosa estava a punt de succeir. Mai no és fàcil predir el quid de la qüestió, perquè es tracta de transaccions financeres a nivells molt alts i les regions ocultes poden ser moltes. El que és segur és que una fuita de capitals, o més aviat una venda, sempre suggereix una cosa negativa.
I alguna cosa ha passat.
Meloni va viatjar a Nova York el 23 de setembre per rebre el Global Citizen Award, un premi de l’Atlantic Council, el principal think tank de l’OTAN. Va rebre l’estatueta de mans d’Elon Musk i en el seu discurs va reivindicar la defensa dels anomenats «valors occidentals» com a resposta a les autocràcies de la resta del món. L’acte, cal assenyalar, va tenir lloc coincidint amb la 79ª Assemblea General de l’ONU, només com a recordatori de qui mana sobre qui.
Els mèrits de la primera ministra italiana? El seu suport a la Unió Europea, la gran quantitat de diners i armament enviat a Ucraïna, la presidència del G7 el 2024 i la feina feta per reforçar l’Aliança Atlàntica. Una veritable «noia americana».
L’endemà, encantada amb les celebracions, Meloni es va reunir cara a cara amb Fink, el cap de BlackRock. Que –ens vam assabentar– podria ajudar el govern de moltes maneres. Per descomptat, com sabem, l’ajuda no és mai ‘gratis’, sinó que sempre implica un quid pro quo. Què s’hauran dit?
Els primers moviments financers
Ens agradi o no, els darrers dies, el govern de Meloni ha autoritzat BlackRock a superar el llindar del 3% a Leonardo, la principal empresa del sector de la defensa de bandera italiana. De fet, el fons dels Estats Units s’ha convertit en l’únic accionista privat amb aquesta participació. Es tracta d’un nou salt qualitatiu en la presència a Itàlia d’un dels tres grans fons d’inversió, Black Rock, Vanguard i State Street, que ara és el principal inversor estranger en empreses cotitzades a la Borsa de Milà. BlackRock és present literalment a tot arreu: en bancs com UniCredit, BPM, Mediobanca, Intesa San Paolo, però també en empreses com Ferrari, al sector de les telecomunicacions amb Prysmian, al farmacèutic amb Stellantis, a l’energètic amb Eni i Enel, i en altres multiusos.
Però això no és tot: a l’horitzó hi ha la qüestió de les privatitzacions anunciades, un assumpte molt seriós. Perquè els comptes de la Llei de Pressupostos quadrin, el Govern central necessita privatitzar almenys 6.000 milions d’euros, la meitat dels quals ja s’han pres mitjançant privatitzacions a Eni. La resta aparentment es prendrà de Poste Italiane, una empresa estatal que ha tingut un excel·lent creixement el 2024. Es preveu un altre atac a Ferrovie dello Stato, ja privatitzada en gran part des de fa anys, que està al punt de mira de les comissions governamentals. Tampoc sabem exactament quant s’ha promès a Fink en el sector de l’energia i la tecnologia, especialment pel que fa a la ciberintel·ligència i la digitalització.
Aquestes operacions representen un domini polític molt fort dels Estats Units sobre Itàlia, però també sobre Europa en general. Probablement hi haurà grans fusions d’empreses i fons de capital europeus, o potser alguna cosa encara més gran. El que ja és clar és que la sobirania política, no només l’econòmica, està sent més atacada i posada en perill. Perquè ja ho saben, al segle XX l’economia va superar la política i es va convertir en el seu principal motor, en paraules de Karl Marx.
A la ruta del cotó
En tota aquesta operació hi té un paper central l’adhesió a la Ruta del Cotó, de la qual Itàlia en forma part com a país líder a la primera fase. La PGII, Associació per a la Infraestructura i la Inversió Mundials, de la qual en vam parlar recentment en relació amb els esdeveniments de Trieste, es va crear per intentar contrarestar la Ruta de la Seda desitjada pels BRICS+, que pretenen connectar Europa, els Emirats i l’Índia per transferir gas, petroli i mercaderies per via terrestre.
Encara és més interessant que l’Estat d’Israel també estava implicat en el projecte, que havia d’actuar com a port a la Mediterrània… arribant finalment a Trieste!
Desfer-se de Hamàs i l’Hesbol·là era potser una acció necessària per dur a terme aquesta estratègia, que uneix per la força els Estats Units i la UE. Llàstima que l’Eix de la Resistència no sigui tan feble com pensaven els oligarques occidentals.
A Nova York, recordeu, Netanyahu fins i tot va mostrar dos mapes sobre la Ruta del Cotó, un titulat «La Benedicció» que mostrava la Ruta del Cotó i les zones afectades, l’altre titulat «La Maledicció» que mostrava els països «dolents» de la Resistència. Ja saps, quan hi ha necessitat d’algun gran acord financer, als Estats Units se li dóna molt bé començar guerres.
Un problema d’esclavatge
Certament, no és cap misteri que el govern de la dreta neoliberal i atlantista de Giorgia Meloni està orientat cap a un gran amor per les altes finances internacionals. A la campanya electoral es diuen moltes coses boniques, que gairebé mai es corresponen amb el que realment durà a terme el govern. Meloni, per exemple, va prometre atacar els grans bancs i gravar-ne els beneficis… i avui es troba en canvi venent el país a un fons d’inversió. Curiós, oi?
En realitat, es tracta d’un modus operandi que ara caracteritza en gran manera la política a Occident a totes les latituds, a dreta i esquerra. La política a Occident ara està totalment comissariada pels bancs estatunidencs i els grans grups d’inversió. Són les agències de qualificació i el xantatge permanent de la difusió els que decideixen les línies polítiques dels governs, i quan un govern no compleix les ordres, se’l posa en crisi o se’l derroca. Una mena de «cop financer» que ja coneixen diversos països del món.
Tant els polítics de dreta com d’esquerra apareixen cada cop més com a mers majordoms al servei del gran capital financer, que decideix sobiranament les línies de la política en nom del seu propi interès. Així funciona la plutocràcia financera neoliberal.
Itàlia és al joc, ha d’acceptar el paquet complet. Si no ho fa, no només s’esfondrarà el govern, que ja és molt fràgil, sinó també tot el país, que ja és a la ruïna total.
Cal citar les paraules del gran poeta Ovidi: «video meliora proboqui, deteriora sequor», o «veig el que és millor i ho aprovo, però segueixo el que és pitjor».
Itàlia és un país sota ocupació militar estatunidenca des del 1945 i sota colonització cultural, econòmica i política des del 1946. Avui s’afegeix un nou amo a l’oligarquia plebiscitària dels seus esclavistes: BlackRock.
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: Giorgia Meloni va viatjar a Nova York el 23 de setembre per rebre el Global Citizen Award, un premi de l’Atlantic Council, el principal “think tank” de l’OTAN. Va rebre l’estatueta de mans d’Elon Musk.
Blackrock es menja la nostra Leonardo (Frammenti di Verità, 25.09.2024)