L’arrogància de Borrell pretenent anar a Moscou a donar lliçons sobre drets humans és la veritable ofensa. Serguei Lavrov ha fet bé de no donar importància a aquest intent d’humiliació.

Com diu el vell refrany, una setmana és molt temps en política. Això vol dir que moltes coses poden canviar en un espai curt de temps. La setmana passada, el cap de la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, va estar a Moscou en el que semblava ser una reunió cordial i de negocis amb el seu homòleg rus, Serguei Lavrov.

Una setmana més tard, al Parlament Europeu es clama per la dimissió de Borrell i s’amenaça amb més sancions econòmiques contra Rússia. Per la seva banda, Moscou adverteix que pot trencar els llaços amb la Unió Europea si el club continua endavant amb les amenaces de posar en perill l’economia russa.

Què dimonis ha passat? El Kremlin sosté que la reunió entre Lavrov i Borrell a Moscou va ser bona; no gaire amistosa, però sí un intercanvi útil i franc d’opinions sobre diversos temes. Pel que van mostrar les càmeres en una roda de premsa conjunta, aquest semblava ser el cas.

Sí, en un moment donat Lavrov va dir a la roda de premsa que la UE estava actuant com un “soci poc fiable” que sovint es comportava com si fos Estats Units en la conducció de les seves relacions amb Rússia en lloc de ser un club suposadament independent. I sí, mentre Borrell era a Moscou, el Kremlin va anunciar l’expulsió de tres diplomàtics d’Alemanya, Suècia i Polònia per haver assistit a protestes no autoritzades en suport del malversador empresonat Alexei Navalny. És una prerrogativa de Rússia.

Des del retorn de Borrell s’ha desfermat el furor a Brussel·les. S’acusa Rússia d'”humiliar” la Unió Europea i el seu principal diplomàtic. Els parlamentaris de dretes, especialment els dels països bàltics antirussos, exigeixen la seva dimissió per ser un suposat ninot a qui Lavrov “va enganyar”. El mateix Borrell va semblar endurir la seva actitud després del succés, queixant-se que Rússia no està interessada en mantenir relacions bilaterals amb la UE i advertint que en un futur pròxim podria haver-hi més sancions a l’agenda.

Però, qui humilia qui? Borrell va arribar a Moscou donant per fet que tenia dret a dir a les autoritats russes que alliberessin immediatament Navalny de la presó i donar lliçons als seus homòlegs russos sobre la repressió de les concentracions públiques no autoritzades.

Tota la saga de Navalny fa pudor d’una elaborada provocació orquestrada per les agències d’intel·ligència occidentals i l’autoanomenat activista anticorrupció que afirma haver estat enverinat sota les ordres del president Vladímir Putin. Mai s’han presentat proves d’una acusació tan extravagant i provocadora. En qualsevol cas, Navalny és un condemnat per malversació de fons que va violar la llibertat condicional escapant-se a Alemanya durant cinc mesos per dur a terme la seva campanya de propaganda. El seu empresonament és un assumpte dels tribunals russos.

Què li dóna a Borrell o qualsevol altra figura política occidental el dret a exigir alguna cosa a Rússia en relació amb Navalny? Com poden ungir aquest agent provocador professional patrocinat per l’estranger com un sant dels drets humans?

L’arrogància de Borrell pretenent anar a Moscou a donar lliçons sobre drets humans és la veritable ofensa. Serguei Lavrov ha fet molt bé de no donar importància a aquest intent d’humiliació i a fer saber al representant europeu que el seu club és “poc fiable” en els seus incessants girs per apaivagar la política d’hostilitat antirussa de Washington.

La qüestió de la “manca de fiabilitat” queda subratllada per l’abjecte comportament posterior del propi Borrell. Tan aviat com va tornar a Brussel·les enmig de les esbroncades dels parlamentaris russòfobs, el diplomàtic va canviar ràpidament el seu to per semblar que estava sent dur amb Moscou.

El barril (barrel), o més ben dit Borrell, és una forma adequada de descriure la irresponsabilitat de la Unió Europea. És impotent en la seva aquiescència amb l’imperialisme estatunidenc i el bel·licisme d’aquest cap a Rússia. És feble en la seva contemporització amb els rabiosos russòfobs dins del seu propi parlament, que preferirien imposar a la resta d’Europa un gas estatunidenc molt més car en lloc d’un subministrament rus econòmic a través del Nord Stream 2.

La irracionalitat dels polítics europeus de dretes i el seu servilisme a l’imperialisme estatunidenc és una cosa que cal considerar. Sense exagerar, prefereixen iniciar una guerra a Europa en nom dels estatunidencs que coexistir pacíficament amb Rússia. Preferirien exposar les poblacions a una pandèmia de coronavirus a causa del barroer programa de vacunes de la UE que aprofitar la provada vacuna russa Sputnik V: tal és la seva mentalitat antirussa (si s’aprofundeix, la col·laboració històrica, la culpa, la vergonya i les simpaties feixistes latents amb l’Alemanya nazi formen part d’aquesta perversa patologia).

Donada aquesta patètica manca d’independència i incoherència, donada la seva efímera arrogància i hipocresia, és estrany que Rússia consideri la UE poc fiable? Té tot el dret a dir-ho.

L’única cosa que sorprèn és que Rússia s’hagi mostrat tan tolerant davant la insultant insolència europea. Tanmateix, tal com està insinuant Lavrov, aquesta estoica tolerància russa pot estar arribant a la seva fi, i en aquest cas els europeus poden anar a ficar el seu gasoducte Nord Stream al seu Bàltic.

Els polítics europeus titelles no paren de fer soroll amb el titella occidental Navalny i la seva missió de canvi de règim, mentre que el seu silenci és ensordidor en el cas de Julian Assange, que està sent torturat en una masmorra britànica sense haver estat condemnat per res. Un soci fiable? La UE és un “Borrell de riure”!

Font: Strategic Culture Foundation

Parlament Europeu: Crítica de Toni Comín a Josep Borrell després de la seva anada a Moscou (11.02.2021)