La inhabilitació del jutge Santiago Vidal pel fet d’haver redactat una proposta de Constitució de Catalunya, en el seu temps lliure, hauria de fer sonar totes les alarmes que ens alerten contra el totalitarisme. Fins fa poc temps, a Espanya, se’ns havia dit que es podia parlar de tot, sempre que fos en absència de violència, pacíficament. Ara veim que no és així. A Espanya, un jutge pot fer apologia del franquisme, però no pot escriure un esborrany de Constitució. La inhabilitació de Vidal suposa un gravíssim atemptat a la llibertat d’expressió i d’opinió. Ens podrien dir que les idees de Santiago Vidal poden afectar la seva imparcialitat com a jutge, però això suposaria un judici de valor que no s’ha tengut amb la resta de professionals de la Justícia, com és el cas de l’elecció del president del Tribunal Constitucional, un militant del Partit Popular. En aquest cas, la seva militància política no va posar en qüestió la seva suposada imparcialitat.

Un altre cas escandalós és el processament, pel Tribunal Constitucional, de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, per haver permès una votació sobre el full de ruta de ruptura de les institucions catalanes amb Espanya. En una clara intromissió del Poder Judicial en el Poder legislatiu, el Constitucional pretén impedir debats i resolucions d’un Parlament suposant, a priori, la seva inconstitucionalitat. Segons alguns analistes, el paper que està jugant el Tribunal Constitucional, l’està convertint en una mena de Tribunal d’Ordre Públic, similar al tristament TOP que operava en temps del franquisme i que, especialment, perseguia els delictes d’opinió.

Aquests casos, a més del processament d’altres càrrecs, com el del diputat al Congrés Francesc Homs, ens porta a una reflexió sobre la necessària immunitat de què han de gaudir els representants públics per preservar la seva llibertat d’opinió. Avui, l’anomenada nova política, promoguda des de l’esquerra, defensa acabar amb l’aforament dels representants a Corts i a parlaments autonòmics. Crec que és un greu error. És pot qüestionar que l’aforament protegeixi als càrrecs públics per delictes de corrupció o comesos en l’àmbit de la seva vida privada. En aquests cassos se’ls ha de tractar com a qualsevol ciutadà. Però els parlamentaris han de gaudir de total llibertat per expressar les seves opinions i defensar les seves idees, per això està pensada la figura de l’aforat, perquè cap tribunal pugui jutjar un parlamentari per les seves opinions, que, en una democràcia han de ser sagrades, per molt que ens puguin desagradar. Aquest és l’esperit de la Constitució espanyola quan, en l’article 71.1 i 71.2 estableix: «Els diputats i els senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions». «Durant el període del seu mandat, els Diputats i els Senadors gaudiran també d’immunitat, i només podran ser detinguts en cas de delicte flagrant».

Tot plegat ens posa davant el mirall de l’escassa qualitat democràtica de les institucions espanyoles. És lamentable la utilització de la Justícia pel Govern de l’Estat. I és lamentable que la cúpula judicial es deixi convertir en instrument de determinades idees polítiques. Perseguir jutges o representants polítics per les seves opinions, encara que es considerin contràries a la Constitució, és totalment antidemocràtic. De la idea que «donaria la vida perquè puguis defensar les teves idees», es pot passar a et prendria la vida perquè no puguis defensar les teves idees.