Aquest dimarts 16 de febrer de 2021, a la una del migdia, centenars de ruandesos s’han manifestat espontàniament a diverses ciutats europees per a demanar l’alliberament d’Yvonne Idamange i exigir que deixin de violar els drets fonamentals dels ciutadans ruandesos al país o a l’exili.

S’han produït mobilitzacions simultànies a Brussel·les, París, la Haia, Ginebra i Lió, i estan previstes altres accions els pròxims dies a Mont-real, Estocolm, París i Ginebra.

Aquesta mobilització de la comunitat ruandesa a l’exili es produeix després de la detenció d’Yvonne Iryamugwiza Idamange per un vídeo que va publicar el dilluns 15 de febrer de 2021 al seu canal de YouTube i que ja ha estat vist més de 130.000 vegades en només quatre dies.

En aquest vídeo, Yvonne Idamange expressa el seu malestar per veure joves talents ruandesos empresonats, víctimes de desaparicions forçoses o assassinats “diàriament”, i cita entre d’altres noms el de Kizito Mihigo, assassinat el 17 de febrer del 2020, el del periodista Cyuma Hassan Dieudonné, empresonat des de l’abril del 2020 per “no respectar les mesures de confinament”, i el del jove poeta Mussa Innocent Bahati, desaparegut des del 7 de febrer del 2021.

En el seu missatge, aquesta mare de quatre fills va demanar als ruandesos que acudissin a la presidència amb una Bíblia per a “exigir la democràcia a Rwanda” i la fi de les greus violacions dels drets humans que se segueixen cometent regularment al país.

En un llenguatge molt virulent contra el poder governant va arribar a qualificar el general Kagame de “cadàver”, fent-se ressò d’un rumor que persisteix des de fa diversos mesos en certs cercles ruandesos segons el qual Paul Kagame estaria mort. L’activista va parlar d’una urgent “necessitat de canvi” en la governança del país i va demanar repetidament en el seu vídeo una “revolució pacífica”, a la convocatòria de la qual va fer una crida als “ruandesos de fora” a unir-s’hi: “si us quedeu de braços creuats, Déu us demanarà comptes”.

En el mateix vídeo, Yvonne Idamange explica que uns dies abans havia rebut la visita del secretari d’Estat Edouard Bamporiki, que suposadament li va oferir comprar el seu silenci en nom de l’Estat ruandès. La Sra. Idamange diu que té en el seu poder l’enregistrament d’aquesta conversa en la qual el ministre li preguntava què podia oferir-li l’Estat ruandès a canvi del seu silenci. “Li vaig dir que, si calia, estava disposada a morir pels fills de Rwanda, perquè no puc acceptar vendre’m i callar sobre la sang dels ruandesos (…). Em va dir, callaràs, i si no calles et mataran, la gent parlarà de la teva mort durant una setmana i s’haurà acabat”.

A Twitter, el principal afectat va confirmar posteriorment aquesta entrevista en aquests termes: “Era la meva responsabilitat com a advocat i amic de la família recordar-li els delictes i el seu càstig en la llei. Estic orgullós d’haver-ho fet. Altrament, el temps que vaig passar a la Facultat de Dret hauria estat en va. Ens coneixem des del 2003.”

Tot just unes hores després de la publicació del vídeo, la policia ruandesa va anunciar la seva detenció “per delictes greus, entre ells ‘incitació contra l’ordre públic, rebel·lió contra la detenció legal i agressió greu a un membre de les forces de seguretat'”, acusant-la d’haver ferit amb una ampolla al cap un dels policies que van anar a detenir-la.

Quan es va anunciar la seva detenció, les xarxes socials ruandeses es van inflamar, i diversos milers de ruandesos van publicar la seva foto o la van posar com a foto de perfil, sovint amb el mateix missatge: “no mateu Idamange, escolteu-la”. L’endemà, centenars de persones es van reunir a Brussel·les, París, Ginebra, la Haia o Lió per exigir l’alliberament immediat de la jove i el respecte dels drets humans a Rwanda.

A Brussel·les, uns 200 manifestants segons els organitzadors, 150 segons la policia, es van reunir davant de l’ambaixada de Rwanda, la majoria d’ells portant una Bíblia en una mà (a petició d’Idamange) i una foto d’Yvonne Idamange a l’altra.

En les seves consignes, els manifestants van expressar repetidament la seva indignació per la contínua violació dels drets dels ruandesos, sense que es produeixi cap reacció nacional o internacional. “Turarambiwe, Turarambiwe, Turarambiwe” (n’estem farts) era el càntic dels manifestants que repetien una i altra vegada els noms dels joves ruandesos assassinats pel règim o desapareguts, com Mussa Innocent Bahati, el darrer nom que s’afegeix a la llista massa llarga de desapareguts a Rwanda.

Els manifestants també van corejar la paraula “revolució” per a fer-se ressò de la crida d’Idamange a una “revolució pacífica” a Rwanda. Van exigir l’alliberament d’Yvonne Idamange i altres presos polítics a Rwanda. La vigília de la commemoració de l’aniversari de l’assassinat de Kizito Mihigo, els manifestants van acabar el seu acte en recolliment, cantant una estrofa de la cançó Igisobanuro cy’urupfu, la mateixa que va estar a l’origen del llarg Via Crucis de l’artista cristià.

Ganishya Runyinya, una de les participants en la manifestació de Brussel·les, explica que va voler manifestar-se perquè li va cridar l’atenció que “una mare soltera de quatre fills que sembla tenir-ho tot, que sembla pertànyer a la classe privilegiada de Rwanda, s’aixequés i deixés de costat el seu privilegi per a parlar en nom de tots els ruandesos, conscient dels riscos que corre”.

El fet que Yvonne Idamange estigués disposada a sacrificar-ho tot, fins i tot la seva vida, per expressar-se, afegeix Ganishya Runyinya, “demostra que els ruandesos han arribat a un punt sense retorn. La seva acció de negar-se a viure còmodament mentre mantenen els ulls tancats davant la situació de la població ruandesa em recorda la frase pronunciada per Kizito Mihigo en un dels darrers vídeos que va gravar abans del seu assassinat en què explica que prefereix viure malament, vivint amb dificultats, però sent lliure per dins, abans que fer el que ells volen però estant realment encadenat, sense ser ell mateix.”

Va ser aquest “autosacrifici” que Idamange ha fet pels ruandesos, continua Ganishya: “el que m’ha empès a no romandre de braços creuats. Sé molt bé que ningú a Rwanda aniria a la presidència com ella havia demanat a causa del clima de por que hi ha allà, però jo no tinc cap raó per tenir por. On visc, tinc l’oportunitat de fer el gest que els de Rwanda no poden fer per por a perdre la vida. He defensat els qui no ho poden fer.”

A París, els manifestants es van concentrar cap a les 12 del migdia al Parc de Monceau, a prop de l’ambaixada de Rwanda. Cap a la una, una delegació de quatre persones es va acostar a dipositar el seu missatge a l’ambaixada. Els altres es van haver de quedar enrere a causa de les mesures de contenció imposades a França.

Marie Jeanne Rutayisire, una de les manifestants, va dir que s’havia mobilitzat “per a desafiar les injustícies que estan passant a Rwanda i donar suport a Idamange, que exigeix ​​drets per a tots els ruandesos”.

A Ginebra, persones de diferents cantons es van reunir a la Place des Nations, davant el Palau de les Nacions Unides, a la una del migdia, amb fotos d’Idamange, fotos d’altres presos i fotos de víctimes de desaparicions forçoses. A continuació, una delegació es va dirigir a l’ambaixada de Rwanda abans de tornar a la Place des Nations.

Aimée Bamukunde, la foto de la qual sostenint una pancarta d’Idamange davant el Palau de les Nacions es va fer ràpidament viral, va dir que es va mobilitzar perquè “com a ruandesa” li preocupa el que passa dins del país i tots els problemes que Idamange va esmentar. “Pot ser que no estiguem d’acord amb tot el que va dir, però el seu valor m’ha commogut i m’ha inspirat encara més. Idamange podria haver estat la meva germana gran, la meva cosina, la meva veïna. El que m’ha fet mobilitzar per ella ha estat la força d’una mare de quatre fills que aparca la seva pròpia vida i parla per tot el seu poble. Això és el que cerco i el que m’inspira, aquestes dones que s’atreveixen a dir en veu alta el que la gent pensa però no gosa dir.”

Més enllà de la valentia d’Idamange, és la forma i el contingut del discurs de la jove el que sembla haver marcat Aimée Bamukunde: “Era metòdica, organitzada i parlava amb un llenguatge clar. Va parlar dels problemes que pateixen els ruandesos. Tot i que ella mateixa no estava necessitada, parlava en nom dels més necessitats. Va parlar en nom de tots els ruandesos, no només dels de dins, sinó també dels de fora, i això és el que em va impactar.”

La jove explica que la va seduir el caràcter “integrador” del discurs d’Yvonne Idamange: “Personalment, la meva causa són els nens ruandesos dels camps de refugiats de l’exterior, que solen ser oblidats. Quan es dirigeix ​​a ‘tots els ruandesos, siguin on siguin’, cap nen de Rwanda queda exclòs, és el seu discurs inclusiu el que m’atrau. La gent que ha vist la meva foto circulant em dona les gràcies per fer-ho, però vull donar-li les gràcies a ella, gràcies a totes les mares que fan que les coses canviïn, és una heroïna.”

A la Haia, els manifestants es van reunir al Plein, davant el Parlament holandès brandant fotos d’Idamange.

Glòria Uwishema, una de les manifestants, va explicar que es va mobilitzar perquè estava indignada veient que una dona ruandesa era perseguida per la seva llibertat d’expressió “no hi ha cap raó per a perseguir-la”. El seu cas demostra que hi ha una gran manca d’espai per a la lliure expressió a Rwanda. D’altra banda, Glòria Uwishema explica que s’ha mobilitzat com a dona per a donar suport a una dona de la seva generació, amb fills com ella, “que ha aconseguit parlar dels problemes dels ruandesos. Idamange no pot imaginar-se la Rwanda del demà, per a ella mateixa però sobretot per als seus fills, la preocupa el futur i el camí que està prenent el nostre país. M’he reconegut molt en ella.”

Prosper Shima, un jove ruandès que també viu als Països Baixos i que va organitzar la concentració, no es va aturar en la mateixa i des de llavors ha estat enviant cartes signades per gairebé 100 persones als diferents països socis de Rwanda: “Ja hem escrit a diferents ambaixades de Rwanda, a la Missió Europea a Kigali, a l’ambaixada dels Estats Units, a l’ambaixada dels Països Baixos, demanant-los que instin les autoritats ruandeses a respectar els drets fonamentals dels ruandesos i el dret a la llibertat d’expressió de la Sra. Idamange”.

A Lió, els manifestants es van reunir a la plaça Bellecour a la una del migdia per a “denunciar les violacions dels drets humans i donar suport a la democràcia a Rwanda”. Donada l’escassa antelació, ja que alguns havien estat avisats aquell mateix matí, els manifestants es van quedar sense els cartells d’Idamange però amb una Bíblia, com ella havia demanat.

Léon Ruhungira, que es trobava entre els qui es van mobilitzar, explica que ho va fer “per donar suport a la llibertat d’expressió a Rwanda i per manifestar-se contra la injustícia que pateixen els ruandesos. N’estem farts, volem donar suport als ruandesos que, a casa, n’estan farts i s’atreveixen a parlar. Volem donar suport als ruandesos que pateixen aquest sistema que els aixafa en tots els sentits. És l’hora de canviar.”

Quatre dies després de la detenció de la youtuber, els ànims segueixen caldejats a la comunitat ruandesa i la mobilització al voltant del seu cas no dóna senyals d’esgotament.

Als fòrums ruandesos, tot i l’actualitat especialment moguda dels darrers dies, Yvonne Idamange segueix sent el principal tema de discussió i diverses emissions de YouTube segueixen dedicant-se a ella cada dia.

La mobilització no s’afebleix i s’anuncien noves manifestacions aquest cap de setmana, a París, Ginebra, Estocolm i fins i tot al Canadà. També s’anuncia una gran “manifestació virtual” per al 28 de febrer.

Diane Gasana, una jove ruandesa resident a Suïssa que es troba entre els organitzadors de la manifestació de dissabte a Ginebra, explica que vol tornar a mobilitzar-se perquè “això va massa lluny, ens ha afectat la detenció d’una mare soltera, l’únic que va fer va ser denunciar els errors del sistema. Per a nosaltres, expressar-nos no és un delicte”.

Mardidernier va ser una de les manifestants que es va dirigir a la façana del Palau de les Nacions a Ginebra i a l’ambaixada ruandesa: “el que em va xocar és que quan vam arribar a l’ambaixada ens van mirar per la finestra i ningú es va dignar a venir a escoltar les nostres reivindicacions. Tanmateix, no érem ni nombrosos ni amenaçadors, se sentia com un menyspreu. No ens aturarem fins que l’Estat ens escolti o fins que la situació a Rwanda canviï”.

A més d’aquests gestos de suport, s’ha posat en marxa una campanya de recaptació de fons per ajudar Yvonne Idamange en les seves despeses legals i per mantenir els seus quatre fills. En només quatre dies, el fons ja ha arribat gairebé a 20.000 dòlars i les donacions segueixen arribant.

Font: Jambonews