Les pertorbadores notícies diàries que les grans agències de premsa, les cadenes de radiotelevisió i les xarxes socials injecten a tota hora en les nostres ments, entrellaçades inseparablement amb les seves pròpies anàlisis i les seves pròpies agendes editorials, poden arribar a cobrar sentit si les integrem en un marc molt més vast: el marc d’una comprensió més àmplia de la realitat. El neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac Viktor Frankl va poder trobar sentit al més absolut sense sentit: l’insuportable malson dels camps d’extermini nazi. A partir de la seva terrible experiència existencial en camps com el d’Auschwitz i Dachau, va escriure el llibre L’home a la recerca de sentit, que es convertiria en un best-seller traduït a més de vint idiomes. Podria referir-me igualment al neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i etòleg Boris Cyrulnik, la família del qual va ser igualment perseguida a França pels nazis i que ha estat el gran divulgador del concepte de resiliència.

Tantes tragèdies sanitàries, tants drames econòmics, tantes desigualtats injustes i creixents, tanta progressiva concentració de poder de decisió en un cercle cada vegada més reduït de poderoses famílies, tants esdeveniments penosos com estan succeint a Occident en aquesta desgraciada hora… poden arribar a cobrar sentit si els integrem en un marc més ampli. Un marc no necessàriament cristià, ni fins i tot teista: el marc d’una comprensió major de la història i del fenomen humà. Les grans cadenes de televisió i les superempreses que controlen la Xarxa ens introdueixen cada dia a través dels nostres ulls i oïdes les doctrines oficials autoritzades per l’invisible però ben eficaç Ministeri de la Veritat. Aquestes doctrines, molt més elaborades del que aparenten, són com autèntiques vacunes que ens han de protegir d’uns mortals virus: les anomenades fake news.

Han convertit les imatges, repetides fins a la sacietat, de la injecció de les vacunes contra la Covid 19 en els braços dels nostres conciutadans, en una perfecta metàfora: la introducció a les nostres ments de les doctrines políticament correctes és tan necessària i eficaç com la injecció de les vacunes a les nostres espatlles. De les vacunes autoritzades, és clar: les de les farmacèutiques atlantistes, a les quals tan agraïts hem d’estar. Tals doctrines ens immunitzaran contra els virus ideològics: el “radicalisme”, el “conspiracionisme”, l'”antiamericanisme”, el “negacionisme”… Virus encara més nocius que el Covid 19 en qualsevol de les seves variants. Efectivament, es tracta d’una metàfora: la d’un indecent totum revolutum de fets indubtablement reals i de manipulació alienant.

Mentre la pandèmia se segueix cobrant milers de vides sense parar, la urgència no sembla ser excessivament important per als nostres dirigents. Ni menys encara la relació qualitat-preu de certes vacunes. Hi ha altres prioritats: hi ha les bones “relacions” comercials amb “les nostres” grans farmacèutiques, les importants qüestions geoestratègiques, etc. Es tracta, especialment, d’obstaculitzar la vacuna Sputnik V, la primera fabricada al món, menyspreada des del mateix moment en què va aparèixer. Es tracta de retardar tot el possible la seva aprovació. Es tracta de qüestionar-la encara que ja s’estigui utilitzant en vint països. Es tracta, en definitiva, d’acabar amb el mal personificat: Vladimir Putin. Sembla que fins i tot va enverinar –personalment, no mitjançant tercers– l'”heroi” Navalny.

És molt ampli el ventall d’ideologies, anàlisis o teories que intenten explicar l’univers i especialment el fenomen humà. Un fenomen tan problemàtic i contradictori, com estem veient en aquests temps de pandèmia, d’escandalosos abusos de poder, de silenciament mediàtic de les claus últimes de tot el que està succeint, d’abandonament a la seva sort de la gran majoria de la societat… En aquest article i en el següent em referiré a dues menes de visions, situades als extrems oposats d’aquest ampli ventall. Per motius ben diferents, ni les unes ni les altres poden ser considerades com a hipòtesis (i menys encara com a teories establertes) estrictament científiques. Entre tots dos extrems hi ha valuosíssims paradigmes científics que cada vegada van unificant més i més la nostra comprensió de la realitat.

En el present article només faré referència a aquelles visions, reiteradament fracassades, que estan emplaçades en un dels dos extrems: les sorgides des del nucli dur del poder financer occidental, exemplificades en la teoria de La fi de la història de Francis Fukuyama. Un home al servei de les grans famílies “filantròpiques”, al costat dels seus companys de “tasques”: Zbigniew Brzezinski o Samuel P. Huntington. El primer, era posseïdor d’un extens i impressionant currículum vitae com a home fort d’aquestes “famílies”. El segon, va ser el pare –al costat de Bernard Lewis i el mateix Zbigniew Brzezinski– de “criatures” tan “admirables” com la nefasta doctrina del xoc de civilitzacions. Teoria que suposa també que els Estats Units són portadors de la llibertat, la democràcia i la prosperitat en aquesta fi de la història.

Per contra, en el proper article em referiré a algunes sòlides cosmovisions que, a l’extrem oposat, apunten cap a un horitzó d’esperança, de justícia i harmonia socials. Es tracta de cosmovisions coherents. D’una coherència tant interna com en relació als paradigmes científics més recents, amb els quals poden integrar-se perfectament.

Les fracassades visions sobre les que tractaré en aquest article no condueixen a res més que a la estupidització de les nostres societats. Per sort, encara que se les pretengui emplaçar en els cims mediàtics i acadèmics, són de curta vida. Són pura ideologia. Ideologia política i sobretot econòmica, que no resisteix la menor crítica científica. Són autèntics nyaps ideològics, encara que en elles els “mercats” o la “democràcia” siguin revestits d’una parafernàlia de dogmatisme i sacralitat que recorda massa la parafernàlia de la qual es van revestir les religions dominants durant els segles passats. En el seu famós llibre, Francis Fukuyama proclama la tesi que el liberalisme democràtic, basat en l’economia de lliure mercat, ha acabat amb les ideologies i amb el marxisme comunista, emplaçant l’economia i els Estats Units al centre… d’un món sense guerres ni revolucions sagnants! A hores d’ara costa força descobrir on és aquest món democràtic, de lliure mercat i sense guerres.

Sense arribar a formulacions tan excessives i en tan evident contradicció amb els fets com són les expressades en La fi de la història, el consens políticament correcte ens envaeix des de tots els àmbits de la nostra societat: l’actual Occident ocupa –segons ens adoctrinen– el cim de totes les civilitzacions passades, de les actuals i segurament de les futures; la resta de cultures ni tan sols poden ser considerades part pròpiament de “la comunitat internacional”; fora d’Occident gairebé totes les altres civilitzacions poden i fins i tot han de ser rescatades de si mateixes, fins al punt que les “intervencions” humanitàries o en defensa de la democràcia i la llibertat són un deure per part nostra. Aquest pensament únic recorda massa allò de segles passats: fora de l’Església no hi ha salvació.

Especialment, l’alineació dels grans creadors occidentals d’opinió (els grans mitjans, els anomenats experts, els acadèmics oficials; les grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat) al costat dels responsables de tots els crims contra la pau o crims d’agressió internacional atlantistes de les últimes dècades, és una constatació dolorosa i inqüestionable. Han estat els instruments necessaris de tals crims, com John Pilger deixa clar de manera demolidora en el seu extraordinari documental La guerra que no es veu.

Tanmateix, per poca perspectiva que es tingui respecte a tot el que està passant, tals doctrines apareixen com a ingènues i fins i tot ridícules racionalitzacions que no tenen cap altre objectiu que el de justificar un megalòman i malaltís projecte de dominació global. És com si es pretengués menysprear totes aquelles cultures alienes al món, en gran mesura de ficció, que Hollywood ens ofereix. Un món ple de Rambos, màfies russes, etc. Però si mirem cap a l’horitzó futur, aquestes doctrines són més ridícules encara. Al seu llibre Este mundo y el otro, després de referir-se tant a les rebel·lions ciutadanes (protagonitzades sobretot pels joves) “contra la guerra, el neoliberalisme i la globalització” com a la confiança en que “un altre món és possible”, i després d’incloure-les en el dilatat marc de l’evolució de les espècies, Ernesto Cardenal finalitza així el capítol titulat “Somos polvo de estrellas”:

“És l’evolució la que està fent aparèixer tots aquests homes i dones amb una preocupació per millorar el món com mai s’havia tingut abans. És una acceleració de l’evolució, i és l’evolució fent-se cada vegada més i més conscient. Tots som productes d’un mateix Big Bang, des de les subpartícules més simples que van ser les primeres a ajuntar-se fins a les societats humanes més complexes que se segueixen ajuntant. I no seria científic pensar que nosaltres som ja el final de l’evolució. El cavall té seixanta milions d’anys. Mentre que l’home només té uns dos milions d’anys, l’Homo sapiens menys de cent mil anys, i la civilització –amb l’invent de l’agricultura i la domesticació dels animals– tot just deu mil anys. Podem imaginar el que serà la humanitat d’aquí a deu mil anys? I d’aquí a cent mil anys? I d’aquí a un milió d’anys? Com es pot dir llavors que som a la fi de la història, o que ja arribem a la fi de les utopies? L’evolució té reversibilitats i retrocessos, però després segueix l’avanç encara que sigui per altres camins.”

Només cal reflexionar sobre el canvi quotidià a les nostres vides produït pels mòbils en tan sols un parell de dècades per prendre consciència dels canvis radicals que podrien afectar la humanitat en tan sols 200.000 anys. Alguns científics com James Gardner arriben a plantejar la hipòtesi que el desenvolupament de la intel·ligència artificial i els ordinadors portaria al fet que aquests superin la capacitat de l’espècie humana fins al punt de produir un nou pas evolutiu. Personalment estic convençut que Zbigniew Brzezinski tenia motius per lamentar que la tecnotrònica, que fa possible Internet, hagi estat fonamental per al temut desvetllament polític i el fracàs del seu projectat Nou Ordre Mundial. Però, crec que les més profundes i benèfiques revolucions que el futur ens depara vindran no tant gràcies a la tecnologia com al desenvolupament de les capacitats latents de la consciència humana. Capacitats que en alguns individus de la nostra espècie ja no són una hipotètica possibilitat sinó una prodigiosa realitat.

La nostra actual civilització occidental, plena d’injustícies, desigualtats i guerres, està basada en l’ocultació de la veritat. Quan una massa crítica de les nostres societats tingui prou lucidesa i clarividència (fetes d’observació i empatia, d’intuïció i anàlisi, d’informació i discerniment, de rebel·lió interna i esperança indestructible), l’estat profund que a Occident pren totes les decisions realment importants s’ensorrarà com un castell de cartes. Quan quedi en evidència la psicopatia seductora (la més perillosa de les psicopaties) dels “grans” i “carismàtics” personatges globalistes que ens presenten com a líders de la humanitat (els populistes Clintons, Obamas, Bidens…), el Sistema s’ensorrarà .

Sense capacitat d’anàlisi i dedicació laboriosa a cercar informació, la bona gent, i fins i tot els místics, són summament manipulables. Però sense empatia i pressentiments, la informació només és, igual que la ciència i la tecnologia, un instrument ambigu i perillós. Sense empatia i intuïció, la ciència, finançada des del poder, dedica sempre les seves millors energies i recursos a la fabricació de les més terribles armes que garanteixin la dominació. Pot arribar fins i tot a engendrar monstres com el doctor Mengele. Quan les persones lúcides i clarividents ja existents no siguin casos tan aïllats, la nostra primitiva cultura actual donarà pas cap a alguna cosa nova. Serà el dia, anunciat pel profeta Joel (capítol 2, verset 28), en què els nostres fills i les nostres filles profetitzaran. “A la fi dels dies”, com anunciava el profeta Isaïes (capítol 2, verset 5), “Amb les seves espases forjaran relles, i falçs amb les seves llances. Les nacions no alçaran l’espasa l’una contra l’altra, ni aprendran més a fer la guerra”.

Per a molts, tals anuncis profètics només són “els somnis o quimeres d’uns visionaris que van viure fa mil·lennis en un obscurantista món teista”, però per a mi són “uns precisos auguris i unes fiables promeses que, en el nostre món actual, escèptic i positivista, haurien de ser llegits amb gran respecte”. Són paraules profètiques eficaces. Ho van ser realment per a mi, com explico ja al primer paràgraf del llibre El shalom del resucitado:

“Eren els primers anys de la dècada dels setanta del passat segle XX. En un món en què les plagues de la fam i la pobresa continuaven ocasionant patiment i penalitats sense fi, la costosíssima carrera armamentística i la tenebrosa Guerra Freda, protagonitzades per les dues grans potències que havien emergit després de la Segona Guerra Mundial, eren com uns enormes i opressius núvols que ho cobrien tot. Aquells anys eren també per a mi, que havia nascut el febrer de 1951, els primers després de la meva majoria d’edat. El meu dolor i rebel·lió internes enfront del món tan injust que anava descobrint, eren considerables. Tanmateix, certs raigs d’esperança, bellesa i consol es filtraven per algunes petites clarianes entre tants núvols foscos, il·luminant les meves preocupacions i la meva vida quotidiana. Eren els mil·lenaris textos profètics de la Bíblia […] “

Però perquè arribi aquest dia en què siguem capaços d’identificar tots els miratges que ens presenten com a realitats inqüestionables, hem de cuidar-nos sobretot d’una cosa: del llevat dels actuals fariseus i saduceus. Perquè arribi aquest dia en què siguem capaços de percebre amb tota claredat el que els nostres “grans líders” intel·lectuals i polítics estan pensat en el seu fur més íntim mentre ens sedueixen o arenguen amb els seus missatges políticament correctes en totes les grans pantalles domèstiques de televisió i en totes les més petites dels nostres mòbils… hem d’evitar tant com ens sigui possible la interrelació amb els transmissors del virus de la mentida: aquestes pantalles grans o petites del Sistema en el qual vivim.

Almenys, hem d’evitar-les mentre encara no gaudim d’immunitat, mentre no tinguem encara defenses contra el virus de la mentida en les seves múltiples variants: l’estatunidenca, la britànica, la belga, l’espanyola… Dos mil anys després, no podríem trobar una metàfora més adequada per a referir-nos a la manera, subtil però summament eficaç, com actuen tanta propaganda i desinformació en el nostre inconscient profund: “Com és que no enteneu que no us parlo dels pans? Guardeu-vos del llevat dels fariseus i saduceus. Llavors van entendre que no els havia dit que es guardessin del llevat dels pans, sinó de l’ensenyament dels fariseus i saduceus” (Evangeli de Mateu 16, 11-12). Si som capaços de guardar-nos del llevat dels actuals fariseus i saduceus, si som capaços –sobretot– d’adonar-nos que si la Fed i el BCE no ens rescaten d’aquesta situació crítica és senzillament perquè han optat per no fer-ho i no perquè no sigui al seu abast… s’obrirà davant la humanitat un horitzó d’esperança. És el que intentaré exposar en el proper article.

Entrevista de Moisés Naím a Francis Fukuyama (13.07.2020)