No tinc ni idea de si està o no de moda en els cercles literaris criticar els dos protagonistes de 1984 de George Orwell, Winston i Julia. Al capdavall, habiten un món governat per una elit perversa i menyspreable que ha aconseguit un control pràcticament absolut sobre els pensaments i accions dels seus súbdits, un món no gaire allunyat del que se’ns imposa mentre escric.

Quan recentment vaig rellegir la novel·la em va sorprendre la tendra sensibilitat amb què Orwell va retratar la relació dels amants. L’Orwell del comentari social i polític, l’Orwell clarivident, l’Orwell didàctic, aquest era l’autor que més recordava, i vaig considerar que el seu retrat de la commovedorament tràgica parella, la parella l’amor de la qual va ser aniquilat per l’Estat al final, era el més destacat del llibre.

Simpatitzem amb aquestes criatures rebels que juguen un perillós joc contra l’Enemic que tots avorrim, apreciem les seves trobades secretes i els seus intents de respirar dins el sufocant mantell de la vigilància, i esperem contra tota esperança que el seu amor triomfi, sabent que només seria possible un final funest.

Les tortures perpetrades contra ells i les seves traïcions finals a si mateixos i als altres confereixen un pes encara més gran a la tristesa general del món polític distòpic d’Orwell. Havien estat copejats, apallissats, amenaçats i, finalment, trencats, perquè abandonessin l’un a l’altre pel bé de la seva pròpia pell –la qual cosa és comprensible, suposo– i amb això es va extingir el caliu del seu amor, transmutat en algun facsímil d’afecte pel Gran Germà.

Em vaig preguntar, però, si Winston i Julia no mereixien el seu destí d’alguna manera irrevocable, potser amb reminiscències de la tragèdia grega.

En una reunió clandestina amb O’Brien, l’home que creuen que dirigeix la Resistència, els fan una sèrie de preguntes per determinar la seva dedicació a la bona causa contra el Partit governant:

“Esteu disposats a cometre un assassinat?

Sí.

A cometre actes de sabotatge que poden causar la mort de centenars de persones innocents?

Sí.

Trair el vostre país a potències estrangeres?

Sí.

Esteu disposats a enganyar, falsificar, fer xantatge, corrompre la ment dels nens, distribuir drogues addictives, fomentar la prostitució, propagar malalties venèries, fer qualsevol cosa que pugui desmoralitzar i afeblir el poder del Partit?

Sí.

Si, per exemple, d’alguna manera servís als nostres interessos llençar àcid sulfúric a la cara d’un nen, estaríeu disposats a fer-ho?

Sí.

Per atroç i malvat que sens dubte sigui el Partit, amb el seu regne de guerra i terror incessants, la seva abolició de la privadesa, la seva revisió de la història i el llenguatge, la degradació dels seus ciutadans i la promoció del patiment, els dos que s’han conegut per amor i s’han compromès a lluitar per una cosa semblant a la llibertat humana es comprometen a cometre actes inconcebibles al servei de cercar un bé més gran. Pel que sembla, estan disposats a tot menys a prometre que no es veuran mai, una promesa que, patèticament i irònicament, no podran complir.

I si haguessin respost a O’Brien, el traïdor representant del Partit que es fa passar per l’oposició, amb un “no” a aquestes preguntes? Hauria estat diferent el seu destí?

M’ho pregunto.

Sí, haurien estat empresonats, torturats, aixafats i potser fins i tot executats, però haurien mort amb les seves ànimes i el seu amor d’alguna manera intactes. És aquesta fallada, aquesta feblesa, aquesta fal·libilitat, consumits com estaven per la lluita desesperada per la causa de la humanitat, el que va assenyalar la seva destrucció amb més certesa del que les maquinacions del Gran Germà podrien aconseguir mai.

Avui dia, quan la gent em pregunta si mai podrem vèncer les immenses forces que s’oposen a la nostra pròpia humanitat, als nostres desitjos d’amor, intimitat, cooperació, suport i llibertat per pensar i sentir com vulguem, els dic que, a diferència d’Orwell, no sóc un bon pronosticador.

Però també afegeixo que mantenir-nos fidels al que és bo ens converteix en guanyadors passi el que passi.

En qualsevol guerra és temptador recórrer a l’anarquia destructiva, és temptador justificar els mitjans destructius pels fins que pretenen assolir, és temptador posar les nostres consciències en suspens enmig de la lluita. Però en fer-ho ens convertim en instruments de la nostra pròpia destrucció.

Aquells metges que van oblidar per conveniència el consentiment informat i el tractament individualitzat i el “primer no fer mal” quan es tractava del vaccí de la Covid, i aquells advocats i jutges que per conveniència van passar per alt la trepitjada per part del govern dels nostres drets inalienables a la llibertat d’expressió i protesta, es van condemnar a ells mateixos, ho reconeguin o no.

Convertir-nos, renunciant als nostres principis fonamentals, en l’enemic destructor i menyspreable que ens persegueix, és la derrota segura. Poden envair els nostres comptes bancaris i intentar envair els nostres cossos i apropiar-se de les nostres possessions terrenals, però només nosaltres podem garantir que les nostres ànimes romanguin intactes. La mort, al final, plana sobre tots nosaltres. Preservar la dignitat és una elecció que podem fer a cada pas de l’inevitable camí.

En certa manera, això no és res de nou. Estic segur que la vida d’un pagès ordinari sota el domini de Genghis Khan no era un pícnic, com tampoc no ho era la vida d’un ilota a Esparta. No obstant, l’abast ara massivament global de l’Elit Opressora confereix una singularitat a la nostra difícil situació col·lectiva.

Tanmateix, se’ns ha donat de manera igualment única, una visió dels cors podrits i les profunditats de les hipocresies dels Senyors Superiors i els seus molts mitjans perversos d’exercir el Poder. És impressionant aquesta revelació de genocidi institucionalitzat, argúcies, engany i manipulació intel·ligent, i potser estiguem davant una nova Edat Fosca de submissió feudal.

O no.

Crec que fins i tot en un conflicte despietat hi ha formes de lluitar durament, intel·ligentment i eficaçment, salvant els innocents, per mitjans pacífics. Sigui quin sigui el resultat material, mentre ens oposem a l’opressió sense trair-nos a nosaltres mateixos, en sortirem victoriosos.

El Dr. García és un psicoanalista i psiquiatre nascut a Filadèlfia que va emigrar a Nova Zelanda el 2006. És autor d’articles que abasten des de l’exploració de la tècnica psicoanalítica fins a la psicologia de la creativitat en la música (Mahler, Rachmaninoff, Scriabin, Delius) i la política. També és poeta, novel·lista i director teatral. Es va retirar de la pràctica psiquiàtrica el 2021 després de treballar al sector públic a Nova Zelanda. Visiteu el seu substack a https://newzealanddoc.substack.com/

Font: Global Research

Foto: Winston (John Hurt) i Julia (Suzanna Hamilton) en l’adaptació de Michael Radford de 1984 (estrenada el 1984).

O'Brien (Richard Burton) tortura Winston (John Hurt), fins que aquest traeix Julia (Suzanna Hamilton) en l'adaptació de Michael Radford de 1984 (estrenada el 1984).