LA CAUSA

1. El continent africà és, segurament com cap altre, el gran oblidat per totes aquelles forces progressistes de la comunitat internacional que pretenen desterrar per sempre de la faç de la terra la barbàrie, la fam i la misèria. I tanmateix, alhora, ha sigut durant segles objecte d’”atenció”, cobdícia i espoli per part del governs i dels grans interessos econòmics del Nord civilitzat, fonamentalment dels europeus. Els darrers canvis polítics globals, que han convertit els Estats Units en la gran potència hegemònica mundial, també han tingut la seva repercussió en aquest continent. Des de fa uns anys, comença a ser evident que res hi succeirà a partir d’ara sense el vist-i-plau del govern dels Estats Units i de les grans corporacions de la seva òrbita.

2. Tanmateix, aquesta nova etapa no ha significat l’inici d’una “primavera” africana en el marc d’un suposat nou ordre internacional, sinó més aviat el d’un tipus de neocolonització. En ella, el fonamental no sembla ser el donar una resposta als problemes crucials de l’Àfrica, sinó l’explotació massiva dels seus recursos en les condicions més favorables possibles per a les grans multinacionals. Fa uns anys, Ronald Brown, secretari d’Estat de comerç dels Estats Units, ho proclamava sense cap mena de vergonya i amb la més expressiva i africana de les imatges: “Durant molts anys, els negocis africans han estat dominats pels europeus, mentre que Nord-Amèrica només controlava el 17% d’aquest mercat. Ara estem determinats a invertir aquesta situació i a fer-nos amb la part del lleó”.

3. No és casual que el Sr. Brown fes tal declaració programàtica a Uganda. Aquest ha sigut precisament el “cap de platja” on el gegant nord-americà ha fet el seu “desembarcament” a l’Àfrica. Lamentablement, aquest desembarcament no tenia la mateixa grandesa de mires que el de Normandia. Aquest petit però estratègic país és limítrof amb aquest altre gegant que és l’antic Zaire, un veritable prodigi en recursos naturals de tota mena, que ocupa el centre mateix d’aquest gran continent. Primer va caure Rwanda, després la democràcia a Burundi i, més tard, el mateix Zaire. Els importants contractes miners ja aconseguits comencen a proporcionar els primers dividends que faran créixer aquest pobre 17% de què es lamentava el Sr. Brown.

4. Així doncs, els objectius econòmics són clars. Però el realment desolador és que els mètodes per aconseguir-ho no han variat dels que es van practicar durant dècades a Llatinoamèrica. Són massa els indicis que hi ha. Sembla que a l’Àfrica encara és possible tenir per aliats a genocides més ferotges que els Pinochet, Videla, etc., sense que les societats nord-americanes i europees arribin a descobrir el que realment està succeint. S’han hagut de fer inconfessables aliances amb petits però poderosos lobbies dins de la ja minoritària ètnia tutsi. Lobbies composats per éssers humans sense escrúpols, que saben que per retenir el seu poder a la regió han d’eliminar a tot líder de l’ètnia hutu i mantenir la població general d’aquesta ètnia majoritària en un nombre “manejable”. I també s’han hagut de realitzar poderoses campanyes mediàtiques que, després del genocidi de centenars de milers de tutsis i hutus moderats el 1994, amaguessin a l’opinió pública internacional un altre genocidi molt més gran de milions d’hutus i justifiquessin el brutal apartheid que pateixen els supervivents d’aquesta ètnia majoritària. Monsenyor Munzihirwa, bisbe jesuïta de Bukavu, tres dies abans d’ésser assassinat, igual que monsenyor Romero, havia clamat: “Demanem als lobbies tutsis que dirigeixen Rwanda i Burundi que deixin d’organitzar la desinformació a fi d’enganyar l’opinió internacional”. Segurament el seu sacrifici no serà inútil, però per ara aquests extremistes lobbies tutsis han aconseguit fer passar per genocides a les grans víctimes d’aquesta tragèdia: la gran majoria de la població de Rwanda i Burundi. Altra vegada, una reduïda minoria aconsegueix, pels més perversos mitjans, esclavitzar tot un poble, enganyant gairebé tothom mitjançant el control absolut de tota investigació independent sobre el terreny que dominen.

5. Tot aquest projecte de conquesta dels recursos i els mercats d’Àfrica ha sigut definitivament consagrat el 1997, a la cimera dels G-7 a Denver. El Congressional Black Caucus, un grup de representants negres del Congrés nord-americà, ha qualificat aquesta cimera de “segona conferència de Berlín”. En ella, els governs de les grans potències, i en especial els d’Estats Units i França, sembla ser que han acordat una política comú, deixant de banda les seves diferències.

6. Àfrica ja no pot esperar més. Els tràgics esdeveniments que s’han anat succeint a la regió dels Grans Llacs, especialment des de l’any 90, data en què Rwanda va ser envaïda pel FPR des d’Uganda, no poden ser entesos només ni principalment en clau ètnica, sinó en la de conflictes de poder i en el marc d’aquesta neocolonització. No podem permetre que aquests processos de desolació i mort segueixin el seu curs. Fem, doncs, una crida a totes aquelles institucions, organitzacions i persones que coneixen o intueixen la veritat de tot el que acabem d’exposar, perquè donin suport al nostre intent d’aconseguir per a aquesta causa el premi Nobel de la Pau de l’any 2000. Són tants els recursos abocats en aquest macroprojecte, i tantes les ferides a la regió dels Grans Llacs, que fer aflorar la veritat, la justícia, la democràcia i la reconciliació s’ha convertit en una tasca gairebé inabastable. Només amb suports de la categoria del premi Nobel, es podria entreveure alguna llum d’esperança.

EL ROSTRE

“Cada causa necessita un rostre”. Aquestes van ser les paraules de Lewis Randa, fundador i director de l’Abadia de la Pau, quan el passat 2 de febrer entregava a Joan Carrero Saralegui el premi “El Coratge de la Consciència”. És el primer espanyol a qui aquesta organització, amb seu a Sherborn, Massachusetts, ha concedit aquest guardó. Anteriorment l’han rebut, entre d’altres: Ernesto Cardenal, la Mare Teresa, el Dalai Lama, Thich Nhat Hanh, Mons. Desmond Tutu, Daniel Berrigan, Paul Winter Consort, Helen Caldicott, Brian Willson, Rosa Parks, Ramsey Clark, Maya Angelou, Muhammad Alí, Rigoberta Menchu, Harry Wu, Mikhail Gorbachev, Patch Adams, Hugh Tompson, Sting, Jimy Carter, Joan Baez, Greenpeace. També ha sigut concedit a títol pòstum, entre d’altres, a: Anwar Sadat, Alva Myrdal, Mahatma Gandhi, John Ono Lennon, Oscar Romero, Dorothy Day, Robert Francis Kennedy, Martin Luther King. Aquests guardons pòstums van ser recollits a l’Abadia de la Pau per persones el més properes possible al guardonat: pel nét de Gandhi, pels fills de John Lennon i Martin Luther King, etc.

En el seu discurs, el nostre candidat va exclamar: “M’atreveixo a suplicar-los, en nom de la veritat i del més noble i sagrat d’aquesta vida; en nom dels avantpassats que van fer possible aquesta gran i estimada nació que avui em rep i m’honra amb aquest premi; en nom dels herois que tant admiro i que al llarg de la història d’aquesta nació van lluitar per la justícia i la fraternitat, algun dels quals van rebre abans que jo aquest mateix guardó que avui se’m concedeix; en nom, finalment, del Déu que estimo i procuro servir malgrat les meves pròpies limitacions i misèries; en nom de tot això, els suplico que ens ajudin en el nostre atrevit intent d’aconseguir que el govern d’aquesta nació canviï la seva política a la regió dels Grans Llacs africans. Els suplico que ens ajudin a aconseguir que el seu govern no doni suport, ni un dia més, a uns aliats que són responsables de grans crims contra la humanitat i inclús de genocidi, els suplico que ens ajudin a aconseguir que la nostra petita veu arribi a la gran massa de la societat nord-americana a través dels grans mitjans de comunicació.

Com més aviat s’obri aquí el debat sobre les implicacions i responsabilitats de la pròpia administració en aquest genocidi, abans el podrem aturar. Som molts els qui, no només aquí sinó també a Europa, desitgem que no es dilapidi el prestigi moral que li resta a aquesta estimada nació. Les grans causes de la pau i de la justícia necessiten d’aquesta gran potència que són els EEUU. Al contrari, com molt bé deia el Mahatma Gandhi, tot el que està cimentat sobre la injustícia i la mentida, fins i tot els més grans imperis, acaba esfondrant-se.

La situació provocada en aquesta regió pels lobbies que lideren Museveni, Kagame i Buyoya o Bagaza, és, moral i políticament, insostenible. Amb extremistes tan excloents, serà impossible la necessària estabilitat per tenir, amb aquesta regió africana, les relacions comercials que l’administració nord-americana, la banca mundial i algunes grans corporacions pretenen. Per arribar a una necessària i justa estabilitat, a la que tenen dret més que ningú les sofertes poblacions civils d’aquests països, ha de recomençar en aquesta regió, sense més tardança, un procés semblant al de Sudàfrica. L’apartheid ètnic encara és més cruel que el racial, i la comunitat internacional no ho ha de permetre. La gran majoria hutu d’aquesta regió no pot ser exclosa. Tant de bo puguem trobar, per fi, entre tots, el camí d’una pau justa i estable.”

No són gaires els qui han pogut tenir la suficient capacitat d’anàlisi política i rapidesa de reflexos per a ser conscients de tot el que hi havia darrere d’aquests conflictes, als quals s’intenta fer passar per merament ètnics. I menys encara els qui, des de la misericòrdia entranyable i el sentit de la realitat, han sigut capaços de trobar les accions justes per arribar amb les seves lúcides denúncies a les més altes instàncies polítiques internacionals, atreure l’atenció dels mitjans de comunicació vers una Àfrica que ens queda massa lluny i aconseguir suports al més alt nivell internacional. Conscient, a més, no només de la naturalesa política d’aquestes tragèdies, sinó també del paper hegemònic dels Estats Units, el nostre candidat ha sigut capaç de fer sentir la seva veu al cor mateix d’aquesta nació, rebent el suport de sectors lúcids i compromesos de la seva societat.

Però Joan Carrero no és una persona que acabi d’arribar. El guardó “El Coratge de la Consciència” li fou concedit no només per aquests darrers anys de lluita per la pau i la justícia a la regió dels Grans Llacs, sinó també pels seus 25 anys de compromís amb la no-violència. Va néixer a Arjona (Jaén) el 18 de febrer de 1951. A 19 anys, després de cursar el batxillerat superior i tres anys de filosofia, es va retirar junt amb altres companys a la finca de s’Olivar, a la localitat d’Estellencs, ubicada a la serra mallorquina de Tramuntana. Durant quatre anys es va dedicar a la meditació i la pregària en la solitud, i als estudis de teologia. L’any 1974, en plena carrera armamentística de l’anomenada guerra freda, va decidir declarar-se objector de consciència al servei militar obligatori. Així, va ser el tercer de l’Estat Espanyol, a excepció dels Testimonis de Jehovà. Els dos anteriors havien siguts condemnats a vuit anys de presó per la dictadura franquista. Coneix, per aquella època, a la comunitat no-violenta de l’Arca, al sud de França, a Susana Volosín, amb la que més tard contraurà matrimoni. I també a Lanza del Vasto, el deixeble europeu de Gandhi, el deixeble europeu del Mahatma, a qui aquest va donar el nom de Shantidas, Servidor de la Pau, i li va encomanar de difondre la no-violència a Europa. Per pròpia iniciativa, decideix realitzar el servei social substitutori, que la llei no contempla, treballant durant tres anys (el doble del servei militar) amb els indígenes quítxues argentins, compartint la seva vida i la seva pobresa. Pretenia, així, denunciar i oposar-se a l’obligatorietat del servei militar, i refutar l’acusació de vagues i insolidaris que els primers objectors patien.

Quan la tríade militar argentina, composada pels generals Videla, Massera i Agosti, van realitzar el seu cop d’Estat i van començar les seves tortures, crims, segrestos i desaparicions, ell i la seva esposa treballaven ja a la zona dels Andes argentins, en el límit entre Xile i l’Argentina. A gairebé 4.000 metres d’alçada, eren els mestres d’una petita escola a la qual hi assistien més de 50 nens indígenes quítxues. Era pròfug de la justícia militar espanyola i tenia el propòsit de retornar a Espanya després d’aquests anys de servei, avalat per la Delegació de missions de la diòcesi de Mallorca. Igual que el seu estimat amic, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, futur premi Nobel de la pau de l’any 80, la seva esposa i ell mateix van salvar per molt poc les seves vides. La seva escola era a pocs quilòmetres de Mina Aguilar, una enorme mina de la qual una empresa nord-americana n’extreia diàriament moltes tones de variats i valuosos minerals. Fa unes setmanes, la Sra. Albright reconeixia que el govern nord-americà es va equivocar donant el seu suport a les dictadures llatinoamericanes.

Però per a Joan Carrero, la història es repeteix 25 anys després. El desig d’estar sempre amb els més oblidats i desprotegits ha duit la Fundació s’Olivar, que ell presideix des que va ser constituïda l’any 1992, a treballar durant aquests darrers cinc anys a favor de les poblacions civils indefenses de Rwanda i Burundi i, ara també, de la R.D. del Congo. Coneix bé el que està passant en aquesta regió. En aquests darrers anys, ha recollit massa relats sobre terribles massacres i altres actes d’extrema crueltat. Ell i els seus companys han realitzat gairebé 2.000 quilòmetres de marxes per la pau. Han arribat al límit de les seves possibilitats amb un dejuni de 42 dies. Han rebut el suport de 19 Premis Nobel (Adolfo Pérez Esquivel, Elie Wiesel, Joseph Rotblat, Oscar Arias, Mairead Corrigan Maguire, Rigoberta Menchu, Arzobispo Desmond Tutu, Mikhail Gorbatchev, H.H. Dalai Lama, Int. Physicians for the Prevention of Nuclear War, Betty Williams, John Charles Polanyi, Rita Levi-Montalcini, Jean-Marie Lehn, Jean Dausset, Christian De Duve, Kenneth J. Arrow, François Jacob y Nadine Gordiner) i de la pràctica totalitat del Parlament europeu, amb el seu president, l’espanyol José María Gil Robles al capdavant. Han donat suport a la comissària europea per a l’ajuda humanitària, la Sra. Emma Bonino, perquè el febrer del 97, acompanyada de les càmeres de televisió, anés a trobar els refugiats hutu ruandesos al Zaire, que els sofisticats satèl.lits nord-americans no volien veure i a qui es negava, per tant, la seva existència. Només a Tingi-Tingi, en va trobar 300.000. La comissària va denunciar, a l’arribar a Brussel.les: “He tornat dels inferns”. Gràcies a tot això, segurament van salvar la seva vida, per ara, algunes desenes de milers. Però la immensa majoria van ser cruelment executats pels exèrcits extremistes tutsi mitjançant les armes, la fam, les malalties i les ferides al peus. Joan Carrero denunciava amb tota claredat, en el seu discurs a l’Abadia de la Pau: “De la mateixa manera que l’anomenat genocidi del 94 no pot ser la coartada per a l’eliminació selectiva i massiva de l’ètnia hutu, tampoc les greus responsabilitats d’alguns governs europeus en el passat d’aquesta regió no excusen la del govern dels EEUU en el moment present. Per això, jo denuncio aquí, avui, que el govern dels EEUU hagi format militarment aquests exèrcits genocides, denuncio la participació de l’administració nord-americana en l’elaboració dels projectes d’invasió de Rwanda, el 1990, i del Zaire, el 1996, i denuncio que hagin sostingut l’execució d’aquestes invasions.”

Aquesta lluita per la fi del genocidi, la veritat i la justícia a la regió dels Grans Llacs que, com a president de la Fundació s’Olivar, manté conjuntament amb altres organitzacions europees i africanes (en especial amb la catalana Inshuti), és la seva principal tasca. Però no és l’única. El 0’7% dels seus pressupostos, que moltes institucions de Mallorca dediquen ja als països menys afavorits, no seria realitat si la seva Fundació, junt amb altres ONGs, no haguessin impulsat una decidida campanya per aconseguir-ho. Només en tres anys, aquesta ajuda institucional s’ha multiplicat per més de deu. Des de 1997, ha col.laborat també en les tasques de pacificació d’Euskadi, amb Adolfo Pérez Esquivel, mediador durant gairebé dos anys entre ETA i el govern socialista de Felipe González. Per tot això, el nostre candidat ha rebut diversos premis aquests darrers anys. A més del ja citat, “El Coratge de la Consciència”, es pot destacar també el “Memorial Pau i Solidaritat entre els Pobles”, que li va atorgar la Fundació SERPAJ, amb status consultiu davant les Nacions Unides i la UNESCO, l’any 1996.

Tota aquesta lúcida solidaritat no neix, tanmateix, del no-res, sinó d’una autèntica i profunda experiència espiritual. Com acostuma a dir el nostre candidat: “Si no som capaços de viure en carn pròpia el dolor de les víctimes, la necessària anàlisi política neixerà viciada, neixerà sobrada de teoria i mancada de realitat”. A l’harmonia de la muntanya de s’Olivar, es palpa l’estimació profunda i el respecte reverent per tot el que existeix. Del silenci i la pregària, ecumènica, en la mesura del possible, neix aquella experiència que Gandhi va saber expressar tan admirablement: “Em sento germà de tots, i per a ser feliç necessito veure feliç el més petit dels meus semblants”. Tothom que hi va, retorna a la “civilització” amb un ànim i una esperança renovada. A través, sobretot, d’articles en diversos mitjans de comunicació, Joan Carrero també intenta dur més enllà dels petits límits de s’Olivar aquesta experiència inefable però real, de la profunda relació i interdependència entre tots els éssers vius. Sense aquesta experiència, sol dir el president d’aquesta Fundació cultural, els nostres paradigmes culturals seran sempre reduccionistes. Segur que “somiadors” com Gandhi i Luther King somriuen contents davant d’aquesta petita Fundació no confessional que té per lema “Somiar i construir un món més fratern en un entorn més habitable”.

Signa en representació del Comitè: Adolfo Pérez Esquivel (29/04/99)